El vi, la sang i l'Espluga que el va Francolí

Dissabte 9 d'abril, les 6 de la tarda. En un dels cellers de vi que van florir a l'Espluga fa uns anys. Segona edició del festival de novel·la criminal "El vi fa sang". El lloc és bonic, entre antic i ben restaurat, les enormes botes de vi i aquella olor de la fusta noble i vella. 

A l'escenari improvisat hi seiem sis escriptors que hem vingut a presentar les nostres novetats. Em miro el públic que seu davant meu. Diria que hi ha un empat (un equilibri) entre gent de l'Espluga i autors, editors, les parelles llurs. El local és ple. Podries dir: caram, quin goig que fa. 

El presentador pren el micròfon i s'arrenca, i en aquest precís instant sento com si l'ànima meva es deslliurés del cos meu i ascendís, com enduta per un globus d'hel·li, cap a les solemnes i ombrívoles bigues del sostre. Des del cim em miro el meu cos allà al capdavall i me n'adono, sorprès, que no està adormit ni desmaiat. No tan sols roman assegut amb dignitat (dignitat sense elegància, tot sigui dit) si no que acaba d'entomar el micròfon que li atansen i es posa a parlar.

[Com se'm nota que estic llegint Schopenhauer, el que diu: pren distància, mira't aquesta vida miserable com si fos una obra de teatre]

No puc deixar de pensar en unes frases d'en Fernando Marías llegides fa dos dies, en una molt bona entrevista que li van fer a Bearnblack:

Falta hablar claro respecto al boom [de la novela negra] y decir que es artificial y que no existe. Hay muchos festivales de novela negra, muy bien, y eso hace creer que existe un mercado y lógicamente quien escribe se inclina por la novela negra pensando que existe ese mercado que no existe y luego pasa lo que pasa, una invasión de novelas sin la calidad necesaria. Pero no hay que preocuparse demasiado, esas novelas sobran y cuando pase el tiempo sólo las novelas de calidad quedarán. Pero el boom es artificial, hay muchos festivales y pocos lectores.

Els autors parlem i ens esforcem, cadascú, amb l'estil i les competències que la natura, el temps o Nostre Senyor ens ha dat per atreure l'atenció del públic. Algun d'ells pensa (i es pensa) que vendrà algun llibre si s'hi esmera. Circulen els vins: els amos del celler conviden els assistents a un got de vi rosat més aviat mediocre, però el gest i el ressò del dring (i el brill de l'or malvat) són molt rumbosos. L'acte pren, així, un to litúrgic. La paraula i el vi, la sang. El cos ofert als fidels, la missa caníbal.

Però no et pensis que tot això sigui massa seriós. Vist des del sostre, diries que és desenfadat, de vegades jocós, amateur, lleuger. Hi ha moments que són més propers a un foc de camp de minyons escoltes que no pas a un esdeveniment literari. Hi ha moments en què penso que els viticultors de l'Espluga han organitzat un cap de setmana de promoció del seu negoci, i que han dut uns quants escriptors per fer-hi de majorettes. Ara en diem "cheerleaders". Ahir va venir el diputat sobiranista Lluís Llach. I un mosso d'esquadra que va seure a la taula amb l'uniforme de gala de la pasma.

Que consti que em sembla legítim: les coses estan molt fotudes i cal espavilar-se. També em sembla legítim (i lògic) que, en acabar la ronda de presentacions, es venguin més ampolles de vi que llibres. El rosat que ens han ofert no era res de l'altre món, però a l'Espluga fan uns negres molt considerables. El vi negre no és un boom, és la història. Fa una mica més de cent anys, Catalunya era un camp de vinyes que anava des de l'Ebre fins al Pirineu, i de Fraga a Mataró.

A mi em continua agradant més el festival de Tiana que el de l'Espluga. I em diràs: aquesta opinió no calia. D'acord, potser no calia. Però, per la mateixa raó, tampoc no cal amagar-la. No em faria res parlar d'això amb els organitzadors, sincerament: la crítica ha de ser constructivista més que constructiva.

També trobo a faltar un festival de literatura catalana que es recordi que a Catalunya no tan sols s'escriu en català (a Catalunya hi ha un escriptor francès que escriu en francès i un irlàndès que escriu en anglès), i que això passi en un festival com aquest, que s'esdevé en un lloc que no és Barcelona, perquè cal dur la paraula arreu, com diria un missioner. M'agradaria veure (escoltar) una taula rodona d'editors, de crítics, de bloguistes dels que fan ressenyes. Penso que això hi hauria de ser, perquè aportaria oxigen i superaríem aquesta impressió de déja vu que provoquen les taules rodones dels festivals.

*

Sento aplaudiments i llavors l'ànima meva punxa el globus i davallo, vertiginós, fins al meu cos, que ara somriu lleument, tímid i atemorit perquè mentre parlava es veu que he deixat anar dues blasfèmies: una d'ateu i una de mal patriota (no sé si l'Espluga és un municipi per la independència però té un aire carlí molt evident). També em diràs: tot això no calia. Però mira, trobo que sí, que calia: entre tan de bonrotllisme i tan foc de camp i tot això, tota aquesta comèdia, dir un parell d'expressions gruixudes i incòmodes penso que és oportú. Els escriptors no som aquí per caure bé, si no per dir el que el món cal que escolti. No pas per dir el què el món vol sentir, el que complau. I no som millors persones que els manobres i a més a més no tots som amics de l'ànima. I a més a més, què carai, no venem llibres perquè en aquest país no es llegeix gaire, o molt poc o gens, i no es compren llibres. I, dels poc que es compren, la majoria són en castellà, i els intel·lectuals de Can Koiné que s'hi posin com vulguin, que les coses són aixines.

Un cop recompost, em trobo signant un llibre. Aprop meu, una escriptora també en signa un. Ite missa est. Guaito amb sorpresa una senyora que surt amb una bossa de plàstic gràcies a la transparència de la qual descobreixo que conté tres llibres. Penso altra vegada en les opinions d'en Fernando Marías. I tu? em demanes. Jo? No n'he comprat cap: la meva realitat econòmica, que tendeix a la precarietat, em limita molt. Aquest mes d'abril ja he gastat uns 50 euros en llibres i no puc més, i venir a l'Espluga per autopista (torno per la perillosa però gratuïta N-240) no és cap broma. Si m'esclafés un camioner foll o endormiscat tal vegada em farien un homenatge a l'edició del 2017, vés a saber.

De tornada cap al cotxe passo aprop de la casa pairal dels Bosch de l'Espluga, que és la casa de la qual va fugir l'avi Lluís cap a Barcelona, acollonit per la gana i la misèria. En aquell temps, a l'Espluga s'hi feia un vi dolent i barat, del de garrafot. Cent anys més tard, després de la mort dels meus pares, vaig emigrar de Barcelona per refugiar-me en una vila obrera del Vallès. Allà (aquí) vaig començar a escriure novel·la negra.