dissabte, 21 de desembre de 2013

Vals d'aniversari


Per aquestes dates fa tres anys. O quatre. La dona a qui més he estimat em va dir que ja no m'estimava. O que potser sí, però ja no prou ni d'aquella manera, que ja no podia. Va trobar un pis no massa lluny del nostre, i he de reconèixer que va ser hàbil: me'l va deixar visitar un cop perquè en tragués les meves conclusions. Era força més acollidor i comfortable, més nou. I més bonic. L'havia decorat amb la senzillesa i el bon gust que són propis de les dones serenes, de més de quaranta i molt sensuals. Era càlid, la llum es distribuïa de forma harmònica pel salonet, amb tons taronges i d'ambre.

Llavors o una mica més tard vaig descobrir que havia estat un error no deixar-li fer canvis a casa nostra. Sempre he estat poruc i conservador, i quan ella m'explicava idees per a redecorar la casa jo feia que no, que no. Ho podia haver salvat tot fins a uns dies abans, però ara ja no. Evidentment, ara és tard.

El labavo era molt espaíós i disposava d'una banyera enorme i circular al bell mig de l'estança. Vaig comentar-li que aquell detall no em semblava de bon gust, que ho trobava ampul·lós o pretensiós. No recordo quina d'aquestes dues paraules odioses vaig pronunciar. En realitat jo m'adonava que a l'enorme banyera hi cabrien dues persones, que jo mai no seria cap de les dues. Ella va somriure perquè ho va comprendre. Ja no l'he tornada a veure mai més.

No vaig buscar consol enlloc però em vaig refugiar en les lectures oblidades. Dunsany, Lovecraft, Machen, Derleth i Ligotti. Eren llibres empolsegats, al capdamunt de l'estanteria. Feia anys que no els llegia perquè gràcies a aquella dona m'havia començat a interessar pels contemporanis (Auster, Irvin, Bellow, McCarthy, Roth). Duien tants anys tan oblidats que em va costar trobar-los.

Quan vaig obrir l'exemplar de Los mitos de Chtulhu d'Alianza editorial vaig sentir una fiblada al dit del cor. Era un dolor intens, una laceració o una cremada. Vaig retirar la mà amb un crit agut i mig ofegat i vaig contemplar la gota de sang que rodolava per la pell i tenyia l'ungla. Vaig xuclar. El dolor era terrible, desproporcionat per a una punxada tan menuda. Mentre em xarrupava la sang, de reüll, vaig percebre la taca negra que es recargolava entre els fulls. Tenia la mida d'una mongeta i era d'un negre lluent.

Mai no havia vist un animaló com aquell, ni enlloc del món ni dels llibres, ni als documentals de la televisió. Em vaig posar les ulleres i m'hi vaig apropar. Tenia unes potes fines, gairebé imperceptibles, desenes o centenes de potes que semblaven propulsar-lo lentament per damunt del paper com si nedés en un fluïd espès. Quan se'm va acudir tancar el llibre de cop per esclafar-lo va ser com si m'hagués endevinat: fa fer un bot prodigiós i va desparèixer rere l'estanteria. Vaig retirar els llibres, vaig retirar la pròpia estanteria i vaig escombrar i fregar amb lleixiu. Però ja no el vaig poder trobar mai més.

Cada dia em sentia més atordit, més malalt. Apenes si em podia alçar del sofà. Vaig rodejar-me de llibres per tenir-los a l'abast, preveient que aviat ja no podria fer res més que llegir ajegut al sofà mentre esperava el desenllaç. Era una fatiga enorme, amb tot l'aspecte de ser definitiva. Quan em vaig adonar que rodejar-me de llibres havia estat un error ja no tenia esma d'arreglar-ho. Sabia que l'insecte -o allò que Déu vulgui que sigui- era allà, en algun d'aquells volums.

Vaig somiar que la dona a qui més he estimat a la vida era a la banyera en companyia d'un jove i bell amant. El jove l'acaronava a les espatlles i als pits amb una mà, mentre que l'altra la mantenia ben closa. Quan es va adonar que jo el mirava la va obrir i em va mostrar l'insecte. Ara el podia veure ampliat com per efecte d'una lupa enorme. En un extrem del cos tenia uns plecs que recordaven vivament el meu rostre, amb la punta d'un ganivet emergint d'entre els llavis. El dolor era insuportable i dolç alhora. L'aigua de la banyera era roja de roig sang, plena de bombolles vermelles.

Mentre em recargolava vaig sentir que algú, vingut d'entre els morts, trucava el timbre de casa i colpejava la porta massa dèbil. M'acusava d'un crim espantós i jo només veia els llibres i pensava: bé, no passa res, les presons o els hospitals són uns llocs magnífics per a la lectura.

12 comentaris:

  1. Una història molt bona per a un bon inici de blog. Un cant a la lectura més enllà de la racionalitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Galderich (i gràcies pel primer comentari del bloc).
      Com Borges, crec que he d'estar agraït per les pàgines llegides i no pas per les pàgines escrites.

      Elimina
  2. De moment pinta bé, et poden dir el que vulguin però no poden dir que no tens el teu propi estil, ep, poca broma!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Júlia... Aquest previngut "de moment" m'espanta una mica...

      Elimina
  3. Bosch 100%, i la sang que no hi falti. Endavant les atxes.....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Francesc, ja ho veus, l'essència noes per mai...!

      Elimina
  4. Enhorabona. Molt bo el relat i el bloc, sense el "de moment". Però tinc una curiositat. O millor dit, dues. Aquestes fotos tan oportunes...quan, com? I la segona: has fet tu el dibuix de l'insecte amb cara de Lluís? Endavant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les fotos estan triades una mica pels pèls: l'home ajagut al sofà és un servidor (ja se sap que el narrador sempre conté alguna cosa de l'autor), en un sofà abandonat al camp i al costat del mític poble de Calatañazor, on Orson Wells va rodar "Campanades a mitjanit". El dibuix és propi, efectivament: la vocació d'il·lustrador és la meva frustració...

      Elimina
  5. Respostes
    1. Gràcies! I protegeix-te del fred canadenc, que no me'l puc ni imaginar!

      Elimina
  6. Torna el Lluís més intimista (no t'espantis!). Aquell que de mirar tan endins (o enfora) veu la sang (o la saba) on es banya (o s'ofega) la humanitat (o el no res).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tant de bo un dia pugui dir alguna cosa del no-res, o d'aquesta màscara més o menys humana que oculta el no-res. o l'univres buit i negre de la indiferència.

      Elimina