La pau dels sepulcres, Jorge Volpi

a l'Ilya Pérdigo, editor, que me'l va fer conèixer

De l'obra d'en Jorge Volpi (Ciutat de Mèxic, 1968) en coneixia "En busca de Klingsor", una novel·la extraordinària i ambiciosa que remet i reconcilia amb la gran literatura. No tan sols per l'estil ric, polièdric i evocador si no per la temàtica suggerent (la relació entre la moral i la ciència), i per com incorpora a l'argument la complexitat i la incertesa que són el signe dels nostres temps, per com sap enllaçar filosofia i sentiments, allò abstracte amb allò concret, l'íntim i el col·lectiu.

"La pau dels sepulcres" ofereix una mirada més reduïda, de manera que el lector de Volpi provinent de les grans novel·les anteriors s'hi trobarà allò que pot anomenar una "obra menor". No obstant això, i per continuar usant els tòpics, aquí li escau allò del pot petit i la bona confitura. Són poc més de dues-centes pàgines escrites sense interrupció ni particions en capítols, com un riu que flueix constant i imparable vers una desembocadura inevitable. Una prosa sense descans i amb un equilibri quasi perfecte entre acció, reflexió, records i descripcions, que s'apropa al monòleg interior sense perdre el ritme trepidant i ascendent, de vegades angoixant: una espiral de paraules vertiginoses.

Tractar de la corrupció política (i policial, i funcionarial, i empresarial i periodística) a Mèxic no sembla, a priori, que plantegi res de nou, res que pugui sorprendre un lector mig informat de la realitat del país que va seduir Luis Buñuel. Però allò que converteix un text en literatura no és què s'hi tracta si no com es tracta. Volpi parla en primera persona a través d'un periodista de la crònica negra que va creixent i fent-se complexe a mida que passen les pàgines, una veu que va adquirint matisos i que ens deixa veure, a poc a poc i amb una mesura calculada, qui és aquest personatge.

La dosificació de la informació és exemplar i plena de jocs intel·ligents: el lector descobreix lentament qui és el narrador que li parla alhora que descobreix les pistes i els secrets de la trama criminal. A poc a poc, es comprèn que el narrador, la trama i la resta de personatges (víctimes i culpables) estan units per un vincle estret i dens. Així per exemple, el nom del protagonista-narrador no es descobreix fins més enllà de les primeres cinquanta pàgines, que és, també, quan el lector s'adona que no està llegint tan sols el relat d'una investigació criminal.

Quan el narrador pren nom (Agustín Oropeza), el lector s'adona que és el Dante dut per la mà de Virgili en una visita a l'infern. I que aquest infern, que és intrínsecament mexicà, és alhora un infern reconeixible perquè és el que hem construït els humans: un infern que pren l'adjectiu de mexicà a Mèxic, d'italià a Itàlia i de català a Catalunya. Si res humà no ens és aliè, res infernal tampoc. El crim que enceta el relat és un crim que tal vegada només és versembant (possible) a Mèxic. Aquest factor em sembla essencial, i em fa pensar en les paraules de l'Alberto Mussa a l'inici de "La casa dels intercanvis": els crims són allò que expliquen millor que res com és el lloc on es donen. En aquesta especificitat hi rau la universalitat del text.

El text inclou referències cultes i populars, demostra un cop més que Volpi és un home capaç de combinar registres, que sap mesclar el coneixement que prové de la lectura dels clàssics (jo diria que l'Odissea homèrica és present a tot el relat) amb els programes televisius més horteres del dissabte a la tarda. A "La pau dels sepulcres" també hi ha alguna cosa d'en Paul Auster de "Leviatan" aquell relat que entrellaça el destins del narrador i els personatges, una reflexió metaliterària sobre la ficció i la vida, sobre la memòria com a eina capaç de contenir la veritat i alhora com a trampa enganyosa, el territori de la confusió (i de l'autocompassió).

Saber fer tot això mentre no es perd el pols narratiu d'un relat criminal em sembla digne d'un mestre, un model vàlid i un indiscutible camí a (res)seguir des d'aquí, des d'aquest país que busca crear-se una nova literatura que sigui alhora popular i alhora digne, interessant i capaç de crear lectors. Deixo una reflexió adreçada als escriptors catalans del gènere: em sembla oportú pensar com és el crim català, quina és la mena de criminal i de delicte que ens expliquen, perquè és això el que ens farà "universals".

La paz de los sepulcros
Jorge Volpi
Alrevés editorial, Barcelona 2013
17 euros