La meva escola d'escriptura (1)

Ara fa aproximadament un any que vaig començar a escriure una novel·la nova. Les ensopegades són constants. De fet, "novel·la nova" ja em fa ensopegar. Escriure aquest sintagma és una redundància de ximplet? Diu de mi que no estic prou dotat per a la literatura?

La setmana passada vaig començar a reescriure-la per sisena vegada. La sisena, tal com sona. Com les esposes de l'Enric Vuitè. Vaig començar-la en català i, per trencar amb el to i els tics i els meus vicis vaig reemprendre-la en castellà, per posar-m'ho més difícil. Es tracta de posar-se reptes i fer-se preguntes. En seré capaç? En sé prou? Com puc respondre'm a aquestes qüestions?

A la sisena vegada, escric en llibretes i amb ploma. L'ordinador apagat, música clàssica o, preferiblement, silenci. El so de les motos que ascendeixen pel carrer del Torrent dicta el ritme de les hores. Les llibretes sempre de fulls llisos, blancs, sempre barates. De menys d'un euro. L'ètica és important. També és important l'avorriment, el tedi, la solitud. Faig servir dues plomes. Una per a nens, amb tinta negra. L'altra adulta, amb tinta blava. Les escullo per un procediment que no puc explicar sense que se'm prengui per foll i que té alguna cosa a veure amb el Yi Txing.

Fa uns deu anys, i en una ciutat catalana de ponent, vaig escriure un text de 300 pàgines que vaig guardar en un calaix (avui el podria dur a una editorial del gènere negre amb el cap ben alt, però no ho faré). Aquella història és com el soroll de fons d'aquesta. No suporto les novel·les argumentals. Busco un argument que es pugui resumir en una línia. I un tema que demani suc de cervell. La pregunta és: què em preocupa quan escric? Quines pors i quins desitjos més ocults hi ha darrere les trifulques dels personatges? Per què vull escriure aquesta història i no una altra? Escric per una necessitat real i íntima? Quina és la pregunta la resposta de la qual és la pròpia pregunta irresolta que mou el text?

És important escriure per a convènce's a un mateix i a ningú més. Penso en escriure allò que m'agradaria llegir a mi, com si m'hagués quedat tot sol al món. Esborro la paraula lector, la paraula mercat, la paraula editor. No la paraula si no el concepte. Mentre escric no hi ha res de tot això. És molt important buidar la ment d'aquests conceptes. M'estimo els lectors i els editors, però mentre escric cometo una infidelitat radical i joiosa.

Llegeixo molt mentre escric. Llegeixo caòticament, sense ordre ni concert. De vegades només les primeres planes dels llibres. Busco textos estranys, intel·ligents, agosarats, exhaurits, marginals. Ara mateix estic atrapat a les urpes de dues novel·les delirants de Marc Behm (Un hombre al margen i No pretendas saber más), Els àngels de Sóar, Fantasmas: de Plinio el Joven a Derrida, una biografia d'Arthur Schopenhauer, ETA Hoffmann, Tintín en el nuevo mundo i El libro de los desastres. Em vull provocar un curtcircuit mental del qual n'espero molts bons fruits.

Esborro de la ment el concepte de "novel·la negra" per evitar els paranys del gènere, les seves constrictores convencions i els seus tabús. Les seves manies. No puc deixar de pensar que, avui, "Crim i càstig " es publicaria en una col·lecció de novel·la negra.

La història tracta de dos individus marginals units pel destí o l'atzar. Això és tot el que sé. Es coneixen a l'habitació d'un hospital, on els dos es recuperen de terribles traumatismes en llits paral·lels. Humor negre. L'atzar. La qüestió de l'atzar és una oportunitat que ens dóna la vida per reflexionar, precisament, sobre la vida.

Vaig néixer a Catalunya per atzar i actualment aparec a les llistes d'escriptors catalans de novel·la negra. Però això ho ha fet l'atzar. Mai no vaig voler néixer català ni escriure novel·la negra. No puc convertir en una bandera allò a què l'atzar m'ha abocat. Això són accidents, i l'accident és una categoria que no podem pretendre convertir en virtut, ni podem caure en l'estupidesa monumental de convertir-lo en motiu d'orgull. Que ningú no s'ofengui: jo ho sento així. En Muñoz Molina ho diu molt bé: "sentir-se orgullós d'haver nascut on s'ha nascut és com sentir-se orgullós de tenir dues orelles". 

De vegades me n'adono que escric sobre mi, sobre les meves obsessions i els meus somnis (no confondre somnis amb desitjos). I no escriure trames: la trama ha de ser una música de fons i l'excusa per explicar el tema. Però la trama cal sotmetre-la, maltractar-la i domesticar-la. Sense manies. Les millors novel·les que he llegit i les millors pel·lis que he vist fan això.

Necessito retrocedir en el temps per poder pensar. He situat la història als anys setanta, després als 80 i finalment als 90. No puc anar més enllà, més envant. Explico com és el món als anys 90. "El món" vol dir "el meu món", o el record que tinc d'aquell temps i d'aquell món. El text sempre té una intenció política i parla de la ideologia social del seu autor. Una de les darreres idees que tinc en estudi és situar la història en una ucronia: Carrero Blanco no va ser assassinat, i el franquisme es va perpetuar en el temps. La dictadura franquista va prosseguir i un Jordi Pujol senecte és el president de la Diputació. Exceptuant aquest "detall", la realitat de la narració és idèntica a la realitat real, allò que de forma consensuada acceptem com a real la majoria dels essers humans vivents en aquest instant.

Perquè això és el que penso: que vivim en una suspensió històrica, i que la Catalunya i l'Espanya d'avui són estrictament hereves del règim autàrquic. L'oligarquia que ens governa és la descendent natural de l'oligarquia franquista. (Potser els tombarem aviat, qui ho sap, tan de bo, però de moment són aquí, als sillons del poder).

Aquesta pot ser una bona pregunta: la nostra "democràcia" actual s'assembla a una prolongació d'una dictadura una mica tolerant?

Sense poder-ho evitar se'm cola l'element fantàstic al text. Sense la metafísica, la física queda coixa i mancada. És com un nom sense adjectius, com un nom sense cognoms. Penso en Mikhaïl Bulgakov. Crec que "El mestre i Margarida" és la millor novel·la que s'ha escrit mai. La literatura no descriu el món: l'explica a través de l'art. És fonamental mantenir aquesta idea ben present, religiosament.

També cal escriure volent fer art amb paraules. No cròniques si no art. Cal escriure sense la més mínima intenció d'agradar personalment, sense voler caure bé. És preferible escriure amb una sincera voluntat de caure malament als nostres congèneres i al nostre temps. Que poc que diria de nosaltres voler agradar a aquest món que s'esgarrifa sonorament per la mort d'un bou a Olot i passa per alt prudentment els centenars d'homes i dones i nens i nenes ofegats a la Mediterrània...!

Sóc a la sisena reescriptura del text i intueixo que va per llarg. Intueixo i temo que hi haurà una setena esposa. És imprescindible no tenir pressa. L'escriptura, com la consciència, com el món, són accidents. Si això que provo d'escriure ho acabés i es publiqués seria la meva vuitena publicació. El número vuit és el número de la bona estrella a la Xina. Però no sóc xinès. I en clau esotèrica occidental, apropar-se al 9 no és precisament un bon augur: el 9 és el final del cicle.

Els meus dos protagonistes són dos homes ferits, l'un trist i l'altre irònic, epicuri i estoic alhora. I jo sóc això: ferit, trist, irònic, epicuri i estoic. Simplement humà, violentament viu.

Diu el llop a la rondalla dels tres porquets: "Bufaré i bufaré, i al final la teva casa destruïré". Això dic jo. Escriuré i escriuré.