Acabo de llegir per primer cop una novel·la de l'escriptor Juliàn Ibáñez (Santander, 1940). "Giley", un text de mida ajustada i de llenguatge precís. No li sobren paraules. Les que hi ha són les que calen, Els personatges i l'atmòsfera prenen cos a una velocitat de vertígen entre aquestes 200 pàgines exactes.
He arribat a en Juliàn Ibáñez després de les recomanacions que en fa en Jordi Canal (un dels qui més en sap sobre novel·la negra), i després de llegir-li alguns comentaris, secs i àcids, a propòsit de l'estat de la literatura negra espanyola. Confesso que el desconeixia, tal com desconec molts d'altres autors imprescindibles. Imprescindibles no tan sols per la qualitat de la seva obra, si no perquè formen part de la generació precedent a la meva, la que ha mantingut en bon estat el gènere.
Julián Ibáñez, no obstant això, és allò que se'n diria un escriptor maleït o un autor "de culte", depèn de com enfoquem la mirada. Invisible als mitjans i absent als festivals. No sé si per voluntat pròpia o perquè la publicitat i les grans editorials opten per d'altres autors, per d'altres estratègies comercials que miren nord enllà. Tan sols puc parlar d'allò que sé, i tan sols sé allò que he llegit a "Giley".
Amb un to que remet a Hammet i en certa manera a Thompson (intueixo que són referents d'Ibáñez), el relat s'arrossega pel paisatge polsegós de La Mancha que també va acollir el Ingenioso Hidalgo. Al fons hi ha la refineria monstruosa de Puertollano, amb les llumetes i els fums i les pudors que empastifen l'aire. Damunt la terra, les petites corrupcions d'un policia gran i cansat, les trifulques entre la policia i la guàrdia civil, els delinqüents menuts, els gitanos, les cases de putes, adolescents que desapareixen de casa durant unes hores, alcohol, tipus que exploten altres tipus, mentides, fanfarrons i macarrons.
"Giley" és un text que defineix amb precisió els paràmetres del gènere anomenat negre i en delimita el concepte. Podria servir com a paradigma i com a exemple per explicar-ho. No tan sols per la mirada que projecta sobre el món, si no també pel to i per l'ús del llenguatge. I per uns diàlegs creïbles, potents, que esquitxen la narració en la mesura justa. No és fàcil llegir diàlegs tan ben calculats i tan vibrants com els d'Ibáñez. Feia molts de temps que no llegia un autor capaç de construir diàlegs amb aquesta solvència en cap de les llengües que s'escriuen a Espanya.
"Giley" és una novel·la breu i complexa per on transiten personatges tan obscurs com ben explicats. Personatges que es defineixen per allò que fan i allò que diuen, i dels quals no cal explicar-ne ni què pensen ni si són alts o baixos, rossos o pèl-rojos. Quin sentit tindria entretenir-se en la descripció d'algú que és una ficció literària, quan només ens interessa saber com actuarà enmig de la corrupcio general i l'amoralitat? Hi ha un residu d'ètica a l'ànima humana? I si hi és: com la podem identificar?
Juliàn Ibáñez du la prosa seca fins a la vora d'una lírica que tan sols es deixa intuir, com la llum del sol al final d'un enorme banc de boira. Però no ens la deixa veure mai: el món -agradi o no- és un lloc lleig. I al damunt, l'hem cobert de merda.
Giley
Julián Ibáñez
RBA, Barcelona, 2010
9,50 euros
És un dels meus pendents també. Giley és una de les que tinc rondant des de l'estiu. M'has fet venir ganes de llegir-la.
ResponEliminaEloi, la meva ressenya és una ressenya i prou. He de dir que és la literatura de Ibáñez no és la literatura que prefereixo com a lector, però sí que penso que cal conèixer-la. Ajuda a parlar en el debat sobre el gènere i la seva crisi.
Elimina