Les ciutats es defineixen pels seus crims, explica el brasiler Alberto Mussa a l'inici del text. Els crims són més útils per conèixer com és una ciutat que no pas l'arquitectura, la gastronomia o els seus prohoms. Hi ha crims que tan sols es poden haver comès en una ciutat, i el que explica a "La casa dels intercanvis" tan sols podia haver-se esdevingut a Rio de Janeiro. Aquesta és una de les tesis de la novel·la, i si quan el lector arriba a la darrera plana hi està d'acord, podríem dir que en Mussa ha acomplert un dels seus objectius.
El lector barceloní (o català) conclourà que el cas policíac concret que es narra en aquest text brillant no podria pertànyer a Barcelona, i es demanarà quins són els crims que expliquen Barcelona. Com totes les bones novel·les, la de Mussa interpel·la constantment el lector, juga amb els ritmes, els excursos, les reflexions, la metaliteratura. Em queda pendent respondre la pregunta: quin seria el crim que defineix Barcelona? El cas de l'Enriqueta Martí? El seu epígon del pederasta del Raval? L'assalt de l'anarquista Facerías al meublé La Casita Blanca? L'assassinat de Carmen Broto?
"La casa dels intercanvis" és una novel·la policíaca, tot i que en l'immens joc literari del text, que té molt d'aquell "artilugi literari", també és una història i una geografia humana de Rio, una gran novel·la de personatges i un tractat sobre la condició humana. Que sigui policíaca sembla, de vegades, una estratègia de l'editor, perquè quan Mussa recorda, dins del text, que allò que estàs llegint és un text policíac sembla que es burli de sí mateix i del text, però no del lector: una de les grans virtuts de la novel·la és el respecte constant per la intel·ligència del lector.
La novel·la d'en Mussa usa la trama policial per a enlairar-se i sobrevolar Rio de Janeiro, per anar-se'n fins als episodis terribles de la seva fundació, per baixar fins als carrers -des dels barris elegants fins a la Favela-. Així, si bé arrenca d'un assassinat i d'una intriga de caire detectivesc, de seguida opta per explicar el context humà, geogràfic i històric. En aquest viatge usa l'anècdota banal, la cita erudita, la ironia o la digressió extemporània en una mescla indistingibe que tracta tots els registres amb el mateix respecte i sobretot amb el mateix mestratge narratiu. Mussa és extraordinari, proper i sensible tant quan parla del segle XVI com quan, a continuació, descriu una escena sexual en un "llit rodó", a la cambra fosca del local d'intercanvis.
El relat qüestiona constantment els tòpics i els prejudicis, i és especialment saludable per al lector occidental: quan explica els origens de la ciutat ens recorda que després dels primers pobladors "hi va haver uns altres invasors salvatges": els portuguesos i els francesos. Allò que van aportar els europeus a la ciutat brasilera no és cap valor superior. Però no hi ha maniqueïsme: la novel·la conté una història de la "capoeira" que sorprèn el lector europeu, i presenta els rituals i les creences autòctones (mags, vudú, candombé etc) amb el mateix distanciament que usa per explicar la influència dels ritus i les cerimònies catòliques. "La casa dels intercanvis" és un retrat de la complexitat que apropa la novel·la cap a l'antropologia.
La novel·la avança en espiral, de manera que els retrocessos en el temps són imprescindibles per agafar noves embranzides. Al centre d'aquesta espiral, hi ha la casa dels intercanvis (que fou un palauet dels colonitzadors) i ara és una mescla de prostíbul i de centre de trobada per realitzar tota mena de fantasies i de dinàmiques sexuals: hi acuden homes, dones i parelles. La casa actua com una metàfora de la societat, ja que en ella hi tenen cabuda, també, totes les classes socials d'una manera o d'un altra. El narrador es mou en un aiguabarreig d'aparença caòtica i alhora lògica: no és casual que el policia encarregat de resoldre el cas sigui, també, un client habitual del prostíbul. Un prostíbul que adquireix categoria de centre del món i de la trama. Un centre del món primigeni i essencial, perquè allà es mesclen els fluïds corporals que són, finalment, els fluïds d'on en brolla la vida.
La literatura d'en Mussa és, senzillament, bona literatura o literatura de veritat. I tan li fa si es presenta com a negra o policíaca. Malgrat l'abundància dels excursos narratius i les reflexions, el text flueix amb una lleugeresa que és alhora profunda i que obliga el lector a suspendre la lectura per pensar, per documentar-se. Tal com fan Borges o Perucho (entre d'altres), cal distingir entre realitat o ficció, entre fet històric i anècdota inventada, entre cita verídica i apòcrifa (malgrat que, si no es fa, la novel·la pot continuar avançant sense cap impediment).
"La casa dels intercnvis" no és una novel·la més en el paisatge bigarrat i confús de l'oferta editorial, si no que podria ser un model que enllaça la gran literatura passada amb la contemporània. Per al lector no és difícil trobar-li el rastre de Borges -ja esmentat-, i del millor d'en Jorge Amado. Diria que també hi ha senyals de la literatura europea (Barnes, Magris i d'altres) i també dels autors contemporanis del món àrab (Maalouf com a mínim): un compendi d'estils i de referències que reconcilien el lector amb el llibre.
No puc acabar la ressenya sense fer un esment (i sense felicitar amb un aplaudiment) l'editorial Angle i especialment els dos traductors de l'obra: Pere Comelles i Susanna Ramos. Malgrat això, tampoc no em puc estar de demanar perquè una novel·la que du el títol original de "O senhor do lado esquerdo" es tradueix en castellà per "El misterio de la Casa de los Trueques" i en català per una traducció del títol castellà. Tal vegada hi ha raons que defugen la meva o les inevitables raons del mercat, que ens remeten a aquell univers en el qual (per exemple) el suggerent "Rosemary's baby" esdevé un explícit i vulgar "La semilla del diablo".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada