El vi i la sang (a l'Espluga de Francolí)

A primers d'abril se celebrarà la segona edició del festival de novel·la criminal "El vi fa sang" a l'Espluga. Enguany m'hi han convidat a fer un cameo, una intervenció de 5 minuts per presentar-hi "Besòs Mar". M'ho vaig estar rumiant i al final vaig dir que sí. Les raons que em feien dubtar d'anar-hi o no són diverses. Només n'explicaré una de cada: una pel no, una pel sí.

La del no és aquesta: trobo poques coses més avorrides i anodines que escoltar un senyor (o una senyora) com explica una trama fictícia amb uns personatges inventats a un auditori que està tip de sentir explicar arguments sainetescos. "He vingut a parlar-vos del meu llibre", diu ell (o ella). "Em vaig inventar un inspector/detectiu/periodista intrèpid molt audaç i molt entretingut, que una nit es va trobar un cas com un cabàs i va decidir investigar-lo. Pel camí es va enamorar d'un xicot (o d'una xicota). Un cop resolt l'enigma, va obrir una ampolla de xarel·lo ben fresquet i se la va beure".

L'autor (o autora) fa una pausa i contempla els rostres dels asseguts en aquesta missa pagana (o no tan pagana, perquè es tracta de simular que creiem en el déu de la Cultura Catalana). Observa els rostres seriosos, algun somriure de compromís. "És una novel·la molt bona", hi afegeix llavors. "Creieu i beveu-ne tots, perquè en veritat us dic que aquesta és la meva millor novel·la". Hi ha qui és capaç de passar-se més de vint minuts maltractant el públic amb bajanades com aquesta.

Les novel·les són paraules i frases. No són arguments ni idees. Per què expliquen arguments ridículament artificiosos, quan això és precisament el més irrellevant de tot?

No, enguany no explicaré cap argument de ficció. Per respecte.

Hi aniré, però a explicar-hi una història veritable. Aquesta és la raó que m'ha dut a dir que sí, que hi aniré. Quan he trobat el desllorigador he dit que sí. Hi aniré, però hi expicaré una història real. Una mica negra, això també. És un fragment de la vida del meu avi, que era nascut a l'Espluga de Francolí. Es deia Lluís Bosch. Jo em dic com em dic perquè ell es deia com es deia. El verb es féu carn. Jo em dedico a la ficció i m'invento els noms dels personatges, però el meu pare era més de tocar de peus a terra.

El meu avi Lluís Bosch va fugir de l'Espluga perquè aquí només l'esperava la gana, acollidora i democràtica, amb els braços oberts. Massa germans i la terra no donava per a tots, no calia ser massa llest per entende-ho. He dit "fugir" perquè crec que entre el fugitiu i l'emigrant hi ha poques diferències, això no cal explicar-ho enmig del 2016. La novel·la negra (quan és negra) va plena de fugitius, de perdedors. De la justícia o de la mentida, de la veritat, de la por.

En Lluís Bosch va arribar a Barcelona i es va posar a treballar. Sense festius ni convenis ni pagues dobles. Treballar per quatre xavos i a la paret els retrats d'Alfons XIIIè i el del general Primo de Rivera. Es veu que a en Lluís Bosch els retrats de reis i generals li van tocar el cor. No li va agradar la república. Va partir peres definitivament amb el seu germà, un reconegut activista de la FAI. En acabar la guerra, fou definitivament afecte al règim. Fou un bon franquista. El negoci (una barberia de Sant Gervasi) es va traspassar i se'l va quedar. Va passar d'obrer a amo. Els parents que es van quedar a l'Espluga, vès per on, també foren bons franquistes. Un nebot seu fou secretari de l'ajuntament franquista durant molts anys, i estic investigant si va continuar al càrrec un cop feta la transició. A les files de Convergència, no cal dir-ho.

Malgrat el tarannà conservador, en Lluís Bosch va saber intuir el signe dels temps. El 1973 va llogar com a treballador un jove xilè. Dels primers que van aterrar a Barcelona fugint de la gana a Chile. Els llatinoamericans sortien més baratets i més dòcils. I li parlen a l'amo amb uns girs que sonen deliciosament respectuosos, molt millor que els autòctons, on vas a parar.

Com va passar d'obrer a amo? És ben senzill. A Catalunya aquesta història ens l'han explicada molt bé. Estalviar. Austeritat i estalvi, austeritat i estalvi fins en aquell punt que sembla paranoide. Estalviar, gastar poc, guardar diners per si les coses van mal dades altre cop. El mateix que va pensar en Jordi Pujol. L'avi tan sols tenia la mà foradada amb les cases de putes. I per això, de vell, es fa fer catòlic dels de missa diària. Per expiar. I amic íntim del mossèn de Sant Elíes. De gran es va fer catòlic per si de cas. Igual com ara alguns es fan independentistes.

El record més bonic del meu avi és d'un vespre de 1970. Jo tinc sis anys i estava remenat els estris de la barberia. M'han dit molts cops que no toqui res. Però quan no miren ho he tocat i he trencat un flascó de Floïd Blue. Mon pare, el pragmàtic (era d'esquerres i tenia la mà llarga), alça la mà dreta per obsequiar-me un mastegot corrector. L'avi Lluís Bosch li detura el braç a l'aire, quan ja baixava.

-No li peguis, que aquest nen serà un artista, va dir.

L'escena acaba aquí.

La memòria és estranya i es confón. Crec que la part coreogràfica del relat (el braç que baixa, la mà d'en Lluís Bosch que atura l'hòstia que l'altre Lluís Bosch anava a entomar amb estoïcisme) és inventada. El més probable és que el batzac arribés al rostre del destinatari, i que, una mica més tard, el Lluís Bosch franquista li digués al seu fill (un separatista socialista del Front Nacional de Catalunya):

-No li peguis més, que aquest nen serà un artista.

Vet aquí la literatura.