divendres, 19 de gener de 2018

L'home que no havia mort

 

Això és "El hombre que no había muerto", i pesa 45 grams de paper vellet, esgrogueït, atacat pels fongs i amb el llom rosegat per un peixet de plata remot, l'insecte devorador de paper que té l'aspecte d'un escorpí sense cua ni fibló.

Editat a Barcelona, el 1949 a PONSA, impresor, c. Iradier, 5. Col·lecció "Relatos de pesadilla". Costava 5 pessetes (una mica menys de 3 cèntims d'euro: és poc o és molt? Quin salari cobrava un obrer el 1949?), fa 14 x 10 cm i té 128 pàgines. Conté 5 relats: "El hombre que no había muerto", de l'Arthur Leo Zagat; "La obra maestra de la locura", de HM Appel, "La grande Bretêche", d'en Balzac, "La ventana cerrada", de l'Ambrose Bierce i "Terrible y extraño lecho", de Wilkie Collins.

Una meravella, publicada tot just 10 anys després de la guerra. El paper fa aquella olor que només fa el paper imprès antic, perfum de temps que se'n va, promesa de no-res. El 1949 el meu pare tenia 23 anys i la meva mare era una nena amb trenes, de 15. Faltaven dècades perquè es coneguessin, aquell temps forma part de l'eternitat en què jo no existia. Algú seleccionava els millors autors del fantàstic de terror, i jo els llegeixo ara, uns anys abans de retornar a l'eternitat de la inexistència. Els temps antics no foren ni millors ni pitjors.

El llegeixo amb cura, perquè em fa por que se'm desintegri als dits, la mateixa por que deu sentir l'arqueòleg que obre un sarcòfag egipci i hi troba papirs. Aquest llibre té 69 anys, una quantitat de temps que té res a veure amb el temps que en separa dels sarcòfags egipcis, ja ho sé, però els meus dits entren en contacte amb un objecte procedent de l'eternitat. Me n'adono que això m'impressiona i em commou: llavors jo no existia, i d'aquí a un temps tornaré a no existir. La consciència humana és això, precisament: saber que som un esquitx irrisori en una eternitat de no-res. Tan irrisori és l'instant en què existim que, de fet, cal acceptar que gairebé no hem existit mai. Una eternitat de no ser-hi.

Dedicar una part d'aquest esquitx -d'aquesta instantània quieta que som- a la lectura (o a la redacció, tant li fa) de contes de terror em sembla extraordinari. Sento com se m'ericen els pèls dels braços mentre passo les pàgines de "El hombre que no había muerto" (quina exquisida ironia, pensar el que penso davant d'aquest títol!). Els cinc relats són molt bons, de veritat que són molt bons. Recordo haver llegit fa molts anys el conte de l'Ambrose Bierce, però no sabria dir on. Em sembla que fou en un altre recull de contes d'horror que vaig comprar, d'adolescent, al Mercat de Sant Antoni, el dels llibres de vell dels diumenges.

Avui fa pocs dies que l'Artur Mas va fer un nou "pas al costat" i li recomenava a en Carles el Legítim  que l'imités (no he vist mai ningú que camini de costat, a no ser durant les dues o tres passes que fem per esquivar una caca de gos a la vorera). [He sentit la temptació de fer unes bromes amb el títol i el nom de l'autor del primer conte: Arthur Leo Zagat. Però no ho faig, n'estic fatigat, de la monserga dels nacionalistes d'aquest país irrespirable més que petit]. Zagat no és cap pseudònim, per cert: aquest autor, nord-americà de Nova York, fou un autor amb força publicacions, popular i conegut, tot i que, a dia d'avui, roman en l'oblit. Va morir el 1949, precisament: se'n va tornar a l'eternitat el mateix any en què, a Barcelona, es va editar aquest llibret que ara sembla que tremoli com una fulla d'arbre, com si vulgués retornar al vegetal que fou llavors, vés a saber quan, quan aquest país sortia d'una guerra terrible, terrorífica de veritat, perquè la veritat és el que fa por i les ficcions de terror són com un bàlsam o una vacuna, voluntariosa però feble, ficcions gelocatil que ens calmen de l'horror de viure en aquest univers.

Al llibre que llegeixo ara mateix -un altre llibre-, l'autor fa una disquisició deliciosa en què recorda un dels meus relats d'horror preferits, "La Venus d'Illa". En Pròsper Merimée (el de "Carmen", sí, en efecte) va construir un conte esfereïdor, ambientat a la vil·la d'Illa, que és Ille sur Têt, prop de Ceret, al Rosselló francès. "El Rosselló francès"...! Mare meva, quina expressió tan estúpida! No hi ha cap Rosselló català ni cap Rosselló espanyol, i això és així gràcies al mal cap dels jerarques catalans a l'hora de buscar-se aliances europees, que sempre els surten guerxes per culpa de les males anàlisis que fan de les conjuntures europees, des de fa segles. Com si la història no existís, analitzen tan malament ahir com avui: el temps és una il·lusió estranya, molt estranya. De vegades diries que passa, de vegades que no, que vivim en una fotografia i que el moviment és tan sols aparent, i una convenció deguda a què naixem i morim, i creiem que entremig dels dos fets passen coses d'una certa rellevància.

Deso el llibre que es va editar el 1949 i me'l miro amb amor i amb respecte, que són sinònims.





1 comentari: