El Segre, de negre i en plural

Vivim en un país en estat de reivindicació permanent. I això és bo mentre no anem a raure al paroxisme. El festival El Segre de Negre, estrenat els dies 3 i 4 de juny a Lleida, també ha reivindicat. En primer lloc, la Lleida llunyana i sola, la Còrdova catalana. I a continuació, els autors de Lleida que estan escrivint i publicant, i la geografia ponentina. I unes quantes coses més.

Personalment, Lleida m'evoca els anys que hi vaig viure (el descobriment de la boira, un tòpic que, no obstant ser-ho, em va dur a escriure la novel·la més extensa que he escrit fins ara i que tracta d'espiritistes, anarquistes i misteris ponentins). Però també m'evoca Màrius Torres, el salvatge oest català de Vidal Vidal, la ironia d'en Pep Coll, la trobada amb en Francesc Serés i les escapades per la carretera que voreja la Noguera pallaresa, els gitanos de Balaguer i les imatges borroses del Canyeret per on ressona el garrotín. 

Aquest festival de literatura negra ha estat un exemple que caldria seguir. És el primer festival de novel·la negra al qual assisteixo en què veig una pluralitat que havia esperat des de fa anys. La diversitat de les veus i les cares i els noms és el que trobo més exemplar. Per fi, algú s'ha adonat que la literatura catalana té veus molt diverses, algunes de les quals parlen en castellà. Tot i que la mostra de veus castellanes ha estat minsa, cal agrair molt que hi hagi estat present. Al capdavall, aquesta ha estat l'edició número 1 i esperem que a continuació vinguin la 2 i la 3...

És molt bo que, en una societat que s'esgargamella parlant de respecte, diversitat i drets de tota mena es digui que som un país bilingüe. Feliçment bilingüe, perquè el bilingüisme és una riquesa que cal presservar per les mateixes raons que cal presservar les llengües minoritàries. Jo estic content de ser bilingüe i em fa feliç participar en una taula rodona on les dues llengües conviuen en pau i bona harmonia. No hi ha cap antídot més bo contra els fanatismes i els prejudicis. Aquesta felicitat, que ja la teníem i correm el risc de perdre, també cal reivindicar-la en temps de talibanismes i manifestos d'hiperventilats nacionalistes com els de can Koiné.

M'agrada haver participat activament en aquest festival. M'agrada que haguem parlat tan lliurement de novel·la, de detectius i de policies. M'agrada que hi hagi persones que expliquen, amb veu clara i sincera, que seria necessari revisar com parlem dels Mossos d'esquadra en la literatura, perquè hi ha una indulgència sorprenent i paradoxal amb la policia catalana a la novel·la negra (no és normal que el gènere negre esdevingui rosa quan parla de la bòfia que apallissa i mata pels carrers del Raval, i que surt exculpada dels judicis, en els quals els defensa un advocat adscrit a Fuerza Nueva).

Encoratjo els organitzadors del festival a pensar i aprofundir en les coses bones que ens han donat. Si la novel·la negra és res, és la novel·la que explica com és el carrer, la gent que anem pel carrer. Quina sort, això del Segre.

Ara he recordat una dada: al segle XV, a Lleida hi vivia més gent que a Barcelona. I per tant, devia ser més cosmopolita, més diversa.

Montse Sanjuan, alma mater del festival "El Segre de Negre"