dilluns, 14 d’abril de 2014

Juan Marsé, els mestres i el plaer


El lector està format per una llista de trobades felices amb la lectura. Diria que les persones esdevenim lectores si l'atzar (o la paciència, també) ens concedeixen la gràcia i ens topem amb llibres que ens parlen, ens emocionen i ens deixen asseguts durant hores, fascinats per les fileres de mots que, com una corrua de formiguetes, ens expliquen que més enllà del món real hi ha el món enorme de la ficció. El plaer consisteix en comprendre -de vegades de sobte, com en una il·luminació o una epifania- la meravellosa interacció entre els dos mons. Després de la física quàntica, no he vist mai res de més més misteriós que aquest joc tan complexe: les influències de l'imaginari sobre el real i a la inversa.

Hom esdevé lector per atzar i perquè té paciència (paciència per insistir i reincidir, per superar els desenganys, per aprendre). I sobretot perquè algú li ha donat l'oportunitat de llegir. D'això se'n diu educació, i per desgràcia no és un valor gaire preuat en aquests dies. Diria que jo sóc lector perquè a casa hi havia molts llibres i perquè el pare i la mare -sobretot la mare- llegien. I especialment perquè durant els anys d'estudiar em vaig trobar mestres que em van transmetre una emoció més que no pas una idea o un concepte: que la lectura és una activitat màgica. Allò que passava dintre meu quan, de menut, llegia no ho sé explicar. Jo vivia en un món petit i molt gris. I allò que els llibres van fer amb mi només ho puc comparar a l'emoció que deu sentir el pollet del pardal quan descobreix que a l'esquena li han crescut unes ales.

Com viatja un lector de lector a voler ser escriptor? Crec que algunes lectures ens desvetllen una espècie d'enveja -no podria dir si malsana o no- però que en tot cas provoca l'impuls d'imitar. J.L. Borges diu -en un dels seus arravataments de modèstia- que se sent més orgullós de les lectures que no pas de les obres escrites. Sigui falsa o no, entenc molt bé aquesta humilitat: sense lectura no hi pot haver escriptura, i tots els escriptors som deutors d'homes i dones anteriors, de les dones i els homes que van escriure abans que nosaltres.

En aquest instant de l'enveja que empeny a escriure tinc una petita llista de novel·les -totes elles breus. Llibres que em van conduir a tancar-me aïllat, prendre papers i bolígraf i posar-me a redactar. (Quina decisió tan estranya, posar-se a escriure una història de mentida, i dedicar-hi hores i més hores...) Entre els llibres que són culpables de la meva inclinació hi ha Ronda del Guinardó del Juan Marsé. Va ser una lectura obligatòria als meus dinou anys, imposada per una de les millors professores de literatura que he tingut. Hi posava tanta emoció, tanta passió...!

Han passat una pila d'anys i he retornat diverses vegades a la Ronda del Guinardó. Cada cop gaudeixo, m'emociono, ric i m'inquieto. Em costa distingir si són emocions que es creen de nou o si en elles hi ha l'eco poderós d'aquella primera emoció, la dels dinou anys.



[Aquest text apareix al bloc etiquetat com a Ressenya tot i que, com el lector deu haver pensat, això no és una ressenya. Ni tan sols no s'hi assembla. Però és un deute que tinc. Perquè fins i tot escriure aquesta falsa ressenya tancat a casa mentre una primavera joiosa recorre els carrers ho dec, en part, a l'emoció vibrant que em va donar aquest llibre. Amb tan sols cent vint-i-quatre planes.]


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada