diumenge, 20 de març del 2016

Consulting, Thomazeau i Llopis


França ja no és el país del sexe alliberat, en el qual si algú desitjava la teva dona tu li proposaves de fer un ménage à trois i tots contents: avui, si algú et fot la dona tu li fots un tret al cap. I llestos. Aquesta és una de les coses que he après llegint "Consulting".

"Consulting" és la quarta traducció que apareix a la col·lecció Crims.cat. La selecció dels textos estrangers publicats per la divisió catalana de l'editorial Alrevés fa venir ganes de demanar-ne més a l'editor. El panorama de la novel·la europea que ens ha mostrat fins avui (un portuguès, un sard i dos francesos) aporten l'aire fresc indispensable, com quan obres les finestres al matí.

La novel·la és una de les quatre negres de François Thomazeau, nascut a Lille el 1961, marsellès adoptiu. I la primera que se li tradueix a una llengua espanyola. Diuen que escriu en la variant d'aquella ciutat, opció que li ha complicat la feina a la Maria Llopis, a qui li devem la traducció impecable, propera i àgil. En alguns fragments (em temo que especialment difícils) diries que el text ha estat escrit originalment en català perquè resulta fluïd malgrat una prosa a cops enrevessada però sempre brillant. Thomazeau fa un ús del llenguatge punxegut, de vegades brutal i de vegades irònicament brutal:
El de poli era el tercer ofici més vell del món. El que feia viure el primer com a client abans d'arrestar el macarró.
La història de "Consulting" podria ser una al·legoria cruel del present (o del futur imminent), el món després de l'hecatombe financera, el de la mort de la socialdemocràcia. Una revisió de Blade Runner escrita per una mà cultivada a Europa. Un món de llops i d'ovelles però tan incert que, de sobte, el llop pot esdevenir ovella. I l'ovella, provisionalment, pot aparèixer proveïda d'urpes.

Però també és un relat salvatge, i simbòlic a la manera del western crepuscular: explica el periple de dos pistolers -antics antagonistes units per un gir capriciós del destí- que recorren París atabalats, rere una justícia més encegada que no pas cega, que inclou la venjança i que té la gènesi en la supervivència. És la moral de la selva i la del mercat, que obeeixen als mateixos principis.

Si en el western romàntic el pistoler a sou era capaç de trair l'encàrrec del poderós i canviar-se de bàndol per un sentit de la justícia sobrevingut, suïcida i grandiós, en aquest western postmodern i postcapitalista no hi ha impulsos romàntics però sí gestos audaços i aquell sentit de la lleialtat entre companys que caracteritza el cinema sobre el far west. Els cavalls estan substituïts per cotxes i l'enfrontament entre l'agricultor i el ramader és l'eterna lluita de classes, reconvertida en una guerra bruta entre individus desclassats. El món és el teatre de Schopenhauer i els homes són feres assetjades en un circ que, de tant bèstia, es fa còmic.

En un dels diàlegs, els dos pistolers proven de segellar la seva col·laboració (l'al·lusió al western em sembla evident):
-Què diem que som?
-Com dius?
-Què diem que som? Companys?
-Si no et molesta, m'estimo mes socis.
-Còmplices, doncs.
-D'acord, còmplices.
Com qui no vol, discretament, en Thomazeau fa sinònim el soci i el còmplice i que cadascú pensi el què vulgui. Podria ser un diàleg de "El bueno, el malo y el feo" i alhora diu coses del món d'avui.

[He parlat de revisió del western, però també penso que "Consulting", llegida a Catalunya, provoca una estranya (i agradablement amarga) reflexió sobre el temps del pistolerisme de la patronal catalana, aquell episodi que Eduardo Mendoza va convertir en novel·la essencial a "La verdad sobre el caso Savolta" i que el pacte de Convergència i la Cup ha convertit en una anècdota risible. Coses del procés.] 

*

L'impuls assassí que mou els protagonistes m'ha remès a "La vida criminal de Archibaldo de la Cruz", el film de Buñuel que serviria per explicar-li a un extraterrestre el significat de "humor negre". Thomazeau també usa aquest humor amb una agilitat envejable, perquè és des de l'amargor de l'humor negre que explica on vivim, què ha passat en la darrera dècada malgrat que ens fem els suecs i no vulguem admetre-ho amb totes les seves conseqüències: entre la mala fe de Blair, Zapatero i Schroder ens van lliurar a Sarkozy, Rajoy-Mas i Merkel. Ite missa est. Ara no et queixis i prova de salvar el cul. Vet aquí el que queda dels principis ètics a la vella Europa.
Va pensar que era això, les trenta-cinc hores: un somni de criada.
En aquest sentit, les descripcions de la ciutat del Sena expliquen una París caòtica i assalvatjada, més semblant a Rio de Janeiro que a l'ideal civil, anihilat per les paradoxes més bèsties del món que estem construïnt. La postal turística ha estat abolida. Hi ha suburbis de rics a tocar dels suburbis dels miserables, i a la inversa també. Barraques i mansions de luxe conviuen sense gosar mirar-se a la cara, preses d'una vergonya que és el residu de la moral antiga, sacrificada a l'altar del Mercat. Això sí, tant les cases del rics com els habitacles dels pobres estan agermanats pel mal gust i l'horterisme: vet aquí el què queda del somni de la fraternitat universal. Thomazeau és inclement, la seva prosa no perdona ningú ni se'n compadeix ni pren partit ni hostatges.

Malgrat que la prosa de Thomazeau és literària i rica, la lectura fa pensar inevitablement en algunes cintes del cinema policial francès contemporani pel ritme, l'agudesa d'uns diàlegs excel·lents -de vegades brillants- i els girs argumentals, conduïts amb un sentit visual envejable. I alhora, "Consulting" és una celebració joiosa de la literatura: imaginativa, agosarada, desacomplexada, punyent, plena de ràbia i d'humor, capaç de construir artificis enormes sobre l'erm de la pàgina, pàgina a pàgina.

"Consulting" és una invitació a (re)descobrir l'excel·lent novel·la negra que s'escriu tot just pel damunt del Pirineu: ni ens podem quedar embadalits amb el melic ni cal anar-se'n fins a Suècia. M'horroritza el fred del nord i les grans distàncies, i no sé pujar als avions.

______________________
Notes que no he sabut incloure al text sense fer-lo massa extens i sense malmetre'l:
-El policia que empaita els protagonistes es diu Blanco. No calen els comentaris.
-Hi apareix un personatge de cognom Mattei, que és el cognom del policia amoral protagonista de "La promesa", l'obra cabdal en la producció policial de F. Dürrenmatt.
-Al principi de la crisi financera, a França va haver-hi una colla d'episodis de morts (suïcidis o no) d'executius d'empreses "estratègiques" (France Télécom, per exemple). "Consulting" podria ser una mirada sobre aquelles morts de les quals no n'hem sabut gran cosa més. Això és una pregunta que li faig a en François, a veure si li arriba.





10 comentaris:

  1. A mi m'ha costat molt d'acabar. No hi he entrat gens. Sé que és bona, com he dit a la ressenya, ho sé. Però el tema no m'ha interessat. Serà per això del western, que per a mi està caducat del tot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Entenc perfectament la teva reticència. Jo m'ho passo millor amb una altra literatura, és clar, però en aquest cas hi he entrat perquè m'ha agradat la gosadia d'escriure una història que, si bé resulta embogida, també sap parlar de les coses que ens preocupen. Jo vaig tardar anys i panys en entendre el western i no m'agraden tots ni molt menys. Em quedo amb quatre clàssics (com els "Centaures del desert") i amb els més contemporanis, com el "Sin perdón" de l'Eastwood.

      Elimina
  2. Respostes
    1. Hehe, seria difícil trobar algú que digués que "no"... Afegeixo "Johnny Guitar", "High Noon", "El juez de la horca" i les revisions del gènere que fan els germans Coen, des de "Fargo" a True Grit (Valor de llei). No em sembla que sigui un gènere caducat, però ja se sap que en literatura (i cinema, etc) només es poden obrir debats i és impossible tancar-ne cap

      Elimina
  3. Brutal, sensacional ressenya Lluís d'un text que considero una de les petites meravelles que m'han caigut a les mans. No deixo de llegir el que has escrit i m'has fet veure fins i tot aspectes innovadors. Brutal la relació amb el western que, per cert, considero que no està gens caduc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Àlex, et felicito un cop més per la selecció de títols que estàs fent. En la qüestió del negre francès actual sóc un complet ignorant, però una mica menys gràcies a tu.

      Elimina
  4. Respostes
    1. Bé... tampoc no és que jo sigui allò que se'n pot dir un exemple de virilitat...

      Elimina
  5. Bonjour Lluis. Je réponds en français, mon catalan n'est pas assez bon! Merci pour la critique et la comparaison très pertinente avec le western. Je voulais faire en effet un "road movie" avec des personnages archétypiques comme dans les Westerns spaghetti de Sergio Leone. Mais aucun des deux n'est Eastwood, le niveau est plus bas. J'aime leur inhumanité parce qu'il n'y a rien de plus humain que l'inhumanité, nous le voyons tous les jours. Il y a aussi pas mal de références aux films policiers de Série B des années 50 et 60 en France, qui étaient à la fois nuls et sublimes. Pour ta question, le livre a été écrit un peu avant cette vague de suicides, mais je la pressentais parce que le style de management "à l'anglo-saxonne" s'installait en France et que personne n'y était préparé (moi, je travaillais pour une société anglo-saxonne). En France, les gens entretenaient encore un rapport affectif avec le travail, rapport que la crise a anéanti. Je ne sais pas si je réponds à ta question.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Merci de ta réponse, François!
      Evidentment que la pregunta ha quedat resposta, i amb unes quantes dades més que trobo molt interessants. J'aime aussi bien les films de Série B!

      Elimina