dissabte, 3 de maig del 2014

True detective, cites i referències

a l'Anna Maria Villalonga, amb agraïment



Abans de res he d'explicar que mai no he seguit una sèrie de televisió. Una predisposició natural m'impedeix de fer-ho: em canso i m'avorreixo, potser per un remot dèficit d'atenció que arrossego des de la infantesa. Ho diré més clar encara: no he vist mai El cor de la ciutat, ni La Riera. I molt pitjor: ni un sol mal capítol de The Wire.

De manera que True detective ha estat una excepció i molt possiblement una flor que no farà estiu. Quan vaig saber que constava de tan sols vuit capítols de cinquanta minuts cadascun vaig dir-me: i si... i si ho provo?

La meva impressió és que True detective no és una sèrie, sinó una pel·li de vuit hores de durada. I una pel·li excel·lent, sense arribar a ser genial (de genis no n'hi ha gaire, per fortuna nostra). Com que deu haver-se escrit molt sobre la qüestió, ressenyo només els aspectes que més m'han agradat.

True detective conté una gran quantitat de referències cinèfiles i literàries, una llista d'homenatges i cites que no pretenc haver detectat en tota l'extensió, però que he celebrat i que em limito a relacionar. Són aquests elements els que m'han fet gaudir i estimar la proposta.

  • Friedrich Dürrenmatt i La promesa: la novel·la de Dürrenmatt és la font d'inspiració principal de l'argument, i en especial del seu protagonista, l'agent Rust Cohle. La visió del món, de la vida i les eleccions morals del policia són una derivació directa de l'escriptor suís i del seu detectiu Matthäi. La trama policíaca gira sobre l'eix de l'assassinat d'una menor d'edat, el cos de la qual és trobat en un bosc. L'estratègia del detectiu per enxampar el culpable (que es perllonga disset anys) és idèntica: la investigació es converteix en un imperatiu moral que cal afrontar com a persona i no com a funcionari policial. La idea del sacrifici personal és la clau: l'investigador necessita identificar el mal perquè aquesta acció dóna sentit a una vida desproveïda de sentit, en un món insuportable perquè sembla buit: només hi ha atzar i contingència, gratuïtat i buidor còsmica? Potser és agafat pels pèls, però l'alter ego de Rust Cohle es diu Martin Hart: Matthäi? El guionista de True detective potser vol evidenciar massa aquest sacrifici quan identifica icònicament Cohle amb Jesucrist -i en aquest sentit s'allunya de Dürrenmatt- però possiblement vol deixar clar que l'obra tracta de les eleccions morals i ètiques, que són les úniques vies per accedir a la pau d'esperit: això explica la darrera frase del detectiu en la darrera escena.
  • Robert W. Chambers i The King in Yellow. Chambers (un paradoxal escriptor contemporani de Lovecraft en diversos sentits) va escriure aquest llibre de relats d'inquietud, una peça única i brillant del gènere. Es tracta d'un recull de contes on s'anomena intermitentment un llibre que fa embogir el desprevingut que el llegeix: però només sabem que El rei de groc és un volum enquadernat en cuir groc i degut a la ment d'un pertorbat, o d'algú que pot pertorbar sense remei la ment del lector, que caurà en una espiral d'horror. La lectura de El rei de groc és sempre una premonició de mort. Chambers, que va viatjar a França, degué beure del romanticisme gòtic i de la idea (catòlica?) que certs coneixements pagans són tabús castigats severament. Mai no diu gran cosa del contingut del llibre maleït i seria -com diuen els cinèfils- un McGuffin. The King in Yellow (el llibre que s'anomena i mai no s'explica) és un precedent obvi del Necronomicon de Lovecraft, de la capseta misteriosa de Ese oscuro objeto del deseo o del maletí mortal de Kiss Me Deadly -la més buñueliana pel·li del cinema negre nord-americà. (Cal dir que Lovecraft tenia una opinió nefasta de Chambers perquè va abandonar la literatura d'horror i es va dedicar al folletí). A True detective, les referències constants a The King in Yellow tenen el mateix sentit enigmàtic: indiquen i suggereixen, però mai no se'n coneix el contingut o el significat concret. 
  • Ambrose Bierce i Carcosa. Carcosa, que apareix a la sèrie com un no-lloc on el mal es concreta, és una terrorífica ciutat dels morts inventada per Ambrose Bierce, un altre autor nord-americà poc reconegut. El relat Un habitant de Carcosa conté imatges oníriques i es refereix a un terror metafísic i especulatiu molt habitual en Bierce. Se sol pensar que Carcosa és una mala interpretació que Bierce va fer de Carcassona: en l'imaginari nord-americà, les ciutats medievals europees despertaven la fantasia romàntica. En el relat de Bierce hi ha una curiosa connexió amb el Pedro Páramo de Juan Rulfo, escrita gairebé cent anys més tard. 
  • Bram Stoker i Dràcula: a True detective, un confident de la policia que apareix en dues ocasions remet directament a Renfield, el pacient empresonat de Stoker sotmès a la influència perversa del vampir. Com Renfield, el personatge és un reu posseït per una atracció ambivalent envers el monstre. Amb l'obra de Stoker, la pel·lícula també hi comparteix la idea que el mal és un factor contaminant, capaç de propagar-se per contagi entre les classes socials i en sentit descendent.
  • Lovecraft en persona: alguns diàlegs i personatges remeten a l'imaginari del geni de Rhode Island, i en particular a El cas de Charles Dexter Ward. (No ho puc explicar millor si no vull fer un spoiler). Com en el relat de Lovecraft, el factor del parentiu i de la descendència familiar (fills legítims i il·legítims) i la tendència de la oligarquia terratinent a mantenir els rituals pagans és rellevant. Junt amb Lovecraft, True detective també s'apropa a la supervivència possible dels rituals ancestrals del neolític i dels arcans, un argument explorat entre d'altres per Ramsey Campbell.
  • David Lynch i Twin Peaks. En el món de les sèries de tv dedicades a mostrar el costat fosc de la Terra, resulta impensable no referir-se a Lynch. True detective li fa una referència directa al primer episodi quan mostra en primer pla el cos de la víctima a la sala d'autòpsies: és la imatge de Laura Palmer, tot i que invertida. Al llarg dels vuit episodis hi ha personatges estravagants (predicadors, cacics, polis corruptes i agents d'afers interns) així com escenaris surrealistes (el prostíbul enmig del bosc, esglésies, escoles privades, cambres plenes de nines, coves, xiringuitos...) que es deuen a l'imaginari de Lynch.
  • The Blair Witch project: una bona part de l'ornamentació estètica del mal s'inspira en aquest film de culte, una cinta que al seu torn fa referències a d'altres: des de l'expressionisme alemany fins a -passant pel Jacques Torneur de La nit del dimoni o Vaig caminar amb un zombi- cintes de la sèrie B de tota mena, inclosa Holocaust caníbal.
  • Angel Heart: quan Alan Parker va adaptar la novel·la de William Hjortsberg, va traslladar els escenaris de Nova York a Nova Orléans: les zones pantanoses del sud dels EUA, el vudú i la santeria li oferien un imaginari i una estètica més suggerent i més macabra, que van enriquir la trama argumental. True detective també transcorre a l'estat de Louisiana, que ofereix topònims fantàstics com New Iberia, Alexandria, Sulphur, Lafayette o Baton Rouge.
  • Luis Buñuel i l'Âge d'Or. Al capítol vuitè (i darrer) hi apareix una versió de Jesucrist sense barba i ridiculitzada que remet al personatge de Buñuel de l'Âge d'or. Al llarg de tota l'obra hi ha referències a la iconografia cristiana que mostren el coneixement de l'obra de Buñuel, un autor que als EUA (en determinats cercles, és clar) té una poderosa influència, més accentuada darrerament i força visible en molts autors del cinema, potser posteriors a David Lynch i els germans Quay. Sobre Buñuel també hi ha una remota referència a Belle de Jour.
  • La referència catalana: la posició del cadàver que fa arrencar l'argument és idèntica a la del cos ritualitzat de El segon nom, la pel·lícula que va dirigir Paco Plaza el 2002 a partir d'un text de Ramsey Campbell.
  

16 comentaris:

  1. Agraïment jo a tu, per una anàlisi tan detallada. Aquesta darrera referència catalana la desconeixia. Evidentment, tens raó en les altres. Lovecraft, Lynch, Bram Stocker, Bierce. Estan clares i són magnífics homenatges. La referència a Dürrenmatt ha estat, a partir de La promesa, d'utilització sovintejada en literatura i en cinema, però aquí esdevé diàfana. M'ha interessat molt, ala sèrie, la inversió de papers entre els dos personatges, també d'àmplia tradició (Quijote inclòs) que es va produint al llarg dels 8 capítols i que esclata en un final que és l'única cosa que no m'ha acabat de convèncer.
    Des del punt de vista purament cinematogràfic, la sèrie és esplèndida: ambientació (aquest terrible Sud que esmentes), interpretació, músics (brutal), fotografia, estructura narrativa...
    Em sembla evident que certes sèries de televisió han substituït actualment un cinema en hores baixes, especialment als EUA. Aquesta n'és una prova, com també ho és una meravella que m'ha subjugat: Breaking Bad.
    En qualsevol cas, des de Twin Peaks res no ha tornat a ser igual. Lynch va obrir un camí que, a hores d'ara, ha esdevingut imparable.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sobre la inversió dels papers hi ha un plànol excepcional al sisè episodi, en què la furgoneta de Cohle avança el cotxe de Hart i permet visualitzar així l'alternança en els rols de poder entre els dos home.

      Elimina
  2. Disculpa les errades del teclat petit. On dic "músics" vull dir "música", evidentment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Se'm fa molt difícil dir quantes versions deu haver-hi de "La promesa" del Dürrenmatt, perquè em temo que són infinites tant en el cinema com en la literatura. En tot cas, benvingudes siguin perquè la peça del Dürrenmatt és exemplar: com en tan poques planes pot expressar tantes idees i tan veritables.
      Cada cop que veig referències als meu dos mites personals (Buñuel i Lynch m'emociono molt).

      Elimina
    2. I la referència "catalana" em sembla evident, un detall que em va agradar perquè "El segon nom" em sembla una cinta boníssima.

      Elimina
  3. com tu no veig cap serie, aquesta em sembla la fan o feien al Plus. L'única serie que recordo haver vist més o menys regularment era Gent del Barri o Veïns, i d'això en fa molt de temps. The Wire ni se quina serie és.
    Perdó, una a la que mi vaig mig enganxar va ser una de l'Scorsese que transcorría a Atlàntic City que protagonitzava Joe Buscemi, es deia Brockware Empire o quelcom així.

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Seguiré sense veure sèries, però aquesta és simplement una pel·li tallada en vuit segments. Si haguessin estat quinze no l'hauria vista, i ho dic de veritat. Cal mirar-la en aquest sentit, perquè és (serà) una peça del cinema clàssic.

      Elimina
  4. Doncs jo no veig altra cosa que sèries. Sóc sèrieaddicta des de sempre, des de petita. No m'imagino la vida sense sèries! Hahaha. Només veig sèries o pel.lis, tinc l'Iplus i sempre en tinc enregistrades un munt. No miro cap programa a la tele normal, tret dels TN i Saber y ganar. Res més. No suporto la tele normal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo sóc cineaddicte, i tampoc no suporto la tele normal. No sé què és el TN, encara que de vegades miro "saber y ganar". A veure... a veure si pots definir "tele normal"...! (jo no ho sabria dir).

      Elimina
  5. TN vol dir Telenotícies. Quan dic tele normal, vull dir la que no és el Plus i tots els seus canals. És a dir, la que no es paga. Ho sento. Ara he semblat "pija", però és així. Nomès miro la de pagament. Hahaha.
    Jo també sóc cineaddicte, ja ho saps.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em pregunto... si no mires els canals publics, l'estat et torna la part dels impostos destinats a pagar la Tv3? M'interessa molt aquesta opció, perquè no vull pagar el Carles Canut ni el Pellicé i el Mikimoto.

      Elimina
  6. La prèvia: sóc una sèrieaddicta, com l'Anna Maria. Aquesta l''he vista en dues tacades de quatre episodis cadascuna i hi estic d'acord amb tu: és una peli llarga. Venia de Breaking Bad, que també m'ha agradat molt, però me n'han sobrat uns quants episodis, vull dir que, de vegades, es nota que els guionistes han d'omplir la temporada i acontentar tothom, etcètera i la cosa es va allargant com el borriquito como tu, tururú d'en Peret, que, si vols, no s'acaba mai.
    True Detective l'he vista un parell de mesos després del boom, quan ja corrien per tot arreu mig milió d'interpretacions i lectures que m'he estalviat, perquè m'agrada equivocar-me a pèl. Ahir, mentre la rematava, vaig pensar que, al cap i a la fi, és una de polis, vull dir que es tancava el cas i mataven el dolent (encara que els més dolents de tots han quedat sense càstig, com sempre) i tot això. Però el trajecte ha set absolutament hipnòtic. I ara encara em queda el més bo del cas, que és acabar-la de pair, recrear-la. I embolicar la troca amb tantes referències com calgui.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també faré aviat la relectura de la sèrie, i espero emobilcar-me molt més amb les referències...!

      Elimina
  7. Acabo de veure una nova referència que jo em pensava que tu també havies posat i ara veig que no. És el teu admirat Thomas Ligotti. Malauradament encara no tenim la traducció de The Conspiracy against the Human Race... i jo encara no he llegit Noctuario.

    ResponElimina