Raquel Picolo (1961) és una de les tretze autores del recull
"Noves dames del crim", publicat per
Llibres del Delicte, a cura d'Anna M. Villalonga. Té una llarga trajectòria com a autora de contes, condueix grups de lectura i fa cursos d'escriptura creativa. Una part del treball es pot seguir al blog que condueix,
www.raquelpicolo.net.
El conte que publica és "Juliana", un relat breu i intens que, apartir d'un triangle amorós en un entorn rural i salvatge, li permet navegar per una atmosfera malsana, en una gran creació d'un món claustrofòbic, de silencis i de sexualitat obsessiva. La lectura du a pensar en alguns referents de la literatura catalana i alhora de la pintura i del cinema, de manera que li vull demanar per aquestes qüestions.
Nigra Sum: La família és un infern? O senzillament és l'infern?
Raquel Picolo: La família pot ser un infern, i moltes vegades ho és. Però també poc actuar com a aixopluc, i sovint ho fa, enfront d'inferns de fora de la família. D'altra banda, la família basicament és un microcosmos que reflecteix els models i les idees dominants a la societat. Potser els pitjors inferns són els interiors.
NS: Es mata millor al camp que a la ciutat? La pregunta sembla un mal acudit, però hi ha qui li reclama a la novel·la negra que sigui novel·la urbana. No obstant això, hi ha grans textos del gènere que transcorren en l'ambient rural, i infinitat de grans cintes del cinema que ho exploten. Què en diries?
RP: Es pot matar bé a tot arreu, però es mata diferent. A l'entorn rural els personatges viuen envoltats de natura i és probable que matin d'una forma més primària i salvatge, menys refinada. A mi m'interessa molt l'atmosfera i crec que el joc que donen els ambients rurals i els urbans és molt diferent. Quan penso en negre ho faig en clau rural o suburbana i, si he d'agafar referents, penso en Patricia Hisghsmith i Truman Capote, i en els Dos taüts blancs i dos de negres, de Pep Coll.
NS: “Juliana” és un text breu i concentrat, on es crea una atmosfera claustrofòbica, terrible. L'escena inicial, amb les persones vetllant el mort, em du a pensar en una pintura del jove Picasso i fins i tot en Rembrandt. Hi ha molta visualitat en el text. Quins referents pictòrics o cinematogràfics tenies en escriure'l?
RP: Com m'agrada que em diguis que l'atmosfera és claustrofòbica i terrible, perquè era l'efecte que buscava, una densitat ambient que ofega. Pel que fa a la imatge de l'escena inicial, és possible que tingués algun referent pictòric al darrere, perquè m'agrada molt la pintura i les arts plàstiques en general, però no en sóc conscient. M'ha marcat molt la formació com a guionista, vull dir que les tècniques que he après del guionatge em serveixen molt com a narradora, i quan començo a escriure tendeixo a buscar una imatge que cristal·litzi el sentit i l'efecte de la narració. És una imatge que visualitzo i em guia per desplegar la història. En el cas de Juliana és la que tu menciones, la de l'inici del conte, el triangle format per la morta, que és dins del taüt i les dues persones que la vetllen.
NS: Alhora, “Juliana” també m'ha fet pensar en la Víctor Català de “Solitud” (sobretot per la relació entre la Juliana i en Rafel) i dels “Drames rurals”. I fins i tot en alguns contes d'en Vayreda i d'en Ruyra que serien bons de recordar. T'identifiques amb alguna d'aquestes veus? O tal vegada els teus referents són completament diferents...
RP: "Solitud" és una de les meves obres de capçalera i segur que això surt per algun lloc. Els Drames rurals també els trobo molt interessants. En aquestes obres la natura pesa molt, com a element grandiós i romàntic i com a gran limitació, i els personatges porten la tragèdia als gens. Són textos molt condensats i efectistes, escrits amb un llenguatge molt ric i plàstic. Em sembla que Juliana no és tan efectista ni tan preciosista, però si en alguna cosa recorda a Solitud o als Drames rurals em sento molt satisfeta.
NS: Passem a parlar del conjunt dels relats que formen el llibre. Trobes que hi ha cap fil conductor, un nexe o algun element que els unifiqui? O tan sols estan agrupats pel criteri de gènere?
RP: Igual que el primer recull, "Elles també maten", per mi la gran singularitat de "Noves dames del crim" és que sigui una antologia d'escriptores (això és molt rellevant, perquè malauradament encara fa falta), i que l'estil de les autores sigui força diferent.
El fet que les autores siguem totes dones crec que marca el to del conjunt de les històries, on no es mata tant per poder com per alliberar o alliberar-se, i on les relacions personals i la psicologia dels personatges tenen molt relleu. En general hi ha una mirada cap a la negror més quotidiana i domèstica.
NS: Trobes que el 2015 i en aquest país cal reivindicar les autores i visibilitzar el gènere femení? I sigui quina sigui la resposta: per què?
RP: Sí, tant de bo el 2020 ja no calgués. No hi ha una bona correspondència entre la visibilitat i la realitat. Som moltes les lectores i escriptores, les consumidores i productores de literatura i aquesta quantitat i qualitat no té un reflex proporcional de visibilitat.
NS: Més enllà del gènere, també hi ha la qüestió de la llengua. Quins diries que són els reptes més importants que tenim els qui escrivim en català en aquest món global?
RP: Jo he patit la pèrdua del pallarès per tal d'adaptar-me, més o menys, al català estàndard i no voldria perdre res més. La pèrdua del dialecte mare afecta negativament la meva capacitat creativa. El que no es fa servir es perd i, de vegades ja no es pot recuperar. En un futur llunyà és possible que només tinguem tres dos dits les mans. He decidit intentar recuperar el que pugui del pallarès i no estic per perdre el català o restar-li importància, perquè és la meva llengua creativa.
Crec en la traducció, que és una recreació que suma en lloc de restar. Vull bons intermediaris, ponts entre dues llengües i cultures, que em presentin en altres idiomes. Puc traduir jo mateixa les meves creacions literàries al castellà, però les creo en català.
La comunicació sí que guanya amb la globablització i l'ús d'unes llengües dominants. Els missatges circulen ràpid i arriben a tot arreu. En un món global és més pràctic comunicar-se en les llengües majoritàries. Guanyem per una banda i perdem per una altra.
Els meus reptes personals són molt petits: recuperar el pallarès sense escarrassar-me i continuar escrivint en català. De moment, encara tinc cinc dits i els faig servir tots per teclejar a l'ordinador.
NS: I finalment hi ha la qüestió del conte breu. Sóc lector de contes, i recordo perfectament que vaig entrar a la lectura gràcies als contes. D'en Poe, d'en Cortázar, d'en Borges, d'en Calders. No sabria dir si, sense aquells grans contistes, hagués tingut la vida de lector que tinc. No obstant això, es publiquen pocs relats breus i fins i tot alguns autors que ho feien amb un cert èxit (penso en Quim Monzó) han deixat de publicar. Quina explicació li trobes a la desaparició del llibre de contes?
RP: No només sóc lectora i escriptora de contes, sinó que el conte literari és el meu gènere preferit. Té una tradició important en la literatura catalana i em consta que hi ha lectors que els hi agraden, com tu mateix. Per què se'n publica tan pocs? Per què tot el món editorial ha decidit que és un gènere que no té sortida i no fa cap inversió en publicació ni promoció? No ho sé, però penso que és una qüestió de números i de comoditat, que segurament és més fàcil vendre moltes còpies d'una bona novel·la que d'un bon llibre de contes.
Sóc conductora de clubs de lectura i a les llistes de lectures també hi posem reculls de contes. Hi ha alguns lectors que prefereixen llegir novel·les, però la majoria gaudeixen de la lectura d'ambdós gèneres i d'altres prefereixen els contes. El conte sovint exigeix un major esforç lector, però la compensació és brutal i immediata.
Tinc l'original d'un recull de contes de gènere fantàstic que m'encantaria publicar i que sé que em costarà molt. Un dels contes del recull, a banda de fantàstic, és ben negrot.
NS: Podries respondre molt breument a aquestes qüestions...
La darrera novel·la que he llegit és... "Canvis", de Mo Yan, traducció de Carles Prado-Fonts. Ara estic llegint "Las bostonianas", de Henry James, traducció de Sergio Pitol.
La darrera pel·lícula que he vist és...10.000 kms.
Si hi ha una lectura que em va transformar en escriptora és..."Crim i càstig", de Dostoiesvki.
Moltes gràcies, Raquel!
27 de Setembre, 2015
