dimecres, 8 d’abril de 2015

Leonardo di Caprio en clau gòtica

La isla de los muertos II (1880), óleo sobre lienzo, 111 x 115 cm, Kunstmuseum, Basilea.

Fa goig de veure les trifulques de l'actor Leonardo di Caprio per interpretar un personatge immers en un món tenebrós, estrany, on els somnis i la memòria es transmuden en aus de mal averany. A Shutter Island és Edward Daniels, un agent federal que baixa a l'infern d'un hospital psiquiàtric d'aspecte gòtic, palau d'ombres i remors sinistres. La pel·li té una doble interpretació inevitable: Di Caprio ha hagut de lluitar contra el fantasma del seu passat i la maledicció que significa haver interpretat el protagonista d'aquella insofrible "Titanic" (1997), capaç d'esguerrar la carrera artística de qualsevol.

Però Di Caprio, que ha lluitat amb una tenacitat envejable contra el rol de "jove bufonet però rebel" i de guapo mainstream, ha adquirit amb la maduresa i uns quants quilos una mirada nova, un gest convincent i un to tràgic que, a la quarantena, li donen un aire d'actor clàssic proper a les figures del cinema nord-americà d'aquella edat d'or de Gary Cooper i Cary Grant. Sobretot de la mà del geni de Scorsese, aquell jovenet més aviat repelent que podia acabar sent una caricatura descontrolada com la de Johnny Depp el sobreactuat, pot fer-se creïble en el papers d'un home madur i turmentat com aquest policia de Shutter Island.

La cinta de Scorsese posa un peu al gòtic sense por del ridícul (tal com cal) i usa el color artificiós, el decorat obvi i desacomplexat que augmenta l'onirisme, la referència constant. A la primera seqüència hi ha una fabulosa recreació en moviment d'aquella pintura brutal del romanticisme sinistre i radical, L'illa dels morts d'Arnold Böcklin, que és una declaració de principis ètics i estètics: només cal veure el tràiler per comprovar-ho. (I per aquest motiu la reprodueixo a l'encapçalament del text).

Els escenaris remeten als Cims borrascosos, a passatges literalment calcats de l'Stalker d'Andrei Tarkovski (el túnel que comunica els dos pavellons de l'hospital), i conté un cementiri sorgit de la sèrie B i el pulp, vagues referències a El silenci dels anyells (el corredor on hi ha les cel·les dels folls), a escenes mítiques de Hitchcock, a La luz del fin del mundo, i a múltiples peces de la sèrie B que tracten del deliri, el trastorn de la personalitat i la identitat alterada que podrien ser identificables amb les adptacions televisives d'alguns relats de Stephen King. Si li afegim la participació (tan breu com poderosa) de Max von Sydow, especialitzat en aquesta mena d'aportacions -un actor definitvament assenyalat pel seu paper a El setè segell i potser també a El manantial de la donzella-, tenim tot un univers de referents on perdre'ns. 

La parella Scorsese-Di Caprio funciona bé perquè no és pretensiosa i és eficaç, una mica com l'antiga parella de ball del director, aquell De Niro superb de Taxi driver i de Goodfellas (Uno de los nuestros, peça cabdal del gènere negre). Poden oscil·lar des del pulp fins al cinema per a cinèfils més subtils no tan sols per les referències esmentades si no perquè insinuen amb elegància altres qüestions: la presència de científics nazis als EUA de la post-guerra, la guerra freda i els experiments neurològics amb presoners, la possibilitat de viure sota un règim de dictadura científica global, la impossibilitat de distingir entre realitat i fantasia o entre somni i vigília (que durà, per exemple, a la hipòtesi inquietant de Matrix o a la més existencial de La doble vida de Verónica).

La pel·li és una adaptació d'un dels autors del gènere negre més ben adaptat al cinema dels darrers temps, Dennis Lehanne. Molt lluny del to aspre, naturalista i cruel amb què Clint Eastwood va adaptar un text anterior del mateix autor (Mystic River), Scorsese pren l'opció de la teatralitat i l'artifici que encaixa tan bé amb aquesta incursió de Lehanne en l'univers estètic i moral del romanticisme obscur.

Davant la darrera frase que pronuncia Di Caprio al film (és millor viure com un monstre o morir com un home bo?) l'espectador es demana si ha copsat bé el sentit darrer de la cinta, si l'estan enredant i li fan creure que ha vist més del què ha vist en realitat i, en darrera instància, si aquesta frase és de Scorsese o de Lehanne.

En tot cas no és una frase banal, perquè és obvi que alguns monstres i alguns grans homes bons de la història se l'han qüestionada. I és evident que molts historiadors han fet mans i mànigues per respondre-la en funció dels seus prejudicis. No cal posar-ne exemples. La gràcia de posar la qüestió en aquest film rau en el fet que qui la planteja (Daniels-Di Caprio) és un home ras. Un home normal, un treballador, un tipus vulgar i comú. Com tu i com jo, que no és ni Rafael de Casanova ni Giaccomo de ídem.

1 comentari: