Imagina un mosaic del qual en veus totes les peces al mateix temps, simultàniament, com si se't presentessin les unes superposades a les altres. Un temps quàntic en què passat, present i futur són instàncies intercanviables perquè en realitat hi eren totes des de bon començament. Imagina una mecànica tan inexorable que permet alterar la lògica clàssica.
Si tot el temps és aquí, pretederminat o preestablert des de sempre, l'ordre en què s'esdevenen els fets és tan sols el recurs cognitiu d'un cervell limitat que només pot comprendre fets seqüenciats. El relat és la gran ficció imprescindible que ens permet viure, i imaginar que vivim segons un argument amb aparença de lògic, que hi ha una lògica de causa-efecte, d'anterior i posterior.
Tal vegada tot s'esdevé al mateix temps, al mateix instant. L'eternitat és aquest segon en què passa tot i després torna a passar, i en acabat un altre cop. Fins a l'infnit: l'home de les cavernes i jo som el mateix home. I no cal construir una cosmogonia global de teòric de la física de partícules per explicar-ho. Tal vegada es pot fer entendre en una novel·la de tres-centes pàgines justes i que no surt mai del barri madrileny de Carabanchel. Un barri que podria ser molts barris, perquè mentre llegia el relat de Carabanchel hi podia veure barris que conec, alguns dels quas són a Barcelona i d'altres del Vallès occidental. Carabanchel és Sant Adrià de Besòs o Can Puiggener de Sabadell, perquè tots els barris marginals són un de sol i tota la marginalitat és una de sola. Com el temps, l'espai també és una repetició tràgica.
En David Llorente (Madrid, 1973) escriu una novel·la sobre el simultani i l'inevitable. Una revisió del destí fatal segons els poetes grecs situada en un suburbi madrileny, europeu, mundial. Dura i negra, la novel·la no deixa cap marge per a la l'optimisme ni per a la lírica. Ni un instant per agafar aire, cap consessió a l'optimisme, ni tan sols a l'escepticisme: vivim a l'infern i només un ximple seria capaç de trobar-li virtuts, moral o bondat innocent en aquest lloc. En l'univers simultani i ubicu de "Te quiero porque me das de comer", la bondat és tan sols una màscara provisional i efímera que pren -de vegades i per tacticisme- una maldat còsmica, gratuïta i absurda. La maldat còsmica, gratuïta i absurda que defineix el món on vivim, o el món que hem construït entre tots, com formiguetes obreres.
"Te quiero porque me das de comer" és un text nihilista i definitiu que esborra a consciència i amb eficàcia els residus de la mirada pietosa que encara podem mantenir sobre el fenomen accidental de la vida humana, és un text que qüestiona inevitablement el lector, perquè en aquest llistat meticulós i extens de baixeses, maldats i mesquineses acabarà per trobar-se assenyalat, identificat o al·ludit.
"Te quiero porque me das de comer" té alguna cosa de manifest filosòfic del nihilisme més estricte que em du a pensar en el Thomas Ligotti de "The conspiracy against the human race", que és una prolongació de les idees més negres i pessimistes que -en literatura- va expressar HP Lovecraft. En aquest cas sense necessitat de monstres fantàstics: no hi ha res més monstruós que l'egoïsme, la cobdícia, el desig de poder i de control dels éssers humans més simples. Que ens matem els uns als altres, al capdavall, sembla una anècdota en aquest mosaic simultani en què un assassí en sèrie ens resulta un tipus conegut. Tan conegut o tan desconegut com tu, com jo mateix.
Te quiero porque me das de comer
David Llorente
Editorial Alrevés, Barcelona 2014
18 euros
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada