nigra sum: El que xiuxiueja en la foscor

un homenatge a HP Lovecraft, en compensació pel manlleu del títol, i en certa manera un record de Joan Perucho, perquè sempre he volgut afegir-me a continuació del relat "A la manera de Lovecraft", la millor aportació catalana a l'univers del geni de Providence

Tot allò que vaig viure a la vall podria ser cert i completament real, però també podria ser conseqüència dels deliris d'una malaltia que avança suau com l'aigua, i que com ella és inapel·lable. O com la misèria. O com la tristesa. El cas és que un dia em vaig trobar enmig d'un capvespre profund, un cel de malves i roses putrefactes. Buscava el meu gat d'ulls d'ambre, que havia desaparegut dos dies enrere mentre perseguia una ombra del jardí. L'enyorava. (Això va passar fa anys, quan vivia en una casa amb un pati enorme que jo anomenava "el jardí").

Estic convençut que hi ha algú o alguna cosa estranya i colossal que viu més enllà de la vall, alguna cosa terrible. Éssers proveïts d'una fam i d'una cobdícia sense límits. Potser sempre han estat allà, aquí. Fins i tot abans que vostè i que jo, des de molt enrere. De vegades un d'ells es mor, i llavors el seu cos baixa aigües avall, arrossegat pels aiguats (crec que abandonen els morts sense cap pudor ni cap enterrament). De vegades he entrevist les despulles d'algun d'ells, corromput i mutilat per la salvatgia de la naturalesa. Tan destruït, que la meva imaginació no el sap composar complet. Dintre nostre hi ha una mena de pietat natural que ens habita i que ens fa veure quelcom de dolç i d'humà en allò que ens envolta. Alguna cosa humanament bona... aquesta idea em resulta còmica.

Me'n recordo dels meus companys d'escola quan enxampaven pobres bestioletes indefenses i les torturavem amb una crueltat que podria deixar-te la sang glaçada. Llavors... quin coi de dimoni ingenu ens empeny a creure que si una cosa sembla humana hauria de ser necessàriament bona o bonica?

Perquè no hi ha cap bondat en aquests éssers, encara que tinguin cap i ulls, extremitats i mans. Aquestes mans no s'han usat mai per acaronar cap pell. La boca mai no ha besat: tan sols expressa voracitat. I les mans parlen d'arrencar, furgar, destripar. Fan sumes i restes, això sí que ho sé: senten una atracció molt especial pels números, les llistes i els comptes.

Una vegada vaig parlar amb un home solitari que viu al fons de la vall, més enllà i més amunt del bosc. Ell els coneixia, i havia arribat a un acord amb les bèsties. Deia que no eren mala gent, que senzillament van a la seva com ho faria qualsevol. "Es preocupen dels seus negocis, i si t'hi portes bé fins i tot et poden ajudar a millorar la vida. S'ha de ser comprensiu i tolerant", em va dir, "perquè hi ha d'altres formes de veure el món. No tindria moltes de les coses que tinc si no hagués pactat amb ells: medicines, aparells, distraccions... No te n'oblidis" -em va recordar- "que nosaltres som gent miserable que va néixer a la pobresa. Què hi ha de dolent en acceptar-los i poder compartir alguna coseta del seu poder enorme?"

Fa poc vaig voler tornar a la casa més enllà del bosc, allà on vivia l'home solitari que no sé si és viu o mort. Però no la vaig saber trobar. Els camins han estat presos per una malesa tupida i feréstega de plantes punxents, emborratxades d'espines turgents que laceren la roba i t'esquincen la carn. Em vaig rendir aviat, quan apenes duia una hora trescant entre els corriols cada cop més obtusos: la veritat és que ni tan sols no sabia perquè hi volia tornar. Tal vegada, espantat i atenallat per la misèria i la malaltia que em corsequen, em sentia predisposat a entendre'm amb les bèsties per demanar-los alguna cosa a canvi, ni que sigui un favor petit. Tot i que no sé què demanen a canvi, hi ha moments en què sé que els donaria qualsevol cosa, que no li posaria cap preu a a dignitat.

Quan tornava camí avall entre les primeres ombres d'un crepuscle de sang, em va assaltar un record de l'infantesa i em vaig aturar en una clapa de l'avetosa per seure en una pedra de granit. En aquella calva del bosc hi havia un murmuri d'insectes invisibles.

Vaig contemplar el cel, sota la marea morada, i vaig reconstruir el record antic. Quan tenia dos anys de vida, el meu pare fou diagnosticat de bogeria i el van tancar en un sanatori allunyat. La meva mare em va fer dur rínxols fins cap allà als sis anys, que és l'edat en què li vaig suplicar amb prou energia que em tallés els cabells. Quan ho va fer -molt a pesar seu, perquè també recordo clarament el seu disgust- i em va transformar en un nen, em va dir que per ser un nen era terriblement lleig, i així és com vaig aprendre a amagar-me de la gent.

Per fortuna, amb el pas dels anys he estat beneït per la calvície i la longevitat.

_________________________