Sempre he somiat grans onades que baten les finestres, rius desbocats, els xiscles d'horror qu l'agua emmudeix omplint los boques de fang verdós. O les insondables profunditats d'aigua tèrbola, quieta però temible, amb la quietud del monstre quan és a punt de desvetllar-se famolenc. Sempre m'ha atret la vora del mar furiós, la riba del torrent ensalvatgit. Sempre he tingut por de l'aigua i mai no he après a nedar.
Tantes vegades he contemplat la pintura d'Ofèlia i he pensat en l'instant final de Narcís. Tantes vegades he recordat aquell horrorós curset de natació infantil que em van obligar a fer, i el banyador negre amb flors grogues de la meva mare quan em submergia a l'aigua perquè li perdés la por. Tantes vegades he contemplat l'esgarrifor dels gats quan oloren l'aigua.
Vaig llegir amb inquietud la interpretació que fa Freud dels somnis amb aigua, sento un terror infinit quan llegeixo notícies de naufragis.
Per tots aquests motius vaig pensar que la policia mai sospitaria de mi si un cop morta et deixava en aquell gorg verd, vora la font dels Carlets.
Però van trobar les meves petges al llot, i a la roca de la riba, i pel camí de tornada fins a casa. Mai no entendré com pot ser que deixés un rastre d'aigua i de fang al llarg de set kilòmetres. Però al diable...! L'aigua em va seguir i no em deixa, no em deixa. Em nego a dutxar-me al calabós i el psiquiatre del presidi s'obsessiona, em vol fer perdre la por a l'aigua perquè sap que no hi major càstig, ni major tortura que pugui infringir-me, el maleït batraci.
curt, fosc i contundent, una història prou negre.
ResponEliminasalut
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaLluís,
ResponEliminaGòtic cent per cent... de natura viscosa i esgarrifosa... D'aquells que, amb quatre ratlles, posen els pèls de punta.
Per què serà que la naturalesa del batraci ens atrau i ens repèl alhora? Sempre amb passa amb els contes que els contenen. M'esgarrifen més que els rèptils. M'ho hauré de fer mirar.