Jordi Canal: l'emperador va nu

Bearn Black acaba de publicar una entrevista a en Jordi Canal (Biblioteca La Bòbila de l'Hospitalet de Llobregat, coautor de l'assaig "La cua de palla: retrat en groc i negre" juntament amb Àlex Martín, i un dels indiscutibles noms de referència quan cal parlar de novel·la negra en aquest país).

L'entrevista, a càrrec d'en Sebastià Bennasar, aconsegueix que en Canal s'expressi amb claredat i amb contundència, i que digui allò que moltes orelles volem sentir: una mirada crítica i autocrítica sobre el paisatge de la novel·la negra. En temps d'eufòries i de satisfaccions tal poc sorgides del pensament racional, és necessari que algú faci un exercici que sembla senzill però que és insòlit: aturar-se a pensar i a dir allò que cal.

Tots els fets i els fenòmens humans necessiten aquest instant que els psicòlegs en dirien de la metacognició: aturar el carro i autoavaluar-se amb honestedat. I sobretot necessiten les veus valentes que diguin: l'emperador va nu. O: va nu, l'emperador?

He llegit l'entrevista atentament i m'he quedat amb les ganes d'intervenir-hi, però com que el lector només llegeix no ho he pogut fer. Em limito a comentar algunes de les afirmacions que em semblen més destacables.

Falta assaig sobre el gènere. Cal una visió àmplia per saber d'on venim. Aquí no tenim interès per res.

Canal compara el paisatge espanyol i català amb el francès per explicar que el públic lector no tan sols és minso, si no que també sofreix d'una greu manca de paràmetres, de guies: la crítica literària és un desert i els escassos crítics actuen com a mercenaris a sou dels interessos editorials. El panorama de la premsa mostra un declivi agònic que afecta la literatura però també el cinema i les arts en general. Quan hom publica en una editorial petita o independent ha de suplicar una crítica a la premsa fins a l'humiliació. La tinta i el paper a la premsa escrita (o els minuts als mitjans audiovisuals) es reserven per a les novetats internacionals i els bestsellers: els mitjans es genuflexen davant de Larsson i els seu epígon. Però cal no acusar tan sols els mitjans: el públic no té cap interès pels assajos, de manera que caiem en una situació de "peix que es mossega la cua".

La novel·la negra catalana i espanyola és una novel·la costumista amb policia.

Canal lamenta la desaparició de la novel·la negra que parla dels presos, la que s'escriu des de la perspectiva del delinqüent. La novel·la sobre crims no és ben bé novel·la negra, i la novel·la que descriu els procediments policials tampoc no ho és. Potser va ser encertat que els organitzadors del certàmen de l'Espluga de Francolí titulessin l'event com a "Festival de novel·la criminal", perquè tal vegada és més honest. La literatura d'en Salvador Balcells (l'organitzador del certàmen tarragoní) no és literatura negra: fa novel·les que parlen de crims, però sense cap intenció negra. I com en Balcells, una nòmina molt llarga d'autors.

En el panorama català, el policia és una imatge idealitzada de l'autor

Diria que en Canal posa el dit a la llaga: un lector com jo acaba empatxat de protagonistes policies valents, agosarats, intel·ligents i resolutius (entre moltes altres virtuts heroiques) que projecten una imatge del narrador-autor que pretén fer-se empàtic, simpàtic i enrotllat. I que només aconsegueix fer-se tediós, per no dir lamentable. Són protagonsites amb una mínima complexitat psicològica, plans i desproveïts de progrés, encantats d'haver-se conegut a sí mateixos i que no qüestionen res ni de sí mateixos ni del lector, ni de la condició humana. Homer, 800 anys abans de Crist (fa 2800 anys) ja va ser capaç d'escriure sobre un heroi humà i complex, inestable, imperfecte, que vivia en el conflicte i en el fracàs.

Hi ha un excés de novel·la "procedimental"

Entenc que la "novel·la procedimental" és aquesta novel·la en què els procediments i els protocols policials adquireixen una importància notable, i en què s'hi inclou, explícitament o implícita una certa admiració per la institució policial: penso en "L'amant xinès" de la Margarida Aritzeta però també en moltes d'altres. Es tracta de textos que mostren una simpatia òbvia pels cossos policials i que tendeixen a idealitzar l'eficàcia dels mateixos. En el cas de la literatura catalana, diria que es projecta sobre els Mossos d'Esquadra una mirada no tan sols benèvola si no admirada. Aquesta mirada es podria inscriure dins del fenomen del tarannà d'eufòria acrítica sobre el procés independentista? No em sembla una mala pregunta. Com tampoc no em sembla dolenta una pregunta derivada i marginal: com és que hi ha una literatura teòricament "negra" que vol complaure l'independentisme del govern català des d'una falta de crítica quasi absoluta?

Els llatinoamericans escriuen millor que els espanyols, i els espanyols millor que els catalans

Cal ser valent per dir allò que molts pensen (pensem). En aquesta afirmació, en Canal es mostra com una veu decidida que ens ha d'ajudar a refexional seriosament. Jo lamento la tendència molt generalitzada a Catalunya que evita la llengua literària i busca un registre periodístic en el qual les descripcions s'han evaporat, les metàfores són escasses i vulgars i es va a raure a un col·loquialisme fàcil, desproveït de cap intenció artística. Potser és cert allò que diu en Canal: els escriptors hem llegit poc i tenim com a únics referents alguns títols del cinema comercial

(Deixo la pregunta: quantes novel·les catalanes hem llegit que semblen comentaris de "Seven"? I quantes que recordin Hammet o Shakespeare o Dostoievski o Faulkner?).

Fa poc algú deia que el millor autor en llengua catalana continua sent Ramon Llull. A mi em sembla evident, malgrat que aquesta constatació impliqui admetre un desert de 700 anys d'extensió. Deixant de banda la literatura llatinoamericana -que admiro i que sempre em fascina- he de reconèixer que autors com l'Alexis Ravelo o en David Llorente (són exemples) em fan qüestionar allò que llegeixo i allò que escric en el sentit que proposen reptes creatius, fórmules i punts de vista que requereixen atenció. També penso en Sebastià Jovani, que ha decidit continuar escrivint però en castellà. Les comparacions tenen mala premsa, però segur que les comparacions són més odioses encara quan ens situen a la banda dèbil.

Potser caldria fer com el general Eisenhower quan, el 1944, el van informar que l'exèrcit de Hitler havia atacat amb una força inesperada a Les Ardenes de Bèlgica: en Dwight va respondre que no era una mala notícia, si no una oportunitat. Malgrat que no sóc gens partidari del pensament positiu, trobo que és així com cal llegir les males notícies que publica "Bearn Black". Una magnífica oportunitat.

Sembla obvi que els lectors i els autors del gènere negre necessitem amb urgència les sacsejades que ens ofereix en Jordi Canal. I seria bo que n'hi hagués d'altres i provinents d'altres veus, perquè dubto que en Canal sigui una flor solitària enmig de l'estiu.