dimecres, 14 de setembre de 2016

La foscor mediterrània de Massimo Carlotto

aquesta ressenya no l'hagués poguda escriure sense l'Àlex Martín i en Jordi Canal, als qui els dec el coneixement de l'obra de Massimo Carlotto.

Resultat d'imatges de la oscura inmensidad de la muerte

En Massimo Carlotto, al qual vaig començar a llegir a través de "La vida fugint", ressenyada tot just aquí, és l'autor de "La oscura inmensidad de la muerte", novel·la publicada a la península per Emecé (Planeta) i bellament traduïda al castellà per Cristina Serna, el 2010. (Esperem que aviat hi hagi un Carlotto en català). És bo llegir novel·la negra escrita als països mediterranis i és bo saber que no tan sols Camilleri cultiva el gènere en italià. Com si diguéssim, a Itàlia hi ha un tipus anomenat Camilleri que fa coses policials i un altre, en Massimo Carlotto, que fa literatura negra. Ho dic així per situar-nos.

A les primeres planes de "La oscura inmensidad de la muerte" vaig pensar que en Carlotto havia triat un títol massa llarg i massa barroc, però això ho vaig obviar de seguida. El text és diàfan i directe, cru i visceral. No hi ha floritura, no hi ha ornaments. Està escrit des de l'estómac i per això les frases que diu oprimeixen aquest mateix òrgan del lector. Tot un model. Són frases de veritat i la veritat esdevé l'estil.

Als qui pensen que la novel·la negra són bons arguments i bones trames i girs enginyosos i aquesta mena de coses banals, els dic que en Carlotto també els agradarà perquè hi trobaran tot això i en dosis de mestre. Hi ha una diabòlica tendència a la planificació argumental que funciona com un rellotge ben greixat, d'engranatge tan subtil com eficaç. Als qui creuen que la novel·la negra es una atmosfera i una mirada pessimista sobre la humanitat, els dic que en Carlotto els omplirà de satisfacció.

L'argument explica una venjança. Una venjança freda. Glacial. No és pas per casualitat que un dels personatges dugui el nom d'Oreste (espero que aquesta referència encara signifiqui alguna cosa en temps de caçadors de Pokèmons). A en Silvano Contin uns atracadors li han matat la dona i el fill per fugir de la policia, i ell, sotmès a la negror immensa de la mort que l'envolta, s'espera durant quinze anys per dur a terme la revenja. I quan ho fa és per oportunisme, perquè l'atzar li dóna l'opció de penetrar en el mal. Aquest és un element clau, tal com fa l'expressió popular "l'ocasió fa el lladre". L'ocasió fa el lladre i el marit infidel i el polític corrupte. Entre la bona persona i el malvat tan sols hi ha la debilíssima línia de l'atzar. Això explica qui som molt millor que qualsevol tractat de moral i de decència. L'argument podria assemblar-se al de "La bèstia ha de morir" d'en Nicholas Blake, que fou versionat per al cinema en una adaptació brillant de Claude Chabrol ("Que la bête meure", 1969).

Però en Carlotto construeix una narració en què dóna veu als dos pols: la víctima i el botxí. I explica que aquests papers són intercambiables, ja que la víctima pot esdevenir botxí, i talment a la inversa. Una simetria esgarrifosa enfronta el lector a un debat moral poc comú en un gènere que massa vegades tendeix al maniqueïsme pret-a-porter o a un insuportable paternalisme. Qui busqui bons i dolents que no s'hi apropi, perquè es farà un embolic.

Haver començat a llegir en Massimo Carlotto pel seu treball autobiogràfic "La vida fugint" planteja algun avantatge: el lector de "La vida fugint" sap que l'autor ha estat pres i que coneix la presó de veres. Algunes descripcions de la presó per dins sonen extraordinàriament versemblants i hom se n'adona que això no es pot escriure si no es coneix:
A les 7:00 neteja. Els dies parells toca fregona i amoniac. A les 7,30 passa el carret del l'esmorzar [...] Demà és dimarts: minestrone, mortadel·la i amanida.
De manera que quan dóna veu a en Raffaello Beggiato, que s'està morint de càncer a la cangrí, sap que no parla d'oïdes. Quan opina sobre els educadors socials o els reeducacdors voluntaris o els carecellers no hi fa broma. No hi ha condescendència.

Ni condescendència ni pietat: l'home és una bèstia per als altres homes. És el llop d'en Hobbes. El mot "corrupte", el mot "estúpid"  i el mot "policia" defineixen una mateixa categoria moral i una mateixa professió. Qui persegueix el llop acaba per assemblar-s'hi, i aquí hi ha pocs matisos a fer. Què amaguen les bones intencions i la caritat? Quin paper juga la premsa quan jutja? Hi ha algú que sigui innocent? Quin és el sentit de la paraula "justícia"?

A aquesta darrera pregunta hi respòn -en part- la cita que encapçala el llibre, i fa bo de veure que en Rafael Sánchez Ferlosio és ben conegut a Itàlia:
(Justicieros.) Los hay que, si la Ciencia descubriese el medio, prolongarían 1.000 años la vida de los reos, a fin de que llegasen a cumplir 1.000 años de condena. ¿Pues no lo hizo ya Dios, cuando fundó la eternidad, para que los réprobos pudiesen padecer eternamente las penas del infierno?
Resultat d'imatges de massimo carlotto

dimarts, 6 de setembre de 2016

Massimo Carlotto, l'escriptor fugitiu

Resultat d'imatges de la vida fugint

Massimo Carlotto és un dels autors de gènere negre més valorats a Itàlia. El representant, segons la premsa de la cosa literària, del "Mediterranean noir". Això no deixa de ser una etiqueta (una més!), però aquesta expressió propera a l'oximoron situa el lector. Ara, quan escric aquesta ressenya, estic immergit en la lectura de "La oscura inmensidad de la muerte", una novel·la poderosa, terrible i escrita amb un estil sobri i poètic. Però cada cosa al seu temps: he decidit començar l'obra de Massimo Carlotto pel seu únic text no novel·lístic, "La vida fugint", que és l'autobiografia d'un periode la vida de l'escriptor.

Tal com ja sabíem, la realitat sembla més fictícia que la ficció: allò que explica Carlotto en aquest text tan breu com bell, intens i emocionant, és tan real que seria impensable en forma de novel·la. Si "La vida fugint" es presentés com a novel·la de ficció, qualsevol lector protestaria davant d'una imaginació tan delirant i tan escassament versemblant.  

Carlotto es diu Massimo de nom, però durant molts anys fou molt més conegut com "el cas Carlotto", un escàndol policial i judicial enorme que sembla una actualització del procés de Kafka. Des que el 20 de gener de 1976 fou detingut a Pàdua, acusat d'un assassinat del qual no n'era culpable fins a l'abril de 1993 en què fou indultat, han passat 17 anys. Durant la major part d'aquest temps, Carlotto opta per l'alternativa que li permet viure en llibertat: fuig d'Itàlia i viu a la clandestinitat. A Paris, al País Basc i finalment a Mèxic.

Aquest periode és el que explica a "La vida fugint", relat autobiogràfic dels anys viscuts a l'exili que defineix com "una presó a l'aire lliure". Es pot llegir com un relat d'aventures curiosament irònic i autoirònic, que és una categoria rara en les autobiografies. Carlotto, potser pel temperament mediterrani, no pot evitar riure's de sí mateix i té una tendència fabulosa a relatar situacions en les quals surt malparat, i és justament aquest recurs el que apropa l'autor al lector, el que més empatia desvetlla.

Carlotto fou, de molt jove, militant de l'organització d'extrema esquerra "Lotta Continua" i aquest militància fa que, un cop a l'exili, connecti de seguida amb els exiliats del món reunits a la vella pàtria dels apàtrides, el París dels anys 80. És allà on es troba espanyols i, sobretot, llatinoamericans. Els primers fugen de la pseudodemocràcia sorgida de la Transició dels Suárez i Pujol i els segons de les múltiples dictadures sanguinàries del centre i del sud d'Amèrica.

Quan decideix, finalment, que la pàtria que més li escau és la de la revolución inconclusa de Zapata, Carlotto se'n va a Mèxic. Les millors pàgines del llibre són, sens dubte, les del periple mexicà. El Mèxic que descriu enllaça amb el Mèxic que explica Buñuel a les seves memòries. El país més surrealista del món. Però també són les pàgines més àrdues i més amargues, perquè el jove italià es revolta intensament davant la injustícia, la barbàrie policial i la impunitat dels assassins. Les experiències viscudes a Mèxic DF eleven el to del llibre, i és allà on Carlotto desplega una rara habilitat per relacionar reflexions personals amb anècdotes (terribles), escenes d'amor i desesperació, dissertacions sobre l'obesitat i la bulímia, la vida, la mort. Caldria que tots visquéssim una vegada a Mèxic?

Com es forja un escriptor? Què fa que un text s'apropi a l'art de la literatura i que un altre sigui simplement una bona redacció? Vet aquí el misteri. És inevitable pensar en sensibilitats i dons especials que la natura concedeix amb el caprici que la caracteritza. Però també compta l'experiència, i l'experiència no és altra que el sofriment. Qui no ha sofert probablement no té res interessant a dir, res a compartir. Caravaggio, italià com Carlotto, sempre m'ha semblat l'artista complet perquè allò que explica a la seva pintura brutal és el testimoni d'un sofriment que explica l'essència de la vida humana. De la mateixa manera que la millor pel·lícula de Buñuel podria ser "Los olvidados", la seva mirada més honesta sobre la Ciutat de Mèxic.

Aquestes són algunes de les reflexions, les idees i les imatges que m'ha dut "La vida fugint" amb tan sols 200 pàgines de prosa àgil, plena de passió per la vida fins i tot quan Carlotto explica amb detalls esgarrifosos com va planificar el seu suïcidi quan ja no podia més. La literatura es fa vida, i la vida, literatura. És això el que ens salva. L'art. Sense ell, i sense allò que anomenem amor, som bestioles cruels, la pitjor espècie de bestiola cruel.

La vida fugint
Massimo Carlotto
Traducció de Miquel Pairolí
Edicions La Campana, Barcelona 2003
(Préstec de la biblioteca La Bòbila de l'Hospitalet)