Diuen els experts que un dels trets més definitoris del gènere negre és que el relat acabi malament. Qualsevol alternativa suposa un endolciment desvirtuador de la novel·la, una inevitable tendència al rosa o al final feliç que nega la negritud del text.
La novel·la negra es defineix, abans de res, per la mirada que projecta sobre la realitat. Més que en les trames i els arguments i l'enjòlit, és la mirada negra i pessimista la que explica el gènere.
En aquest sentit, "Besòs Mar" ha de ser considerada una novel·la negra en sentit estricte: el final és endimoniadament pervers, fatal. El camí que mena el protagonista (un comissari de la policia nacional vell i cansat que somia en la jubilació al poble de Villanueva de la Serena) només condueix cap al desastre, i les seves passes acceleren l'arribada de l'abisme. Tan li fa si se'n vol allunyar, si vol evitar la catàstrofe: tant la seva memòria com la mala fe dels altres com la inclemència dels processos humans i divins han escrit la sentència des de bon començament, i qualsevol tasca és una tasca inútil.
El protagonista, aquest Arsenio Crespo atrapat pels errors del passat i per la velocitat angoixant amb què el món canvia (i empitjora) al seu voltant, conserva una esperança petita: la data de la jubilació com un alliberament del mal i de la lletjor que representen la feina policial, la ciutat de Barcelona, la malaltia terminal de la seva esposa, que jeu en un llit davant del mar a l'hospital que també du el nom del mar.
Però com en una tragèdia grega, l'esperança és un parany pervers. Només som lliures quan ens alliberem de l'esperança, va dir un filòsof. I sembla que el destí que espera l'inspector Crespo és precisament aquest alliberament. Malgrat que representi la llibertat perquè anul·la el desig, en el seu cas la pèrdua de l'esperança vol dir justament la pèrdua de la llibertat. L'autor no podria ser més pessismista. Ni més pervers. Per no dir més malparit.
Que finalment, vol dir "negre" amb les cinc lletres de l'adjectiu.
"Besòs Mar" no tan sols és una novel·la estrictament negra en aquesta mirada sobre la vida i el món. També ho és en les descripcions, que relaten un paisatge en descomposició. En les apreciacions sobre el fet social i sobre la història recent de Catalunya. En la negació constant d'un futur, en la construcció d'un imaginari esclafat pel pes asfixiant del passat. Tal vegada no pot sortir res de bo d'allò que fou concebut en l'horror i la misèria.
Dit amb altres paraules i per fer-se entenedor: la lectura de "Besòs Mar" podria deprimir Paulo Coelho.
Dit amb altres paraules i per fer-se entenedor: la lectura de "Besòs Mar" podria deprimir Paulo Coelho.
Tal vegada els esforços són en va: de què serveix descobrir el culpable d'un assassinat insignificant en un món salvatge i cruel, on la pietat ha estat abolida en algun instant remot? Podria ser que "Besòs Mar" no tan sols fos estrictament novel·la negra, si no que també plantegés qüestions sobre el fet i el gènere policíac: quin sentit tindria perdre temps i energies a descobrir l'assassí (o llegir pàgines i més pàgines sobre indagacions detectivesques) quan la història és el relat d'un genocidi?
Anònim
Besòs Mar
Alrevés editorial, col·lecció crims.cat
Barcelona, 2015
16 euros
para ja de publicar noi, que em deixaràs a la ruína. Per cert, això de Catalunya de ser una novel·la negra tambè, té tota la fila d'acabar malament, molt malament.
ResponElimina