dimecres, 13 de setembre del 2017

Els 50 orangutans d'en Carbó

Resultat d'imatges de els orangutans males herbes

En aquest país tan procliu a les dates històriques i les efemèrides, avui, jo en celebro una. No té prou categoria per ascendir a data històrica del "poble" de Catalunya, perquè és una efemèride íntima. La intimitat és aquella part de la vida privada que es comparteix amb algú, i avui jo la comparteixo amb en Joaquim Carbó.

Avui fa 50 anys que es va publicar "Els orangutans", la primera novel·la que vaig llegir d'en Joaquim. Per celebrar-ho, l'editorial Males herbes l'ha reeditada. Males herbes és una d'aquestes editorials anomenades petites, una editorial de literatura literària, una de les que cal tenir en compte quan es parla de la literatura entesa com un art que pretén anar més enllà de l'entreteniment (cada cop que sento parlar de literatura d'entreteniment me'n recordo d'en Thomas Ligotti i de l'Albert Serra, que fan de mal agermanar, però tots dos coincideixen en dir que: quan em vull entretenir, em poso a mirar tele-basura, i dic tele-basura a consciència, perquè tele-escombraries sona massa carrincló, sona a telenotícies de Tv3).

Cinquanta anys dels orangutans! I un calfred em corre esquena avall i penso en el temps i els seus contraris, l'eternitat i les teories de l'univers quàntic i tot això, aquell univers en el qual no hi ha temps i els esdeveniments s'esdevenen sempre, infinitament, l'univers on jo sóc un esdeveniment i prou, un animalet que, per un error de l'evolució, ha adquirit un excés de consciència i se sent especial. Cinquanta anys, quasi res, quasi no-res. Com en l'univers quàntic, "Els orangutans" es publica una altra vegada i en Joaquim Carbó ho anuncia una altra vegada, i torna a tenir a les mans les proves d'impremta i la primícia de l'edició, i ara veurem què fa la crítica i el públic lector.

Amb en Joaquim Carbó hi tinc una relació completament especial. Era una amic de la mare, però la casualitat -jo sempre he cregut que fou la casualitat- va fer que fóssim veïns. Tot i que també érem veïns d'una manera especial. El balcó del pis de casa dels pares donava a l'interior d'una illa de cases, i al bloc de l'altra banda hi havia un àtic que la mare m'assenyalava i em deia: allà hi viu en Joaquim Carbó, que és un escriptor. A vegades em deia: avui en Carbó a sortit a la terrassa, a regar les plantes. Jo mirava l'àtic d'en Carbó i en Carbó ja no hi era. Me l'imaginava tancat a dins, davant la màquina d'escriure.

"Els orangutans" no és novel·la per a un nen de 13 anys, però saber que l'escriptor és amic de la mare fa que no te'n puguis estar de llegir-la. Tampoc no és novel·la per a un nen de 50 que busca entreteniment en els llibres, però això és una altra qüestió. Com és fàcil de comprendre, als 13 no vaig comprendre ni un borrall dels orangutans d'en Carbó, de manera que la vaig haver de rellegir uns quants anys més tard, quan sí que vaig començar a entendre. I si ara la rellegeixo, en l'edició de Males herbes, espero que l'acabi de comprendre del tot. La vaig llegir poc després o poc abans de llegir "El martell" d'en Jordi Sarsanedas, i aquestes dues lectures se m'han quedat per sempre, com la cicatriu d'una ferida que es nega a dissoldre's, com les ferides de bala, com les d'una punyalada. "El martell" es podria tornar a editar, també, i la podria reeditar una editorial de "novel·la negra" perquè si no è vero è ben trobato i a més a més els faria una bona repassada a moltes de les novel·les negres d'avui, que potser són negres però no són novel·les.

"Els orangutans", que no la vaig entendre als 13, em va avisar: la vida va en sèrio i no és bonica. És interessant, això sí, però bonic i interessant són dos conceptes molt diferents. I si la vida és interessant ho és perquè hi ha hagut qui ha dedicat la vida a l'art, o a l'amor a l'art, tot i que una cosa i l'altra no són, tampoc, la mateixa cosa. "Els orangutans" és un retrat generacional, d'una generació anterior a la meva per ben poc. I a dia d'avui -llegida avui- aquella generació ens va explicar coses per a qui se les vulgui escoltar. Per al qui les vulgui llegir.

Jo tendeixo a creure que cada generació és una mica pitjor que l'anterior, una mica més banal, una mica més ignorant, una mica més acomodada i una mica més cofoia, per més contradictori que sembli sentir-se cofoi en la ignorància. Però no és contradictori, perquè una cosa du a l'altra. Tant en Carbó con en Sarsanedas li van dir moltes coses a aquell noiet que vaig ser, i que volia saber de què tractava la vida humana que és la vida dels adults. O dels mig adults, que és el que explica "Els orangutans". Durant molts anys, vaig pensar que "Els orangutans" era això, la meva primera lectura de les coses adultes. I ho continuo pensant. D'en Carbó vaig passar a Pavese, i de Pavese a Camus, i de Camus a Norman Mailer. I un dia... Faulkner! I després de Faulkner, Henry Miller, i de Miller a Rimbaud i de Rimbaud (vès per on! ) a Lovecraft, i després Robert W. Chambers... un caos de veres, dintre del qual hi ha la fascinació incombustible per Vargas Llosa. Al mateix temps, però, també llegia les aventures d'en Pere Vidal de "La casa sota la sorra" al Cavall Fort. El meu pare no era un home gaire amant de la literatura, tot sigui dit, però comprava literatura catalana per aquell patriotisme d'aquelles èpoques, quan d'un llibre d'en Pedrolo se'n venien 30.000 exemplars. El meu pare comprava els llibres però no se'ls llegia. Llegia pamflets polítics, això sí, i els llegia en abundància. En aquell temps es començava a gestar el desastre que ara ha parit, després del llarg embaràs de la burra patriòtica.

"Els orangutans" d'en Carbó són a la gènesi de la meva biografia lectora, que és la biografia de la qual n'estic més content, l'únic capítol de la meva biografia que no lamento, l'únic que no m'avergonyeix. Tot i haver llegit molta púrria i no haver llegit molta literatura necessària, me'n sento moderadament satisfet. Em passa com li passava a en Borges (perdó per la immodèstia): estic més orgullós de les coses llegides que no pas de les coses escrites. I això ho dic de cor.

I si parlem del cor -i dels atributs anímics que se li atribueixen a aquest òrgan-, li dec una abraçada cordial a en Joaquim Carbó, als seus orangutans i a d'altres qüestions que ara no toquen.

Diu en Carbó que es va passar a la literatura infantil perquè volia fer lectors joves, per aquest imperatiu moral i cultural. Espero no pertorbar-lo gaire si li dic que va fer un lector amb "Els orangutans".

3 comentaris:

  1. Aquí, Lluís, qui té dret a emocionar-se sóc jo per tot el que expliques de la teva extraordinària relació amb la literatura i del paper que m'hi atorgues, que és el que em satisfà més. Si quan vaig escriure Els orangutans no pensava crear nous lectors, perquè creia que els que hi arribessin ja ho eren, en canvi, tota la meva dedicació als llibres per a nois i noies sí que ho intentaven. I no cal dir que m'ha omplert de goig cada vegada que n'he rebut algun testimoni. Ara, doncs, encara més, perquè amb tu ho vaig aconseguir amb aquesta novel·la estripada i, en el fons, desesperançada per la realitat que vivíem.
    Moltes, moltes gràcies perquè la reedició d'aquesta novel·la m'ha tret cinquanta anys de sob re i, a més, m'ha ofert el goig de rebre aquest document que has escrit i que no sé com agrair-te.
    Joaquim Carbó

    ResponElimina
  2. Es curioso que nunca haya entrado en esta página.
    Que para entrar me haya tenido que ir a Valladolid.
    Y que de Valladolid haya girado para otra vez para Barcelona, estando los dos separados por unas paradas de metro y juntos por unas ideas comunes.
    Te prometo que leeré el libro
    Salut

    ResponElimina
  3. A en Joaquim Carbó jo t'he descobert no fa gaire. La meva educació a Barcelona va ser sempre en castellà, a casa i a l'escola. El plaer de la literatura en català (sobre tot, la poesia) l'he descobert de gran. I he de dir que li tinc molta simpatia a aquest autor. He comprat molts llibres teus a llibreries de vell. "Els orangutans" em va flipar, entre altres coses per l'estil del narrador. He rigut molt amb els teus llibres, Joaquim, i ara estic llegint "Testament" (que no enterrament).

    ResponElimina