dilluns, 23 de març del 2015

En John es mor al final (segona part)


Al mes de desembre vaig comprar John muere al final, novel·la editada per Valdemar a la col·lecció Insomnia, de la qual en vaig fer una ressenya improvisada tot just després de fullejar-la i llegir les primeres planes. Aquella ressenya acabava amb aquestes paraules:
Tinc moltes espectatives posades en John muere al final perquè... ho confesso: tot just l'he començada. De manera que després d'aquesta breu notícia, un dia d'aquests en faré la ressenya de veritat.
De manera que, després de tres mesos de lectura esforçada, ha arribat el moment del comentari d'aquest lector. (Durant aquest temps he tingut entre mans altres títols que he anat combinant amb el de David Wong, per a fer-me'l més passador). És el primer cop que no parlo bé d'un títol de Valdemar i per això em cal dir que, malgrat John muere al final, l'editorial em continua semblant una editorial valenta i exemplar i un nom de referència. I sobretot ara, que acaben d'editar el segon títol de Thomas Ligotti.

Explico sintèticament les impressions de la lectura:
  • El punt de partida i el plantejament són embogidament potents, amb un punt de gòtic surrealista que fan de la novel·la un exemplar especial d'originalitat i agilitat. A mida que avança la trama, però, fa l'efecte que les troballes veritablement originals minven fins que tot plegat té l'aspecte d'un déja vu. (De fet, el recurs al déja vu podria ser oportú si no arribés a l'extrem de fer-se tediós, si fos usat amb mesura).
  • L'autor, que es confessa admirador del cinema de terror de sèrie B dels anys '80 aconsegueix fer un homenatge honest als seus referents: Phantasma i Bubba Ho-Tep de Don Coscarelli, així com a produccions posteriors que ja es mouen a la categoria del cinema de culte: Starship Troopers, In Treatment (sèrie de tv), HellboyLost (sèrie). I de fet, la quantitat de referències cinefíliques és enorme. Jo anoto les que em semblen més evidents: Poltergeist (original i seqüeles), Super 8, una colla de John Carpenter: Dark Star, The Thing, They Live, Ghosts of Mars... Hi ha elements obvis que remeten a la sèrie Fringe, i estic segur que em deixo una quantitat molt gran de peces agafades de la literatura popular de terror i del còmic.
  • Malgrat el surrealisme, la ciència ficció i la temàtica dels mons paral·lels, David Wong (pseudònim de Jason Pargin, Illinois, 1975) no s'oblida del nostre món i explica el món contemporani abatut per la fallida econòmica: precarietat laboral entre tràgica i grotesca, atur massiu, fàbriques tancades, espetec de la bombolla immobiliària, projectes faraònics absurds, ciutats en decadència, una joventut sense cap esperança, etc.
  • La novel·la està construïda a partir de l'entrevista d'un periodista al protagonista i narrador: és un bon recurs perquè permet un joc interessant, però l'entrevistador desapareix durant una quantitat excessiva de pàgines i hom es demana si no serà que l'autor s'ha oblidat del recurs entremig de tants salts a les altres dimensions de l'univers.
  • Al llarg del text, l'autor manté i alimenta una espectativa que ell mateix s'encarrega de fondre i de malbaratar: en algun instant suposem que estem assistint a la pitjor excusa que podria posar un assassí en sèrie: vaig matar-los perquè eren monstres vinguts d'un altre món que havien suplantat la persona original. Però per desgràcia no és així.
  • El recurs del narrador no-fiable, molt a l'ús en la literatura contemporània nord-americana i per tant a les sèries de tv que ens arriben des d'aquella contrada del món és un recurs enginyós i que genera moltes espectatives perquè manté el lector en tensió: la sospita que tot allò que ens narren sigui veritat a mitges o mentida a mitges sintonitza molt bé amb el relativisme general en què vivim, però a la vegada és una filigrana complexa que se suma a la dificultat tècnica de la narració en primera persona. Hi ha pocs exemples d'aventures literàries reeixides en aquest cas, i les que conec són d'extensió breu. En qualsevol cas: hom pot parlar de la confusió mental de la manera que vulgui, i pot dir que la realitat és un concepte complex i confús, però no és acceptable que en parli confusament. Imagina't com seria que Stephen Hawking expliqués les seves teories de forma confusa.
  • L'edat de tots els personatges (molt joves) du la narració cap a escenes properes al cinema d'ensurts i de xiscles per a adolescents: si bé en les primeres ocasions el lector es diverteix amb el monstre repugnant que surt del darrera del sofà, no passa el mateix quan el monstre ha aparegut trenta-cinc vegades i encara som a la meitat de les 570 planes.
  • I amb això arribo a la principal pega que li trobo a John muere al final, que conté tota la resta: una extensió injustificada que el du a la repetició, la reiteració i finalment a l'ensopiment. La gran majoria de les troballes estilístiques i argumentals es concentren a les primeres dues-centes planes, però després en venen dues-centes més que posen a prova la paciència del lector i que m'han fet témer que no sofreixi de dèficit d'atenció. (Reconec que les novel·les de més de tres-centes planes em generen molta prevenció, perquè l'experiència em diu que pocs escriptors són capaços de mantenir el ritme i la qualitat literària durant tanta estona).
Tan sols em queda un dubte, que podria convertir la meva crítica en elogi: si David Wong volia transmetre al lector l'estat d'alteració mental del protagonista, la perplexitat davant del món i de la vida, el pessimisme nihilista que l'inunda, la inutilitat dels esforços per viure i àdhuc per sobreviure, llavors potser l'encerta. Però encara li discutiria que Lovecraft ho va aconseguir amb The Case of Charles Dexter Ward, que no té més de 200 planes.



divendres, 13 de març del 2015

Santa Novel·la Policíaca, catalana


Avui s'estrena el festival internacional de Novel·la negra de Collbató i m'he assabentat que també podrem gaudir d'altres esdeveniments en els mesos propers: El vi fa sang (festival de novel·la negra a l'Espluga de Francolí) i Cerdanya negra, festival ídem a Puigcerdà. És obvi que el gènere viu un moment d'eclosió, i que es comporta com les roselles que nien entre el blat quan arriba la primavera.

Fóra bo -em sembla a mi- que un moment tan bo s'aprofités per projectar una mirada objectiva o fins i tot analítica. No pas per introduir el verí del dubte enmig de l'eufòria (res més lluny del meu ànim) si no per prevenir possibles bubes, i per enriquir els debats i les múltiples taules rodones. I perquè és preferible debatre quan les coses van bé.

Com que no tinc ànima de crític literari, no sóc expert en la qüestió i prou feina tinc a intentar escriure dignament, he optat per fer una llista de qüestions que trobo interessants. Aquesta llista no tan sols és improvisada i dubtosa si no que també és oberta.

De vegades i sempre als vespres d'hivern, quan penso en el fenòmen de la novel·la negra catalana, se m'acuden aquestes preguntes (transcric les que puc transcriure):


  • La novel·la negra catalana contemporània (en endavant, NNCC) explica i reflexa la societat catalana actual? Qüestiona allò que cal qüestionar i fa les preguntes o planteja les hipòtesis pertinents? És a dir: actua damunt de la realitat tal com fan la major part de les narratives negres d'altres llocs del món?
  • En el mateix sentit: el tractament lingüístic explica la diversitat lingüística real als carrers del país? Es fa un bon treball de registres, argots i usos de la llengua? Estem aprofitant el potencial enorme de riquesa i diversitat que hi ha als carrers i les places?
  • Els protagonistes de la NNCC, quan són policies, plantegen la possibilitat que els Mossos d'Esquadra siguin un cos policial corrupte i dubtós com qualsevol cos policial de qualsevol país normal? Per què es practica tant aquesta indulgència (entre ingènua i d'obscures intencions) sobre un col·lectiu que la vox populi tracta en uns altres termes?
  • Si acceptem que la novel·la negra serveix per explicar la cara negra de la societat i també per explorar la nostra ànima negra, podem dir que hi ha exemples de les dues opcions a la NNCC? Per quin motiu hi ha tan poques NNCCs que hagin decidit parlar de la cara fosca de l'ànima? Per què la majoria de protagonistes són personatges solars, intrèpids alter egos idealitzats de l'autor? (Detectius d'una sola peça, bona gent, de moralitat estrictament burgesa, etc). Plantejat d'una altra manera: quants narradors o protagonistes hi ha mentalment alterats, sociòpates, assassins en sèrie, culpables, traïdors, mala gent que posin el lector en estat d'alerta i que es facin propòsits literaris de risc?
  • Hi ha novel·les o autors que tinguin com a objectiu prioritari ser contractats com a guionistes d'un serial per al sobretaula, a la TV3? Què ens ho fa sospitar?
  • La possiblitat d'una Catalunya independent ha entrat a la NNCC en una colla d'obres. Aquesta irrupció fa que la NNCC esdevingui sense adonar-se'n ciència-ficció especulativa i perdi interès en tant que narrativa negra strictu senso?
  • Parlem de xifres de lectors i de xifres de vendes (que per alguna cosa som la Catalunya menestral i del calaix): qui gosa publicar els números? Per engrescar el debat en aquest punt, em permeto fer una excursió fora de la literatura i del món editorial, i me'n vaig fins a Unió Democràtica de Catalunya, un partit que es resisteix a fer eleccions primàries entre la militància pel simple fet que fer unes eleccions primàries l'obligaria a dir quants militants té. De què estem parlant (de què estem parlant, que en català vol dir de quant estem parlant).

diumenge, 8 de març del 2015

Mohamed Zucco



Sento com em crema la pell, com si cremés des de dins amb un foc que udola per les venes, com milers de bestioles incandescents empenyent la sang enfora. Des dels dits del peu fins a les orelles la pell em crema i m'imagino que es desprèn del cos i cau a terra, convertida en petites volves enceses que esdevenen cendra negrosa quan arriben a les rajoles brutes.

D'aquí a molt poc, els qui vegin el meu cos faran una ganyota de fàstic, i tal vegada algú de cor fort sentirà l'espurna deshonesta de la compassió. Pensaran de mi que sóc una marioneta carbonitzada, i poc més tard s'adonaran que les marionetes sempre hem dut el carbó a dins, perquè som de fusta.

Gairebé no hi sento, a l'oïda tan sols li arriba el ritme monòton d'uns tambors antics que han estat aquí des de sempre, des de l'alba del temps. Tot són senyals de la fi del món. Falta poc perquè s'acabi aquest món cansat i brut, grotescament mal fet. S'apropa un cometa ardent que ja és dins de l'atmosfera, que ja no podem evitar. L'univers no tan sols ens mostra indiferència.

Fa uns dies vaig decidir que en aquest poc temps que ens queda posaré de genolls davant meu el gegant. Vaig aconseguir armes amb més facilitat del què preveia.

Però després les coses no han sortit com m'esperava. Volia matar el porc i tan sols he matat dos dels seus esbirros. Els dos mossos d'esquadra han caigut en silenci, com vistos a càmera lenta en una pantalla de baixa definició. Tan sols un gruny greu de bèstia maldestra i ferida. Han caigut a terra damunt d'un toll de sang pudenta i fumejant que sembla com si ja fos allà abans, com si els esperés. Ja sé que de seguida n'arribaran molts més, assedegats de venjança, atrets pel festival d'horror i de masacre. En aquests moments ja estan enfollits per la ràbia i la por mentre es pinten els rostres amb les pintures de guerra.

Es pinten amb les mateixes pintures de guerra amb què m'he pintat jo fa unes hores. I engreixen els fusells i s'inflen de drogues mentre ballen la dansa de la mort. Ells no ho saben però sí que ho sé: el porc continua amagat en algun despatx d'un gran edifici blindat, rodejat de subaterns pàl·lids amb telèfons intel·ligents a la mà. El porc està neguitós i excitat per l'olor de la sang propera que es vessa en honor seu. Té els porus oberts, les aixelles humides, el rostre dins un vel de perles de suor, l'estómac fred i la polla rígida. Com si el vegés davant meu, sé que aquesta visió serà la darrera i dono gràcies per tenir-la, perquè aquest és tot el mal que li hauré inflingit. Em sap greu que no sigui la seva sang la que envernissa les llambordes del carrer: tan sols la puc imaginar. El cercle de botes negres es tanca, el cometa avança i traspassa el núvol blanc, li deixa un forat circular i perfecte.

Em sap greu no haver-lo matat a ell però en veritat sé que el seu món està mort. El seu món està corromput i el seu cos està podrit. La seva ànima xiscla a l'infern de la cobdícia, la vanitat i l'orgull. I ell ho sap: sap que està mort i que no hi ha cap esperança de redempció, d'esmena, de reparació. Sap que només l'espera el foc i llavors ell i jo sabem que som germans, i recordem aquells anys de color esmorteït (o de vegades sèpia) en que forem germans.

Cal cremar-ho tot. Acabar-ho tot i no deixar res. Fa uns anys vas dir que caldria salvar la música de Bach (especialment la Suite en Re major) i els poemes de Muhammad Rumi, però la raó del foc és més estricta, ja ho saps, aquest cometa també cremarà la nostra estimada Simfonia en Re major que ens recomfortava tant, de petits.

No n'hi ha prou amb les rabietes i les emprenyades d'una tarda, donar una bofetada, trencar plats i gots al menjador de casa. Ni amb cremar els contenidors de la Rambla. Cal fer un acte radiant i definitiu. Cal comportar-se com un déu enrabiat. Cal assegurar-se que no quedi res de tal manera que res no pugui recomençar en milions d'anys. Cal pensar que som els senyors de la destrucció.

Vosaltres m'heu invocat i jo he respost les vostres pregàries.

El soroll de les botes s'ha aturat. Els homes uniformats han pres posicions al meu voltant, duen els fusells carregats i m'apunten a les parts vitals. L'home del despatx ho contempla tot des d'una pantalla que rep el senyal des de la càmera incorporada al casc del capità. Alço els uls i veig l'esfera incandescent que remou grans masses d'aire. Els ocells fugen entre esgarips. És la fi del món. Em meravella que el cometa xoqui contra l'escorça terrestre amb una energia mai vista al mateix instant en què el capità ordena disparar.

Per un moment tinc la impressió que tot s'atura i m'arriba la visió del meu antic germà, que es posa els auriculars per escoltar aquella suite de Bach que escoltàvem de petits. Són cinc minuts i després el no-res. És la fi del món.

dimecres, 4 de març del 2015

Stanislaw Lem: La investigació


El títol que va escollir Lem és una declaració de principis radical i arriscada, escrita amb una intenció que desconec (perquè no sóc Lem) però que podria ser qüestionar la literatura policíaca, tal com Cervantes va fer-ho amb la cavalleresca. És evident que Lem no va liquidar el gènere, perquè unes quantes dècades després, el gènere qüestionat continua vigent i força vigorós.

No és gens arriscat dir que el tema de La investigació és el mètode científic, els seus límits i els seus paranys. Aplicat a la qüestió policíaca, és clar. Lem ho ha tractat en d'altres textos: penso sobretot en Solaris, on inventa una ciència nova (la solarística) per a explicar-ne a continuació els topalls i el fracàs.

La investigació (el pdf és aquí) és un exemple de novel·la breu "europea" per al qui vulgui entendre els termes del gènere, i té l'aspecte d'un treball literari inacabat, un esbós, un assaig de plantejament que prescindeix del desenllaç, i que deixa el nus a mig nuar. Tant és així que a la primera lectura em vaig demanar si no havia comprat un exemplar incomplet de la novel·leta. Lem es permet allò que jo em vull permetre algun dia, en alguna dimensió paral·lela de l'univers literari: crear un punt de partida, posar-hi tots els elements de la intriga, generar espectatives infinites... i a continuació escriure el mot FINAL.

(Un dels projectes que tinc somiats és una sèrie de plantejaments novel·lístics, un joc a l'estil de l'Ítalo Calvino: es podria titular Les novel·les imaginàries, que constaria d'una col·lecció de les quinze o vint primeres planes d'una dotzena de novel·les. Vés a saber, qui sap si algun dia no m'ho permetran els fats).

En cent (100) pàgines justes, Lem organitza un conflicte, proposa hipòtesis, descriu un investigador versemblant i complex, i relata com s'aplica el mètode científic per resoldre'l -en realitat, per no resoldre'l. Tot just per poder dir que, de vegades i en circumstàncies que toquen el misteri de la vida i de la mort, el mètode és inservible. Potser perquè només pot ser així, potser perquè malgrat la ciència hi ha un factor inefable que sempre fuig. Potser diu que el misteri ha de romandre en el misteri, tal vegada perquè Lem vivia en el món soviètic, que pretenia eliminar qualsevol possibilitat més enllà de la física.

La ficció se situa a Anglaterra, país "modèlic" en racionalitat i pàtria d'una policia mítica en la lògica deductiva i el procediment científic. La trama és ben senzilla: en un cementiri de províncies es troben cossos de difunts fora del dipòsit, i que aparentment han caminat unes quantes passes. Potser hi ha d'altres cossos de difunts que han desaparegut: potser han caminat molt més o potser han estat traslladats per d'altres mitjans. Poc més tard es descobreix que el fenomen s'ha donat en d'altres cementiris de la regió, fins que es delimita un perímetre de l'afectació. Es procedeix a l'acordonament de la zona, es detenen sospitosos, s'elaboren noves línies d'investigació a partir de les dades obtingudes.

Però també hi ha lloc per a les especulacions de caire metafísic, que arriben a l'investigador Gregory -el director d'operacions- inesperadament, cites estranyes que obren l'escletxa per on el fantàstic penetra la realitat material i objectiva i mostra les altres possibilitats, les irracionals.

Abans de qualsevol conclusió, abans de qualsevol nus que prefiguri una solució, la novel·la es tanca. El lector s'enfronta a una quantitat d'opcions infinites que no exclouen la de sentir-se enredat, i la de percebre Lem com un embaucador. Però allò que ha fet l'autor és dur el lector fins al punt just on li caldrà demanar-se què ha llegit, si ha estat prou ben informat, si se l'ha dut per la línia d'investigació més correcta i si s'han tingut en compte totes les dades obtingudes, incloses aquelles que han estat descartades perquè no poden encabir-se en el mètode. El lector també s'haurà de qüestionar qui ha estat el narrador, si ha estat un narrador fiable o tan sols un narrador incapaç de tenir en compte res que no sigui estrictament racional malgrat que tal vegada ho tenia davant dels morros.

La investigació, per tant, no és una broma: allò que investiga Lem és precisament la capacitat del lector per investigar, és una invitació a què el lector esdevingui autor i continuï l'escriptura del relat. Desconec si algú ha pres el repte seriosament (qui sap si això s'ha fet cinquanta vegades).



____________________________
La portada que reprodueixo al capdamunt de la ressenya és l'edició que ha fet l'encomiable Editorial Impedimenta. Tot i això, he de dir que l'edició que tinc és una altra, comprada fa uns anys al Mercat de Sant Antoni per 2 euros: 



dilluns, 2 de març del 2015

El caporal Lituma


Quan arriba a la colònia minera de Naccos, Lituma ja no és el guàrdia civil distret i tavernari que acompanyava el brillant Tinent Silva a Talara (1). Un cop enmig dels Andes, on l'han destinat perquè va dur endavant una investigació que comprometia els poders fàctics a la costa, Lituma té una mica de càrrec i un ajudant malalt de melanconia i d'amors. Així es crea una nova parella d'investigadors que dóna un rendiment molt alt dramàticament i que amplia el ventall d'unes possibilitat que semblen infinites (tot i que -potser com diria un Borges que m'imagino- totes acaben remetent a Quijote-Sancho i a Holmes-Watson. O són el mateix?).

És indubtable que han passat els anys i que n'ha vistes de tots colors, perquè ara Lituma se sent tan disposat a creure-ho tot com a no creure's res. (En certa mesura, és tal com jo em sento ara). La colònia dels miners (reconvertits en constructors d'una carretera endimoniada i andina) és un lloc perdut de Déu i dels homes, brut i trist, on tan sols hi ha barracons desastrosos i una estrambòtica taverna per a emborratxar-s'hi els dissabtes. 

Per les valls hi corren els pishtacos, esperits malignes que et xuclen el greix per vendre'l a la indústria ianqui, cauen els huaycos (allaus de pedra i fang) i ronden les milícies de Sendero Luminoso, en una revolució lenta, meticulosa, sanguinària. El relat transcorre entre l'embriaguesa i la superstició, els assalts dels revolucionaris que apareixen del no res i les repressàlies de l'exèrcit, estúpid i ineficaç. És evident que el caporal Lituma ha obtingut aquest destí en repressàlia per haver ficat el nas on no tocava: a la casa dels oligarques i del poder. I per això ara viu al purgatori, l'avantsala de l'infern.

I no obstant tot això, Lituma pren una opció moral greu i n'accepta les conseqüències amb una dignitat sorprenent. Decideix que investigarà la desaparició de tres pàries, i que arribarà fins on faci falta i peti qui peti. Com si no hagués estat prou escarmentat, apareix un caporal Lituma incorruptible, ple d'honestedat.

La investigació avança a batzegades i a cops d'intuïció, gairebé per casualitat i malgrat tot. En un paisatge terrible i hostil, enmig de gent que el menysprea en el millor dels casos.

Lituma en los Andes és un relat atmosfèric, d'olors i de colors, de llàgrimes i pudor d'alcohol barat, de fang, de fred, de calor extrems. Irònic i tràgic, en peruà i en quètxua, de vegades en francès, amb mirades furtives a la llarguíssima història del país dels maies. Una classe magistral de sociologia de la vida, sobre la dignitat dels pàries i la fugacitat de la vida.

Novel·la amb estuctura policíaca de factura impecable i d'ànima negra explicada en un llenguatge brillant que sap passar del registre col·loquial a la metàfora brillant, de l'argot al cultisme sense relliscades ni ridículs.

Mario Vargas Llosa sempre serà, per mi, aquest gran escriptor que em cau tan malament. O que no entenc gens, si penso en la persona de l'autor. Amb els anys he après a llegir-lo obviant quin nom hi ha escrit a la portada. No és un exercici senzill, però tampoc no és irresoluble.

Al capdavall, també és difícil llegir l'obra d'escriptors que em cauen bé però que escriuen com alumnes de secundària.


Lituma en los Andes
Mario Vargas Llosa
RBA Editores, Barcelona, 1993
(3 euros a la botiga Re-read)

____________
1. Em refereixo a la primera aparició del personatge de Lituma, a la novel·la policíaca ¿Quién mató a Palomino Molero?



diumenge, 1 de març del 2015

El pas suspès de la cigonya


M'hauré d'esforçar en aportar les proves que demostrin que El pas suspès de la cingonya (To meteoro vima tou pelargou, 1991) és cinema negre, i és probable que no me'n surti. Però si no ens arrisquéssim, encara no hauríem inventat la roda.
Fa poc he trobat per casualitat el DVD amb la pel·li d'en Theo Angelopoulos, director de qui és impossible no enamorar-se quan s'ha vist La mirada d'Ulisses. Com que és bona època per saber coses de Grècia, 

El pas suspès de la cigonya se situa a la frontera entre el segle XX i el XXI, a la frontera entre Grècia i Albània i en un territori d'ombres, dubtes, hipòtesis i fantasmes. L'estructura del relat presenta una investigació que sorgeix per atzar: un equip de la televisió grega fa un reportatge sobre un camp de refugiats del nord del país que s'esperen per ser repatriats. Entre la multitud que sobreviu amb gana, fred i penúries, els periodistes  creuen reconèixer-hi un polític grec que va desaparèixer fa uns anys de forma misteriosa.

Durant els dies que els permet el director de la cadena de televisió, l'equip intenta esbrinar qui és aquest home que recull patates pels camps gelats i les du a vendre al mercat.

Però Angelopoulos no es limita a la narració dels fets, si no que, com sempre fa, retrata amb una extraordinària sensibilitat el clima, les emocions, els silencis i els paisatges, elements que s'integren amb una meravellosa coherència en un fluïd homogeni. Sense abandonar el misteri, la investigació i 
la necessitat de tancar la narració, la pel·lícula va esdevenint hipnòtica, poètica, gairebé metafísica.

Els refugiats viuen en barraques i en vagons de trens abandonats damunt una estepa glacial: la imatge dels trens plens d'homes en un paisatge gelat ens situa en aquella terrible boira del temps que mai no es desfà i ens remet a l'Europa que s'amaga rere la socialdemocràcia i el progrés: l'Europa dels trens que ens duen a l'extermini. En aquest sentit, Angelopoulos explica coses que també ha dit Lars von Trier, però em temo que el grec guanya el nòrdic en potència visual, poètica i suggeridora.


Capaç d'unes imatges inesborrables, Angelopoulos és, com Andrei Tarkovsky (nascuts amb una diferència de dos anys), un poeta al cinema. Amb molts punts de contacte amb el geni rus, Angelopoulos crea escenes fascinants, plans seqüència llargs, lents i d'una intensitat dramàtica esgarrifosa. La cinta conté escenes inoblidables, com ara el casament final on els nuvis estan cadascun a una banda de l'enorme riu glaçat que fa de frontera infranquejable. Amb una potència metafòrica, de suggeriments i d'evocació difícils de traduir en paraules, Angelopoulos ens recorda que el cinema és un art, i que les pel·lícules d'entreteniment infantiloïde són una altra cosa.

El pas suspès de la cigonya és una pel·li que explica un misteri (la desaparició d'un polític), que exposa una situació terrible (els camps de refugiats), que planteja la qüestió de la dentitat i de les eleccions morals, que es demana pels límits de la investigació i que funciona, narrativament, com un relat policíac en un espai que, tot i ser d'un realisme cru, es presenta com un espai oníric.

Cal destacar el personatge de l'oficial de l'exèrcit a la regió, i òbviament la presència de Jeanne Moreau i de Marcello Mastroiani.