Arkadi (1925 - 1991) i Boris (1933 - 2012) Strugatski són un cas excepcional, perquè desconec cap altre cas de germans que escriuen a quatre mans. Entre tots dos van publicar més de trenta novel·les i contes des de 1955 i fins al 91, any en què el gran va morir. També és excepcional la producció de literatura de ficció especulativa a l'URSS, un estat que tolerava poc les expressions artístiques allunyades de les estètiques del realisme social i de l'anàlisi marxista. Com la de Bulgàkov, l'obra de ficció dels Strugatski no tan sols qüestiona el model si no que proposa un relat sobre la incertesa i l'ambigüetat, una història en què la seguretat dels postulats científics xoca contra la possibilitat d'una realitat que va més enllà del real, i que penetra en el meravellós.
Per acabar-ho d'adobar, l'obra dels germans Strugatsky conté una poderosa crítica gens hiperbòlica a l'estat burocratitzat que ofega l'individu, un punt de vista que devia ser molt arriscat en aquell temps i en aquell país. L'obra dels Strugatski pot ser un punt de partida per parlar d'una URSS menys censora del què la història oficial ens presenta, i pot induir a repensar les diferències entre els estats anomenats totalitaris i els anomenats democràtics, ja que possiblement no són fàcils de distingir.
El cargol en el pendent (1968) presenta una maquinària estatal burocràtica, funcionarial, dogmàtica i legalista fins a l'extenuació que s'enfronta a un fenomen natural d'aparença inexplicable perquè contradiu els paràmetres establerts per la intel·lectualitat científica.
El punt de partida és la inquietud i un enigma que es pretén resoldre a través d'una investigació científica, que vol dir un procediment que ha d'observar escrupulosament els protocols dictats per un organisme oficial. En una zona allunyada i boscosa, la naturalesa comença a conduir-se de forma alternativa. Al límit del perímetre s'hi instal·la una base científica controlada pels funcionaris comptables i pels comissaris polítics que fa tímides incursions amb un ànim estrictament descriptiu, i emet informes encara més tímids. Hi ha arbres que caminen? Què passa dins de la boira lila? Qui són aquestes figures vagament humanes però decididament femenines que es mouen dins del bosc? Tenen res a veure amb els antics habitants de la regió?
El desenllaç del text no surt de la inquietud, però l'ha traslladat al lector.
A la primera escena, un investigador s'asseu a la vora del barranc que delimita la zona prohibida i es descalça: veu els peus supesos damunt del territori incert. És una imatge fascinant, en la qual el científic se n'adona que està suspès damunt del no-res i que al fons hi ha una naturalesa desconeguda. Al fons, una boira atepeïda i lilosa sembla que li impregni la pell amb una humitat que tal vegada és perillosa. Però no obstant el perill, s'hi abandona amb indolència.
Els germans Strugatski són uns mestres de la metàfora, i potser per això Andrei Tarkovski, el geni de la cinematografia russa, es va fixar en un text posterior que sembla una possible seqüela, Pícnic a la vora del camí (1972), que va adaptar per al setè art en una de les cintes més profundes, suggerents i inspiradores: Stalker.
A l'obra de Stanislaw Lem Solaris (1961, i també duta al cinema per Tarkovski) hi ha un possible precedent de El cargol en el pendent. Al seu torn, els germans Strugatski han estat vagament plagiats el 2014 per Jeff Vandermeer a la seva trilogia Southern Reach (de la qual tan sols en vaig llegir el primer volum).
Un relat dels Strugatsky (És difícil ser déu, 1964) va ser dut al cinema per Peter Fleischmann, amb poca fortuna.
Lleida, Pagès editors, col·lecció Ciència ficció
12 euros
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada