dilluns, 24 de novembre de 2014

Anna Maria Villalonga i "La dona de gris" (una entrevista)


A la novel·la negra catalana li falta recorregut, tradició i autoestima. Li falta ressò públic i lectors convençuts. Potser li sobra prudència.
Hem de ser més agosarats. 

L'Anna Maria Villalonga ha publicat La dona de gris el proppassat mes d'octubre. La tardor és, sens dubte, l'estació de l'any que més li escau a una novel·la breu però densa, de to melancònic, plena de solituds i de personatges perduts pels carrers de la gran ciutat. Setè títol dels Llibres del delicte (editorial on va coordinar el recull de contes Elles també maten), "La dona de gris" es mou entre el gènere negre i el relat psicològic, ple de matisos i de referències. L'autora respòn les preguntes que li hem fet de forma més o menys col·laborativa, amb aportacions d'altres lectors i lectores. Li fem preguntes conscients que entrevistar l'Anna M. Villalonga també vol dir entrevistar una de les persones que més saben de la novel·la negra catalana contemporània (entre d'altres qüestions literaràries) i que -per dir-ho ras i curt- és una autoritat en aquest territori.
Nigra Sum: La dona de gris és un text que es publica en una col·lecció de novel·la negra i criminal però que alhora explicita una voluntat de distància del gènere. El títol, de fet, podria ser una ironia que fa referència a aquesta actitud. El gris no és el negre, si no que n'és un qüestionament decisiu... Caldria pensar que l'autora vol dir alguna cosa més quan posa la qüestió cromàtica al títol?

Anna M. Villalonga: No exactament. El terme "gris" fa referència a la característica del personatge. De la majoria dels personatges, de fet. És a dir, gris com a sinònim d’anodí, d’insignificant. Ara bé, sí que és cert que sovint, tant a la ficció com a la realitat, res no és el que sembla. Des d’aquest punt de vista, si vols fer una lectura del terme gris en clau de qüestionament del "negre" amb que hom denomina el gènere, t’autoritzo a fer-la. D’altra banda, el tema cromàtic, el joc amb els colors, té prou rellevància simbòlica a la novel·la. Hi ha tot una sèrie de sinestèsies i d’al·lusions als colors que no és banal. 

NS: Malgrat que l'AMV és autora de relats breus (o molt breus) i que té una producció notable en el camp de l'assaig i del periodisme, es pot afirmar que aquesta novel·la és la primera incursió en la ficció. Els qui escriuen novel·la saben què vol dir el procés de l'escriptura d'una novel·la, i saben que quan hom publica sent emocions complexes. Satisfacció? Depressió post-part? Com definiries la sensació ambivalent de veure un text publicat i sobre el qual ja no en tens el control directe que en tenies? 

AMV: No estic d’acord amb una cosa que dius. La novel·la no és la meva primera incursió en la ficció, perquè els relats i els microrelats són ficció pura, molt difícil de fer. En tot cas, és la "meva primera incursió pública en la narrativa més extensa”. I dic públicament perquè jo he escrit moltes novel·les des de l’adolescència. Perfectament travades, amb plantejament, nus i desenllaç. Totes són inèdites. Però existir, existeixen. 

Quant a això que em comentes de les sensacions, doncs sí, són ambivalents. He gaudit molt de l’escriptura, però també he patit molt. Sabia que escrivia per publicar i això em carregava de responsabilitat i de respecte. Estic satisfeta, però mai del tot. No crec que hom pugui estar mai satisfet del tot quan fa una cosa. Els graus de satisfacció poden ser diferents, més alts o més baixos, però la satisfacció completa seria caure en l’autocomplaença i en la manca d’autocrítica. Tot és sempre millorable.

I pel que fa a la depressió post-part, no he tingut temps. Estic acabant de traduir la novel·la al castellà, perquè al març, si tot va bé, sortirà publicada en castellà a l’Editorial Navona. Per tant, encara visc immersa dins de la ficció de "La dona de gris". 

Això que comentes de perdre el control sí que m’ha afectat una mica. Quan veig que no sé si s’entén tot allò que jo volia transmetre, malgrat que les reaccions són boníssimes i ja anem per la segona edició. Però com que jo sóc investigadora i professora de literatura, sé moltes coses que podria comentar en clau profunda sobre la novel·la i que, com que en sóc l’autora, no ho puc fer. I això per a mi, en el meu doble paper, resulta estrany. 

NS: A la presentació a la qual vaig assistir vas dir que no volies que la ciutat on s'esdevé la narració fos una protagonista, però aquest lector tem que la ciutat sigui molt important. Malgrat que hi imprimeixes una estranya i fascinant atmosfera centreuropea, la ciutat és una Barcelona lleument onírica. Novel·la negra (o gris) i novel·la urbana tenen lligams. El teu relat és impensable en un poble petit i en una capital de comarques. Al lector se li apareix Barcelona irremeiablement. Què en diries d'aquestes frases?

AMV.: Sí, efectivament. La novel·la no pot passar si no és en un entorn urbà. És una novel·la urbana. Barcelona hi apareix irremeiablement. I no tenia intenció d’evitar-ho. El que jo no volia era que la coneixença dels indrets fos el més important. La ciutat és indubtablement un dels protagonistes de la novel·la, i per això precisament no volia que el lector o els crítics parlessin amb noms concrets d’un barri o d’un altre. Que si el Raval això o l’Eixample allò altre. No volia distreure l’atenció de la trama amb aquestes coses. La meva idea era escriure una novel·la negra (o gris) on, malgrat que molts hi puguem reconèixer Barcelona, això no sigui primordial. Volia escriure una història susceptible de passar en qualsevol ciutat del nostre entorn. Barcelona, Roma, Lisboa, Bilbao, París, etcètera, etcètera, la que sigui. Pretenia que el relat fos creïble per damunt de l’espai. M’agrada molt l’ambigüitat, m’agrada molt que el receptor esdevingui un receptor actiu. I m’agrada no dir-ho tot. Suggerir, promoure la intuïció... 

Si t’hi fixes, hi ha moltes altres coses que queden per dir. No sabem el nom del protagonista, ni com és, ni l’edat que té. No ens fa falta. I, com que tot ho veiem i ho interpretem a través dels seus ulls, encara té més sentit que sigui així. El narrador, tant en els fragments en tercera persona com en els fragments en primera, és sempre el mateix. No varia. És un "jo testimoni" i un "jo protagonista" alhora. Està clarament focalitzat, amb tota la intenció. Per això dels altres personatges no sabem tot el que ens agradaria saber, perquè només els coneixem a través de les visions, les idees i les percepcions d’aquest narrador. És un fals omniscient, que es diu. Un omniscient clarament limitat. 

Tot això és premeditat, premeditadíssim. Per això és important que el lector entri en el joc que jo proposo. Si no ho fa, potser algunes coses li semblaran escasses o no del tot versemblants. Però és el repte que jo m’havia proposat. Entre d’altres motius, per defensar la novel·la breu com a gènere de ple dret. 

NS: El to del relat deriva vers el costumista i acaba amb una conclusió que l'autora diu que no és noir, i té tota la raó. Finalment, es tracta d'un relat sobre la solitud de l'home i la dona perduts en una ciutat-laberint que remet a Kafka però sobretot a Walser i les seves passejades de vegades extra-urbanes. No hi ha res més negre que la solitud de l'home i la dona contemporànies? 

AMV: Hi ha moltes coses negres, però aquesta n’és una. La incomunicació, la solitud, l’aïllament. Reflectir aquests temes era la finalitat bàsica de la novel·la. A mi m’interessa parlar de persones, del seu interior i de les coses que els passen i els afecten. En aquest sentit, sóc poc canònica, és clar. Jo no vull que m’expliquin allò que puc veure a les notícies cada dia. Jo vull històries, vull literatura, vull elaboració. D’una banda, perquè per parlar del present estricte es necessita que passi un cert temps, es necessita distància temporal. D’una altra, perquè per saber del Cas Palau o de la corrupció del PP ja tenim els diaris i els mitjans, per bé i per mal. La literatura és una altra cosa i ha d’estar per damunt de la mimesi estricta. Si no, s’esdevé una crònica. I una crònica, ja ho deia Aristòtil quan distingia entre "èpica" i "historiografia", és un gènere diferent. Molt respectable, però diferent. 

NS: El narrador cita pel·lícules del gènere negre com a referència o potser com a oracle. Aquestes referències volen ser una declaració de principis (o de preferències)? Com explicaries la relació entre cinema i literatura negres?

AMV: A veure. Jo sóc un animal cinematogràfic, una malalta de cine. Tothom que em coneix bé comprèn perfectament la utilització que he fet del cine a la novel·la. Jo penso en clau de cine. Davant de fets i coses de la vida real, evoco escenes de cine i les cito constantment. Ho faig sempre, sempre. En això, sóc com el meu protagonista. 

Ara bé, en la novel·la no és que hagi intentat imitar-me a mi mateixa. El tema està plenament justificat. El personatge no ha viscut, és un home que ha passat per la vida com un fantasma, sense experiències, tancat a casa. Tot el que sap ho sap de rebot, a través del cinema o de la literatura. Per tant, no és estrany que tingui els pensaments que té. Són els únics referents que coneix. 

Quant a preferències... Home, no negaré que Hitchcock m’encanta, perquè m’encanta el suspens i la tensió. Sense suspens, incògnites i tensió, per a mi el gènere negre no té sentit. Ara bé, no totes les pel·lícules que cito m’agraden ni són les meves preferides. "Un dels nostres" de l'Scorsese no és a la llista de les meves preferències (i que em perdonin els fans). He emprat els títols que em lligaven amb l’acció i la trama. 

NS: Els miralls juguen un paper important a la novel·la que comença amb una cita del pròleg de Mirall trencat de la Mercè Rodoreda. En quina mesura t'han inspirat l'obra o l'autora?

AMV: Ara diré una frase una mica tòpica, però en la qual hi crec. Tots nosaltres som el que hem llegit (i vist al cine, a la tele, en un museu). Creixem i aprenem en cada lectura, fins i tot en les que no ens han agradat. Com que conec prou l’obra de Rodoreda, és evident que em deu haver influenciat. No sóc conscient de la seva influència en "La dona de gris", però segur que hi és. Possiblement en els detalls, en la simbologia atorgada als objectes (el mirall, el mocador, la llibreta, el perfum). 

La citació del mirall era una de les citacions possibles, atès que el motiu del mirall és un motiu literari d’amplíssima tradició (ja en l’antiguitat). Només cal pensar en les paraules de Saint-Réal, que encapçalen precisament "Mirall trencat" de Rodoreda: Un roman: c’est un miroir qu’on promène le long du chemin

En podia haver triat una altra, però el meu cor no m’ho permetia. No podia renunciar al plaer d’usar el pròleg de Mirall trencat, un pròleg importantíssim, on Rodoreda fa una declaració de principis impressionant i on esbossa en poques paraules el gruix de la seva teoria literària. 

NS: Parlant d’autores: trobes que hi ha diferència en el tractament de la negror entre escriptors i escriptores? I entre lectors i lectores? El gènere és alguna cosa significativa per a tu?

AMV: Voldria respondre que no, que no hi ha diferència. Però una mica sí que existeix. No dic que sigui una enorme diferència, però alguna cosa sí que detecto. Evidentment, hi ha de tot al món, però, grosso modo, les dones semblen més preocupades per les coses de l’esperit. Menys màfia, menys crim organitzat, menys matar per poder o per sexe. No és una norma fixa, però... 

Em preguntes si el gènere és alguna cosa significativa per a mi? Home, però si dedico la meitat de la vida a potenciar-lo, divulgar-lo i defensar-lo. I tant! Sóc lectora del gènere des que tinc ús de raó! I sobretot em preocupa elevar el seu nivell, convèncer certs sectors de la societat que una novel·la de gènere (negre, fantàstic, ciència-ficció, el que sigui) pot ser una obra magna de la literatura. 

NS: A la novel·la negra en català publicada ens els darrers anys: què li falta? Li sobra res? 

AMV: Li falta recorregut, tradició i autoestima. Li falta ressò públic i lectors convençuts. Què li sobra? No ho sé. Potser li sobra prudència. Hem de ser més agosarats. 

NS: Quines novel·les de gènere negre (o gris) consideres de lectura obligada per a les persones que s'hi volen dedicar? (O per als amants i fans).

AMV: Ui, això no t’ho puc respondre sense ser inexacta i deixar-me moltes coses. El que diria és que la gent intentés ser eclèctica i llegir molts autors diferents, d’èpoques, estils i procedències. Només així podrà anar fent-se una composició de lloc i una cultura pròpia com a coneixedor i consumidor. 

NS: Acaba aquestes frases amb el mínim de paraules possibles:

-La novel·la que més cops he rellegit és... no deu ser una novel·la, segurament és algun relat dels meus autors de capçalera. 

-El llibre que mai no llegiria és... cap llibre d’autoajuda o cosa similar. 

-La darrera pel·lícula que he vist al cinema és... Buf. Em fa vergonya, però darrerament no trobo temps per anar-hi, la qual cosa em té desesperada. La darrera que vaig veure al cine va ser Blue Jasmine, de Woody Allen. 

-La democràcia és... una deessa que ens fan adorar com si fos intocable i sense explorar-ne els defectes. I en té, i molts. 

-La televisió és... per a mi un gran motiu de distracció, que m’ha ajudat a confegir el meu imaginari. 

-Lenin, Freud o Kafka: qui ha estat més decisiu? Més decisiu per a què?, et contrapregunto. Freud ha canviat la manera d’enfrontar-nos a nosaltres mateixos, per més superat que estigui en molts aspectes. Però, és clar, Lenin va canviar el món. 

NS.: I per acabar... quin llibre és dalt de tot dels llibres de la teva tauleta de nit?

AMV: Estic llegint Vertigen, de l'Empar Marco i l'Esperança Camps. Però ja l’estic acabant. Després, hauré de triar entre una muntanya de llibres que fan cua.


divendres, 21 de novembre de 2014

El relat d'un zombi a l'Antiguetat


Quan tenia dotze anys, un mestre de l'escola que havia copsat la meva debilitat per l'escriptura em va convidar a visitar la seva biblioteca personal. Era un pis enorme, senyorial, de sostres altíssims i parets llargues, ornades amb motllures plenes d'una pols fosca i solidificada. Hi havia més d'una estança dedicada a emmagatzemar llibres i el menjador n'era ple. Hi ha molta gent reàcia a tenir llibreries al menjador, perquè diuen que acumulen pols i que no és sa respirar-la mentre menges. En canvi, hi tenen televisors i video-consoles i antenes de wifi. Però ara me n'aniria de l'assumpte.

Aquell mestre (de cognom Garriga), em va dir que si volia ser escriptor havia de començar per llegir els clàssics i em va plantar davant d'una estanteria que no m'atreia gens. Als dotze, jo volia llegir contes de por (acabava de descobrir Lovecraft) i de ciència ficció. La paraula clàssics em produïa, més que res, una desídia enorme i una desil·lusió sobtada. Són emocions que després he continuat experimentant centenars de vegades.
El mestre Garriga es referia als clàssics catalans: Maragall i Verdaguer, Sagarra, Vayreda, Ruyra, Víctor Català i etzètera. Autors que són clàssics en certa mesura temporal i geogràfica, i que si files molt prim tampoc no ho són tant. Tot i que també em va deixar caure novel·les castellanes del segle XVIII. Que em van costar d'empassar per antigues, que no per castellanes: sempre m'he sentit molt orgullós de conèixer tant bé dues llengües.
   
Reconec que vaig tardar molts anys en comprendre la importància de llegir els clàssics perquè em fascinaven els productes contemporanis, allò tan penós de la novetat i d'estar al dia: hom tarda anys en comprendre que aquest dia és un dia quasi miserable. La importància dels clàssics l'he descoberta a cops: amb una il·luminació i una esgarrifança, he anat descobrint que uns segles abans de Crist ja s'havia dit gairebé tot. I de vegades més ben dit que mai, i vet aquí la tragèdia, perquè vist des del coneixement dels clàssics, hom diria que la història de la literatura i del pensament és un viatge enrere, un ferotge retrocés i una baixada des de l'excel·lència cap a la misèria.

La darrera vegada que he constatat aquest descens ha estat fa molt poc, quan m'he topat amb aquesta narració sobre un mort que s'aixeca de la tomba:
Después de recitar la primera invocación, la repulsiva hechicera eleva su cabeza adornada de víboras con la boca cubierta de espuma, y ve como la sombra del cuerpo tendido se pone en pie, temerosa de sus propios miembros exánimes y de las odiosas barreras de su antigua prisión ya muerta. La pobre ánima tenía miedo de su cadàver y sentía repugnancia de entrar en un pecho abierto, en las vísceras laceradas por heridas mortales y en la carne desprovista del calor y la ternura de la vida. ¡Al manipular sus restos se arrebataba al desgraciado guerrero injustamente el último favor de la muerte cruel, el descanso y la inmortalidad!
En una segunda oración, amenazadora y rezumante de veneno, que es la que los dioses más temen de las magas tesalias, Ericto, impaciente por la tardanza de la resurrección del muerto, increpa a los manes, a las Furias, a Perséfone e incluso a Hécate, y les insulta ferozmente, diciendo que si no le hacen caso llamará al que puede mirar abiertamente a la Gorgona, al que habita más abajo del Hades. 
Al punto, la sangre coagulada del muerto se calienta, refresca las negras heridas y fluye por las venas hasta las extremidades de los miembros. Las fibras sacudidas trepidan bajo el gélido pecho, y una nueva vida, infiltrándose por las entrañas paralizadas, se mezcla con la muerte. Entonces todos los músculos palpitan, los nervios se estiran, y el cadáver no se levanta del suelo poco a poco y miembro a miembro sino que, rechazado por la tierra, se yergue súbitamente y abre los ojos. Todavía no tiene el aspecto de un ser viviente, sino el de quien está a punto de morir. Continua pálido y rígido y se muestra estupefacto de haber sido devuelto al mundo. No puede hablar, sólo contestar a las preguntas de la maga. 
El text (adaptat per Pilar Pedraza) és de Marcus Annaeus Lucanus, nascut a Corduba (Còrdova), el 3 de novembre de l'any 39. Pertany al poema narratiu Farsalia.

No crec que calgui argumentar la importància de llegir els clàssics. Tan sols em permeto una observació: si hom no els ha llegit, corre el perill de creure que els zombis se'ls va inventar Stephen King.


diumenge, 16 de novembre de 2014

Estigmas, Adán Aliaga




Estigmas és el primer llargmetratge de ficció de l'Adan Aliaga (Sant Vicent del Raspeig, 1969), i que he conegut a través del programa de cinema Sala 33. No sé si em dol o m'alegra reconèixer que la Tv3 encara manté un residu de dignitat, malgrat que sigui en programes i canals d'audiència molt limitada. També m'he enfadat contra mi mi mateix per no haver sabut abans que existia un film com aquest. Però al capdavall, la tasca principal d'una televisió pública no hauria de ser si no aquesta: divulgar la cultura i fer-la arribar fins a casa. Que per això els paguem.

Estigmas és un film hipnòtic, cent minuts clavats de poesia en imatges. En un blanc i negre que ja és una declaració d'intencions estètiques i narratives personals, i alhora curulles de referències literàries i sobretot cinefíliques. El relat és màgic, tètric, gòtic, espiritual, social... li cabrien infinitat d'adjectius i sempre quedaríem curts, perquè aconsegueix explicar una història polièdrica on hi cap tot el món.

Filmada el 2009, a Estigmas la qüestió dels desnonaments ja hi juga un paper important, com si s'anticipés al present més immediat. Estigmas parla dels estigmatitzats en els dos possibles sentits: els individus assenyalats per Déu i les persones predestinades per la societat. L'estigmatitzat és un maleït i un pària, perquè la gràcia divina és un problema social. Sense pàtria i sense lloc al món, sense un lloc on caure morts. És un poema sobre el nomadisme no tan sols geogràfic si no emocional i vital. Les pertinences d'en Bruno (el protagonista brillantment interpretat per Manuel Martínez, un atleta espanyol del llançament de pes i que no havia fet mai d'actor) són tan escasses que caben dins d'una capseta, un petit sarró. I no obstant, Aliaga suggereix que aquest home tan desposseït podria haver estat tocat per la gràcia divina.

Aquest és un tema delicat i complex com pocs i que es fa molt difícil d'abordar amb la intel·ligència i la sensibilitat que té l'Adan Aliaga en aquesta cinta, i que en certa mesura anticipa al documental La casa de mi abuela. Recordo vagament (i amb mandra) la pel·li nord-americana Stigmata, que és grollera, vulgar i comercial per sí mateixa però molt més encara quan es compara als Estigmas de l'Aliaga. La nostra probable o improbable dimensió mística, el record de quan els humans se sentien fills de de Déu i alhora part de la Creació, la possibilitat del meravellós en la vida quotidiana, la perspectiva màgica que explicaria la vida com a fenòmen sobrenatural universal i alhora individual... no és una tasca senzilla parlar de tot això en cent minuts. I molt menys si alhora vols ser honest i qüestionar que la santedat ha tingut un ús mercantil, que la religió és una fe però també és un dels negocis més fabulosos de la nostra història.

Cal ser valent per plantejar qüestions religioses i místiques al cinema i en aquest temps, i en aquesta valentia no tan sols caldria anomenar el referent de l'Andrei Tarkovsky i d'en Carl T. Dreyer si no també de l'Albert Serra i El cant dels ocells (2008), amb qui Aliaga comparteix alguna cosa gens anecdòtica. Si acceptem que vivim en una època de desconcert i d'incertesa potser com mai a la història de la humanitat, és lògic pensar que caldria revisar, recordar i mostrar què ens ha deixat la mirada religiosa, un cop comprovat el fracàs de la mirada tècnica o científica.

Estigmas parteix (i segueix) de la novel·la gràfica de Lorenzo Mattotti Stigmate (1998) però aquest és el punt de partida i la inspiració, perquè Aliaga sap adaptar-la en el sentit literal del verb adaptar i a més a més tracta l'espectador de persona. I de persona adulta: Aliaga qüestiona, apunta, suggereix i obre portes. La pel·li també es basa en la història d'un dels estigmatitzats més contemporanis, Pío de Pietrelcina (el famós Padre Pío) canonitzat pel Papa Woytila, un dels cardenals primats més retrògrades dels darers temps. Finalment, allò que ha vist l'espectador és una experiència visual que cadascú haurà d'interpretar en funció dels seus codis, de la seva mirada.

*     *     *

Si parlés amb l'Aliaga li demanaria per l'enorme quantitat de referències al cinema, que li agraeixo i que alhora em fan qüestionar-lo. Durant els cent minuts de Estigmas hi ha en Fellini de La Strada i de Les nits de Cabíria (i d'altres), en David Lynch de Eraserhead, diversos Buñuels (Nazarín, Los olvidados, Simón del desierto), el Dead Man d'en Jim Jarmush, apunts d'en Dreyer, d'en Tarkovsky...

dijous, 13 de novembre de 2014

Latorre, José María. Música muerta


Latorre és, sense cap mena de dubte, un home que ha nascut per fer de narrador: algú amb una facilitat terrible i sorprenent per al relat, per explicar històries. Aquest do li permet navegar pels gèneres i escriure històries ambientades al salvatge Oest com Cuervo, en una inhòspita urbanització de xalets com El depósito de agua o explícitament en un cementiri, tal com fa a En los bloques de nichos. I en qualsevol altre lloc imaginable del temps i de la geografia. Latorre escriu com qui respira, per parafrasejar Rimbaud.

Música muerta és el darrer recull de contes que li ha publicat la gairebé perfecta Valdemar, una editorial que és alhora refugi de lectors melancònics i ansiosos, i exemple per a navegants en les mars obscures de l'edició al segle XXI.

I no obstant tot això... a José Maria Latorre li falta alguna cosa. La lectura del volum generós (vint relats i 385 planes) se m'ha fet llarga i gairebé tediosa, perquè esperava trobar moments brillants en imatges i en densitat literària (metafòrica, estílistica, onírica, suggerent) i tan sols he trobat eficàcia i lectura planera, qualitats que tendeixen a avorrir el lector perquè mai no el qüestionen.

L'estructura dels contes és precisa, plena de referències literàries i cinefíliques, capaç de parlar-li al lector gairebé a cau d'orella. Eficaç des del fantàstic fins al quotidià, el volum es passeja amb soltura pels escenaris i les èpoques amb la naturalitat esfereïdora del qui no té por d'enfrontar-se a cap repte. Amb un cert ànim cortazarià, Latorre desplega el fantàstic, el dramàtic, el patètic, el poètic, el ridícul. Però finalment hi ha un element dèbil en la cadena de transmissió tan ben travada: el registre del llenguatge.

Latorre cau massa sovint en frases fetes i col·loquialismes, i en expressions que són pròpies del periodisme, però que no responen a la qualitat literària que sembla voler. Quan mescla les obvietats amb construccions elaborades i riques en imatges originals, les frases banals encara grinyolen més. Tal vegada l'error és una mala valoració del risc que assumeix, però la mescla de cultismes amb d'un registre amb qualitat escassa i to de premsa local no funciona.

Els contes que aspiren a una major voluntat poètica, com ara Los ojos muertos o Los ojos muertos, una variación no resisteixen bé contruccions d'un to literari baix que malmeten el clima malsà que pretenen retratar. Latorre és a mil anys llum de Thomas Ligotti, i aquesta distància és dolorosament enorme en dues publicacions de la mateixa editorial. De vegades, adoptar un to decimonònic seria una gosadia honorable, però no pas quan s'esberla en el darrer alè:
El asesinato de Louise no afectó a mi reputación como médico osteópata ni a mi nombre como ciudadano respetable, porque nadie se enteró de lo acontecido en nuestra casa, situada en las afueras de París en dirección norte.
(El subratllat -o cursiva- és meu)
Vet aquí un paràgraf que volia ser elegant, bellament antiquat i referencial... i que esdevé un nyap escrit al segle XXI i amb aquesta dirección norte: no em vull acarnissar en aquest paràgraf ni en aquest relat (només cal llegir-lo dues vegades per a veure-ho), tan sols el poso com a exemple.

José María Latorre, al qual li sé reconèixer les virtuts esmentades sense cap mena de dubte, és també una víctima de la literatura que es produeix a la península amb més freqüència: una literatura que renuncia constantment, una literatura que parteix de l'evidència científica que el lector peninsular és un lector poc format, que prefereix l'entreteniment a l'art i que no vol maldecaps estilístics. Una literatura que simula la literatura però que tan sols vol vendre històries.

Una literatura o pseudo-literatura que ja és massiva als aparadors i que de vegades busca l'empara del famós gènere per a autoexculpar-se, com si parafrasegés el famós acudit no és el que sembla: això que veus no és el que sembla: no és una enredada, és gènere. Jo diria que José María Latorre ens pot deixar una altra col·lecció de relats. Per què n'és capaç.

*

Des que l'editorial que va publicar Harry Potter (Harry Puta segons un conegut meu molt respectable) es va adonar que aquella llufa era consumida per més adults que no pas infants, els nord-americans van optar per promoure el gènere que anomenen New Adult, un bonic eufemisme que qualsevol entendrà de seguida i que no vull definir amb les meves paraules. En aquest prestatge hi ha la majoria dels títols de gran consum tant allà com aquí, i que no anomeno per no ofendre les sensibles ànimes dels milions de new adults.




diumenge, 9 de novembre de 2014

Bugarach


Vam arribar a Bugarach el dia 2 de gener de 2013, tot just dotze dies més tard que la fi del món no s'hagués esdevingut. El poblet, enmig d'una vall dolça i daurada per un sol afable, romania en pau i en silenci. Els centenars de persones que s'hi havien reunit per viure la fi del món al lloc on se'ls havia promès la salvació in extremis ja havien marxat i en quedaven ben pocs rastres.

Els cels no s'havien obert, l'apocalipsi no s'havia presentat a la cita i els creients en la salvació de Bugarach no devien saber si havien assistit al miracle o al no-res. En tot cas, no hi eren. Ja devien ser a les cases llurs consultant els oracles, analitzant els somnis i rellegint les obres més críptiques de Jung. O tan sols retornats a la feina i les rutines, baixar les escombraries, mirar les notícies, rentar-se les dents, lamentar les disfuncions erèctils i els dolorets reumàtics. La vida és la tensió entre el gran i el petit, el ridícul i el meravellós, el miracle i l'artritis.

Per a comprendre què sóm l'espècie humana es poden llegir tractats de sociologia, articles de neurociència, assajos d'antropologia o milers de volums de filosofia, història, teologia, pedagogia, psiquiatria, medicina, genètica, hermenèutica i màgia, espiritisme, mesmerisme, economia. Amb tot això encara no hauríem entès gairebé res, de manera que ens caldria recórrer sense excuses a uns tres o quatre milers d'anys de literatura i d'art.

I en acabat, encara no podríem donar un veredicte.

Com que em resisteixo a passar per la vida sense haver-la entès, també sé que cal viure-la a més a més de llegir-la, de llegir els centenars de milers de textos que han escrit els qui m'han precedit, que són els meus pares i les meves mares. Sé que la vida s'entén millor des dels límits i les fronteres. Des dels llocs on la raó es perd en els llimbs del somni. Bugarach fou un dels llocs on això va succeir i per això és un lloc al qual hi vull tornar.

No sé si cal justificar perquè escric això en un bloc que promet parlar de literatura negra: entenc la literatura negra com un relat dels marges, de la zona on el llapis dibuixa el perfil -que vol dir el límit- de l'espai que ocupa la figura. Ja sé que els homes i les dones podem ser justos i bons i democràtics i assenyats i catalans i racionals, però intueixo que sabré qui som quan som tot el contrari.

Per això estic esperant amb candeletes l'estrena del film Bugarach, un documental gravat en els dies previs a aquella fi del món que no es va esdevenir: el relat d'un esdeveniment que és precisament el relat d'un no-esdeveniment.

[Em sembla més apassionant que el relat d'un altre no-esdeveniment com el que avui explica (amb un triomfalisme decimonònic) la nostra TV3. però en fi... els humans també ens definim quan fem el ridícul.]




dissabte, 8 de novembre de 2014

Marc Recha i el gènere negre



En Marc Recha és un dels cineastes més interessants que han aparegut a la nostra geografia després de molts anys de sequedat absoluta.

L'obra d'en Recha és poètica i al·legòrica per damunt de tot, però conté un discurs crític i analític respecte de Catalunya. Un discurs molt poc amable amb la visió d'una Catalunya moderna i superior que alguns mitjans volen promoure. La seva obra és, en una bona part, el retrat en negre de la Catalunya cofoia.

En diversos dels seus films hi ha una narrativa negra. Pau i el seu germà és una investigació post mortem, i una de les narracions policíaques (sense policies) més ben explicades dels darrers anys en el cinema, però també en la literatura. Perquè el cinema d'en Recha és d'aquella mena de cinema que també és literari: el diàleg, la metàfora, el fil narratiu... Tot sorgeix de la delicadesa i del respecte per la vida, per la realitat.

La filmografia de Marc Recha se situa en els límits i en les fronteres, i això no és una casualitat. El riu Ebre, els barris que limiten la Barcelona olímpica pel nord, el Pirineu més salvatge. En Recha explica Catalunya des dels extrems: són els límits allò que defineix els conceptes. Seria grotesc pensar que els catalans som allò que són els ciutadans de l'Eixample, de Gràcia o de Sants. Com tots els conceptes, ens definim pels marges: si algú pogués dir què és Catalunya, ho faran millor els catalans de la Torre del Baró o els del Singuerlin que no pas els veïns de cap altre barri.

I és en el marges on passen coses interessants, coses que val la pena d'explicar. Les trifulques dels senyorets i les senyoretes de l'Eixample no tan sols tenen poc interès, si no que aquesta classe burgesetament mitjana va ser explicada al segle XIX i ja no li interesa a ningú.

dijous, 6 de novembre de 2014

Blow up. D'Antonioni a Cortázar passant per Argelaguer




Que Blow Up d'en Michelangelo Antonioni sigui una adaptació del conte de Julio Cortázar Las babas del diablo és una afirmació que podríem discutir. Tot i que és una afirmació del director italià que tothom ha acceptat, jo diria que aquesta adaptació podria ser objecte de conferències i de sessions d'un màster sobre adaptació cinematogràfica. Molt més encara que el cas de Conrad i Coppola anomenat "Apocalypse Now".

D'entre la fabulosa col·lecció de contes d'en Cortázar n'hi ha uns quants que es podrien incloure en una antologia del relat negre. Penso en Continuidad de los parques però n'hi ha d'altres, com aquest Las babas del diablo que dec haver rellegit més de deu vegades. I el terrible Instrucciones para John Howell al qual li dono voltes sense parar des que era jove, o l'imprescindible El perseguidor, que hauria de ser declarat patrimoni de la humanitat i lectura obligatòria sota pena de presó. 

Què passa quan es troben dos genis en un mateix galliner? Aquesta deu ser la pregunta correcta. I una de les respostes podria ser Blow Up, la cinta que va filmar en Michelangelo el 1966. Un cas d'adaptació en el sentit més estricte de la paraula: adaptar, en aquest cas, vol dir dur l'aigua al meu molí i prendre l'anècdota d'un altre per a fer la meva pròpia tesi.

Blow Up és un film gairebé inclassificable, però és obvi que s'hi inclou un relat negre: un fotògraf fotografia un crim accidentalment, i la recerca de la veritat el du cap a una experiència laberíntica on la realitat es descompòn sota els seus peus. Augmentada moltes vegades, la imatge d'un cos estès en un parc esdevé irreal, una abstracció de puntets que avui es dirien píxels.

Qualsevol objecte, tal com qualsevol realitat, esdevenen profundament abstractes si ens hi apropem massa, i això també val per a qualsevol fenòmen humà. Ampliat milions de vegades, un centímetre quadrat de la pell que més estimes mostra unes rares galàxies d'àtoms que s'assemblen vagament a la nebulosa d'Orió, i és llavors quan t'adones que la realitat en què vivim no és real. Situats en aquest ordre de coses: quin sentit tindria investigar un assassinat? Per què hi ha una literatura (que està de moda) sobre casos policíacs quan la investigació ens du, invariablement, vers la incertesa i la descomposició del món?

Antonioni s'havia apropat al relat negre uns quants cops: Cronaca di un amore conté elements negres, i això mateix es podria dir de L'avventura o de Zabriskie Point, Il misterio di Oberwald, Professione: reporter. En tots els casos Antonioni es pregunta pel significat del relat, el qüestiona i el desmunta. L'avventura (que és la meva pel·li preferida del director) es perd de forma meravellosa per una paisatge de roques volcàniques. La història, que ha arrencat fent veure que és el relat d'una investigació, esdevé l'autòpsia d'uns personatges buits i desolats, perduts en un laberint de sentiments ambigus i febles on es mesclen la culpa i el desig, la solitud, l'absurd, la memòria.

D'ençà d'haver vist com pinta Antonioni el relat policíac (o negre) no he pogut deixar de pensar que obviar-lo és, per als escriptors del gènere negre posteriors a ell, com si un pintor d'icones contemporani passés per alt Andrei Rubliov.

[Fa uns dies, passejant pel bosc d'Argelaguer, vaig trobar l'escenari per al meu Blow Up.]

dilluns, 3 de novembre de 2014

Els silencis dels pactes, Marc Moreno


Tercera novel·la d'en Marc Moreno i segona del mateix autor a Llibres del Delicte, Els silencis dels pactes és un thriller concís i despietat, de ritme accelerat. Despietat també amb el lector, que no troba cap fragment on aturar-se per prendre aire. Des de la primera escena fins a la darrera, l'acció no s'aigualeix si no que tot sovint deriva cap a les violències verbals o físiques que empenyen una tragèdia que és alhora tan quotidiana com homèrica.

Moreno no s'entreté en la descripció dels espais si no que els cita: aquesta plaça, aquest carrer, aquesta ciutat. Mataró, la ciutat on s'esdevé la narració, és la Mataró real tot i que actuï com el paradigma de qualsevol ciutat mitjana, podrida per l'especulació immobiliària i per un urbanisme deliqüescent: podria ser Badalona, Manresa, Vic. O Plasencia, Algeciras, Xixón. Tampoc no dedica cap paràgraf a parlar de la psicologia dels personatges: allò que són i allò que passa dins del seu cap es dedueix dels seus actes i de les seves paraules, tal com feia Chrétien de Troyes: l'autor pensa que pels seus actes els coneixereu.

El text funciona com un engranatge d'escenes travades amb un plantejament proper a l'storyboard, més cinematogràfic que literari, i es basa en uns diàlegs ràpids a un pam del text teatral. El lector posa els rostres, el vestuari. Infereix tot allò que no es diu perquè reconeix de seguida els personatges a partir dels referents que li facilita el periodisme ingerit, que forma part d'una experiència més que òbvia: quin aspecte tenen els polítics locals i els empresaris nacionals, els immigrants nigerians i els mossos d'esquadra és quelcom que tothom es pot prefigurar.

La història funciona com una xarxa de relacions, és un fresc de personatges entrelligats sense saber-ho, atrapats tots ells en un mateix fil tensat per la corrupció urbanística i les amistats perilloses dels polítics. Però on també hi apareixen les penúries dels periodistes sotmesos als capricis i els negocis dels amos, la tragèdia de la supervivència dels sense papers.

En Marc Moreno ha optat per un estil eminentment esqüet i per una mirada tràgica en el sentit clàssic: ningú no pot defugir el destí en un univers brutalment determinista i cruel que assigna els rols socials. Allò que narra és un encadenament d'inexorabilitats i de cites indefugibles.

Com els passa als ratolins del laberint, els camins estan traçats i aquests personatges que actuen com a paradigmes potser somien vides millors, però tan sols poden provar de mantenir-se a flot sense ofegar-se abans d'hora. Malgrat que hi ha uns forts i uns febles (i que els febles s'enduen la pitjor part), els forts també són simples peons d'un joc malvat i finalment tots ballen la mateixa cançó fatal. Segles després de la Dansa de la mort dels medievals, la nostra societat encara es pot explicar per la rigidesa dels estaments i per aquesta lluita brutal en què ens explotem els uns als altres, i on tan sols ens sabem germans perquè a tots ens espera el mateix destí.

Moreno obre una finestra lleugerament optimista al final del relat. Però és cert que, al llarg del text, ha estat capaç de parlar de valors ètics -ni que sigui com a aspiracions remotes d'alguns personatges. I també introdueix la sexualitat vista com un espai imprevisible on les classes socials poden subvertir-se, ni que sigui momentàniament: al capdavall, Zeus també sentia impulsos sexuals amb les pobres mortals i la satisfacció d'aquests impulsos alterava l'ordre del món (amb conseqüències dramàtiques per als mortals, és clar). En aquest sentit, l'homosexualitat d'un dels personatges actua com un factor de trencament amb la rigidesa dels estrats i en certa mesura facilita l'entrada en escena d'una vague igualtat, d'un indici de democràcia. El fet que la majoria dels personatges visquin una certa evolució moral al llarg del relat també incideix en aquesta espurna d'optimisme que Moreno vol introduir al text

No sé pas si té cap sentit explicar quins referents m'ha dut a la ment la lectura de Els silencis dels pactes, però òbviament la narrativa negra i policial nord-americana clàssica: entre Hammett i Thompson. Alguns elements de Raymond Carver i coses properes al negre espanyol més contemporani, com Alexis Ravelo. A partir d'aquest estil periodístic he pensat en Carlos Quílez i alguna cosa que diu a Cerdos y gallinas: escriure allò que ha passat a partir de les llacunes de la crònica periodística. És a dir, imaginar els diàlegs i els fets que el periodista o el jutge no poden relatar perquè no els consten. Perquè, de fet, Els silencis dels pactes té molt poc de ficció: allò que explica ha passat una, cent, mil vegades a la realitat.

També he pensat en la Chinatown de Polansky, en el Sunset Bulevard i altres pel·lis policíaques de Wilder, en molts films que arrenquen amb l'assassinat d'una prostituta a mans d'un poderós i en la pel·li quasi de culte Klute d'en Pakula. En una geografia més propera, he recordat la Muerte de un ciclista, d'en Juan Antonio Bardem.

Crec que cal reconèixer el mèrit i el valor d'en Marc Moreno per explicar una història d'infàmia i corrupció estrictament catalanes en aquests temps, per dur el gènere negre en la seva versió més adusta fins a la geografia catalana d'avui -una opció encara poc freqüent i que tan sols he vist a través de El tant per cent d'en Vallbona- i per obrir camins a una literatura negra periodística i salvatge. Si pugués, l'animaria a literaturitzar els casos de corrupció reals que la justícia no ens explicarà mai del tot: des del clan Pujol a l'afer Millet, Prenafeta, Alavedra, Bustos, etc.

Si pugués, també animaria en Marc Moreno a treballar més l'oralitat dels diàlegs, els aspectes dialectals i col·loquials, la versemblança dels registres.

Si mai em llegeixes aquestes línies, Marc, et recomano dues pel·lis (i si les has vistes ho sento per la meva presumpció): Glengarry Glen Ross (de James Foley a partir de David Mamet) i Série Noire, de l'Alain Corneau. Això t'ho dic sense cap relació amb la ressenya del teu Silenci.