Any Pedrolo a la vista

L'anunci, vist un dia d'aquests, que el 2018 serà "L'any Pedrolo" m'ha dut a preguntar-me quants anys amb nom d'escriptor recordo, perquè, i quines fites podria ressenyar. La resposta és molt pobre: recordo vagament un antic Any Espriu que no puc situar cronològicament sense l'ajuda de Google i alguna cosa d'un Any Llull. De l'Any Llull tan sols en recordo un esdeveniment, que vaig topar-me per casualitat: era una instal·lació al CCCB, tan bella com difícil de comprendre. Però era bella, això sí, i obra d'un artista japonès.

No solc assistir a aquesta mena d'homenatges oficials en què la mirada crítica és absent -com sempre a la nostra cultura- i tot cau en embafadores adulacions desvergonyides, com quasi sempre en la nostra cultura, quan es parla d'un artista difunt. Em pregunto qui decideix el nom de l'autor de l'any i per quins motius, (la ridiculesa de les efemèrides, per descomptat) i tot i que les respostes me les temo -tot surt d'una administració cultural empobrida en tots els sentits-, voldria saber a qui beneficia. M'agradaria saber com van anar, l'any passat, les vendes i les reedicions de Llull, i quants lectors es van apropar al mallorquí foll que, probablement, és un dels darrers grans escriptors d'aquesta cultura malmesa (malmesa per la seva estranya ànsia autofàgica: la cultura catalana té la gran virtut de no necessitar que altres cultures l'enfosqueixin, perquè s'enfosqueix a sí mateixa amb una il·lusió i una perseverança fabuloses).

Sense haver vist programes ni avançament d'actes de l'Any Pedrolo puc imaginar-me més o menys, com anirà, i com de poc soroll mediàtic obtindrà, i com s'evaporarà en el no-res, i com s'esmunyirà cap als desguassos de les aigües que van a la depuradora dels afores del poble.

Saber que el 2018 serà l'any de Manuel de Pedrolo m'ha fet recordar, això sí, quina relació tinc (vaig tenir) amb els llibres d'aquest autor. La meva relació amb Pedrolo té a veure amb el naixement del lector que començava, als 14, a voler llegir novel·les d'adults. Recordo una antiga edició de l'editorial Moll, 1964, "L'inspector fa tard", que corria per casa perquè el pare no era lector de literatura però comprava les novetats catalanes per militància cultural, que vol dir militància nacionalista quan parlem de l'anomalia cultural catalana.

Poc més tard vaig llegir el "Mecanoscrit del segon origen", per obligació d'alumne d'escola, i recordo que no em va agradar gens perquè per llavors ja havia llegit textos de ciència ficció que m'havien meravellat massa i duia el llistó massa alt per a l'exercici voluntariós d'en Manuel. Però, tot i així, un xic més tard, vaig recórrer diverses llibreries de Barcelona fins que vaig trobar, a l'extingida Xaica, "Trajecte final", un recull de contes que estaven prou bé per a un lector de la segona adolescència. Un professor de l'Institut a qui li vaig dir que llegia aquest llibre em va preguntar, amb una ganyota de menyspreu molt dolorosa:
-¿Aquest llibre, llegeixes? És una col·lecció de plagis. Hauries de triar millor.

[Si en endavant he sabut triar pitjor, igual o millor és una pregunta que encara em desvetlla: la qüestió del professor (francòfil, exigent i sofisticat) encara actua en mi, com una maledicció eficaç.]

Sobre Pedrolo va caure una ombra tèrbola de la qual no se'n va desempallegar ni li'n podrà rescabalar el seu any. Els motius són de caire sociològic (com sempre, de nou, en aquest país!) i no m'hi vull ficar. Estic segur que hi haurà conferències i articles destinats a desmentir-ho, però també estic segur que no ho aconseguiran: de Pedrolo se'n poden fer elogis de moltes menes, tots ells de to sociològic, però mai no es podrà afirmar que fos un escriptor rellevant per a la llengua i la literatura.

Fou un home enginyós que tenia molt de temps lliure i que va dedicar-lo gairebé tot a l'escriptura, amb obsessió i una capacitat de treball envejable, però la seva llengua literària és escassa. De Pedrolo podria dir-ne que fou un escriptor capaç d'atreure lectors joves (o molt joves), però aquests lectors joves, per persistir en la lectura, han de trobar, a continuació, bona literatura. En cas contrari, passa com amb la legió de lectors que només hauran llegit Harry Potter en tota la seva vida. Una jove amiga de llavors, de quan jo també era jove, va llegir amb un delit extraordinari "Un amor fora ciutat" i me'n parlava fascinada. Quan va acabar el llibre el va tancar i mai més no ha llegit res, ni de Pedrolo ni de cap altre autor català. Algun best-seller americà de tant en tant, a l'estiu, i santes pasqües.

Ho explica molt millor que no pas jo en Valentí Puig a l'entrevista que li fan a la revista "Núvol" del 5 de desembre, i que recomano sencera:

Pregunta: Lamentes el desplaçament del model de prosa de Pla pel de Pedrolo, que jutges d’impracticable. 

VP: Veig que tenen molta matrícula els tallers d’escriptura. Però la millor manera d’aprendre a escriure sempre serà llegir. Una cosa semblant passa amb la llengua. O tens sentit de la llengua de forma instintiva, o per herència, per un aprenentatge a partir d’un talent innat, o no tens sentit de la llengua. Pedrolo no tenia sentit de la llengua. Per exemple, amb formes d’ambició literària molt distinta, Carner té més sentit de la llengua que Riba. Això no vol dir que Riba no sigui o pugui ser un poeta de més alta exigència. La lectura obligada de Pedrolo a les escoles ha fet més mal a la literatura catalana que una pedregada. Quin alumne llegirà en català quan sigui gran si li han dit que Pedrolo era el “non plus ultra”? I això per què? No serà per mor d’una secta filològica que pensava més en la sociologia que en la literatura?

Crec que en Valentí Puig diu allò que cal, allò que no es vol dir ni escoltar. Allò que no es dirà mai en els actes oficials de l'Any Pedrolo, durant el qual sí que es dirà, en canvi, que Pedrolo fou el "non plus ultra" de la literatura catalana. Es parlarà de "l'obra de Pedrolo" quan només s'hauria de parlar dels llibres de Pedrolo, i es parlarà molt del resistent, del militant cultural, de l'home que, molt després del noucentisme va voler reconstruir la pàtria amb novel·les de tots els gèneres, de l'home que va crear la nova literatura popular i etzètera. Es parlarà de sociologia des del punt de vista de la nostàlgia (o fins i tot des de l'heroïsme, perquè m'hi jugo un dit que algú el titllarà d'heroi nacional: en aquest país som així quan parlem dels morts, i demolidors i cruels quan ho fem dels vius). Ho dic pensant en Valentí Puig, per exemple, o en Lluís Maria Todó, o en Salvador Oliva, a qui els vaticino que s'hauran d'esperar a sentir elogis fins quan ja no tindran orelles.

Ara, i per acabar, se m'acut recordar un fragment d'en Terenci Moix (que citaré de memòria, per mandra) procedent de "El sexe dels àngels" (novel·la enorme!): -La cultureta catalana està immersa en debats bizantins, des de fa dècades, com ara si els escriptors catalans que escriuen en castellà han de ser considerats autors catalans o no, i sobre si la cultura catalana és una cultura burgesa o bé la cultura preferida per tots els obrers del món.