Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents

Si el món és una il·lusió, llavors per què existeixen els núvols?
Existiria Moby Dick, sense Ahab?

El llibre que tinc a les mans proposa aquesta mena de preguntes. No és una novel·la, no és un assaig, no és un llibre d'aforismes, no és un catàleg de records, no és un viatge per la literatura. És tot això  -i alguna cosa més-. I s'assembla a una novel·la o vol dir que una novel·la voldria assemblar-se a aquest llibre.

Imagina't que entres en una taverna del port. Tu caminaves pel port, prop del moll de la fusta, i la finestra il·luminada t'ha cridat. La finestra il·luminada té el color de la lluna, com en aquell quadre d'en Van Gogh del qui no en recordes el títol, en Van Gogh, pintor i fantasma tavernari, i tan pobre. Hi has entrat. T'has assegut en una cadira. Poc més tard hi ha entrat el Capità del Vaixell Fantasma, que és un fantasma, és clar. El Capità s'ha posat a explicar històries, històries de mariners i monstres marins, i llocs terribles més enllà de les portes de l'infern que hi ha prop de Groenlàndia.

El teu pare fou Aquil·les, un Aquil·les condemnat a dur una vida familiar i gris després de la guerra de Troia, que és una guerra tan estúpida i tan cruent com la resta de les guerres. Li van prohibir tocar l'alcohol: mai més! Però un dia el vas enxampar bevent-se una copa de Dubois, aquell xampany barat, per als pobres, del qual els rics en feien acudits perquè coneixien, ja llavors, als setanta, el bruts nature francesos Moët & Chandon.

Ara imagina't que, un cop ha marxat el Capità del vaixell fantasma, a la taverna hi arriba un poeta xinès del segle XV que se'n va anar a viure a la poesia, en una cabana enmig del bosc. Sabia que no era el millor poeta, i sabia que tenia un talent limitat per a la poesia. I poc més tard un altre poeta xinès que es passava la vida mirant-se els núvols i deia: el món és una il·lusió, d'acord, però llavors... com és que existeixen els núvols?

Recordes la teva àvia. I la teva mare, que mantenia la família unida, i l'enyor del pare, i els amics del barri, un dels quals va aparèixer mort a la bassa del safareig que hi ha als afores. I els gossos. El cos de Moby Dick ple de tatuatges, un dels quals és el cos d'Ahab, amb el braç enlairat, saludant l'eternitat. Què els espera als teus fills? L'èpica dels mamífers, baixeses, llum. I alguna de les formes menors de l'amor o del teatre.

Arquímedes va dir que, si li donaven un punt de suport, seria capaç de moure el món. Però per moure el món, a Arquímedes li caldria ser fora del món. I això és él que volia dir: que li agradaria ser fora del món. Fora de la novel·la per moure la novel·la. Moure el món, però per dur-lo on? Hi ha un punt fixe on es pugui arrepenjar la palanca?

Bado molta estona mirant-me els núvols. M'agraden els blancs, els dispersos en un cel blau, amb el sol molt alt. Com que em toca vigilar el pati de l'escola de primària, solc badar mirant els núvols que passen, els que venen de la Mola. Mai no he sabut veure formes reconeixibles als núvols. Només veig núvols, núvols que tenen forma de núvols. Es desfan, es tornen a fer. N'hi ha que s'uneixen, n'hi ha que es rebutgen. Bado molt amb els núvols, al pati, i de vegades ho explico als nens que em pregunten "què mires?". No hi ha res com un nen per recordar-te com es respira, al món.

La meva àvia (la meva, no la d'en J.L. Badal) tenia un càntir a l'armari de la cuina, amb aigua. Li afegia un raget de Marie Brizard, deia que l'anís refresca més. Més que l'aigua tota sola. Era un càntir de ceràmica negra que devia dur prop d'un segle en aquella casa que semblava un panteó, tan plena de fantasmes, la majoria dels quals mai no vaig saber quin nom tingueren, en vida. Avantapassats meus que rondaven per les estances buides. La meva àvia, la Carme, la Carmeta, fou una heroïna dels anys quaranta. La majoria de les dones que conec són heroïnes. Heroïnes per força, com la Carmeta, heroïnes perquè són dones, dones que són Aquil·les als quals els han arrabassat Troia i aquella guerra tan bèstia, tan estúpida. No hi ha homes herois, al món. No n'he vist mai cap. He vist heroïnes i he vist núvols, això sí.

A les estances abandonades de la casa de la iaia Carmeta hi havia armaris i baguls. Plens de roba. Un oncle seu es disfressava de Fu-Manxú i actuava en locals del barri Xino de Barcelona dels quals mai no me'n va dir el nom, perquè en el nom hi havia la reputació del lloc, i més valia no anomenar-la. El birret amb la borla i el kimono se'm van desfer a les mans, com les benes dels emperadors egipcis a les mans d'en Howard Carter. Els gats del pati. Els geranis ressecs. Un núvol rosa, al capvespre del dia en què la mare em va dir que tenia un càncer d'úter, per telèfon, i jo vaig mirar a través del vidre del balcó i vaig veure'l, solitari, lent, rodanxó. Des d'un balcó obert, a la casa del davant, me n'arribava el so del violoncel que assaja l'Ària de la Suite en re, Johann Sebastian Bach. Una música imprevista en un barri de pobres i de moros, que són moros i pobres.

Un llibre és una pedra, un ocell. Hi ha gent que camina i gent que són un camí. Hi ha dos nens que riuen en blanc i negre, en un pati assolellat. Això no és una novel·la. Però la novel·la és. I un núvol. Blanc, encara que la paraula "blanc" està escrita en color negre i tu hi veuràs el negre encara que no siguis un pintor. I la guerra de Troia, tan llarga, tan cruent, tan estúpida com qualsevol altra guerra. I la capa de glaç que cobreix l'aigua del safareig.