dilluns, 29 de setembre de 2014

La isla mínima


Res no és accessori en aquesta cinta neta, de ritme constant i ben mesurat. La música és un contrapunt que defuig l'efectisme, i tal com diuen els manuals està pensada per a que no es noti. La fotografia és àmplia, atmosfèrica, els actors continguts i l'ambientació de principis dels viutanta impecable. El guió no s'embolica, les el·lipsis són precises i no hi ha recursos innecessaris: ni flashbacks, ni trames paral·leles, ni discursos per allargar la narració. El diàleg el just i els personatges són parcs en paraules: tot allò que es diu  és quirúrgic, terrible i precís com un conte de Raymond Carver.

I a més a més, s'adreça a l'espectador amb la convenció que l'espectador és un esser intel·ligent, al qual no li calen les redundàncies i que és capaç d'interpretar la realitat mostrada i d'inferir els raonaments de la investigació policial.

La trama, el paisatge i l'època (1980) s'entrellacen sense fissures ni xerrics. La inclusió de petits elements esotèrics no grinyola gens i fins i tot hi ha un ús mesurat de cites cultes i cinefíliques.

Dos policies de Madrid expedientats arriben en un poblet de la riba del Guadalquivir: el càstig és aquest destí i per això la històrica conté, també, el tema de la redempció que sembla tan insistents en el cinema i la literatura més contemporanis. Han d'investigar la desaparició de dues adolescents i la càmera, que no els abandona mai, mostra allò que veuen els seus ulls i res més. Entre els dos personatges no hi ha cap química però hi ha una certa entesa, un sentit de la conviència i de la col·laboració que són, indiscutiblement, un tema tan recurrent com necessari en la geografia de la península ibèrica: les dues espanyes estan condemnades a entendre's perquè altrament no podríem viure.

Al poblet hi ha misèria, pena, ganes d'emigrar, explotadors i abusadors d'aquesta misèria dels altres que és eterna i que tant els convé. Hi ha por i molta gent que calla, hi ha petits corruptes de la vida quotidiana. Els més febles es reparteixen els rols: els uns fan de víctimes i els altres de botxins, mentre l'home del Ròlex d'or recull els beneficis i jeu en la impunitat de la seva classe social.

Alberto Rodríguez (Sevilla, 1971) ha rodat algunes bones cintes on la qüestió social es tracta amb intel·ligència (7 vírgenes la vaig veure amb un grup d'adolescents i va generar un debat molt interessant) i Grupo 7, que situa la trama policial en l'entorn de l'Expo de Sevilla (a veure quan veiem un thriller sobre la corrupció ambientat en les olimpíades barcelonines...!).

La isla mínima és una cinta que esdevendrà un clàssic i fins i tot un film de culte, però trobo molt significatiu que inclogui una revisió d'aquell periode anomenat la "Transició" i que ara ens hem de tornar a mirar tots plegats amb una mirada nova, perquè ens n'hem adonat de sobte (com qui es desvetlla d'un somni estrany) que fou una etapa molt fosca. No és pas per casualitat que en els darrers anys apareguin altres revisions de la Transició, ni tampoc és casualitat l'estranya compareixença de Pujol al Parlament, que també serà de culte perquè explica molt bé què fou el pas de la dictadura a la democràcia: un pas en fals.

I més enllà d'aquesta mena de consideracions, l'espectador de cinema que escriu aquestes línies està convençut que és una de les millors cintes policíaques mai rodades a la península ibèrica. També podria dir que són comprensibles les comparacions que es fan amb True detective: en qualsevol època de la història, les obres d'art s'assemblen les unes a les altres precisament perquè comparteixen una època i les seves obsessions, els seus valors estètics i els seus esquemes narratius.

Tan sols m'ha dolgut que, en la sessió on l'he vista, hi hagués sis espectadors esquitxant impercetibles les tres-centes butaques del multiplex.


dimarts, 16 de setembre de 2014

Galveston és una platja


Galveston és una població de Texas del golf de Mèxic. El nom el deu a Bernardo de Gálvez y Madrid, que en fou el fundador. Galveston també és una platja, i aquesta platja la sé gràcies a la novel·la titulada Galveston (per tant, Galveston també és una novel·la) d'en Nic Pizzolatto.

Amb el copyright de 2010, la novel·la Galveston s'ha publicat traduïda al castella l'agost del 2014, i no cal ser gaire perspicaç per comprendre que si Pizzolatto no fos el guionista de la sèrie True Detective (HBO) podria haver tardat molts anys més en arribar-nos. De vegades cal ser agraïts amb la indústria audiovisual nord-americana.

Nic Pizzolatto va néixer a Louisiana el 18 d'octubre de 1975, un mes abans que un general anomenat Francisco Franco morís a Madrid. Les estratègies de la naturalesa per regenerar el paisatge són fascinants.

Galveston és una novel·la exclusivament negra, intensament negra. Esquitxada de sang des del bell principi, habitada per pistolers honrats i decadents, jovenetes ambígües, locals sòrdids a la vora de les carreteres secundàries, mafiosos russos, gent que viu als aparcaments de caravanes, la remor de fons del cristianisme gòtic i tenebrós, els aiguamolls, un alè sobrenatural. Com a la sèrie de tv de la qual és guionista, Pizzolatto en té prou amb el relat d'un país per submergir el lector en una dimensió espectral que s'aboca al deliri i on tot allò malèfic es fa possible.

Pizzolatto parteix amb avantatge perquè en qualsevol punt del planeta els mots NewOrléans situen el lector en un univers reconeixible i que el predisposen a penetrar un univers de desolació paisatgística i humana. New Orléans no produeix el mateix efecte sobre l'imaginari que La Mina, Can Tunis, Miami Platja o Sant Cosme (posem per exemple), i això evidencia la feina titànica que tenim per davant (i que potser ens impedeixen uns certs prejudicis).

Per al lector que arriba verge de Pizzolatto a Galveston, la novel·la és un remolí fascinant que remet als clàssics de la literatura negra nord-americana, i especialment als descendents de Chandler (més que no pas als de Hammet). Per als lectors que havien vist True detective, Galveston és un joc de miralls que amplia el relat de Louisiana.


GalvestonNic Pizzolatto
Publicaciones y ediciones Salamandra, Col·lecció Black Salamandra
Barcelona, 2014

 


dijous, 11 de setembre de 2014

Obra 67, o Tarantino a Sevilla


Obra 67 (David Sáinz 2013) és una petita obra d'art i d'artesania cinematogràfica que es va rodar en tretze hores i amb un pressupost minúscul. Sáinz construeix el relat d'una negror gairebé absoluta que avança entre l'humor i la tragèdia i que transcorre sobre el paisatge d'un país reconeixible i d'unes persones versemblants. Aquesta Sevilla de la qual només en veiem un fragment de suburbi i un fragment d'urbanització de luxe també és Barcelona. O és Terrassa o Sabadell, que són tan aprop de Matadepera i de Sant Cugat. O el Madrid de Vallecas i el de La Moraleja.


El Candela, un antic atracador de xalets, surt de la presó després de vint anys. Ell (o el mite irònicament robinhoodià que representa per als altres) genera una cadena de desgràcies imparable que arrossega les persones més properes, perquè tot indica que la societat l'ha oblidat i tan sols és un mite familiar. L'aparició d'un director de cinema colombià que el vol fer servir d'inspiració per a un film realista dispara els esdeveniments i condueix el relat cap a un crescendo embogit que beu de Buñuel i sobretot del Hanecke de Funny Games per a subvertir-los en una successió de girs imprevistos però alhora creïbles, en un exercici barroc i fascinant que també ironitza amb aquella Tesis d'Alejandro Amenábar.

Les escenes tenen una resolució dramàtica i escènica que voregen el teatre i recorden el garatge de Reservoir Dogs, aquí convertit en la mansió d'un cirurgià tan milionari com pervertit. Els protagonistes són dos joves raperos suburbials i miserables que malviuen fent feines precàries i que mantenen uns diàlegs llargs i gairebé costumistes, que esdevindran testimonis i protagonistes d'una maldat enorme que els desborda la imaginació: el retrat social del rap dels pobres és ingenu davant la maldat d'uns rics cosmopolites i multilingües que tenen un bon domini de l'anglès.

Obra 67 és un dels millors exemples que es podrien posar del gènere negre confeccionat en les darreres dècades a Espanya i alhora arreu, perquè parteix d'un guió ben lligat que diu coses sobre la societat d'avui i perquè no pateix de complexos: els personatges i les relacions que estableixen entre ells, així com les situacions que es descriuen contenen aquella màgia tan difícil que sap parlar de l'aquí per expressar allò que és universal i extrapolable.

La cinta assumeix riscos -especialment en el canvi de registre (de la comèdia al drama a la segona meitat)- que poden xocar alguns espectadors però dibuixa un descens a l'infern ple de referències i de significats, i que avança fins a un gir final estrictament tràgic que inclou una visió mordaç de la cultura audiovisual.

Durant el metratge hi ha imatges memorables que ironitzen amargament amb el paisatge desolat per on transcorre l'AVE, que mostren les paradoxes de la tecnologia de les comunicacions i que parlen d'una lluita de classes desesperada en la qual els pobres només poden perdre.

David Sáinz, nascut a Las Palmas de Gran Canaria com Alexis Ravelo (i no deu ser casualitat) ha construït un relat net i versemblant, estèticament solvent i de vegades brillant en la planificació. Jo li recomanaria que parlés amb en Ravelo.