Té cap sentit explicar històries de detectius que descobreixen la veritat, on els culpables confessen tot just abans de pagar pels delictes que han comès? És aquest relat el que ens explica a nosaltres? La història -la història dels homes i les dones, i no la dels llibres d'Història- sembla que es deu als crims inconfessos i a l'absència de detectius. Podria ser que la Història l'hagin escrita uns narradors més aviat no fiables.
Aquestes qüestions i moltes d'altres se les demana l'Ignacio Padilla (Ciutat de Mèxic, 1968) en una novel·la tan fascinant com polièdrica (i alhora estranya, metaliterària, prenyada de surrealisme i d'erudició) com "El daño no es de ayer", publicada aquí per l'editorial Alrevés a la col·lecció Literaria.
El narrador, del qual no en sabem el nom (tan sols el sobrenom d'Emilio que li dóna un dels personatges, en una al·lusió irònica a Emilie Brönte), ha arribat a un poble perdut del Mid West a la recerca d'una història per explicar que justifiqui no tan sols la feina d'explicar històries si no el mateix sentit de l'existència. Hi ha un aire de Juan Rulfo en aquest poble de western crepuscular, un deix d'aquell "páramo" que sembla un purgatori dantesc habitat per apàtrides i ànimes en pena, fugitius i excombatents de guerres tan antigues com absurdes.
Si la viuda Lönnrot es va suïcidar o va ser assassinada, que seria l'argument de l'obra en cas que el lector vugui llegir la novel·la en clau de gènere negre, no és allò més rellevant. Tot i que mai no perd l'interès i, si s'arriba fins al final, hi ha un premi per al lector inquiet en aquests termes. Perquè malgrat que en Padilla planteja així l'arrencada del text, hom s'adona de seguida que el riu imparable de les pàgines el duran cap a d'altres bandes. La realitat és alguna cosa tan complexa que inclou les realitats paral·leles i les seves ombres: les societats secretes el secret de les quals és que no hi ha secret, l'espiritisme probablement fraudulent de Madame Blavatsky, la vida dels autòmates, la lectura de males traduccions de Gérard de Nerval... El segle XIX i el XXI s'assemblen de tal manera que tan sols cal canviar la posició d'aquest "I" insignificant per comprendre-ho.
La prosa de l'Ignacio Padilla és hipnòtica i captivadora, i riquíssima en lèxic i en sintaxi, en girs, en registres i en descripcions, en les reflexions que assoleixen la profunditat des d'una lleugeresa aparent, en l'ús de temps verbals agosarats. Un autèntic plaer per a la lectura lenta i que reconcilia el lector amb la prosa que no renega de la poesia, de la cita, de la referència cinefílica. El lector es pot deixar anar en qualsevol dels nivells de lectura que li ofereix en Padilla, perquè qualsevol d'ells el trobarà suggerent. I li permetrà comprendre el vincle subtil que uneix els grans textos de l'Europa central amb la literatura d'avui a l'Amèrica central. Kafka, Walser, Eliade, Rulfo, Fuentes, etc.
Entenc perfectament aquella observació d'en Luis Buñuel exiliat a Mèxic quan diu que a Mèxic el surrealisme és quotidià en una mesura superior que a Espanya. Que ja és dir.
Malgrat que en Padilla s'inscriu en l'anomenada Generació del Crack (junt amb Jorge Volpi i d'altres), hi ha un fil tal vegada intangible, o tangible només per als grans erudits, que és el "quid" de la literatura de debò i sense gèneres, la bona.
Excel.lent ressenya. M'apunto el llibre.
ResponEliminame l'apunto, que m'en vaig quinze dies la setmana vinent.
ResponElimina