He de fer dos aclariments previs, necessaris abans de continuar: el primer és que escric aquest apunt quan encara no he arribat a la meitat de "Lo que nos queda de la muerte", la darrera novel·la d'en Jordi Ledesma, acabada de sortir del forn i que tinc entre les mans per gentilesa de l'autor, i amb una bella dedicatòria. Ara mateix reposa en una banda de la taula. Escriure sobre allò que s'està llegint abans d'acabar-ho no em sembla cap despropòsit, perquè allò que importa d'una lectura no és el final ni el desenllaç, si no les qüestions que planteja al lector, les imatges que li produeix a la ment. O a l'estómac.
El segon aclariment que faig té poc a veure amb la novel·la: es tracta dels dubtes que em planteja la redacció d'aquest apunt. En castellà o en català? em demanava fins fa pocs minuts. I finalment el faig en català, perquè intueixo que aquesta elecció li permetrà a la ressenya arribar al lector que m'interessa. També intueixo que la novel·la obtindrà força ressenyes en castellà. I finalment penso que el lector català va curt de lectures com aquesta, sobretot si té tendència a seleccionar les lectures de textos escrits en català. Vivim en temps de replegaments identitaris i ja no sé què pensar dels meus congèneres.
Ja som al cap del carrer: una novel·la escrita per un autor català és una novel·la catalana? Ara no respondré què en penso. Deu ser obvi imaginar quina resposta tinc, si hom sap que penso que som un país bilingüe. Afortunadament bilingüe i plurinacional, malgrat els nacionalistes.
Una novel·la escrita per un autor català que parla sobre la Catalunya de veritat és una novel·la catalana. I alhora espanyola, perquè està escrita en llengua castellana. Sort en tenim, del socialisme lingüístic.
Una de les primeres reflexions (reaccions?) que em produeix el text d'en Jordi Ledesma és la maduresa de la frase, el plaer que experimento quan llegeixo el gust per la redacció rica i alhora el to contemporani, viu, allunyat d'alguns escriptors que es fan tupits i tediosos malgrat el reconeixement que obtenen: Ledesma escriu des del segle XXI. I el més bo del cas és que ens remet a la literatura que l'ha precedit, amb la qual sap crear els ponts. Una novel·la és una obra d'art que dialoga amb el seu temps i al matex temps amb les obres d'art que el precedeixen. (La frase és d'en David Lodge). "Lo que nos queda de la muerte" és parent, potser llunyà, de les "Úlltimas tardes con Teresa": entre la pàgina 13 i la 14 hi ha un fragment que em sembla brillant on parla de "charnegos y castellanada" que m'he emmarcat al costat d'aquells paràgrafs tan fabulosos de Marsé en què retrata els "señoritos de mierda" catalans. És clar que en Ledesma es refereix a un col·lectiu que no és el mateix destinatari al qual li parlava Marsé, però explica quelcom imprescindible sobre la relació entre la immigració andalusa, murciana, gallega i etc que va arribar a Catalunya, la "terra d'acollida", els seus acollidors.
També he recordat el fragment d'un text més proper i molt car per mi: aquell de "Paseos con mi madre" en què explica què bramaven els convergents reunits a la porta de l'hotel de la Rambla de Catalunya, celebrant una de les victòries electorals d'en Pujol el timador per majoria absoluta: "que n'aprenguin, els xarnegos!".
La lectura de Ledesma em du, també, als fotogrames de "La piel quemada", una referència vibrant. Allò que va passar a la Costa Brava va passar també a la Costa de Tarragona (es diu Daurada?). El que avui es considera la burgesia costanera catalana és la mateixa arreu de la costa: pagesos i pescadors humiliats i explotats que van esdevenir humiliadors i explotadors gràcies al franquisme, perquè van creure que així adquirien una nova identitat i un ascens -català. "De aquellos polvos vienen estos lodos", diuen: què té a veure la conversió en propietaris i empresaris dels antics pagesos i pescadors amb el sobiranisme identitari d'avui? La pregunta està formulada.
Penso que seria fabulós llegir un text de to semblant escrit en català, i per això dubtava sobre l'idioma en què calia escriure aquesta ressenya. I em demano: com és que un text així no existeix en català? És que no hi ha catalans pobres? Els catalans pobres no s'aventuren a la literatura? Si ho fan s'alineen amb la catalanitat més que amb la pobresa? I espero que no em salti ningú dient-me que a Catalunya no hi ha classes socials, o que això està superat.
La prosa d'en Ledesma és rica perquè està ben escrita i perquè fa les preguntes que cal fer en aquests temps. No és una literatura maniquea -un defecte tan vergonyós com habitual-, és una novel·la "coral" en millor sentit del terme, perquè és difícil imaginar un lector que no se senti al·ludit, citat o interpel·lat en aquestes 190 pàgines que no són ni poc ni massa. Les pàgines justes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada