dimecres, 27 de juliol de 2016

Malditos roedores (Ibáñez y Ribas en Gijón)



Hace años se llevó a cabo un experimento de psicología conductista muy conocido por el gran público, ya que a menudo se le cita incluso en televisión. Hoy el conductismo vuelve, aunque quizás un poco como todo, en una versión diluida, apta para todos los públicos y destinada al entretenimiento de las masas. Debe ser por esa razón que se me ha ocurrido pensar en él incluso cuando pensaba en las cosas de la novela negra española.

En aquel experimento metieron a un grupo de ratitas blancas en un espacio cerrado y con paredes de cristal, como una pecera pero con el suelo metálico y conectado a unos cables eléctricos. Al principio el suelo no está electrificado: los ratoncitos husmean con sus hocicos rosados, se saludan, buscan comida. Todo en paz y harmonía. Pero luego el experimentador activa un resorte, un dosificador de electricidad: el suelo de la jaula vibra y se llena de voltios. Es una descarga intensa y creciente, pero jamás es letal. A medida que la electricidad aumenta de potencia, los ratoncitos pasan de nerviosos a agresivos. Agresivos y luchadores, los unos contra los otros.

Los roedores pelean porque el medio se ha vuelto hostil. Están aterrorizados y su respuesta es la lucha. Se atacan, me muerden, se arañan.

Todo eso lo he recordado después de leer una polémica sobre género y novela que arrancó en el "festival" de novela negra de Gijón de este año y que se puede leer aquí. Para resumirlo (con todo el riesgo que contiene resumir): los escritores Rosa Ribas y Julián Ibáñez se enzarzaron en una disputa bastante agria por la cuestión de la presencia (en realidad por su contrario, la ausencia) de novelas debidas a la mano femenina en la selección previa al fallo que debía premiar la mejor novela negra publicada en el último año. Rosa Ribas lamentó en la lectura del fallo del jurado este déficit, y Julián Ibáñez respondió en un tono no muy alejado del que usa para escribir sus novelas. Luego se apuntaron otras voces al debate y el asunto subió de tono.

A mi me pareció una disputa de otro tiempo, de uno pretérito. Pretérito imperfecto, por supuesto. Pero luego me doy cuenta de que todo tiene una explicación. Intuyo que por detrás de las quejas, los agravios y las reivindicaciones asoma una hostilidad como la de los ratones del experimento.

Ya no se venden libros. Andamos por un territorio extraño que obedece a un mapa nuevo, una "terra incognita". ¿Adónde va el asunto del libro y el lector? ¿Qué le sucede al mercado editorial? La literatura es arte pero es también mercado. Aumentan las editoriales y los escritores al mismo ritmo que descienden los "consumidores". A veces uno diría que compran libros los escritores, o incluso que quienes antes compraban libros ahora los escriben pero ya no compran. El pastel se ha hecho pequeño y parece que tiende a desaparecer. Los autores se ponen nerviosos, discuten por cualquier motivo. Hay que promocionarse y hacerse visible a toda costa. Incluso mordiendo.

Discutirse por el asunto del género creo que es nuevo. Un nuevo campo de batalla. Vamos ampliando el campo de batalla. Pienso (o siento) que quizás nos encontramos ante el reflejo de algo más terrible, más grande, más global. Un clima de tensión creciente, la violencia planea sobre la vieja Europa ensimismada y decadente que antes fue adalid de los derechos humanos y la cultura de la paz. Florecen los nacionalismos y otras formas de egoísmo, se habla mucho de fronteras, de restringir derechos, de revisar todo lo que contenga el concepto de igualdad. (La fraternidad y la hermandad llevan años sin ni tan siquiera nombrarse).

Los ratoncitos hemos empezado a arañarnos. Creo que luego vendrán las dentelladas.

Después de pensar en ratones y psicología conductista pensé en otras cosas: Cervantes y su Quijote, la genialidad con la cual pretendió cargarse el género novelístico de moda de su tiempo y resulta que creó la novela contemporánea. ¿Destrucción y creación son lo mismo? Quizás estaría bien burlarse de la novela negra en una novela. Quizás estaría bien escribir sobre escritores de novela negra que dirimen sobre la mejor novela del año. En "El Maestro y Margarita", Bulgakov sitúa al mismísimo demonio en la sede de la santa academia de escritores de todas las Rusias y decide convertirles a todos en ratas, ya que el diablo tiene este tipo de poderes mágicos y negros. Mira tu por donde cierro el círculo de ratones y escritores y escritoras. Me gusta la idea de Bulgakov.

Luego también he pensado en la enorme vitalidad de la literatura latinoamericana y me pregunto si allí discuten por cuotas de género. Lo desconozco pero algo me dice que no lo hacen. Creo que en Europa hay más ratones que hombres y mujeres, y que hay más luz por allende los mares. Hoy por hoy, la gente de aquella zona nos gana en democracia, en proyectos y en esperanza.

Termino ya porqué tengo la desagradable sensación de haberme metido en un berenjenal ajeno, y yo no puedo aportar muchas titulaciones universitarias y soy maestro de primaria. Me siento como si me hubiese colado, sin invitación, en una fiesta de las que montaba el Gran Gatsby, con toda aquella gente tan selecta.

dimarts, 12 de juliol de 2016

L'estiu de l'escriptor diletant (1)

[La taula de color rosa amb les llibretes, el lloc on passo hores escrivint]

Fou en Josep Pla el qui va recomanar que, si tens una passió, procuris no convertir-la en la teva professió. És a dir: evita que t'hagis de guanyar les garrofes amb la teva passió. Perquè podria acabar com la Passió. La recomanació d'en Pla és discutible. Però la discussió ens podria dur a un univers infinit de contradiccions i paradoxes.

Jo volia ser escriptor des de petit, però vaig créixer en una família pobra que es refiava molt poc de les possibilitats que els fills de casa pobra puguin viure (viure amb dignitat, vull dir) dels beneficis econòmics d'una activitat artística. Vaig estudiar més o menys per obligació, perquè jo volia escriure contes i pintar, i aquestes dues activitats s'interferien amb la cosa de l'estudi, els horaris estrictes de les classes, etc. 

Per fortuna -i amb el temps- vaig descobrir que l'educació (o l'ensenyament) m'interessaven molt i finalment és això el que vaig estudiar, després de perdre dos anys a la Facultat de filosofia i un a la de filologia. Molts anys més tard vaig començar a treballar a l'ensenyament. Ara per ara no sabria dir quin dels dos camps m'interessa més. L'ensenyament i l'escriptura tenen coses en comú que ara no explicaré, però que tenen a veure amb una intenció d'explicar i de compartir el coneixement amb els altres. Amb els anys, també he après que el temps de la vida és finit i que les energies del cos tendeixen a minvar. Cal centrar-se. No es pot fer (ben fet) tot el que hom voldria en una sola vida. I jo diria que només n'hi ha una: vet aquí la gràcia i la desgràcia alhora.

Treballar a l'ensenyament deixa més temps lliure que treballar a la construcció o a les caixes del Mercadona (però menys que a la banca o a la burocràcia de l'estat), i per això m'he permès conjuminar la feina de mestre amb l'escriptura, i ahora, de tant en tant, la pintura. Algú podrà dir que el meu compromís amb l'art és més petit que aquell compromís del qui es llença al doble salt mortal i sense xarxa. Això caldria parlar-ho. Potser perquè em vaig educar en aquella família pobra, a mi em funciona bé així. Diuen que en William Shakespeare treballava per al seu pare moliner mentre escrivia teatre, però és tan sols una hipòtesi.

Darrerament, en Sebastià Bennasar parla molt de la precarietat de l'escriptor. Hi empatitzo molt, del tot. Tot aquell que hagi intentat escriure (i publicar) un text litarari deu saber les hores infinites que s'hi posen. Jo miro poca TV i no m'agrada el futbol. Però de vegades també necessito retallar hores de son. I no és una qüestió de temps invertit: es tracta de l'esforç. Jo he passat més de quatre hores en un sol paràgraf i l'endemà l'he esborrat perquè el trobava fluix, mediocre. Per poder escriure cal llegir molt. I llegir també demana un esforç important. Cal llegir atentament, apuntar, buscar paraules i referències. És frustrant que l'escriptor (català) percebi els diners que percep -si en percep- a canvi de la feina enorme que fa.

De la frustració és pot passar amb relativa facilitat a la indignació. L'escriptor sol cobrar al voltant d'un 10% del preu de cada exemplar venut. Sabent com és el mercat del llibre en català, és fàcil comprendre que la professionalització és impossible. En el camp de la música, molts compositors es dediquen a vendre directament la seva obra via internet. Però parlo de persones com en Tom Yorke, capaç de vendre a tot el planeta la seva música. La seva solució no és aplicable a la de l'escriptor en català.

I així he de dir que, malgrat l'empatia que em desvetllen els articles d'en Bennasar, també sento que potser caldria plantejar les coses pensant en les alternatives viables. A Catalunya, el nombre de publicacions ha crescut molt per sobre del nombre de lectors/compradors. Això és un fet. Fa poc, un editor català proposava reduir el nombre de publicacions i augmentar el criteri de qualitat. Crec que va posar el dit a la llaga. 

Em relaciono amb moltes persones que, gràcies a Déu, no pertanyen a cap capelleta literària catalana. Em solc interessar per la seva vida com a lectors. Molts em diuen que no solen llegir. D'entre els que sí llegeixen, poquíssims llegeixen produccions catalanes actuals. N'hi ha dos que em van dir (sic): "M'agrada la novel·la negra, però un cop me'n vaig comprar una de catalana i no em va agradar gens, de manera que vaig deixar-ho córrer i vaig tornar als meus autors estrangers".

Podríem entretenir-nos a buscar entre els sospitosos habituals:

  • els mitjans catalans no promocionen els autors catalans, ni els públics ni els privats.
  • les editorials catalanes no inverteixen en publicitat o són maldestres en aquest apartat, i són invisibles tot i que es queixen molt.
  • hi ha una mala política (una nul·la política) de suport a la creació catalana, malgrat les continuades declaracions de supremacia catalana i de la cosa sobiranística. (I su us plau, que no em responguin que "ja ho arreglarem quan siguem independents" perquè un sant s'hi va morir -i no s'ho creu ni Déu).
Crec que -lamentablement- les tres respostes són certes. Tan certes com que la Lluna és el satèl·lit de la Terra. Però també cal fer autocrítica i demanar-se, humilment, si no serà que la literatura catalana té una qualitat més aviat escassa o, com a mínim, una capacitat molt petita per crear lectors fidels. (Que consti que jo sóc partidari del lector infidel perquè és un lector curiós: l'actitud de tasta-olletes és molt recomanable en el "consum" d'obres artístiques).

Per acabar aquest primer fascicle de la meva tesi, deixo tres preguntes que intentaré resoldre al proper lliurament, perquè així anem pensant entre tots:
  • hi ha cap relació entre la falta de compromís i la qualitat literària? Són millors escriptors els escriptors més implicats (els qui volen viure de l'escriptura?).
  • és bo que l'escriptor mostri públicament les seves idees i compromisos polítics, o és preferible que "escrigui novel·les i prou"? L'exposició de les seves preferències socials, culturals i polítiques crea lectors o fa perdre lectors?
  • els escriptors catalans escriuen amb voluntat de crear obres interessants o bé busquen massa l'entreteniment? Ens hem platejat quina literatura ens cal? Escrivim pensant en el mercat o escrivim pensant en allò que volem dir? Quina diferència hi ha entre "dir" i "explicar històries"?
[Fins a la setmana que ve, en què donaré les meves respostes i plantejaré algunes propostes que molestaran més d'un].



diumenge, 10 de juliol de 2016

Jerome Charyn. Autoficcions i/o no ficció creativa: nedar o bussejar


Referint-se a en Jerome Charyn, és la professora de literatura americana Sophie Vallas (Universitat d'Aix-Marsella) la qui parla de "no ficció creativa". No és un concepte complicat d'entendre i a més a més qualsevol lector de Charyn sabrà comprendre de seguida a què es refereix: Charyn usa el material biogràfic i familiar per escriure una obra poderosa i densa, d'una profunditat i d'una bellesa terribles. La bellesa del monstre. Fa bo de saber que els nostres veïns francesos gaudeixen de bons assagistes a les seves universitats. És bo saber què és allò que ens allunya de ser un país normal, i que la cultura és l'única estructura d'estat que ens falta, i alhora l'única que no contemplen els polítics nacionalistes. 

He entrat a l'obra de Charyn després d'enllestir la de Marc Behm (la part de l'obra traduïda a la llengua castellana, vull dir). Cal dir, per ser just, que tot aquest material procedeix de la biblioteca La Bòbila de l'Hospitalet. No ho solc fer, però he començat a submergir-me en Charyn (nascut al Bronx, Nova York, el 1937) a través d'un assaig: "Jerome Charyn et les siens. Autofictions" (Presses Universitaires de Provence, Aix-en-Provence, 2013) i alhora amb dues novel·les extraordinàries: "El hombre barbo" (The Catfish Man, 1980)  i "Llamado paraíso" (Paradise Man, 1987). La primera és l'exemple més palpable d'aquesta literatura d'autoficció i la segona una peça indispensable de l'anomenat gènere negre. A "El hombre barbo" Charyn recrea en clau de literatura la història de la infantesa amb la mirada posada en el pare, un emigrant polonès que arriba als Estats Units (terra d'acollida, que diria Pujol) i va a raure a la ribera del riu Bronx, dominat pels barbs, aquests peixos sense escames que viuen al fang i  s'empassen tot allò que els cau a l'abast de la gargamella.

La lectura dels textos autoficcionals de Charyn du el lector a evocar la literatura de Bukowsky inevitabement, però també la del "dirty realism" que va néixer poc més tard. Per entendre'ns. La prosa de Charyn és extraordinàriament dura i demolidora, però està escrita amb una potència poètica que cal llegir i, si és possible, guardar a la capseta dels tresors que ens dóna la vida. La poesia impregna el fang del suburbi més tenebrós, perquè "res humà no ens és aliè" (segons la frase de Hemingway).

Charyn va compondre una sèrie de novel·les que s'han publicat sota l'etiqueta de la novel·la negra, però que evidentment van molt més enllà de la qüestió de les etiquetes perquè resulten inclassificables en la mateixa inclassificabilitat de Behm. És aquí on cal emmarcar "Llamado paraíso", una novel·la vigorosa i amb una capacitat de succió equivalent a la d'un forat negre de l'univers. Farien bé molts dels autors i comentadors del gènere negre català de llegir Charyn, i estic segur que els ajudaria a reflexionar. I els convidaria a buscar una producció literària sobre la veritat. Crec que la lectura de Charyn ens podria haver evitat alguns debats prescindibles i confusos, com ara el que va tractar de la nomenclatura del gènere. I també sento que Charyn ajuda a pensar qui som, com som els humans. El quid de la qüestió, al capdavall. I de passada adverteix que la millor literatura no és la que més es ven, perquè això és impossible. Però vet aquí: 25 anys més tard, hi ha un lector que no neda per les aigües de Charyn sinó que hi busseja (amb el risc assumit i conscient d'ofegar-s'hi, és clar).

Charyn explica perquè no es mereix ser considerada novel·la la novel·la d'entreteniment. Per ser novel·la, el text ens ha d'ensenyar coses que no sabíem i ens ha de fer preguntes que no podrem ser capaços de respondre. Tal vegada el debat sobre la novel·la negra no hauria de ser
què anomenem "novel·la negra"?
si no una altra cosa molt més essencial
què anomenem "novel·la"?
Tots els gèneres de totes les arts, com tot i com tots, tenim el mateix dret a existir i a ser considerats. Ho vull deixar explícit per evitar comentaris que no calen. Però de la mateixa manera que en Johann Sebastian Bach i en Lluís Llach no es poden situar al mateix capítol d'una història dels gèneres musicals (no parlo que qualitat, si no d'intenció), tampoc no es pot situar al mateix calaix el qui vol entretenir amb el qui vol fer pensar. Els professionals de l'educació ho distingim per obligació: curiositat i interès són coses diferents. Entreteniment i pensament no són sinònims. Informació i coneixement tenen poc a veure. Nedar i bussejar són accions oposades.

Amb tot això no vull dir que calgui haver nascut al Bronx per poder escriure novel·la negra, de la mateixa manera que haver nascut al Bronx (o a La Mina) no pot garantir ser un bon escriptor. Però cal tenir coses a dir quan et poses a escriure, i no poden ser coses banals ni aventures fictícies.

Si tingués poder de convicció, convidaria els seguidors del gènere negre a llegir Jerome Charyn. Més que res perquè és gairebé un contemporani (de fet, Charyn continua entre nosaltres al món dels vius avui quan escric), de manera que no ens obliga a revisar Hammet ni Chandler si no que ens convida a pensar, senzillament, des de la contemporaneïtat. I a gaudir d'una poesia extrema i radical que surt de la veritat, sense artifici. Ens ho mereixem.