Del negre al gris, passant pel rosa

Fa pocs dies, l'Anna M. Villalonga va publicar un article necessari a Núvol, sobre allò que s'anomena el "gènere negre". El títol no ho diu tot (perquè cal llegir el text) però ho anticipa: "Si no li podem dir negra, li direm gris asfalt". En Sebastià Bennasar no va tardar en respondre-hi. "Defensa negra", publicada a Bearn Black. És una resposta breu per sintètica, però plena de conceptes que parlen no tan sols d'estètiques literàries si no també d'estratègies editorials. Tàctiques comercials, volia dir.

Amb la meva aportació només pretenc això: fer un comentari al debat. Un comentari marginal, perquè ni sóc un erudit ni un expert, ni tan sols no pretenc ser-ho: reivindico el dret a opinar sense títols ni llorers. És molt important llegir bé la meva afirmació anterior. Prou feina tinc a escriure textos que diguin coses. Si les coses que dic no són noves (que no ho són), sí que pretenc dir-les d'una altra manera. Les meves dues aportacions publicades al gènere deuen ser discutibles. Allò que afegeixo al debat també ho és, i m'hi afegeixo des de la meva posició d'autor. D'aprenent. No pas de crític.

Diuen que el jo escriptor és una mutació del jo lector. Hi estic d'acord. No es pot escriure sense haver llegit. Les Meninas d'en Picasso són una peça cabdal de la pintura perquè en Picasso s'havia passat infinites hores contemplant la pintura d'en Velázquez. Vull dir que el qui escriu ho fa des del lector que és. El lector és eclèctic, instintiu, capriciós. Quan del lector en brolla l'escriptor, sol escriure el text que li hauria agradat llegir. A mi, per exemple, se'm nota que he perdut moltes hores llegint Poe i Lovecraft. També he llegit molt de Bulgakov, però malauradament se'm nota menys.

Però també vaig dedicar moltes hores a llegir La cua de palla. Ross McDonald, Simenon, Chandler i Hammet, McCoy i M.Cain, Albert Conroy, David Ely, Hadley Chase. Etc. A mi, això del negre em semblava una cosa tan nord-americana com dífícil de traslladar al món català i/o mediterrani. La veritat és que en Simenon se m'hi feia diferent (per no dir estrany) allí enmig. Sense ser-ne conscient del tot, vaig pensar que això del "negre" era tan exclusivament nord-americà com John Wayne o la ruta 66.

Des de França i en direcció al sud, hi ha la península ibèrica. I aquí on som, el negre pren un altre to. A mi em sembla natural. Aquí no tenim aquells pistolers hereus dels cowboys, ni aquella màfia de l'Scarface i el prohibicionisme. La màfia catalana és la família del Molt Honorable President de la Generalitat en Jordi Pujol: parlem d'una altra dimensió. Els primers pistolers catalans van sortir del sindicat dels patrons i després van venir els de la CNT: és un altre món. L'Eduardo Mendoza ho explica literàriament a "La verdad sobre el caso Savolta". A Catalunya hi ha un precedent confús però apreciable en les guerres carlines, que van iniciar-se allà on va néixer el president de la Generalitat acabat d'estrenar (un president que té un discurs de tuf terroríficament carlí).

Diu en Juliàn Ibáñez que el més negre que tenim avui és en Carlos Zanon, un escriptor català que escriu en castellà. Jo hi afegiria en Jordi Ledesma.

Penso que "negre" es refereix a una mirada de l'escriptor sobre el món. Cal no confondre això amb una novel·la on hi ha un mort assassinat que cal investigar. I potser aquí rau la qüestió. La Margarida Aritzeta va escriure "L'amant xinès", publicada el 2014. És una novel·la rosa amb un mort i una investigació, però rosa al capdavall. Per més que es publiqués sota l'etiqueta editorial de la "novel·la negra".

Jo diria (que ja ho he dit) que "negra" es refereix a la mirada que l'autor projecta sobre el món que es mira. Negra vol dir negra: sense esperança. Ni segones oportunitats reeixides ni variacions del pensament positiu, ni New Age ni Paulo Coelho.

I al capdavall la literatura només admet dues categories (o dos gèneres): bona i dolenta. I quina és bona i quina és dolenta no ho podem dir ara. Ens ho dirà el temps. No ens ho diran els amiguets ni els índexs de vendes. Ho sabrem quan ja siguem morts jo que escric i tu que em llegeixes. I prenguem-nos-ho amb calma, perquè el pas del temps dóna sorpreses. Mira tu la Bíblia: no hi ha cap novel·la més fosca, més negra i mes desesperançada que la Bíblia. I en canvi, el temps ha fet que aquesta magnífica novel·la inspirés una religió que parla d'esperança. L'autor de l'Evangeli segons sant Mateu va afegir un gir extraordinari a un dels millors relats negres de la història: al final, la víctima ressuscita. I encara és l'hora que li reconeguin la genialitat negra.

La veritat és que, si recapitulés en el que he escrit aquí, no sabria dir quina tesi he defensat. O potser sí: que tot és una qüestió de latitud. I de longitud. I de temps. Que la novel·la negra és nord-americana tal com el sushi és japonès. Jordi Pujol no és ben bé Alphonse Capone, si no la seva versió ibèrica. Que negre o gris o rosa és la forma com ens mirem el món, més enllà de qualsevol estratègia narrativa o argumental.

I sobretot: que el temps s'encarregarà de posar-nos al lloc que ens correspòn. Allò que ens correspon és escriure amb la màxima exigència: dir allò que volem dir amb la nostra veritat autèntica i sent originals, innovant.

Confio en haver aportat algun element al debat. Alea iacta est, que en català vol dir apa, ja està fet.