dimarts, 26 d’abril del 2016

Blogs ressenyaires, blogaires lectors


Som una colla de blogs els qui fem ressenyes de llibres. Novetats o no, catalanes o no, o també o tampoc. Cada cop que els recompto m'en surten tres de més i dos de menys, i al capdavall ja no sé pas. Abandono l'intent quantitatiu.

Fa poc, a propòsit d'una ressenya sobre un festival de novel·la negra vaig lamentar que, als qui fem ressenyes als blogs, els autors ens demanin la ressenya de la seva novel·la o novel·leta, i que en canvi no es recordin de nosaltres en cap taula rodona, de cap festival, de cap certàmen. Ni negre ni criminal. En aquesta ressenya, més d'un bloguista ressenyador em va dir que tenia raó, una resposta que no sol ser habitual als meus articles.

El lector atent ja s'ha adonat que vacil·lo entre bloguista i blogaire, i això ho he d'explicar: en Gabriel Bibiloni, que és un filòleg excel·lent, recomana bloguista enlloc de blogaire, i ho argumenta molt bé. El sufix -aire es refereix a ocupacions antigues i poc intel·lectuals (trabucaire), o bé a característiques humanes poc positives (rondinaire). Darrera de la conyeta "blogaire" també hi ha l'Associació de Relataires (relataires en català, òbviament), un grup heterogeni i curiós, i amb una trajectòria tan llarga com peculiar. I que consti que jo hi vaig participar durant una bona temporada.

A mi la paraula que m'agrada és bloguista. Bloguista que fa ressenyes. I ja he dit que no en sé fer una valoracio quantitativa, però pel què a la qualitativa he arribat a un primer esborrany en la meva anàlisi.

Trobo concepcions de la "ressenya" molt diverses, tan diverses que he procurat un inici de classificació que fa així:

TIPUS A -La ressenya sincrètica. La ressenya apareix com una cita bibliogràfica, una nota. La fitxa del llibre, el resum o sinopsi que la contraportada ofereix i un brevíssim comentari personal, que no sempre apareix. 

TIPUS B -La ressenya ampliada. La ressenya inclou notes de lectura, referències, informacions. Hi ha una pretensió d'influència o de recomanació, incorpora un cert risc per part de l'autor de la ressenya, ja que hi apareix la qüestió crítica.

TIPUS C- La ressenya que acarona. La ressenya és més aviat un massatge bondadós a l'autor, una declaració d'amor o fins i tot una adulació. L'esperit crític se sacrifica en nom del bonrotllisme ("chupapollismo" en castellà) i s'incorre en el risc excessiu de l'admiració, que conté el perill de generar incredulitat en el lector: el ressenyador creu efectivament que la novel·la ressenyada és genial, o bé vol complaure algú i crear una dinàmica de mutualisme adulador?

TIPUS D- La ressenya crítica. Ressenyes (escasses o molt escasses) en què l'autor s'arrisca de veritat a expressar l'opinió que li ha merescut la lectura, amb tota mena de consideracions. La ressenya s'entén com una vivència, la lectura com a experiència vital. Sense consideracions amb els gustos majoritaris, les amistats i demés encorsetaments. La ressenya esdevé un text amb valor propi, que pot expressar els pensaments i les emocions que viu el lector-ressenyador.

No cal dir que hi ha blogs de ressenyadors en què hi apareixen ressenyes de més d'una tipologia, perquè si els temps són líquids, també ho són els blogs i les persones que els escriuen.

Tampoc no cal dir que els tipus A i C em resulten poc interessants: els primers per escassos i els segons per excessius en l'acriticisme flagrant que els inspira. Em dol (però entenc i comprenc) que siguin aquestes tipologies les que conreen més visites i més seguidors. Vivim en un temps i en un país molt mediocre i molt pudorós, en què l'anàlisi seriosa i la crítica són mal vistes. En d'altres bandes del món, la crítica és ferotge i no cau a la trampa de la "crítica constructiva". No cal ser un adulador per ser educat, i dir la veritat lliurement és més i més "educat" necessari que mai.

Vivim en un país en què la crítica literària ha estat abolida per raons de mercat (tal com el periodisme lliure en general), i els bloguistes ens hem de poder permetre aquesta funció, abandonada pels professionals i els acadèmics. Ningú no es vol arriscar a perdre el lloc de treball, les garrofes són les garrofes. Però als bloguistes no ens poden prendre les garrofes, afortunadament. N'hi ha que estan a l'atur i d'altres, com jo, que vivim de fer feines i professions llunyanes, i que escrivim per plaer o per aquella necessitat d'expressar-se per escrit que reivindica Rainer Maria Rilke:

escriu només si és això el què et demana el cos, i no tinguis res més en compte.

dimecres, 20 d’abril del 2016

Rembrandt en Cuba (Leonardo Padura)


¿Qué hacía una pintura de Rembrandt en La Habana en 1939 y porqué aparece en una subasta en Miami en 2008? ¿Cuál es la terrible historia dels transatlántico S.S. Saint Louis, que zarpó de Hamburgo en 1939 con casi mil judíos emigrantes y estuvo unos días varado en Cuba? ¿Qué fue de la familia Kaminsky, judíos de Cracovia, emigrados al Caribe?

"Herejes", de Leonardo Padura no solo responde a estas preguntas si no a muchas más. Con el envidiable estilo el narrador nato, dueño del tiempo, la descripción y el equilibrio preciso, la novela acoge en sus brazos generosos, como de mamá amorosa, una historia que arranca en la vieja Europa del XVII y llega hasta nuestros días. Un flujo de dolor y miserias humanas pero al fin y al cabo una historia humana. De hombres que huyen con miedo, pero que también aman. Hombres que buscan y no encuentran, pero gozan, transitan, se ríen, beben. Sobreviven. Herejes tiene algo de epopeya, algo de relato de intriga, algo de catálogo humano y manual de supervivencia. Y la mano firme de un maestro.

Leonardo Padura construye una novela. Así, sin más. Si los técnicos de ventas de la editoriales y los libreros lo venden como novela negra (o de intriga detectivesca) será por las cosas de la moda y porqué el asunto está jodido, pero la verdad es que "Herejes" es novela y punto, novela con N mayúscula. No solo por esa mirada a lo largo y ancho de la historia y del tiempo si no por ese retrato tan vívido de la Cuba de hoy, de la vida en las calles de La Habana. Uno llega a oler a qué huelen esas calles y escucha el zumbido del motor del Chevrolet Bel Air, quizás el coche más bonito del mundo. Y se enternece con la historia del perro callejero Basura II, hijo del difunto Basura I. Es en esos detalles en donde la historia crece, se multiplica, se enrama.

Leonardo Padura deja zonas oscuras (¿el punto ciego de Javier Cercas?) porqué en su historia los encajes perfectos y las certezas tienen poco espacio. Uno se pregunta si se trata de una historia de supervivientes o de vividores, de la calle o de algo superior e inefable. Las dudas crecen. El cuadro de Rembrandt que provoca la génesis del relato (Cabeza de Cristo), ¿es el retrato de un judío holandés?

Pero más allá de la historia que cuenta, Padura me resuelve algunas dudas que me atormentan en los último tiempos: ¿es la novela negra efectivamente un género inferior? ¿la novela negra es novela popular y de escaso valor iterario? Y sobretodo esa duda: ¿el epíteto "novela negra" se usa espureamente como excusa para escribir decididamente mal? Padura me lo responde: es posible escribir buena novela en clave negra, es posible escribir novelas que no sean un tedioso relato de detectives resolviendo enigmas absurdos y es posible hacer novela de verdad, aunque sea con detectives por enmedio.

Padura sabe hacer descripciones buenas y a la vez creíbles, e incluso tiernas. Su acercamiento a lo humano es ejemplar. Escribe los diálogos justos y bien pensados, y bien situados. Nada de esas cosas aburridas y con guiones precediendo frases que no aportan nada, y que ni tan siquiera describen a quien las dice, si no que reflejan algún aburrido y prescindible trasunto del autor. De lo inmediato a lo lejano, de lo anecdótico a lo simbólico y a la vez lo eterno.

Pues eso, que si: que se puede escribir buena novela negra y detectivesca y de intriga. Hay unos cuantos escritores de por aquí que yo me se (y usted también) a quienes les convendría leer a Padura durante unos años, durante los cuales deberían tener terminantemente prohibido escribir ni una sola línea.


dilluns, 11 d’abril del 2016

El vi, la sang i l'Espluga que el va Francolí


Dissabte 9 d'abril, les 6 de la tarda. En un dels cellers de vi que van florir a l'Espluga fa uns anys. Segona edició del festival de novel·la criminal "El vi fa sang". El lloc és bonic, entre antic i ben restaurat, les enormes botes de vi i aquella olor de la fusta noble i vella. 

A l'escenari improvisat hi seiem sis escriptors que hem vingut a presentar les nostres novetats. Em miro el públic que seu davant meu. Diria que hi ha un empat (un equilibri) entre gent de l'Espluga i autors, editors, les parelles llurs. El local és ple. Podries dir: caram, quin goig que fa. 

El presentador pren el micròfon i s'arrenca, i en aquest precís instant sento com si l'ànima meva es deslliurés del cos meu i ascendís, com enduta per un globus d'hel·li, cap a les solemnes i ombrívoles bigues del sostre. Des del cim em miro el meu cos allà al capdavall i me n'adono, sorprès, que no està adormit ni desmaiat. No tan sols roman assegut amb dignitat (dignitat sense elegància, tot sigui dit) si no que acaba d'entomar el micròfon que li atansen i es posa a parlar.

[Com se'm nota que estic llegint Schopenhauer, el que diu: pren distància, mira't aquesta vida miserable com si fos una obra de teatre]

No puc deixar de pensar en unes frases d'en Fernando Marías llegides fa dos dies, en una molt bona entrevista que li van fer a Bearnblack:
Falta hablar claro respecto al boom [de la novela negra] y decir que es artificial y que no existe. Hay muchos festivales de novela negra, muy bien, y eso hace creer que existe un mercado y lógicamente quien escribe se inclina por la novela negra pensando que existe ese mercado que no existe y luego pasa lo que pasa, una invasión de novelas sin la calidad necesaria. Pero no hay que preocuparse demasiado, esas novelas sobran y cuando pase el tiempo sólo las novelas de calidad quedarán. Pero el boom es artificial, hay muchos festivales y pocos lectores.
Els autors parlem i ens esforcem, cadascú, amb l'estil i les competències que la natura, el temps o Nostre Senyor ens ha dat per atreure l'atenció del públic. Algun d'ells pensa (i es pensa) que vendrà algun llibre si s'hi esmera. Circulen els vins: els amos del celler conviden els assistents a un got de vi rosat més aviat mediocre, però el gest i el ressò del dring (i el brill de l'or malvat) són molt rumbosos. L'acte pren, així, un to litúrgic. La paraula i el vi, la sang. El cos ofert als fidels, la missa caníbal.

Però no et pensis que tot això sigui massa seriós. Vist des del sostre, diries que és desenfadat, de vegades jocós, amateur, lleuger. Hi ha moments que són més propers a un foc de camp de minyons escoltes que no pas a un esdeveniment literari. Hi ha moments en què penso que els viticultors de l'Espluga han organitzat un cap de setmana de promoció del seu negoci, i que han dut uns quants escriptors per fer-hi de majorettes. Ara en diem "cheerleaders". Ahir va venir el diputat sobiranista Lluís Llach. I un mosso d'esquadra que va seure a la taula amb l'uniforme de gala de la pasma.

Que consti que em sembla legítim: les coses estan molt fotudes i cal espavilar-se. També em sembla legítim (i lògic) que, en acabar la ronda de presentacions, es venguin més ampolles de vi que llibres. El rosat que ens han ofert no era res de l'altre món, però a l'Espluga fan uns negres molt considerables. El vi negre no és un boom, és la història. Fa una mica més de cent anys, Catalunya era un camp de vinyes que anava des de l'Ebre fins al Pirineu, i de Fraga a Mataró.

A mi em continua agradant més el festival de Tiana que el de l'Espluga. I em diràs: aquesta opinió no calia. D'acord, potser no calia. Però, per la mateixa raó, tampoc no cal amagar-la. No em faria res parlar d'això amb els organitzadors, sincerament: la crítica ha de ser constructivista més que constructiva.

També trobo a faltar un festival de literatura catalana que es recordi que a Catalunya no tan sols s'escriu en català (a Catalunya hi ha un escriptor francès que escriu en francès i un irlàndès que escriu en anglès), i que això passi en un festival com aquest, que s'esdevé en un lloc que no és Barcelona, perquè cal dur la paraula arreu, com diria un missioner. M'agradaria veure (escoltar) una taula rodona d'editors, de crítics, de bloguistes dels que fan ressenyes. Penso que això hi hauria de ser, perquè aportaria oxigen i superaríem aquesta impressió de déja vu que provoquen les taules rodones dels festivals.

*

Sento aplaudiments i llavors l'ànima meva punxa el globus i davallo, vertiginós, fins al meu cos, que ara somriu lleument, tímid i atemorit perquè mentre parlava es veu que he deixat anar dues blasfèmies: una d'ateu i una de mal patriota (no sé si l'Espluga és un municipi per la independència però té un aire carlí molt evident). També em diràs: tot això no calia. Però mira, trobo que sí, que calia: entre tan de bonrotllisme i tan foc de camp i tot això, tota aquesta comèdia, dir un parell d'expressions gruixudes i incòmodes penso que és oportú. Els escriptors no som aquí per caure bé, si no per dir el que el món cal que escolti. No pas per dir el què el món vol sentir, el que complau. I no som millors persones que els manobres i a més a més no tots som amics de l'ànima. I a més a més, què carai, no venem llibres perquè en aquest país no es llegeix gaire, o molt poc o gens, i no es compren llibres. I, dels poc que es compren, la majoria són en castellà, i els intel·lectuals de Can Koiné que s'hi posin com vulguin, que les coses són aixines.

Un cop recompost, em trobo signant un llibre. Aprop meu, una escriptora també en signa un. Ite missa est. Guaito amb sorpresa una senyora que surt amb una bossa de plàstic gràcies a la transparència de la qual descobreixo que conté tres llibres. Penso altra vegada en les opinions d'en Fernando Marías. I tu? em demanes. Jo? No n'he comprat cap: la meva realitat econòmica, que tendeix a la precarietat, em limita molt. Aquest mes d'abril ja he gastat uns 50 euros en llibres i no puc més, i venir a l'Espluga per autopista (torno per la perillosa però gratuïta N-240) no és cap broma. Si m'esclafés un camioner foll o endormiscat tal vegada em farien un homenatge a l'edició del 2017, vés a saber.

De tornada cap al cotxe passo aprop de la casa pairal dels Bosch de l'Espluga, que és la casa de la qual va fugir l'avi Lluís cap a Barcelona, acollonit per la gana i la misèria. En aquell temps, a l'Espluga s'hi feia un vi dolent i barat, del de garrafot. Cent anys més tard, després de la mort dels meus pares, vaig emigrar de Barcelona per refugiar-me en una vila obrera del Vallès. Allà (aquí) vaig començar a escriure novel·la negra.   

divendres, 8 d’abril del 2016

Los ángeles de hielo, Toni Hill en gótico



El azar, que es caprichoso por naturaleza, quiso que "Los ángeles de hielo" llegara a mi mesita de las lecturas mientras en ella también estaba "Los elixires del diablo", la diabólica novela de E.T.A. Hoffman. Por si esto no fuera poco, también está "El punto ciego", el último ensayo de Cercas.

Creo que dos años atrás escribí en alguna parte que, a la época en que vivimos, la literatura que mejor le sienta es la gótica. Ya se que estamos sumidos en el boom (¿la burbuja?) de la novela negra o policíaca, pero sigo pensando que nuestros tiempos se prestan mejor a la mirada de lo que algunos llamaron el "romanticismo oscuro". El género policial se empeña en descifrar la verdad para luego aislar al malo y, a poder ser, meterlo en la cárcel. Y así nos quedamos más tranquilos.

Pero hay algo que nos sigue inquietando en cuanto se apaga la luz. Una sombra que nunca duerme, algo que está ahí pero donde, como... Quizás se trata de un burdo fantasma, una pesadilla de niño. Pero también podría ser algo más tremendo, más raro, más lúgubre. Un mal metafísico que acecha en cada sombra, en cada duda. Cualquier haz de luz proyectado sobre un cuerpo dibuja una sombra mucho mayor que las medidas del cuerpo iluminado.

Me dijo un profesor de astronomía que, si nos dejasen caer en un punto cualquiera del universo, tendríamos un 99,99% de probabilidades de caer en la negrura más absoluta. El universo es una infinitud oscura.

Toni Hill transita del policial al gótico, y eso es algo que celebro. Es un tránsito suave, porqué mantiene su voz y tono narrativo, sencillo por eficaz, sin sobresaltos estilísticos ni esas líricas odiosas que a menudo empañan el gótico. Hay enigma, hay pregunta y la historia que cuenta es la búsqueda de la respuesta más que la respuesta en si misma. Otro acierto.

Y entre los aciertos está la elección del momento del relato: la Barcelona de 1916 que, no por casualidad, es la que ahora cumple un siglo exacto. En esta mirada anacrónica está una de las mayores virtudes del texto: ¿han pasado cien años y seguimos en el mismo lugar? Hill juega al anacronismo con humor, aunque a veces negro. Busca las similitudes y las diferencias entre 1916 y 2016, mezcla personajes históricos con ficticios, recrea, se divierte, salpica las páginas con referencias bien situadas: Jane Eyre y Cumbres borrascosas, Hofmann por supuesto, Henry James y el otro James, M.R. James. Y a la vez hay algo del cine de fantasmas del bueno, con una espeluznante dama de negro que asoma en las primeras páginas. Solo en el prólogo, el lector cuenta tres cadáveres, en un guiño oportuno al género negro justo cuando está a punto de ponerle unos cuernos gozosos. Este soplo de aire horrible y malsano (ambigüedades, intuiciones, decadencia, maldat, perversión, psicoanálisis, espiritismo) discurre por todo el relato, asoma por las esquinas de las frases y se aproxima constantemente. Hay un envidiable control del tempo, una demora lánguida que le permite al lector anticipar, con horror, la llegada de algo inminente y maligno, la locura, la perdición.

El retrato de la ciudad de Barcelona (y esa mansión en las afueras) bebe de la mejor tradición contemporánea, y yo diría que uno recuerda al gran Mendoza de "La verdad sobre el caso Savolta", así como al no menos grande de "La ciudad de los prodigios". En aquélla Barcelona se estaba forjando algo de esta, la de hoy. Contar esto es, sin duda, la función del escritor.

Hill se vale de la mirada de un extraño apátrida, medio catalán y medio austríaco, -y además psiquiatra que ha conocido a Freud, y a su hija Anna(!)- para describir la Barcelona de la época, un mundo decadente (y ya por entonces con una burguesía protoindependentista que forjaba el imaginario presente, de tintes prefascistas) que vivía maravillosamente alejado de la guerra horrible que estaba transformando al mundo, justo por encima del impenetrable Pirineo. España siempre ha estado lejos, fuera de los grandes conflictos bélicos transformadores, y uno se pregunta a menudo si eso es bueno o malo. Diría que Hill también se hizo esta pregunta.

Tal como dije al principio, la novela de Hill me llegó casi simultáneamente al ensayo de Javier Cercas en que, entre otras cuestiones mayores, habla del compromiso del escritor. Del compromiso del escritor con la escritura, con la literatura. Hay que felicitar a Toni Hill por el giro en su narrativa, por la apuesta por lo romántico oscuro y por todos los homenajes, citas y referencias que iluminan una novela valiente y osada que muestra, antes que nada, sus deudas como lector pero también su mirada sobre el mundo.

Hay que tener en cuenta que Toni Hill (él o su obra) se mueve en el terreno pedregoso de los escritores que, aún sin ser "mediáticos", si son publicados y publicitados como "best sellers" populares, con amplias campañas en los medios. Es por eso que le agradezco este giro valiente que le situa entre los escritores de verdad. Para un lector formado en la literatura gótica como yo, la lectura de "Los ángeles de hielo" es un placer. Para un escritor que también apuesta por los fantasmas y lo sobrenatural, una gran noticia.