Què vol dir "negre"?

Sembla que un cop passat el festival Tiana negra, el debat sobre els colors i els matisos de la novel·la negra o menys negra hagi perdut aire. És comprensible. Malgrat que ara començarà l'altre, el Barcelona Negra.

Vaig participar en aquest debat amb l'actitud que sento més honesta: fent-hi un comentari marginal. Em va agradar molt l'aportació que hi va fer en Jordi Valero, en què imagina què li passaria a Karl Marx si avui dugués el manuscrit de "El Capital" a les editorials. Valero elabora un article fantàstic, en què arriba a la conclusió que el nostre estimat Karl convertiria el seu assaig en una novel·la negra per tal d'aconseguir el beneplàcit de l'editor.

A mi m'agradaria afegir-hi quatre apunts. Referits a com visc jo el gènere quan escric, no pas quan medito ni quan jugo a fer d'expert: no ho sóc. La feina dels escriptors és escriure. La dels crítics, criticar. La dels acadèmics, fer l'acadèmic. Quan ens mesclem i ens intercanviem els rols no crec que en surti res de massa rellevant.

De manera que avui parlo de mi, del jo que escriu.

Fa uns anys se'm va acudir un argument que va donar peu a "Aire brut", la novel·la que em va obrir la porta a publicar a Crims.cat. A mi em semblava que una història de fracassos personals i col·lectius només es podia explicar en clau de negre. Malgrat això, en aquell text, els fantasmes i els zombis i els vampirs tenen més presència que els policies. Jo dubtava que això fos "negre" però l'editor va trobar que sí. He tardat en comprendre-ho. Però ho he entès: els fantasmes expliquen una possibilitat terrible. Que hi hagi vida després de la mort és una maledicció, tal vegada la pitjor de totes. La vida després de la mort perllongaria el sofriment inútil i multiplicaria l'agonia.

En Jordi Canal em diu que, després de pensar-hi, creu que la novel·la negra és l'expressió literària del pessimisme. Jo no ho podria dir millor. Crec que "negre" explica el relat de la derrota. Ja sigui la interior (el viatge de l'ànima cap al no-res -o l'infern) com l'exterior (la crònica del desastre col·lectiu, el fracàs estrepitós de la cultura i la civilització).

Com a lector, no entenc que sota l'epígraf de "novel·la negra" se'm parli de policies honrats i eficients. No m'entra al cap aquesta mania tan catalana d'elogiar el cos dels mossos d'esquadra, de lloar els seus èxits i els seus mètodes moderns, la seva superioritat. No concebo que els autors presentin un cos policial autonòmic vulgar i lamentable -tant com qualsevol altre- de la manera que molts ho fan. Si a mitja novel·la el protagonista policia-mosso/a s'enamora, la veritat és que caic de cul. Tanco el llibre i el retorno al silenci de l'estanteria. I això darrer ho faig per respecte al gremi, perquè d'allò que tinc ganes és de llençar-lo al contenidor de paper.

Quan escric sota la clau de "negre" entenc que vull explicar què hi ha de negre en mi i en la meva societat. Que no és poc. Dintre meu trobo que cal explicar la vida tal com ens la mostra la mirada negra: la vida és un viatge penós de la foscor fins a la tenebra. Del no-res fins al buit. M'estic expressant tan sincerament com puc, sense ànim de pontificar sobre gèneres i subgèneres. Dient allò que sento, allò que em dicta l'estómac i no pas la neurona.

Negre és dir allò que veus quan mires el món o quan mires el mirall. Una col·lecció de desastres barroerament endreçats. Trencar el vel de Maia, deien antigament. Mostrar allò que hi ha rere el decorat. Dir que avui, a Turquia, hi ha homes que venen armilles salva-vides que no floten als refugiats. S'ofegaran però jo hauré guanyat quatre euros. Això som els humans. Dir que a les costes de Lesbos hi ha traficants d'homes esperant una oportunitat de negoci. Escriure-ho pensant què tinc jo d'ells, perquè sóc humà i res humà no m'és aliè. Quan escric en clau de negre procuro respondre la pregunta: què hi ha dintre meu igual que un venedor d'armilles flotadores que no floten, què tinc de traficant de persones.

Si tingués ganes d'explicar l'altre rostre de la humanitat (que també existeix) és probable que no em posés a escriure: en tinc prou amb creure en la feina que faig cada dia de nou a cinc. Em cal creure en allò que faig. I en allò que escric. Malgrat que una cosa i l'altra siguin tan contradictòries. Coses de catalanets.

Si escric és per exorcisar, per fer net, per fer immersió en la foscor que és meva i ens és comuna a tots. Per dir coses. Per dir les coses que no es volen escoltar. Que la societat catalana és una societat putrefacta i rància. Que en el nostre viatge cap al no-res estem rodejats per enganys i per un buit premonitori, que la nostra vida li importa una merda a l'univers.

No escric pas per caure bé, ni per fer-me el simpàtic, ni per guanyar amics al facebook. I si escrivís per explicar altres versions del fet humà o del fet social no se m'acudiria buscar el segell del negre. Si vulgués explicar com de moderns i d'eficients i bona gent són els mossos d'esquadra, escriuria una novel·la rosa en què hi podria haver un cadàver i una investigació per entremig. Com han fet molts.

Tal com és fàcil de deduir, no visc d'allò que escric. Crec que aquesta possibilitat em faria patir molt i no estic segur que en aquest cas digués què penso tal com ho faig ara. Aquesta reserva explica en gran part la falta de compromís ètic i artístic amb la literatura que afecta dramàticament la producció literària en català des de fa dècades: hi ha una gran quantitat d'autors preocupats per fer-se agradables, simpàtics i mediàtics. Hi ha una gran quantitat d'autors que són tristíssims funcionaris de la Generalitat i/o de l'Estat. Que aspiren a vendre poca qualitat en molta quantitat. I a que els convidin a "Els matins" de la Tv3. Què ho deu fer, que el millor negre català s'escrigui en llengua castellana?

Amb aquestes quatre ratlles, escrites sense cap intenció de definir els gèneres ni d'adoptar cap to intel·lectual, vull dir també que no sé si cal construir etiquetes. Crec (no penso, crec) que els lectors són intel·ligents i saben què els agrada.