Mohamed Zucco

Sento com em crema la pell, com si cremés des de dins amb un foc que udola per les venes, com milers de bestioles incandescents empenyent la sang enfora. Des dels dits del peu fins a les orelles la pell em crema i m'imagino que es desprèn del cos i cau a terra, convertida en petites volves enceses que esdevenen cendra negrosa quan arriben a les rajoles brutes.

D'aquí a molt poc, els qui vegin el meu cos faran una ganyota de fàstic, i tal vegada algú de cor fort sentirà l'espurna deshonesta de la compassió. Pensaran de mi que sóc una marioneta carbonitzada, i poc més tard s'adonaran que les marionetes sempre hem dut el carbó a dins, perquè som de fusta.

Gairebé no hi sento, a l'oïda tan sols li arriba el ritme monòton d'uns tambors antics que han estat aquí des de sempre, des de l'alba del temps. Tot són senyals de la fi del món. Falta poc perquè s'acabi aquest món cansat i brut, grotescament mal fet. S'apropa un cometa ardent que ja és dins de l'atmosfera, que ja no podem evitar. L'univers no tan sols ens mostra indiferència.

Fa uns dies vaig decidir que en aquest poc temps que ens queda posaré de genolls davant meu el gegant. Vaig aconseguir armes amb més facilitat del què preveia.

Però després les coses no han sortit com m'esperava. Volia matar el porc i tan sols he matat dos dels seus esbirros. Els dos mossos d'esquadra han caigut en silenci, com vistos a càmera lenta en una pantalla de baixa definició. Tan sols un gruny greu de bèstia maldestra i ferida. Han caigut a terra damunt d'un toll de sang pudenta i fumejant que sembla com si ja fos allà abans, com si els esperés. Ja sé que de seguida n'arribaran molts més, assedegats de venjança, atrets pel festival d'horror i de masacre. En aquests moments ja estan enfollits per la ràbia i la por mentre es pinten els rostres amb les pintures de guerra.

Es pinten amb les mateixes pintures de guerra amb què m'he pintat jo fa unes hores. I engreixen els fusells i s'inflen de drogues mentre ballen la dansa de la mort. Ells no ho saben però sí que ho sé: el porc continua amagat en algun despatx d'un gran edifici blindat, rodejat de subaterns pàl·lids amb telèfons intel·ligents a la mà. El porc està neguitós i excitat per l'olor de la sang propera que es vessa en honor seu. Té els porus oberts, les aixelles humides, el rostre dins un vel de perles de suor, l'estómac fred i la polla rígida. Com si el vegés davant meu, sé que aquesta visió serà la darrera i dono gràcies per tenir-la, perquè aquest és tot el mal que li hauré inflingit. Em sap greu que no sigui la seva sang la que envernissa les llambordes del carrer: tan sols la puc imaginar. El cercle de botes negres es tanca, el cometa avança i traspassa el núvol blanc, li deixa un forat circular i perfecte.

Em sap greu no haver-lo matat a ell però en veritat sé que el seu món està mort. El seu món està corromput i el seu cos està podrit. La seva ànima xiscla a l'infern de la cobdícia, la vanitat i l'orgull. I ell ho sap: sap que està mort i que no hi ha cap esperança de redempció, d'esmena, de reparació. Sap que només l'espera el foc i llavors ell i jo sabem que som germans, i recordem aquells anys de color esmorteït (o de vegades sèpia) en que forem germans.

Cal cremar-ho tot. Acabar-ho tot i no deixar res. Fa uns anys vas dir que caldria salvar la música de Bach (especialment la Suite en Re major) i els poemes de Muhammad Rumi, però la raó del foc és més estricta, ja ho saps, aquest cometa també cremarà la nostra estimada Simfonia en Re major que ens recomfortava tant, de petits.

No n'hi ha prou amb les rabietes i les emprenyades d'una tarda, donar una bofetada, trencar plats i gots al menjador de casa. Ni amb cremar els contenidors de la Rambla. Cal fer un acte radiant i definitiu. Cal comportar-se com un déu enrabiat. Cal assegurar-se que no quedi res de tal manera que res no pugui recomençar en milions d'anys. Cal pensar que som els senyors de la destrucció.

Vosaltres m'heu invocat i jo he respost les vostres pregàries.

El soroll de les botes s'ha aturat. Els homes uniformats han pres posicions al meu voltant, duen els fusells carregats i m'apunten a les parts vitals. L'home del despatx ho contempla tot des d'una pantalla que rep el senyal des de la càmera incorporada al casc del capità. Alço els uls i veig l'esfera incandescent que remou grans masses d'aire. Els ocells fugen entre esgarips. És la fi del món. Em meravella que el cometa xoqui contra l'escorça terrestre amb una energia mai vista al mateix instant en què el capità ordena disparar.

Per un moment tinc la impressió que tot s'atura i m'arriba la visió del meu antic germà, que es posa els auriculars per escoltar aquella suite de Bach que escoltàvem de petits. Són cinc minuts i després el no-res. És la fi del món.