dissabte, 24 de gener del 2015

Tiana, la negra


Si donem per bona la definició de cultura que diu que cultura és allò que una generació li transmet a la següent, cal admetre que cultura i tradició tenen moltes coses a veure. En aquest punt ja sento una mena d'esgarrifança estomacal, perquè no em relaciono bé amb les tradicions, i no me'n refio gens. Tal com diuen els crítics del sistema, la tradició és el camí pel qual la societat se salta la democràcia i imposa el feudalisme. I la cultura, al seu torn, és la qüestió que em provoca més maldecaps i més migranyes.

L'embolic del paràgraf anterior només vol explicar que enguany tenia pensat no apropar-me al Festival de Novel·la negra de Tiana, simplement perquè ja hi havia anat en les dues edicions anteriors. A la primera ocult entre el públic, a la segona participant en una taula rodona. Imaginar que esdevinc tradicionalista m'horroritza. Però com que mentre jo penso la vida decideix i obre camins inesperats, enguany he tornat a la Tiana Negra, a recollir-hi un premi. Qui no hi hagués anat, en aquestes circumstàncies?


He d'explicar bé que el Festival de novel·la negra de Tiana em sembla un prodigi de resistència, tenacitat i savoir faire, i la prova que compten més la voluntat i la imaginació que no pas els diners i el poder. Algun dia exposaré les crítiques que li faig al festival, des de l'admiració i el respecte, i des de la perspectiva constructiva. Però res d'això no li resta el mèrit. No és gens fàcil omplir un auditori a finals d'un mes de gener glacial i inhòspit, en un poble del Maresme. Per parlar de llibres, d'escriptors i de gènere negre. La meva admiració es resumeix en una idea senzilla i òbvia: jo no ho sabria fer.


Un altre dia, potser (i amb la digestió feta), explicaré què li passa a l'homenet anomenat Lluís quan puja a la tarima on hi ha les autoritats i el presentador, per recollir un premi a la novel·la que ha escrit en la solitud estricta d'unes hores incomptables que han transitat del fred a la calor, i de la calor al fred i viceversa. Només anticipo que m'he esforçat en passar per alt el record d'un text autobiogràfic de William Styron (Darkness Visible), però no me n'he sortit.

Enlloc de sortir-me'n, i vès per on, m'ha vingut al cap el record d'una escena de Blue Velvet en la qual al cau dels dolents s'arrenquen a fer un lamentable karaoke en un estat d'embriaguesa evident.

I vet aquí, és això el que he volgut imitar, com en un ritual del xaman Jodorowsky. Per dir (potser, i entre altres coses) que aquell qui recull premis i saluda i es mostra tan correcte i tan educat també sap fer el ximplet. Perquè no hi ha res més saludable ni terapèutic que el ridícul en públic, ni res més plaent que mostrar la debilitat. Ni res més contra el sistema de merda que encara sostenim, fins i tot sense ganes.


La música és de Roger Mas, versionant una cançó de Fabrizio de Andrè


diumenge, 4 de gener del 2015

Pilar Pedraza i la Mater tenebrarum


Pilar Pedraza (Toledo, 1951) és una escriptora que ha entrat a la meva vida des de fa poc, però que ja hi ocupa un lloc rellevant. Després de llegir el seu magnífic treball sobre la bruixeria titulat Brujas, sapos y aquelarres he trobat Mater Tenebrarum, un dels contes del llibre Arcano trece.

Mater tenebrarum és un relat sobre les bruixes rodó i alhora desconcertant que no ocupa més de trenta planes però on hi suggereix tantes imatges que sembla extendre's fins als somnis. Coneixedora i excel·lent divulgadora de la història de la bruixeria, al conte sap dosificar-se i ser irònica, distant i propera, gòtica, cruel, humana.

Mater tenebrarum és un joc narratiu amb el punt de vista, un compendi de coneixements històrics i esotèrics, una reflexió sobre la condició humana i sobre la feminitat, una tranquil·la mirada sarcàstica sobre els mascles, una successió de frases i de construccions brillants. A les primeres planes descriu el gos Lupo amb una de les millors descripcions que mai no he llegit sobre aquest animal:
Tenía en el lomo unas pupas rosadas que no acababan de curársele. Y, lejos de atenuar su fealdad, la ternura de su mirada la acentuaba. Pero era un buen perro.
La nena Ángela, la protagonista del conte, és una aprenent de bruixota que pretén avançar i suplantar la mestra com més aviat millor, i per això el relat esdevé moral a la manera dels grans contes morals -que són els nostres referents des del temps antics:
La bruja llevó a cabo sus manejos en presencia de la pequeña, que no perdía detalle. Sorbía sus conocimientos con la fría avidez del discípulo que sabe que traicionará al maestro y no siente escrúpulos ni prevé remordimientos.
Pedraza em sembla una de les autores contemporànies més interessants del panorama literari peninsular i m'és la referència mentre assajo d'escriure una novel·la que parla de la bruixeria al Pirineu català (a la Vall Fosca).