dimecres, 30 de novembre de 2016

Lo que nos queda de la muerte



L'autor de "Lo que nos queda de la muerte" sap: que el protagonista de la novel·la és la veu del narrador i no pas cap altre personatge, tot i que hi ha personatges que protagonitzen l'argument. És per això que en Jordi Ledesma em sembla un autor dels de veritat, dels que saben què és la literatura. La literatura és allò que passa quan un escriptor sap que no escriu trames interessants ni girs enginyosos ni finals sorprenents, si no bones frases, bones idees. Les bones idees són les que molesten a la majoria. Les bones frases fan que t'aturis a pensar.

En Jordi Ledesma és un escriptor que sorgeix d'un gran lector i no ho amaga. I això se li agraeix, perquè la lectura és rica de matisos, de referències i d'imatges. La literatura és allò que queda quan hom ha despullat un text de l'argument i dels ginys narratius que són a l'abast de qualsevol. Literatura és talent, i el talent és allò que passa quan hom es mira el món i diu que el món no li agrada, i que vol desagradar aquells a qui el món els sembla agradable. La literatura també és una acció que vol ser art, i que per tant dialoga amb la memòria, amb el seu temps i amb la resta de les obres d'art. Sense Velázquez no hi ha Picasso, i tal vegada sense Picasso no hi ha Velázquez: això és el diàleg en el món de l'art. Al text de Ledesma hi ha Juan Marsé com hi ha la gran narrativa llatinoamericana que em va salvar la vida fa uns anys. No és pel modisme que també cito Bolaño quan parla de Blanes.

La lectura de "Lo que nos queda de la muerte" haurà estat una de les més notables de l'any. He recordat un debat de mesos enrere que, sobre la novel·la negra, es demanava què és negre, gris asfalt o gris perla i etc. Fou un debat anecdòtic, que només pretenia amagar-ne un altre, molt més greu: no es tracta de pensar "què és novel·la negra" si no de pensar "què és novel·la". Els adjectius vindran més tard, si volen venir.

L'obra de Ledesma camina pels camins del gènere, però el lector descobreix ben aviat que es troba davant d'un text ambiciós, capaç de rebentar els dics de les etiquetes. No parlo amb tòpics. I és per aquest motiu que abans d'arribar a la pàgina 50 vaig publicar unes notes de lectura

Algú em dirà que la novel·la negra és això, aquesta mirada lletja sobre la part lletja de la vida i del món. Que negre vol dir pessimista, que negre és una atmosfera, un fons. La fotografia d'un país amb els foscos pujats, que ens mostra un país més real que el que ens volen mostrar les postals.

La literatura és un acte polític, i cal saber-ho, viure-ho conscientment. I dir-ho: això és un acte polític. Sense manies.

L'escriptor es compromet políticament, i per tant es compromet amb la literatura. Pel que conec d'en Ledesma, el compromís no tan sols és obvi, si no que és l'escriptor més compromès que he conegut -en persona- fins ara.

Per això ha creat una tercera novel·la en majúscules: breu, justa, un conjunt barroc i lluminós de frases i d'imatges que em fa pensar en Caravaggio. La veu del narrador és la principal virtut del text, aquest joc brillant sobre la omnisciència del qui narra el passat coneixent el futur d'allò que narra, una opció que tendeix a la veritat (que no a la versemblança, tal com pretenen fer els mediocres). Tot allò que explica és exactament una mentida, una ficció fabulosa, però és la mentida que diu la veritat. La veritat incòmode. Hi ha algun eco del relat mitològic, i ho dic sense exagerar. I puc dir que la solució final remet, també, al somni mitològic que parla de destins, que vol dir de classes socials i de rols. Tot estava anunciat.

Així com la història és el relat que esdevindrà mentida, el mite és el relat fictici que esdevindrà veritat. És una qüestió de temps. Si algú vol conèixer la costa catalana, es pot remetre a algunes referències. Jo en dic dues: la cinta d'en Josep Maria Forn "La piel quemada" i la novel·la que ressenyo. Que em semblen complementàries i que en alguns instants he sentit com l'una demana l'altra per ser completa, tal com fan els enamorats.

A "Lo que nos queda de la muerte" hi ha allò que en Javier Cercas reclama com a tret essencial de la novel·la: la pregunta que no es respòn perquè la resposta és la novel·la en sí. El punt cec. La pregunta té alguna cosa a veure amb la classe social, amb la distància que hi ha entre elles i amb la rigidesa del joc.

Sé que les ressenyes de novetats editorials exigeixen brevetat, com els 20 segons de la publicitat televisiva. Però m'arrisco i els excedeixo, i hi afegeixo el darrer ingredient:

En Jordi Ledesma fa la crònica catalana que cal fer. Ho dic clar i català: fa la crònica que no volen fer els escriptors catalanoparlants (catalanoescribents?), i ells sabran perquè no la fan, però la caguen en triar aquest mutisme selectiu i tan covard. Catalunya no fou mai una terra d'acollida. Catalunya fou una terra de catàstrofe, d'explotació salvatge. Integració? Una terra de mort i de trens que s'enduen vides, això és Catalunya. I la literatura "nacional" bada i abandona el millor relat que se li ofereix.

A les properes dècades, el nostre millor cronista en clau de negre es dirà Hafsa de nom. Ja m'entens. O tal vegada Omar, o Baba, o Malak. No es dirà ni Joan ni Josep ni Carles. Cal pensar-hi: no és una boutade.

Entre les frases belles de la novel·la hi ha la bellesa del no-res i la del crim impune. La costa catalana és un paisatge nefast, i tal com ens l'explica en Ledesma aquí descobreixo com es pot fer un text amb vocació universal que parla d'un poblet qualsevol, d'antics pescadors explotats convertits en explotadors per certificar l'ascens social:
No hay nada peor que un negrero negro. 
La frase anterior (pàgina 118) necessita matisos, és clar. Hi són. Retornaria a Cercas, i explicaria allò que diu sobre la literatura d'entreteniment i perquè és menyspreable, o perquè aquesta opció no és literària. Una novel·la vol fer pensar. Per entretenir-se, més val sintonitzar Telecinco o Tv3. Cal dir les coses pel seu nom.

No és per casualitat que en Jordi Ledesma escriu en castellà sobre Catalunya, i altra vegada, com sol ser habitual, és en aquesta llengua que molts comprenem i potser arribem a reconciliar-nos amb el país dels catalans, una tasca que no és fàcil perquè els catalans no agraden, no poden agradar. Jo, almenys, mai no em reconciliaré amb el país a través dels qui ens l'expliquen en català. Necessito el relat xarnego per comprendre. Necessito en Ledesma, en Pérez Andújar. Als fills dels señoritos no me'ls escolto perquè escriuen banalitats i no tenen res interessant per dir. Això podria ser un prejudici, però qui em llegeixi des de Catalunya sap què vull dir. I sap que, des de fa molts anys, en català s'escriuen textos d'una escassa densitat i que no expliquen res. O drames burgesos que imiten vells drames rurals de les regions carlines, costumisme estèril.

Lamento dir-ho així, però escriure avui sobre Catalunya i dir les coses com són sembla que només es pugui fer, si es fa amb ànim de dir, en castellà. És per això que recomano amb insistència la novel·la d'en Jordi Ledesma al lector catalanolector. Espero qualsevol comentari i m'animo a qualsevol debat. I aprofito l'ocasió per demanar als organitzadors de festivals de literatura catalana que incloguin l'autor als seus programes. Tenim un debat pendent, i aquí hi ha una veu necessària. Els qui no ho facin se'n pedenediran. Això és, en efecte, una maledicció.

Resultat d'imatges de jordi ledesma

dimarts, 22 de novembre de 2016

Muerte de Bearn Black

Resultat d'imatges de bearn black

Hasta el momento de conocer la noticia de su defunción, yo había tenido la sensación de que esta publicación tenía un buen porvenir. Como adivino no valgo ni un pimiento, aunque eso no es nada nuevo para mi: pensé que el comunismo triunfaría en Europa, que el nacionalismo catalán era un cadáver y que Blai Bonet (BB, como la Bardot y Bearn Black) ganaría el Nobel de literatura.

He sido un lector bastante fiel y razonablemente asíduo de Bearn Black, y siempre he gozado con la lectura de sus artículos y entrevistas. No hay que ser muy agudo para descubrir que han dicho grandes verdades, que han puesto el dedo en las llagas y que han enriquecido el debate, a menudo superficial y sombrío, que se genera alrededor de la novela negra española (incluyendo la catalana).

Toda muerte es una pérdida. Y vivimos en un tiempo y en un país de pérdidas constantes, vivimos en un lugar jodido y severamente enfermo. Si en vez de un país fuese un individuo, uno le pondría el diagnóstico de Alzheimer y seguro que acertaría. Uno ya no sabe qué pensar. Los líderes del procesismo catalán se están gastando millonadas en construir lo que ellos llaman "estructuras de estado" (para el improbable estado catalán que sueñan), pero entre estas estructuras la cultura no ocupa lugar alguno. Y la verdad es que no conozco nada más parecido a una estructura de estado que la cultura. Pero por lo visto también iba errado: por lo que veo, se trata de favorecer intercambios comerciales y financieros, y cenas y contactos entre mandarines. Un desastre absoluto.

La muerte de Bearn Black habla de la muerte (o de la agonía) de un mundo que imaginamos posible y no lo fue. Un mundo de personas interesadas en la cultura, en lo que tiene de cultura el debate literario. Publicaron textos aptos para el lector medio y el bajo, e incluso para el de nivel alto. Sin embargo, nada de eso los salvó. Publicaron su publicación en lengua castellana, de modo que casi toda la península podía gozar de sus textos. Eso tampoco fue suficiente: el dinero todo lo puede. Puede matar. Si hubiesen escrito sobre un tal Messi o una tal Esteban no habrían muerto, pero por lo visto no ha llegado la hora de los valientes.

En su terrible artículo final (quizás será el más leído, por lo del morbo y por como nos gustan los fracasos de los demás, ya que ocultan el nuestro) hablan de motivos y diagnostican el asunto. Me llama la atención algo que nombran oscuramente: el envilecimiento del mundo de la novela negra. La verdad es que llevo bastante tiempo como ausente del mundillo y jamás he cursado solicitud alguna para pertenecer a ninguna de las capillitas del sector, todas ellas bastante cutres y de bajo nivel. Pero algo intuyo. Y me resulta espeluznante, porqué la novela negra española (incluyendo la catalana) ha sufrido un aumento de ediciones, pero no de lectores. ¿Quién se pelea con puñales por 20 euros de beneficio? Y ¿qué relación tiene ese envilecimiento con la precarización del escritor de la que se ha hablado más de una vez en Bearn Black?

La muerte de Bearn Black es la muerte de una aventura que debería haber llegado a su destino, que era permanecer más o menos tranquila, llanamente. Pero las aventuras son eso, aventuras. Luego viene otro aventurero más osado o más suertudo, como en la historia de Livingstone y Stanley.

Me apena de verdad la noticia. Porqué nos falta crítica y nos sobra vanidad, nos falta análisis y nos sobran eslóganes. Necesitamos reseñas y sobran estupideces narcisistas de Narcisos que se masturban ante la imagen de su propia impotencia brillante. Más cultura, por favor, digo yo. Y me responden con muerte. Eso no pinta nada bien. Yo soy un ingenuo que no sabe adivinar el futuro, pero ese futuro... ¿quién tiene ganas de adivinarlo?

Es cuando leo cosas como la muerte de Bearn Black cuando le doy gracias a la naturaleza, que me ha permitido estar más de 50 años en ella: estoy contento de hacerme mayor (o viejo) y de comprender que ya me voy yendo -poco a poco, si puede ser. Cada vez me interesa menos el mundo y los caminos que toma. Y sigo escribiendo, por cierto, pero con la calma.

Resultat d'imatges de bearn black

dimecres, 2 de novembre de 2016

Ledesma i "Lo que nos queda de la muerte"



He de fer dos aclariments previs, necessaris abans de continuar: el primer és que escric aquest apunt quan encara no he arribat a la meitat de "Lo que nos queda de la muerte", la darrera novel·la d'en Jordi Ledesma, acabada de sortir del forn i que tinc entre les mans per gentilesa de l'autor, i amb una bella dedicatòria. Ara mateix reposa en una banda de la taula. Escriure sobre allò que s'està llegint abans d'acabar-ho no em sembla cap despropòsit, perquè allò que importa d'una lectura no és el final ni el desenllaç, si no les qüestions que planteja al lector, les imatges que li produeix a la ment. O a l'estómac.

El segon aclariment que faig té poc a veure amb la novel·la: es tracta dels dubtes que em planteja la redacció d'aquest apunt. En castellà o en català? em demanava fins fa pocs minuts. I finalment el faig en català, perquè intueixo que aquesta elecció li permetrà a la ressenya arribar al lector que m'interessa. També intueixo que la novel·la obtindrà força ressenyes en castellà. I finalment penso que el lector català va curt de lectures com aquesta, sobretot si té tendència a seleccionar les lectures de textos escrits en català. Vivim en temps de replegaments identitaris i ja no sé què pensar dels meus congèneres.

Ja som al cap del carrer: una novel·la escrita per un autor català és una novel·la catalana? Ara no respondré què en penso. Deu ser obvi imaginar quina resposta tinc, si hom sap que penso que som un país bilingüe. Afortunadament bilingüe i plurinacional, malgrat els nacionalistes.

Una novel·la escrita per un autor català que parla sobre la Catalunya de veritat és una novel·la catalana. I alhora espanyola, perquè està escrita en llengua castellana. Sort en tenim, del socialisme lingüístic.

Una de les primeres reflexions (reaccions?) que em produeix el text d'en Jordi Ledesma és la maduresa de la frase, el plaer que experimento quan llegeixo el gust per la redacció rica i alhora el to contemporani, viu, allunyat d'alguns escriptors que es fan tupits i tediosos malgrat el reconeixement que obtenen: Ledesma escriu des del segle XXI. I el més bo del cas és que ens remet a la literatura que l'ha precedit, amb la qual sap crear els ponts. Una novel·la és una obra d'art que dialoga amb el seu temps i al matex temps amb les obres d'art que el precedeixen. (La frase és d'en David Lodge). "Lo que nos queda de la muerte" és parent, potser llunyà, de les "Úlltimas tardes con Teresa": entre la pàgina 13 i la 14 hi ha un fragment que em sembla brillant on parla de "charnegos y castellanada" que m'he emmarcat al costat d'aquells paràgrafs tan fabulosos de Marsé en què retrata els "señoritos de mierda" catalans. És clar que en Ledesma es refereix a un col·lectiu que no és el mateix destinatari al qual li parlava Marsé, però explica quelcom imprescindible sobre la relació entre la immigració andalusa, murciana, gallega i etc que va arribar a Catalunya, la "terra d'acollida", els seus acollidors.

També he recordat el fragment d'un text més proper i molt car per mi: aquell de "Paseos con mi madre" en què explica què bramaven els convergents reunits a la porta de l'hotel de la Rambla de Catalunya, celebrant una de les victòries electorals d'en Pujol el timador per majoria absoluta: "que n'aprenguin, els xarnegos!".

La lectura de Ledesma em du, també, als fotogrames de "La piel quemada", una referència vibrant. Allò que va passar a la Costa Brava va passar també a la Costa de Tarragona (es diu Daurada?). El que avui es considera la burgesia costanera catalana és la mateixa arreu de la costa: pagesos i pescadors humiliats i explotats que van esdevenir humiliadors i explotadors gràcies al franquisme, perquè van creure que així adquirien una nova identitat i un ascens -català. "De aquellos polvos vienen estos lodos", diuen: què té a veure la conversió en propietaris i empresaris dels antics pagesos i pescadors amb el sobiranisme identitari d'avui? La pregunta està formulada.

Penso que seria fabulós llegir un text de to semblant escrit en català, i per això dubtava sobre l'idioma en què calia escriure aquesta ressenya. I em demano: com és que un text així no existeix en català? És que no hi ha catalans pobres? Els catalans pobres no s'aventuren a la literatura? Si ho fan s'alineen amb la catalanitat més que amb la pobresa? I espero que no em salti ningú dient-me que a Catalunya no hi ha classes socials, o que això està superat.

La prosa d'en Ledesma és rica perquè està ben escrita i perquè fa les preguntes que cal fer en aquests temps. No és una literatura maniquea -un defecte tan vergonyós com habitual-, és una novel·la  "coral" en millor sentit del terme, perquè és difícil imaginar un lector que no se senti al·ludit, citat o interpel·lat en aquestes 190 pàgines que no són ni poc ni massa. Les pàgines justes.