dimecres, 28 d’octubre del 2015

"Besòs Mar" sí que és novel·la negra


Diuen els experts que un dels trets més definitoris del gènere negre és que el relat acabi malament. Qualsevol alternativa suposa un endolciment desvirtuador de la novel·la, una inevitable tendència al rosa o al final feliç que nega la negritud del text.

La novel·la negra es defineix, abans de res, per la mirada que projecta sobre la realitat. Més que en les trames i els arguments i l'enjòlit, és la mirada negra i pessimista la que explica el gènere.

En aquest sentit, "Besòs Mar" ha de ser considerada una novel·la negra en sentit estricte: el final és endimoniadament pervers, fatal. El camí que mena el protagonista (un comissari de la policia nacional vell i cansat que somia en la jubilació al poble de Villanueva de la Serena) només condueix cap al desastre, i les seves passes acceleren l'arribada de l'abisme. Tan li fa si se'n vol allunyar, si vol evitar la catàstrofe: tant la seva memòria com la mala fe dels altres com la inclemència dels processos humans i divins han escrit la sentència des de bon començament, i qualsevol tasca és una tasca inútil.

El protagonista, aquest Arsenio Crespo atrapat pels errors del passat i per la velocitat angoixant amb què el món canvia (i empitjora) al seu voltant, conserva una esperança petita: la data de la jubilació com un alliberament del mal i de la lletjor que representen la feina policial, la ciutat de Barcelona, la malaltia terminal de la seva esposa, que jeu en un llit davant del mar a l'hospital que també du el nom del mar.

Però com en una tragèdia grega, l'esperança és un parany pervers. Només som lliures quan ens alliberem de l'esperança, va dir un filòsof. I sembla que el destí que espera l'inspector Crespo és precisament aquest alliberament. Malgrat que representi la llibertat perquè anul·la el desig, en el seu cas la pèrdua de l'esperança vol dir justament la pèrdua de la llibertat. L'autor no podria ser més pessismista. Ni més pervers. Per no dir més malparit.

Que finalment, vol dir "negre" amb les cinc lletres de l'adjectiu.

"Besòs Mar" no tan sols és una novel·la estrictament negra en aquesta mirada sobre la vida i el món. També ho és en les descripcions, que relaten un paisatge en descomposició. En les apreciacions sobre el fet social i sobre la història recent de Catalunya. En la negació constant d'un futur, en la construcció d'un imaginari esclafat pel pes asfixiant del passat. Tal vegada no pot sortir res de bo d'allò que fou concebut en l'horror i la misèria.

Dit amb altres paraules i per fer-se entenedor: la lectura de "Besòs Mar" podria deprimir Paulo Coelho.

Tal vegada els esforços són en va: de què serveix descobrir el culpable d'un assassinat insignificant en un món salvatge i cruel, on la pietat ha estat abolida en algun instant remot? Podria ser que "Besòs Mar" no tan sols fos estrictament novel·la negra, si no que també plantegés qüestions sobre el fet i el gènere policíac: quin sentit tindria perdre temps i energies a descobrir l'assassí (o llegir pàgines i més pàgines sobre indagacions detectivesques) quan la història és el relat d'un genocidi?

Anònim



Besòs Mar
Alrevés editorial, col·lecció crims.cat
Barcelona, 2015
16 euros

divendres, 16 d’octubre del 2015

Jordi Canal: l'emperador va nu


Bearn Black acaba de publicar una entrevista a en Jordi Canal (Biblioteca La Bòbila de l'Hospitalet de Llobregat, coautor de l'assaig "La cua de palla: retrat en groc i negre" juntament amb Àlex Martín, i un dels indiscutibles noms de referència quan cal parlar de novel·la negra en aquest país).

L'entrevista, a càrrec d'en Sebastià Bennasar, aconsegueix que en Canal s'expressi amb claredat i amb contundència, i que digui allò que moltes orelles volem sentir: una mirada crítica i autocrítica sobre el paisatge de la novel·la negra. En temps d'eufòries i de satisfaccions tal poc sorgides del pensament racional, és necessari que algú faci un exercici que sembla senzill però que és insòlit: aturar-se a pensar i a dir allò que cal.

Tots els fets i els fenòmens humans necessiten aquest instant que els psicòlegs en dirien de la metacognició: aturar el carro i autoavaluar-se amb honestedat. I sobretot necessiten les veus valentes que diguin: l'emperador va nu. O: va nu, l'emperador?

He llegit l'entrevista atentament i m'he quedat amb les ganes d'intervenir-hi, però com que el lector només llegeix no ho he pogut fer. Em limito a comentar algunes de les afirmacions que em semblen més destacables.

Falta assaig sobre el gènere. Cal una visió àmplia per saber d'on venim. Aquí no tenim interès per res.

Canal compara el paisatge espanyol i català amb el francès per explicar que el públic lector no tan sols és minso, si no que també sofreix d'una greu manca de paràmetres, de guies: la crítica literària és un desert i els escassos crítics actuen com a mercenaris a sou dels interessos editorials. El panorama de la premsa mostra un declivi agònic que afecta la literatura però també el cinema i les arts en general. Quan hom publica en una editorial petita o independent ha de suplicar una crítica a la premsa fins a l'humiliació. La tinta i el paper a la premsa escrita (o els minuts als mitjans audiovisuals) es reserven per a les novetats internacionals i els bestsellers: els mitjans es genuflexen davant de Larsson i els seu epígon. Però cal no acusar tan sols els mitjans: el públic no té cap interès pels assajos, de manera que caiem en una situació de "peix que es mossega la cua".

La novel·la negra catalana i espanyola és una novel·la costumista amb policia.

Canal lamenta la desaparició de la novel·la negra que parla dels presos, la que s'escriu des de la perspectiva del delinqüent. La novel·la sobre crims no és ben bé novel·la negra, i la novel·la que descriu els procediments policials tampoc no ho és. Potser va ser encertat que els organitzadors del certàmen de l'Espluga de Francolí titulessin l'event com a "Festival de novel·la criminal", perquè tal vegada és més honest. La literatura d'en Salvador Balcells (l'organitzador del certàmen tarragoní) no és literatura negra: fa novel·les que parlen de crims, però sense cap intenció negra. I com en Balcells, una nòmina molt llarga d'autors.

En el panorama català, el policia és una imatge idealitzada de l'autor

Diria que en Canal posa el dit a la llaga: un lector com jo acaba empatxat de protagonistes policies valents, agosarats, intel·ligents i resolutius (entre moltes altres virtuts heroiques) que projecten una imatge del narrador-autor que pretén fer-se empàtic, simpàtic i enrotllat. I que només aconsegueix fer-se tediós, per no dir lamentable. Són protagonsites amb una mínima complexitat psicològica, plans i desproveïts de progrés, encantats d'haver-se conegut a sí mateixos i que no qüestionen res ni de sí mateixos ni del lector, ni de la condició humana. Homer, 800 anys abans de Crist (fa 2800 anys) ja va ser capaç d'escriure sobre un heroi humà i complex, inestable, imperfecte, que vivia en el conflicte i en el fracàs.

Hi ha un excés de novel·la "procedimental"

Entenc que la "novel·la procedimental" és aquesta novel·la en què els procediments i els protocols policials adquireixen una importància notable, i en què s'hi inclou, explícitament o implícita una certa admiració per la institució policial: penso en "L'amant xinès" de la Margarida Aritzeta però també en moltes d'altres. Es tracta de textos que mostren una simpatia òbvia pels cossos policials i que tendeixen a idealitzar l'eficàcia dels mateixos. En el cas de la literatura catalana, diria que es projecta sobre els Mossos d'Esquadra una mirada no tan sols benèvola si no admirada. Aquesta mirada es podria inscriure dins del fenomen del tarannà d'eufòria acrítica sobre el procés independentista? No em sembla una mala pregunta. Com tampoc no em sembla dolenta una pregunta derivada i marginal: com és que hi ha una literatura teòricament "negra" que vol complaure l'independentisme del govern català des d'una falta de crítica quasi absoluta?

Els llatinoamericans escriuen millor que els espanyols, i els espanyols millor que els catalans

Cal ser valent per dir allò que molts pensen (pensem). En aquesta afirmació, en Canal es mostra com una veu decidida que ens ha d'ajudar a refexional seriosament. Jo lamento la tendència molt generalitzada a Catalunya que evita la llengua literària i busca un registre periodístic en el qual les descripcions s'han evaporat, les metàfores són escasses i vulgars i es va a raure a un col·loquialisme fàcil, desproveït de cap intenció artística. Potser és cert allò que diu en Canal: els escriptors hem llegit poc i tenim com a únics referents alguns títols del cinema comercial

(Deixo la pregunta: quantes novel·les catalanes hem llegit que semblen comentaris de "Seven"? I quantes que recordin Hammet o Shakespeare o Dostoievski o Faulkner?).

Fa poc algú deia que el millor autor en llengua catalana continua sent Ramon Llull. A mi em sembla evident, malgrat que aquesta constatació impliqui admetre un desert de 700 anys d'extensió. Deixant de banda la literatura llatinoamericana -que admiro i que sempre em fascina- he de reconèixer que autors com l'Alexis Ravelo o en David Llorente (són exemples) em fan qüestionar allò que llegeixo i allò que escric en el sentit que proposen reptes creatius, fórmules i punts de vista que requereixen atenció. També penso en Sebastià Jovani, que ha decidit continuar escrivint però en castellà. Les comparacions tenen mala premsa, però segur que les comparacions són més odioses encara quan ens situen a la banda dèbil.

Potser caldria fer com el general Eisenhower quan, el 1944, el van informar que l'exèrcit de Hitler havia atacat amb una força inesperada a Les Ardenes de Bèlgica: en Dwight va respondre que no era una mala notícia, si no una oportunitat. Malgrat que no sóc gens partidari del pensament positiu, trobo que és així com cal llegir les males notícies que publica "Bearn Black". Una magnífica oportunitat.

Sembla obvi que els lectors i els autors del gènere negre necessitem amb urgència les sacsejades que ens ofereix en Jordi Canal. I seria bo que n'hi hagués d'altres i provinents d'altres veus, perquè dubto que en Canal sigui una flor solitària enmig de l'estiu.

dimarts, 6 d’octubre del 2015

L'ètica segons Sebastià Jovani

L'Ètica

Si ens limitem a llegir la trama policíaca de "L'ètica" (Editorial Alrevés, crims.cat, 2014) hi trobem la recerca d'un assassí en sèrie que captura adolescents, les segresta i les assassina. Però a mida que avança la lectura, i des de ben aviat, el lector descobreix que està llegint un text molt més ambiciós, que parla de tensions i conflictes interiors, de la condició humana, de la lluita per sobreviure i de la lluita pel poder en un món hostil.

Sebastià Jovani (Barcelona, 1977), llença una mirada aguda i analítica sobre l'investigador i es pregunta si hom pot perseguir el mal sense enfangar-se. Ho fa amb agudesa, penetrant en els pensaments i les emocions, els temors i les paranoies, en una primera persona implacable enfrontada a un mirall cruel, sense subterfugis. El sergent Héctor Beltrán es descompòn davant dels ulls del lector, es trosseja amb esperit de forense implacable.

I alhora descriu amb el mateix ànim una ciutat de la qual només en veiem un barri residencial i els seus suburbis industrials, perifèrics. Mai no es diu el nom de la ciutat però hom intueix una Barcelona sota la boira, extreta d'una geografia onírica. El lector té la impressió de recórrer un paisatge de tenebra, com si sempre fos de nit, com si tot s'esdevingués en la penombra, malgrat que el narrador adverteix, de vegades "Exterior dia" (amb una innegable ironia negra). En aquest imaginari, fins i tot els interiors ordenats, pulcres i funcionals esdevenen escenaris llòbrecs i malsans.

Si no fos perquè manté viva la tensió pròpia de la novel·la de gènere (la intriga per la resolució del cas policíac), es diria que "L'ètica" és un text que parla del mal en un sentit metafísic, filosòfic. Els capítols estan organitzats com a "Proposicions" i les quatre parts del llibre (com un tractat) duen títols com "De l'estranya natauralesa de l'ànima" o "Del servilisme o les estranyes forces afectives".

En aquest plantejament de filòsof (potser nihilista) també hi caben les connexions misterioses, els símbols i els senyals d'una realitat inabastable: els noms dels personatges (Héctor, Gabriel, Helena, Belén), la presència de la senyora Moniz (com Egas Moniz, el teòric precursor de la lobotomia), un home que se sap perseguit pels invasors de Júpiter, les personalitats múltiples, el somni, la disfressa, les apetències sexuals estranyes.

"L'ètica" s'enfronta a la monstruositat i es qüestiona la relació entre ètica, moral i lògica. Juga a establir paral·lelismes amb "Alícia a través del mirall", arrossega el lector per unes pàgines on l'estrany es fa cada cop més tangible, més proper. El monstre traspassa els límits, deixa d'estar cenyit a la figura de l'assassí per convertir-se en la monstruositat. El final, impecable i implacable, és l'únic possible.

"L'ètica" és una novel·la que es destaca dins del paisatge de la novel·la negra catalana contemporània perquè traspassa el gènere sense deixar-lo: l'expandeix, l'enriqueix. No es limita al caràcter "procedimental", no cau en el maniqueïsme tan habitual i no es perd en elogis als cossos policials (aquesta mania que trobem sovint i que s'està transformant en hàbit). Reflexiona sobre el propi gènere i usa els termes de la filosofia sense perdre el tremp, sense caure en excursos. És una narració lineal que transcorre al llarg de quinze dies justos, amb la concisió i la contundència d'un conte on tot encaixa i mostra la càrrega simbòlica, l'aire d'un somni (un malsòn), un viatge al costat fosc que, finalment, engoleix el lluminós i el fagocita. La matèria obscura, l'alquímia que transforma el somni de l'or en la realitat del fang. 

L'ètica
Editorial Alrevés, col·lecció Crims.cat número 11, Barcelona 2014
18 euros