El pas suspès de la cigonya

M'hauré d'esforçar en aportar les proves que demostrin que El pas suspès de la cingonya (To meteoro vima tou pelargou, 1991) és cinema negre, i és probable que no me'n surti. Però si no ens arrisquéssim, encara no hauríem inventat la roda.

Fa poc he trobat per casualitat el DVD amb la pel·li d'en Theo Angelopoulos, director de qui és impossible no enamorar-se quan s'ha vist La mirada d'Ulisses. Com que és bona època per saber coses de Grècia, 

El pas suspès de la cigonya se situa a la frontera entre el segle XX i el XXI, a la frontera entre Grècia i Albània i en un territori d'ombres, dubtes, hipòtesis i fantasmes. L'estructura del relat presenta una investigació que sorgeix per atzar: un equip de la televisió grega fa un reportatge sobre un camp de refugiats del nord del país que s'esperen per ser repatriats. Entre la multitud que sobreviu amb gana, fred i penúries, els periodistes  creuen reconèixer-hi un polític grec que va desaparèixer fa uns anys de forma misteriosa.

Durant els dies que els permet el director de la cadena de televisió, l'equip intenta esbrinar qui és aquest home que recull patates pels camps gelats i les du a vendre al mercat.

Però Angelopoulos no es limita a la narració dels fets, si no que, com sempre fa, retrata amb una extraordinària sensibilitat el clima, les emocions, els silencis i els paisatges, elements que s'integren amb una meravellosa coherència en un fluïd homogeni. Sense abandonar el misteri, la investigació i 

la necessitat de tancar la narració, la pel·lícula va esdevenint hipnòtica, poètica, gairebé metafísica.

Els refugiats viuen en barraques i en vagons de trens abandonats damunt una estepa glacial: la imatge dels trens plens d'homes en un paisatge gelat ens situa en aquella terrible boira del temps que mai no es desfà i ens remet a l'Europa que s'amaga rere la socialdemocràcia i el progrés: l'Europa dels trens que ens duen a l'extermini. En aquest sentit, Angelopoulos explica coses que també ha dit Lars von Trier, però em temo que el grec guanya el nòrdic en potència visual, poètica i suggeridora.

Capaç d'unes imatges inesborrables, Angelopoulos és, com Andrei Tarkovsky (nascuts amb una diferència de dos anys), un poeta al cinema. Amb molts punts de contacte amb el geni rus, Angelopoulos crea escenes fascinants, plans seqüència llargs, lents i d'una intensitat dramàtica esgarrifosa. La cinta conté escenes inoblidables, com ara el casament final on els nuvis estan cadascun a una banda de l'enorme riu glaçat que fa de frontera infranquejable. Amb una potència metafòrica, de suggeriments i d'evocació difícils de traduir en paraules, Angelopoulos ens recorda que el cinema és un art, i que les pel·lícules d'entreteniment infantiloïde són una altra cosa.

El pas suspès de la cigonya és una pel·li que explica un misteri (la desaparició d'un polític), que exposa una situació terrible (els camps de refugiats), que planteja la qüestió de la dentitat i de les eleccions morals, que es demana pels límits de la investigació i que funciona, narrativament, com un relat policíac en un espai que, tot i ser d'un realisme cru, es presenta com un espai oníric.

Cal destacar el personatge de l'oficial de l'exèrcit a la regió, i òbviament la presència de Jeanne Moreau i de Marcello Mastroiani.