dimarts, 6 de setembre de 2016

Massimo Carlotto, l'escriptor fugitiu

Resultat d'imatges de la vida fugint

Massimo Carlotto és un dels autors de gènere negre més valorats a Itàlia. El representant, segons la premsa de la cosa literària, del "Mediterranean noir". Això no deixa de ser una etiqueta (una més!), però aquesta expressió propera a l'oximoron situa el lector. Ara, quan escric aquesta ressenya, estic immergit en la lectura de "La oscura inmensidad de la muerte", una novel·la poderosa, terrible i escrita amb un estil sobri i poètic. Però cada cosa al seu temps: he decidit començar l'obra de Massimo Carlotto pel seu únic text no novel·lístic, "La vida fugint", que és l'autobiografia d'un periode la vida de l'escriptor.

Tal com ja sabíem, la realitat sembla més fictícia que la ficció: allò que explica Carlotto en aquest text tan breu com bell, intens i emocionant, és tan real que seria impensable en forma de novel·la. Si "La vida fugint" es presentés com a novel·la de ficció, qualsevol lector protestaria davant d'una imaginació tan delirant i tan escassament versemblant.  

Carlotto es diu Massimo de nom, però durant molts anys fou molt més conegut com "el cas Carlotto", un escàndol policial i judicial enorme que sembla una actualització del procés de Kafka. Des que el 20 de gener de 1976 fou detingut a Pàdua, acusat d'un assassinat del qual no n'era culpable fins a l'abril de 1993 en què fou indultat, han passat 17 anys. Durant la major part d'aquest temps, Carlotto opta per l'alternativa que li permet viure en llibertat: fuig d'Itàlia i viu a la clandestinitat. A Paris, al País Basc i finalment a Mèxic.

Aquest periode és el que explica a "La vida fugint", relat autobiogràfic dels anys viscuts a l'exili que defineix com "una presó a l'aire lliure". Es pot llegir com un relat d'aventures curiosament irònic i autoirònic, que és una categoria rara en les autobiografies. Carlotto, potser pel temperament mediterrani, no pot evitar riure's de sí mateix i té una tendència fabulosa a relatar situacions en les quals surt malparat, i és justament aquest recurs el que apropa l'autor al lector, el que més empatia desvetlla.

Carlotto fou, de molt jove, militant de l'organització d'extrema esquerra "Lotta Continua" i aquest militància fa que, un cop a l'exili, connecti de seguida amb els exiliats del món reunits a la vella pàtria dels apàtrides, el París dels anys 80. És allà on es troba espanyols i, sobretot, llatinoamericans. Els primers fugen de la pseudodemocràcia sorgida de la Transició dels Suárez i Pujol i els segons de les múltiples dictadures sanguinàries del centre i del sud d'Amèrica.

Quan decideix, finalment, que la pàtria que més li escau és la de la revolución inconclusa de Zapata, Carlotto se'n va a Mèxic. Les millors pàgines del llibre són, sens dubte, les del periple mexicà. El Mèxic que descriu enllaça amb el Mèxic que explica Buñuel a les seves memòries. El país més surrealista del món. Però també són les pàgines més àrdues i més amargues, perquè el jove italià es revolta intensament davant la injustícia, la barbàrie policial i la impunitat dels assassins. Les experiències viscudes a Mèxic DF eleven el to del llibre, i és allà on Carlotto desplega una rara habilitat per relacionar reflexions personals amb anècdotes (terribles), escenes d'amor i desesperació, dissertacions sobre l'obesitat i la bulímia, la vida, la mort. Caldria que tots visquéssim una vegada a Mèxic?

Com es forja un escriptor? Què fa que un text s'apropi a l'art de la literatura i que un altre sigui simplement una bona redacció? Vet aquí el misteri. És inevitable pensar en sensibilitats i dons especials que la natura concedeix amb el caprici que la caracteritza. Però també compta l'experiència, i l'experiència no és altra que el sofriment. Qui no ha sofert probablement no té res interessant a dir, res a compartir. Caravaggio, italià com Carlotto, sempre m'ha semblat l'artista complet perquè allò que explica a la seva pintura brutal és el testimoni d'un sofriment que explica l'essència de la vida humana. De la mateixa manera que la millor pel·lícula de Buñuel podria ser "Los olvidados", la seva mirada més honesta sobre la Ciutat de Mèxic.

Aquestes són algunes de les reflexions, les idees i les imatges que m'ha dut "La vida fugint" amb tan sols 200 pàgines de prosa àgil, plena de passió per la vida fins i tot quan Carlotto explica amb detalls esgarrifosos com va planificar el seu suïcidi quan ja no podia més. La literatura es fa vida, i la vida, literatura. És això el que ens salva. L'art. Sense ell, i sense allò que anomenem amor, som bestioles cruels, la pitjor espècie de bestiola cruel.

La vida fugint
Massimo Carlotto
Traducció de Miquel Pairolí
Edicions La Campana, Barcelona 2003
(Préstec de la biblioteca La Bòbila de l'Hospitalet)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada