En John es mor al final (segona part)

Al mes de desembre vaig comprar John muere al final, novel·la editada per Valdemar a la col·lecció Insomnia, de la qual en vaig fer una ressenya improvisada tot just després de fullejar-la i llegir les primeres planes. Aquella ressenya acabava amb aquestes paraules:

Tinc moltes espectatives posades en John muere al final perquè... ho confesso: tot just l'he començada. De manera que després d'aquesta breu notícia, un dia d'aquests en faré la ressenya de veritat.

De manera que, després de tres mesos de lectura esforçada, ha arribat el moment del comentari d'aquest lector. (Durant aquest temps he tingut entre mans altres títols que he anat combinant amb el de David Wong, per a fer-me'l més passador). És el primer cop que no parlo bé d'un títol de Valdemar i per això em cal dir que, malgrat John muere al final, l'editorial em continua semblant una editorial valenta i exemplar i un nom de referència. I sobretot ara, que acaben d'editar el segon títol de Thomas Ligotti.

Explico sintèticament les impressions de la lectura:

• El punt de partida i el plantejament són embogidament potents, amb un punt de gòtic surrealista que fan de la novel·la un exemplar especial d'originalitat i agilitat. A mida que avança la trama, però, fa l'efecte que les troballes veritablement originals minven fins que tot plegat té l'aspecte d'un déja vu. (De fet, el recurs al déja vu podria ser oportú si no arribés a l'extrem de fer-se tediós, si fos usat amb mesura).
• L'autor, que es confessa admirador del cinema de terror de sèrie B dels anys '80 aconsegueix fer un homenatge honest als seus referents: Phantasma i Bubba Ho-Tep de Don Coscarelli, així com a produccions posteriors que ja es mouen a la categoria del cinema de culte: Starship Troopers, In Treatment (sèrie de tv), Hellboy o Lost (sèrie). I de fet, la quantitat de referències cinefíliques és enorme. Jo anoto les que em semblen més evidents: Poltergeist (original i seqüeles), Super 8, una colla de John Carpenter: Dark Star, The Thing, They Live, Ghosts of Mars... Hi ha elements obvis que remeten a la sèrie Fringe, i estic segur que em deixo una quantitat molt gran de peces agafades de la literatura popular de terror i del còmic.
• Malgrat el surrealisme, la ciència ficció i la temàtica dels mons paral·lels, David Wong (pseudònim de Jason Pargin, Illinois, 1975) no s'oblida del nostre món i explica el món contemporani abatut per la fallida econòmica: precarietat laboral entre tràgica i grotesca, atur massiu, fàbriques tancades, espetec de la bombolla immobiliària, projectes faraònics absurds, ciutats en decadència, una joventut sense cap esperança, etc.
• La novel·la està construïda a partir de l'entrevista d'un periodista al protagonista i narrador: és un bon recurs perquè permet un joc interessant, però l'entrevistador desapareix durant una quantitat excessiva de pàgines i hom es demana si no serà que l'autor s'ha oblidat del recurs entremig de tants salts a les altres dimensions de l'univers.
• Al llarg del text, l'autor manté i alimenta una espectativa que ell mateix s'encarrega de fondre i de malbaratar: en algun instant suposem que estem assistint a la pitjor excusa que podria posar un assassí en sèrie: vaig matar-los perquè eren monstres vinguts d'un altre món que havien suplantat la persona original. Però per desgràcia no és així.
• El recurs del narrador no-fiable, molt a l'ús en la literatura contemporània nord-americana i per tant a les sèries de tv que ens arriben des d'aquella contrada del món és un recurs enginyós i que genera moltes espectatives perquè manté el lector en tensió: la sospita que tot allò que ens narren sigui veritat a mitges o mentida a mitges sintonitza molt bé amb el relativisme general en què vivim, però a la vegada és una filigrana complexa que se suma a la dificultat tècnica de la narració en primera persona. Hi ha pocs exemples d'aventures literàries reeixides en aquest cas, i les que conec són d'extensió breu. En qualsevol cas: hom pot parlar de la confusió mental de la manera que vulgui, i pot dir que la realitat és un concepte complex i confús, però no és acceptable que en parli confusament. Imagina't com seria que Stephen Hawking expliqués les seves teories de forma confusa.
• L'edat de tots els personatges (molt joves) du la narració cap a escenes properes al cinema d'ensurts i de xiscles per a adolescents: si bé en les primeres ocasions el lector es diverteix amb el monstre repugnant que surt del darrera del sofà, no passa el mateix quan el monstre ha aparegut trenta-cinc vegades i encara som a la meitat de les 570 planes.
• I amb això arribo a la principal pega que li trobo a John muere al final, que conté tota la resta: una extensió injustificada que el du a la repetició, la reiteració i finalment a l'ensopiment. La gran majoria de les troballes estilístiques i argumentals es concentren a les primeres dues-centes planes, però després en venen dues-centes més que posen a prova la paciència del lector i que m'han fet témer que no sofreixi de dèficit d'atenció. (Reconec que les novel·les de més de tres-centes planes em generen molta prevenció, perquè l'experiència em diu que pocs escriptors són capaços de mantenir el ritme i la qualitat literària durant tanta estona).

Tan sols em queda un dubte, que podria convertir la meva crítica en elogi: si David Wong volia transmetre al lector l'estat d'alteració mental del protagonista, la perplexitat davant del món i de la vida, el pessimisme nihilista que l'inunda, la inutilitat dels esforços per viure i àdhuc per sobreviure, llavors potser l'encerta. Però encara li discutiria que Lovecraft ho va aconseguir amb The Case of Charles Dexter Ward, que no té més de 200 planes.