dimarts, 29 de març de 2016

El affaire Gijón. Género y guerra de sexos


Es posible ser inocente, pero ingenuo no. Lo de la ingenuidad se terminó con el asunto de la serpiente y la manzana, y más concretamente con la escena final, la del dedo que señala y la expulsión del Edén. Sin embargo, existe en el alma humana un imborrable recuerdo edénico, una nostalgia del paraíso. Nada nuevo.

Lo de los festivales literarios es algo que me interesa poco y me preocupa nada. Leo con devoción religiosa a Mary Shelley y a Mikhail Bulgakov, los cuales creo que no acudíeron jamás a Gijón ni a Getafe ni a Tiana. Pero hete aquí que un día de esos vi la polvareda levantada en Gijón por un caso bastante bochornoso. Alguien seleccionó las 20 (o algo así) mejores novelas negras del año 2015 y en la lista no aparece ni un solo título escrito por una escritora. Todos machos y además escritores (es decir, aspirantes a macho Alfa por la vía de la literatura, lo cual es casi enternecedor). Si los confeccionadores de la lista pretendían publicidad para el certamen hay que felicitarles, pues usaron una táctica brillante.

[Bien pensado, escoger la mejor novela del año por votación popular me parece uno de esos usos espúreos de la democracia, y más en un país que vota mayoritariamente al partido más corrupto. Léase por "país" España o Cataluña, cada uno a su gusto: monta tanto Isabel como Fernando, Mariano como Arturo].

El caso ha provocado una cantidad de tinta (especialmente digital) poco común. Más de uno lo califica de escándalo. Entre las opiniones que he leído (que no son muchas), destaco la que aporta David Llorente. Recomiendo mucho la lectura, al margen de cual sea el punto de vista del lector. Por algo será que Llorente es uno de nuestros mejores escritores. Llorente cuenta algo así: que hay que ser muy ingenuo para escandalizarse. En realidad cuenta más cosas y apunta a la etimología del problema, y por eso me gusta.

Durante los años del pelotazo, del festival inmobiliario y de la bacanal bancaria, tuve que escuchar infinidad de veces (y a veces entre insultos) que la guerra de clases estaba abolida, que solo un zoquete nostálgico y/o rompehuevos era capaz de hablar de clases sociales en conflicto. Pero llegó el batacazo y reapareció la guerra por doquier. Y de repente todo era una guerra: el norte contra el sur, el cristiano contra el moro, el rico contra el pobre. Para rematarlo (por si quedaba algún ingenuo) nos llegó la resurrección del nacionalismo áspero y egoísta -que voy a decir, yo, pobre de mi, que vivo en Cataluña-, la xenofobia, el hooliganismo de testuz rapada. Bienvenidos al mundo real.

En ese paisaje de batalla a campo abierto era casi predecible que reapareciera la guerra de sexos con todas sus letras, con toda su crudeza. Quizás lo único que diría es que resulta curioso (o incluso fascinante) que se manifieste en el mundillo más bien soso y soñoliento de la cosa literaria, lleno de aburridos intelectuales de medio pelo. Aún así, diría que esa jarra de agua realista y fría no debería de sorprender (escandalizar) tanto en el submundo de la novela negra. Uno tiende a creer (¡por ingenuo!) que las personas que escriben novela negra son las que menos deberían escandalizarse ante determinados fenómenos sociales. Tiene tela, el asunto. ¿Se imaginan ustedes a Hammet escandalizándose por la cantidad de delincuencia que corre por las calles del Bronx? Pues bien: ahora imagínense a un puñado de escritores españoles (¡de novela negra!) haciendo lo mismo tras descubrir que vivimos en una sociedad machista.

Me limitaré a aportar un dato de mi experiencia profesional. Llevo bastantes años trabajando en la educación primaria. Que es un mundo apabullantemente femenino, por cierto. He visto pasar casi innumerables políticas educativas (siempre novedosas y progresistas) destinadas a promover la igualdad de género. Des de los lejanos tiempos del término "coeducación" se han sucedido cantidad de estrategias, programas piloto, reformas curriculares y etc en el mismo sentido. Hemos hecho de todo y seguimos en ello. No por ingenuos, si no por militantes. Uno no milita jamás por ingenuidad sino por idealismo, que es la expresión espiritual de la rebeldía.

Pero hoy, cuando las niñas se dibujan a sí mismas lo hacen como princesas. Y los niños, como guerreros, en todas sus variantes: Lancelot, Spider Man, Cristiano Ronaldo. Ninguna walkiria, ninguna Amelia Earhart. Ningún peluquero, ni un enfermero, ni un Luther King. Hay excepciones maravillosas, que son maravillosas por excepcionales. Nos agarramos a ellas y tiramos p'alante. Pero sin ingenuidad.

dissabte, 26 de març de 2016

Jordi de Manuel i el Foc verd. Entrevista


"Foc verd" és la darrera novel·la que publica en Jordi de Manuel (Barcelona, 1962), un autor amb una obra força extensa i que inclou gèneres i registres diversos. En aquest cas continua la sèrie protagonitzada per l'inspector Marc Sergiot, aquest cop desplaçat a Galícia, durant un estiu terrible d'incendis forestals. L'olor del fum i la cendra sobrevolen les 200 pàgines, que narren tretze dies d'intriga policial.

NIGRA SUM: El primer que es descobreix en començar la lectura de “Foc verd” és que que tenim a les mans el vuitè lliurament de la sèrie policíaca dedicada a l'inspector Marc Sergiot. No obstant això, l'autor procura que el text sigui autònom, que funcioni per sí mateix. Com i quan va aparèixer en Marc Sergiot? La sèrie respòn a un projecte previ o bé t'hi vas anar trobant?

JORDI DE MANUEL: Cada novel·la, cada relat, hauria de funcionar independentment de les altres obres. La intenció sempre és aquesta, però la intertextualitat és inevitable. Hi ha personatges que apareixen en altres novel·les i el lector que les ha llegides pot anar bastint el gruix de vida d'aquests personatges, però procuro que això mai no limiti ni faci minvar la novel·la. Un escriptor se la juga sempre, sempre que publica una obra de ficció, sigui novel·la, relat o el que sigui. Mai no ha de fer trampes, ni enganyar el lector. 
Sergiot neix l'estiu de 1996, quan vaig començar a pensar “L'olor de la pluja”. El vaig concebre com a personatge secundari, però va anar creixent tant que es menjà els altres . “L'olor de la pluja” es va publicar el 2006 i forja la saga, però abans vaig publicar tres novel·les breus (totes premiades i escrites després d'acabar una primera versió de la novel·la mare) on surt Marc Sergiot.
«Foc verd» és una peça més del petit univers de les novel·les protagonitzades per l'inspector. La sèrie, el projecte, o com se li vulgui dir, acabarà amb una altra novel·la i un recull de relats que estic acabant. Els relats són duríssims, potser el més negre que mai no he escrit, i en cada un hi apareix l'inspector Sergiot, de vegades traient discretament el nas, d'altres en ple protagonisme. 


NS: L'inspector Sergiot se'ns presenta com un personatge apocat, de vegades poruc, tímid, discret, amb una vida que el situaria en aquella zona que podríem anomenar “gris” per entendre'ns. Aquesta estratègia permet posar el focus i el color a la trama, als personatges secundaris. Se situa a la franja de policies més propera a Maigret que no pas a Sam Spade?

JdM: La suposada grisor de l'inspector, efectivament, em permet fer destacar altres personatges i aspectes de la trama. Sigui com sigui, pels comentaris de desenes de lectors a les xarxes i de molts més en clubs de lectura, sé que moltes persones empatitzen amb la personalitat de Sergiot. Suposo que aquest fet es fonamenta en que es tracta d'un ésser humà normal, un antiheroi on tothom pot veure reflectida, sense estridències, alguna part de si mateix. 
Suposo que s'assembla més a Maigret, ho dic avergonyit per no conèixer a Samp Spade més que en la versió cinematogràfica: crec que l'únic que tenen en comú Sergiot i Spade és que ambdós són fumadors empedreïts. 


NS: A la darrera part del text hi ha un canvi de ritme sobtat, un gir quasi vertiginós en l'argument. Els rols de víctima i culpable vacil·len i es capgiren: es fa difícil dir qui és víctima i qui culpable. És una reflexió moral que ens pots dur a pensar en molts fenòmens contemporanis. Penso en russos i ucraïnesos, Israel i Palestina, colonitzats i colonitzadors... Vivim en un món que també és líquid en aquests termes?

JdM: La literatura ens explica el món, Coetzee recentment va dir que «el novel·lista és un redactor d'expedients sobre la humanitat», és una definició brillant perquè la ficció literària, i molt especialment el gènere negre, posa sobre la taula els dilemes morals de la societat. A «Foc verd» la frontera entre ser víctima o culpable es torna difusa, prima com el paper de fumar. Fa un parell d'anys em van convidar a fer una sessió en un centre penitenciari sobre un llibre meu (cap dels negres, per cert), vam acabar parlant de tot menys del llibre i mentre escoltava alguns reclusos em vaig adonar que l'atzar i un cert entorn podria haver fet que jo estigués al seu lloc i ells al meu.


NS: La novel·la transcorre en una aldea gallega, a la Galícia profunda i rural, on hi arriba un inspector de Barcelona. Les comparacions i els paral·lelismes entre els dos països són inevitables. Galícia i Catalunya poden ser diferents o semblants: són dues regions perifèriques d'Espanya, amb un caràcter identitari molt fort, molt conservadores, i on la religió, secularment, ha tingut un gran pes sobre la vida quotidiana. Més enllà de les especificitats locals, creus que la història criminal que expliques es podria donar a Catalunya? Per què a Galícia?

JdM: Una de les dues trames podria haver passat a qualsevol lloc del món, l'altra a Catalunya o a Galícia serien possible, de fet ha succeït i succeirà aquí i allà. Vaig triar Galícia perquè és on va néixer la novel·la, en un incendi terrible que vam viure durant el viatge. També perquè és una terra que visito regularment i, després de tants anys, crec que he arribat a entendre alguns trets que caracteritzen la societat gallega. L'ambient rural, el caciquisme, les tradicions, els costums, el paisatge em permetia generar l'atmosfera que jo volia: situar el lector a l'aldea i immiscir-lo dins la trama. Si aconsegueixo que el lector «viatgi» a l'aldea gallega sé que li acabarà agradant el llibre. 


NS: En un moment de la novel·la, l'inspector Sergiot reflexiona sobre “el poble català”, del qual opina que és massa feble davant les agressions externes. Trobes que aquesta expressió (el poble català) ens serveix per parlar de la realitat sociològica o bé caldria trobar una fórmula que reflexés millor la diversitat i l'heterogenitat? L'ús i l'abús que fan els polítics catalans d'aquesta fórmula ens l'ha introduïda al discurs?

JdM: Jo no puc posar en boca o en reflexions dels personatges expressions políticament correctes, diuen el que diuen, no el que ens agradaria sentir. Podria haver reflexionat sobre «una part de la societat catalana», però la veueta de Sergiot parla «d'un poble submís i perdedor», que és una expressió més genuïna i versemblant encara que inexacta, i ho diu el 2006, deu anys abans del discurs polític que ara predomina. En altres obres de la saga, Sergiot manifesta el seu escepticisme pel món de la política i dels polítics. A «El raptor de gnoms», al març del 2004, hi ha els atemptats de Madrid a poc dies de les eleccions generals espanyoles, i Sergiot que no té per costum votar, decideix fer-ho just abans que tanquin els col·legis electorals; a «Mans lliures», ambientada al 2014, en què és assassinat dos dies abans de les eleccions el candidat a la presidència a la Generalitat que arrasa a les enquestes, a Sergiot només l'interessa trobar qui l'ha assassinat i com ho ha fet. 


NS: Quan un autor escriu vuit novel·les amb el mateix protagonista, suposo que és inevitable que hi estableixi un vincle molt potent. Què té Marc Sergiot de Jordi de Manuel i en què no s'assemblen de res?

JdM: Els vincles afectius són potents, però qui hagi llegit «L'olor de la pluja» sap que ja me'n vaig desfer i des de l'any 2000 en què apareix «Tres somnis blaus» vaig recuperant els vincles, com si em reconciliés amb ell. 
Tots els personatges tenen alguna cosa de l'autor, sempre, fins i tot els més execrables. Segurament Sergiot (o la seva veueta) té coses meves, però també som molt diferents. Fins i tot alguna vegada per prendre decisions sobre què dirà o què farà en la ficció, em pregunto què faria jo en aquella situació i li faig fer el contrari... 


NS:  Com ja saps, darrerament s'ha obert un debat sobre el gènere negre. Què és negre i què no ho és, etc. Des de la teva doble perspectiva de lector i d'autor, com veus aquest debat?

JdM: És un debat que no m'interessa gaire, ni com a lector, ni com a escriptor. Jo només sé si un llibre m'ha agradat o no, sense importar-me gaire el gènere ni l'etiqueta. Aquesta qüestió l'han de debatre els entesos i estudiosos de la literatura de gènere, que a Catalunya en tenim de bons.


NS: Tu ets una persona que prové del món de la ciència, i de fet treballes a la docència en aquest camp. Deus ser conscient que això no és habitual entre els escriptors catalans. Suposo que hi deu haver unes lectures, unes novel·les o uns autors que et van dur cap a la creació literària. Podries dir quins són els teus referents?

JdM: Hi ha molts escriptors catalans que són alhora mestres i professors (tu n'ets un); sí que no és tan freqüent que ensenyin ciències. Sí que he percebut, en alguns sectors del món literari, que el fet tenir formació científica fa que se'm consideri més que com una espècie exòtica com una espècie invasora. «...i com és que un biòleg, com tu, escriu?» Justament una de les meves batalles diàries, crec que perduda, és intentar trencar el mur que hem alçat entre les lletres i les ciències. 
La pregunta dels referents literaris me l'han fet moltes vegades i mai no sé què respondre, potser perquè no en tinc de clars, o en tinc tants que no sé discriminar. En literatura negra recordo gaudir molt amb les novel·les de Patricia Highsmith, actualment amb Andrea Camilleri i Arnaldur Indridason; en ciència-ficció crec que Asimov va ser per a mi el referent, però n'hi ha tants altres que m'agraden... i no només de gènere. 


NS: La creació artística és gairebé a les antípodes del plantejament científic a l'hora d'enfrontar-se a la realitat: en la creació literària hi intervenen elements com ara les obsessions, la intuïció, els somnis, els símbols, etc. Com viu aquest viatge un autor avessat al mètode científic? És per aquest motiu que escrius policíac (entenent que aquí et retrobes amb el món de les hipòtesis i les comprovacions, etc)?

JdM: Opino justament el contrari: la creació artística té una gran relació amb la manera en què es fa ciència. Plantejar preguntes, imaginar respostes i com abordar la resolució de problemes té una component creativa considerable: les obsessions, la intuïció i la imaginació tenen papers fonamentals en les persones que fan ciència. Jo vaig ser científic durant uns quants anys de la meva vida, ara sóc professor, feina que també pot tenir un vessant creatiu i artístic considerable, i escriptor.
No només he escrit policíac, també he fet novel·la de ciència-ficció i narracions que no són de gènere. 


NS: I per acabar: ens podries dir amb la màxima brevetat...
Quin és el llibre que estàs llegint ara? Acostumo a llegir dos o més llibres alhora. Ara estic rellegint (i disfrutant molt) «Foundation» d'Isaac Asimov, en la versió original que no havia llegit. He començat també un llibre de relats de Sara Mesa, «La mala letra» i també sóc a les primeres pàgines de «Els fils de l'aranya» de Margarida Aritzeta. 

Quina és la darrera pel·lícula que has vist? «Truman»

Faulkner, García Márquez o Ken Follett? «Cien años de soledad» de Márquez i «Los pilares de la Tierra» de Follet són dues obres extraordinàries i completament diferents, però del millor que he llegit.

Si haguéssis de definir amb una paraula l'època que vivim, diries que és... incerta

No puc acabar l'entrevista sense agrair-li a en Jordi de Manuel que hagi tractat (i que hagi tractat bé) el col·lectiu dels daltònics, que som quasi invisibles a la literatura.


diumenge, 20 de març de 2016

Consulting, Thomazeau i Llopis


França ja no és el país del sexe alliberat, en el qual si algú desitjava la teva dona tu li proposaves de fer un ménage à trois i tots contents: avui, si algú et fot la dona tu li fots un tret al cap. I llestos. Aquesta és una de les coses que he après llegint "Consulting".

"Consulting" és la quarta traducció que apareix a la col·lecció Crims.cat. La selecció dels textos estrangers publicats per la divisió catalana de l'editorial Alrevés fa venir ganes de demanar-ne més a l'editor. El panorama de la novel·la europea que ens ha mostrat fins avui (un portuguès, un sard i dos francesos) aporten l'aire fresc indispensable, com quan obres les finestres al matí.

La novel·la és una de les quatre negres de François Thomazeau, nascut a Lille el 1961, marsellès adoptiu. I la primera que se li tradueix a una llengua espanyola. Diuen que escriu en la variant d'aquella ciutat, opció que li ha complicat la feina a la Maria Llopis, a qui li devem la traducció impecable, propera i àgil. En alguns fragments (em temo que especialment difícils) diries que el text ha estat escrit originalment en català perquè resulta fluïd malgrat una prosa a cops enrevessada però sempre brillant. Thomazeau fa un ús del llenguatge punxegut, de vegades brutal i de vegades irònicament brutal:
El de poli era el tercer ofici més vell del món. El que feia viure el primer com a client abans d'arrestar el macarró.
La història de "Consulting" podria ser una al·legoria cruel del present (o del futur imminent), el món després de l'hecatombe financera, el de la mort de la socialdemocràcia. Una revisió de Blade Runner escrita per una mà cultivada a Europa. Un món de llops i d'ovelles però tan incert que, de sobte, el llop pot esdevenir ovella. I l'ovella, provisionalment, pot aparèixer proveïda d'urpes.

Però també és un relat salvatge, i simbòlic a la manera del western crepuscular: explica el periple de dos pistolers -antics antagonistes units per un gir capriciós del destí- que recorren París atabalats, rere una justícia més encegada que no pas cega, que inclou la venjança i que té la gènesi en la supervivència. És la moral de la selva i la del mercat, que obeeixen als mateixos principis.

Si en el western romàntic el pistoler a sou era capaç de trair l'encàrrec del poderós i canviar-se de bàndol per un sentit de la justícia sobrevingut, suïcida i grandiós, en aquest western postmodern i postcapitalista no hi ha impulsos romàntics però sí gestos audaços i aquell sentit de la lleialtat entre companys que caracteritza el cinema sobre el far west. Els cavalls estan substituïts per cotxes i l'enfrontament entre l'agricultor i el ramader és l'eterna lluita de classes, reconvertida en una guerra bruta entre individus desclassats. El món és el teatre de Schopenhauer i els homes són feres assetjades en un circ que, de tant bèstia, es fa còmic.

En un dels diàlegs, els dos pistolers proven de segellar la seva col·laboració (l'al·lusió al western em sembla evident):
-Què diem que som?
-Com dius?
-Què diem que som? Companys?
-Si no et molesta, m'estimo mes socis.
-Còmplices, doncs.
-D'acord, còmplices.
Com qui no vol, discretament, en Thomazeau fa sinònim el soci i el còmplice i que cadascú pensi el què vulgui. Podria ser un diàleg de "El bueno, el malo y el feo" i alhora diu coses del món d'avui.

[He parlat de revisió del western, però també penso que "Consulting", llegida a Catalunya, provoca una estranya (i agradablement amarga) reflexió sobre el temps del pistolerisme de la patronal catalana, aquell episodi que Eduardo Mendoza va convertir en novel·la essencial a "La verdad sobre el caso Savolta" i que el pacte de Convergència i la Cup ha convertit en una anècdota risible. Coses del procés.] 

*

L'impuls assassí que mou els protagonistes m'ha remès a "La vida criminal de Archibaldo de la Cruz", el film de Buñuel que serviria per explicar-li a un extraterrestre el significat de "humor negre". Thomazeau també usa aquest humor amb una agilitat envejable, perquè és des de l'amargor de l'humor negre que explica on vivim, què ha passat en la darrera dècada malgrat que ens fem els suecs i no vulguem admetre-ho amb totes les seves conseqüències: entre la mala fe de Blair, Zapatero i Schroder ens van lliurar a Sarkozy, Rajoy-Mas i Merkel. Ite missa est. Ara no et queixis i prova de salvar el cul. Vet aquí el que queda dels principis ètics a la vella Europa.
Va pensar que era això, les trenta-cinc hores: un somni de criada.
En aquest sentit, les descripcions de la ciutat del Sena expliquen una París caòtica i assalvatjada, més semblant a Rio de Janeiro que a l'ideal civil, anihilat per les paradoxes més bèsties del món que estem construïnt. La postal turística ha estat abolida. Hi ha suburbis de rics a tocar dels suburbis dels miserables, i a la inversa també. Barraques i mansions de luxe conviuen sense gosar mirar-se a la cara, preses d'una vergonya que és el residu de la moral antiga, sacrificada a l'altar del Mercat. Això sí, tant les cases del rics com els habitacles dels pobres estan agermanats pel mal gust i l'horterisme: vet aquí el què queda del somni de la fraternitat universal. Thomazeau és inclement, la seva prosa no perdona ningú ni se'n compadeix ni pren partit ni hostatges.

Malgrat que la prosa de Thomazeau és literària i rica, la lectura fa pensar inevitablement en algunes cintes del cinema policial francès contemporani pel ritme, l'agudesa d'uns diàlegs excel·lents -de vegades brillants- i els girs argumentals, conduïts amb un sentit visual envejable. I alhora, "Consulting" és una celebració joiosa de la literatura: imaginativa, agosarada, desacomplexada, punyent, plena de ràbia i d'humor, capaç de construir artificis enormes sobre l'erm de la pàgina, pàgina a pàgina.

"Consulting" és una invitació a (re)descobrir l'excel·lent novel·la negra que s'escriu tot just pel damunt del Pirineu: ni ens podem quedar embadalits amb el melic ni cal anar-se'n fins a Suècia. M'horroritza el fred del nord i les grans distàncies, i no sé pujar als avions.

______________________
Notes que no he sabut incloure al text sense fer-lo massa extens i sense malmetre'l:
-El policia que empaita els protagonistes es diu Blanco. No calen els comentaris.
-Hi apareix un personatge de cognom Mattei, que és el cognom del policia amoral protagonista de "La promesa", l'obra cabdal en la producció policial de F. Dürrenmatt.
-Al principi de la crisi financera, a França va haver-hi una colla d'episodis de morts (suïcidis o no) d'executius d'empreses "estratègiques" (France Télécom, per exemple). "Consulting" podria ser una mirada sobre aquelles morts de les quals no n'hem sabut gran cosa més. Això és una pregunta que li faig a en François, a veure si li arriba.





dijous, 17 de març de 2016

Mireia Llinàs i Els enemics silenciosos. Entrevista


Mireia Llinàs (Barcelona, 1985) acaba de publicar la seva primera novel·la, "Els enemics silenciosos", un text que navega pel temps i pels gèneres, amb un peu a la novel·la criminal i alhora al fantàstic, a la revisió històrica i a l'anàlisi del present. "Els enemics silenciosos" és, també, una novel·la sobre Barcelona vista a través de diverses instantànies.

Llinàs treballa en el món del cinema i la televisió, però "Els enemics silenciosos" és un treball estrictament literari i ben equilibrat entre acció i reflexió, descripció, realisme i màgia, llenguatge planer i figures poètiques. Té la frescor de l'autor jove i l'ambició justa. En aquest sentit, construeix un text literari sòlid i amb veu pròpia, sense caure en temptacions estilístiques forçades. 

En aquesta entrevista intento descobrir qui és la Mireia Llinàs, què pensa. 

NIGRA SUM: El passat és un lloc idíl·lic o és l'horror primigeni? Quan mirem enrere podem pensar que allà hi havia l'Arcàdia, o bé el caos i la foscor. 

MIREIA LLINÀS: És evident que idealitzem el passat, jo la primera. Deia Gabriel Ferrater que el record, a través del temps, es fa matèria poètica. Per exemple ahir veia la serie El caso sobre el mític diari de sucesos. A mi m’encanta i ahir tots els periodistes el lloaven, que si era l’únic diari que deia la veritat durant el franquisme que si era periodisme d’investigació del bo, que si els textos semblaven novel·les negres…I tot això és cert. Però potser si existís ara el trobaríem sensacionalista i escabrós. Que incita a la violència dirien alguns, un diari de segona que només busca la pela fàcil. M’explico? Potser d’aquí vint any direm que Salvame era un programa de gran qualitat perquè era el reflexe d’una societat o perquè durant la crisi tothom s’evadia mirant-lo i era com una sortida emocional…I jo ara el trobo horrible. De totes maneres penso que hi ha époques més bones que altres. En general els moments de llibertat són millors que els que l’Estat oprimeix i controla la societat però ara tot és més relatiu perquè el neoliberalisme ha creat un altre tipus d’esclavitud…


NS: Si l'escriptor és una evolució del lector, hi ha d'haver lectures que empenyen el lector a posar-se a escriure. Hi estàs d'acord? I si és així, quines serien les lectures que t'han dut a l'escriptura? 

ML: Sí, crec que hi ha manifestacions artístiques que et provoquen (les que a mi més m’agraden) i que no sempre han de ser una novel·la, pot ser una obra de teatre, una peli, un quadre, una fotografía o vàries. A mi lectures que m’han remogut són La plaça del Diamant o Mil sol esplèndids de Hhaled Housseini, El temps de les Cireres de Montserrat Roig o 1984 de Orwell que em va deixar sumida en un estat deplorable, durant una semana ho veia tot negre, desconfiava de tothom i plorava per tot, fins que la meva mare m’ho va endivinar: “això és el llibre”, em va dir i vaig pensar que tenia raó. Vaig escriure un article de com em sentia després de haver-lo llegit on posava a parir el món i l’ésser humà. Però sens dubte la vida i el que et passa potser és el que provoca més. Quan era pre-adolescent em feien bullying a l’escola, res exagerat de maltracte físic però sí psicològic i em sentia fatal, això va fer que escrivís una novel·la curta que es deia “Per què?” tenia 13 anys. En aquella època també em va impactar molt, com a totes, el Diari d’Anna Frank.


NS: Un dels elements que es poden destacar de “Els enemics silenciosos” és la documentació històrica que conté -ben dosificada-, les referències a la Barcelona dels anys 30 i dels 40. Especialment sobre locals d'oci nocturn. La dels anys 40 és la ciutat de la postguerra, però la dels anys 30 sembla que tenia alguna cosa dels feliços 20. És un món que es va extingir? Encara en podríem trobar rastres a la ciutat actual, tal com passa a París -per exemple? 

ML: Crec que és un mal català i espanyol (en això no hi ha diferències entre els dos pobles) arrasar amb el nostre passat. Tu creues la frontera i veus que França manté la seva Història i la conserva amb orgull, però no només els grans monuments que és potser el que és evident, sino les cases, les botigues, les tradicions…Però aquí no. Jo crec que no queda res de l’esperit que parles, a Barcelona, no. Queda l’esquelet, però tan modificat que és molt difícil percebre’n l’aroma. És una de les queixes de la Nora Prim, queden pocs llocs autèntics. No vull caure en el discurs, cert però potser ja pesat, del turisme, però realment tot està fet per a ells, sobretot la part del centre on hi havia abans aquests cabarets, tot és “bonic”, net, ascèptic, car. La gràcia dels locals dels anys 30 i 40 és que eren anàrquics, podia passar de tot, eren bruts però hi havia bona música en directe, per exemple. I les persones que t’hi trobaves, perquè el que fa els llocs també és la gent, com són, de què parlen i com es comporten, tan els que hi treballen com la clientela. Quan va tancar la mítica botiga El Indio (que hauria d’haver sigut declarada patrimoni de la ciutat) vaig entrar-hi, ja no quedava quasi res, la imatge era trista, la d’un món que s’enfonsava però un senyor gran amb va dir “Bona tarda” amb una gran bonhomía i vaig pensar que el que perdem no és només un edifici, uns mobles o uns objectes sino també una manera de fer. Sí, sens dubte és un món que es va extingir tot i a vegades quan passejo encara veig algun racó, alguna fàbrica antiga que encara no ha sigut restaurada i convertida en estudi de disseny, que et pot transportar. Però has d’anar a St. Martí o barris així, el centre és un parc d’atraccions, és com de cartró pedra tot i que les pedres són autèntiques, encara sort.


NS: L'altre factor que cal destacar de la teva novel·la és la inclusió de l'element fantàstic, que tractes amb naturalitat. A mi m'ha fet pensar en una frase de Borges referida a Bioy Casares: “el fantástico no sobrenatural”. Mentre escrivies, tenies algun referent del fantàstic a la ment?

ML: Recuperant el que deies abans de lectures que et provoquen escriure, una de les històries que em va provocar Els Enemics Silenciosos és la serie francesa Les Revenants. Podria ser qualificada de serie de zombis perquè la premissa és gent morta que ressucita. Però en comptes de ser perillosa, putrefacta, que s’alimenten de persones, que caminen carrancs, són persones normals, perplexes per al que els hi ha passat, amb molta gana i la sensanció d’haver perdut el temps. El fet de tornar d’entre els morts sens dubte és perturbador, però en aquest cas, no efectista. I paradoxalment això ho fa molt més terrible, dramàtic, angoixant…que els zombis de George A. Romero. Jo volia fer una cosa semblant. Un viatge amb naturalitat, que ella patís sobretot a nivell psicològic les conseqüències però no recrear-me en el viatge en sí mateix, ni intentar-lo justificar científicament…Sino otorgar-li una pàtina més poètica.


NS: I per continuar amb la qüestió: la mescla de documentació històrica (i per tant de realisme acurat) amb l'element fantàstic crea una atmòsfera especial. La realitat és allò objectiu i verificable o està penetrada per una segona realitat desconeguda? 

ML: La realitat té moltes arestes, i ja no diguem la veritat. Un psicòleg et dirà que l’únic que existeix és el present perquè el visquis i no t’angoixis ni pel passat ni pel futur però un historiador en canvi et dirà que l’únic que existeix és el passat, del qual en tenim proves palpables. Un professor de Filosofia ens va dir un dia a classe, davant d’una taula, que feia anys que tenia clar que aquella taula no existía. Més enllà d’excentricitats és evident que la realitat és complexe i és feina dels escriptors indagar en altres realitats i anar més enllà del que és palpable. La fantasia, entesa com a inventiva, no estic parlant del gènere, és el que fa l’escriptor per mi. Va ser el punt que em va fer decantar per un camí artístic tot i que el periodisme m’interesés molt. El trobava fred, massa objectiu, sense lloc per la fantasia. A vegades peco d’estar massa allunyada de la realitat de les noticies i el dia a dia però no puc evitar que sovint prefereixi la fantastia, la ficció, que la realitat pura i dura. Hi trobo més respostes.


NS: La Mireia Llinàs entra amb aquesta novel·la en el món de la literatura, però prové del cinema i concretament del guió. Cinema i literatura s'infueixen mútuament. S'adapten novel·les i alhora l'escriptura està poderosament influïda pels ritmes i les dinàmiques de l'audiovisual. Et sembla que aquesta fusió (simbiosi, convivència) enriqueix la literatura? Li trobes algun perill? 

ML: Depèn de què entenguis per enriquir la literatura, i també dependrà de què entenguem per literatura. El que crec és que inevitablement fa un relat més visual i llegeixes la novel·la com si duguessis una càmara. Inevitablement també els diàlegs són més escuets però a l’hora tenen més subtext ja que els guionistes l’hem de desenvolupar a l’hora d’escriure guions. Coneixes més els personatges pel que fan que no pel que diuen o pensen tal i com marca l’audiovisual. Crec que també hi passen més coses, hi ha més acció, i no em refereixo a acció de peli de Stallone però si que s’avança més, segurament l’argument i la trama és més sòlida, però també depèn del guionista. Així que pot aportar coses bones sempre i quan ho combinis bé amb allò que definieix la narrativa: la forma en la que està escrita, el llenguatge, les metàfores, les comparacions, les descripcions, els monòlegs i les reflexions. En definitiva deixar-se endú per l’escriptura en sí mateixa no per la dramaturgia.


NS: Per continuar amb el cinema. Quina és, segons tu, la millor adaptació que ha fet el cinema d'un text literari? 

ML: El Padrino, El nombre de la Rosa i Lo que queda del día, per exemple.


NS: A “Els enemics silenciosos” li he trobat un bon equilibri de contraris: humor i tragèdia, acció i reflexió, realisme i màgia. I una intenció literària en el llenguatge, en la construcció de les frases i de les imatges. Jo diria que tu has provat de crear un món més complex, on no tan sols importa qui és el criminal.Tinc la impressió que aquesta intenció és la menys corrent a la narrativa catalana actual, que sembla més interessada en trames i aventures. 

ML: Les aventures estan bé, un dels meus llibres preferits es Els Pilars de la terra i no em fa vergonya dir-ho i El médico, són llibres que quan els llegeixo em fan molta companyia, jo sóc gran defensora de la novel·la d’aeroport tot i que no tota, ni El código da vinci ni la Navarro ni Matilde Asensi, ni tan sols Stig Larsson em convencen. Com deia a mi m’encanten i passes una bona estona immergit en aquells llibres on s’intenta saber qui és el criminal, però si no hi ha res més, per mi és un llibre incomplet. Sí, efectivament volia anar més enllà i em fa molt feliç que consideris que ho he aconseguit perquè la veritat és que a vegades em deixo endur per l’acció, el misteri i la sensació d’adrenalina. Però després de tot això, o abans, o per sota o com ho vulguis dir, m’agrada que hi hagi alguna cosa més, que m’ensenyin o m’expliquin alguna cosa més, que em toquin algun punt, emocional o sensorial i si potser els dos millor. També reconec que entenc la literatura i el cine com un acte reivindicatiu, com una eina per fer crítica social però no et parlo d’un tema concret, no m’agrada la propaganda ni el planflet però si donar un punt de vista, que potser enriquit i completat després pel lector, normalment relacionat amb l’ésser humà i la societat ja que tota la resta, política, filosofía etc són branques d’aquests dos pilars.


NS: Anem a parar, inevitablement, a la qüestió dels gèneres i les etiquetes. La teva novel·la es presenta pel circuit de la novel·la negra. Era aquesta la teva intenció original o vas a parar al “negre” per motius de difusió i de criteris de l'editorial? 

ML: Per motius de difusió i criteris editorials no, vaig escriure la novel·la jo sola i perquè jo vaig voler. M’agraden els thrillers i la novel·la negra i la seva capacitat per explicar el món i les baixeses humanes a través d’una aventura, d’un relat que aparentment és per entretenir, sense més pretensions però que fa reaccionar a les persones. Si tu vas i agafes un tractat de filosofía ja saps a què vas però en canvi amb la novel·la negra penses ai mira, serà entretingut i després de manera conscient o inconscient ha sigut una lliçó de vida increïble. M’agrada aquesta sensació, aquesta especie d’engany, de doble joc. A nosaltres les bones persones ens fascina el mal perquè en principi, seriem incapaces de provocar-lo. I això crec que fa que m’atraiguin molt les històries de detectius, policies, psicòpates etc. Perquè a més és un gènere molt ric. Potser criminal si, però no deixa de ser drama, aventura i en el meu cas històric i ciencia ficció. La Nora te la seva familia, les seves relacions sentimentals com en un drama però a més a més invetiga un cas. Ho tens tot!!!


NS: Reprenc les dues qüestions anteriors per formular-ne una de nova i et demano que et mullis: a la literatura de gènere se la tracta com un subgènere, una categoria inferior. En part, aquesta consideració ve donada, justament, perquè l'ambició literària se sacrifica en benefici de la intriga i la seva solució, l'acció i la trama per damunt de tot. Podries valorar aquestes afirmacions sobre la literatura de gènere?

ML: És que jo no entenc perquè es creu que la novel·la negra és un subgènere i tampoc no tinc molt clar que la intriga o l’acció no siguin literatura. El que passa en una història, és a dir, l’acció, és a dir, les decisions que prenen els personatges, siguin actives o passives defineixen un món, un univers, i et poden fer reflexionar i provocar igual que un soliloqui del narrador. A mi em costa dissociar-ho. Prefereixo que l’autor parli a través de la veu dels personatges i també prefereixo que els personatges siguin de carn i óssos i aquests, a no ser que siguin professors de literatura, no parlen ni pensen exactament com ho ha de fer l’autor, ni necessàriament d’una manera molt profunda ni sofisticada. Per tant és en l’acció on hi ha aquesta profunditat. Entenc que per molts literatura siguin fil·ligranes estilístiques i en part ho és sempre que l’estil no faci ombra al contingut. Per exemple si la forma ha de ser pseudo literatura, pseudo poesía, si les comparacions han de ser completament absurdes sense que aquesta en sigui la intenció o tòpiques prefereixo una forma senzilla i honesta sense pretensions. Per mi la literatura és picar picar i picar cap al fons, explicar les coses d’una manera diferent, donar-li la volta a les coses, trencar estereotips. I això és pot fer amb un relat d’intriga i acció també. I no és menys literari. 


NS: I ja posats a valorar tendències narratives: creus que el cinema actual també està dominat per l'acció i l'estructura del thriller, i que abandona l'estil, el registre poètic, la profunditat de la reflexió, etc? A mi em sembla que ara veiem les dues tendències alhora, però la més poètica és evident que no fa caixa. Mana la caixa? Dit d'una altra manera: el món de l'art i la cultura és només una qüestió de calaix? 

ML: No hauria de manar només la caixa. Crec que és imprescindible que l’Estat inverteixi en cine igual que ho fan altres Estats d’Europa. Ara bé, no crec tampoc que s’hagi de condemnar les persones que volen i han de fer diners per seguir fent pelis. A Picasso o Van Gogh li hagués anat molt bé vendre els seus quadres, no haguessin sigut menys artistes ni menys profunds per vendrel’s a un bon preu. I en el cas del cinema això encara és més evident. Una peli potser més cara o menys cara però sempre tindrà un cost perquè es tracta de reproduir una realitat en totes les seves vessants, una realitat del no-res i enregistrar-la tècnicament i modificar-la, els mitjans tècnics i personals que requereix el cinema el fa costós no crec que canvïi perquè és la naturalesa intrínseca del cinema, un equip de gent, reproduint i modificant una realitat i enregistrant-la. Ara bé, una part del cinema de Hollywood s’ha industrialitzat de tal manera que a vegades dubtes de si te algun valor artístic. Jo sóc partidària que el cinema pot tenir un registre poètic, una profunditat, una reflexió, com tu dius i fer caixa, o una certa caixa, una caixa suficient com perquè sigui rentable, ningú s’arruïni i tothom pugui continuar fent cinema. Ara si em preguntes ha de ser el fer diners un criteri a l’hora de posar-se a fer cinema? Segurament no. Per això hauria d’estar cobert, subvencionat, sí, igual que cada artista hauria de tenir un sou base d’artista ja que no sempre el que fan reporta diners immediats però això no vol dir que la seva activitat no sigui imprescindible per la societat.


Per acabar, podries respondre molt breument: 
El llibre que estic llegint ara és ¿Por quién doblan las campanas? de l'Ernest Hemingway 
La darrera pel·lícula que he vist és La adopción, de Daniela Fejerman. 
La meva sèrie preferida és... Que difícil! Crec que Els Soprano, però molt igualada amb d'altres. 
Un autor que voldria que ressuscités: Mercè Rodoreda. 
Si pugués viatjar al passat, aniria sense dubte a... qualsevol moment del segle XX. Ho sento però aquí no em puc mullar.




dimecres, 9 de març de 2016

Víctor del Árbol, por fin en catalán

Víctor del Árbol en la entrega del premio Nadal por "La víspera de casi todo"

La historia de la cultura escrita está más en deuda con los traductores que con Gutenberg. Sin embargo, el traductor parece olvidado, relegado a una tipografía que divide por tres o más la que se le presta al autor. El nombre del traductor es a menudo invisible, perdido entre créditos y códigos de barras en una página innoble. Como en la ocasión que me ocupa.

¿Qué sería de mis conocimientos literarios, artísticos, antropológicos, esotéricos o historiográficos sin la labor de los traductores? Respuesta fácil: tendría el nivel de un pastorcillo medieval. Es por eso que me sorprendo cuando veo que la última novela de Víctor del Árbol se presenta simultáneamente en catalán y castellano. ¡Un brindis por la traducción, así, por amor a la profesión!

Sin embargo, la sorpresa no se refiere al gesto altocultural. El asunto de veras es el otro, claro.

Me pregunto a qué obedece la traducción.

¿Existe en el mundo un lector que demande la traducción catalana de un autor catalán que escribe en lengua castellana? ¿Hay alguien en el mundo interesado en leer el último premio Nadal y que sólo pueda acceder a él en catalán? ¿Por qué razones podría suceder eso? ¿Se ha traducido alguna vez Juan Marsé a la lengua de Guerau de Liost?

Me devano los sesos y doy con algunas hipótesis:
Hipótesis A: En una zona de la comarca de Osona (la comarca de donde es originario Carles Puigdemont) hay una villa de ávidos lectores de novela negra que desconocen la lengua castellana. 
Hipótesis B: Una asociación de profesores de secundaria soberanistas quiere difundir el amor por la lectura en catalán en institutos de zonas obreras y piensan que la lectura de del Árbol en catalán va a ser una buena estrategia. 
Hipótesis C: En la Universidad de Düsseldorf hay un alumno turco-alemán de Filologia Catalana que está escribiendo la tesis sobre "Narrativa negra catalana durante el proceso secesionista ídem", y le ha mandado una carta a Raül Romeva (Better call Raul) en donde le expone su situación.   
Hipótesis D: la cúpula de la Generalitat que asistió a la entrega de premios del Nadal le exigió a la editorial la inmediata traducción de la novela, amenazando con no presentarse a la comilona de canapés en caso de no tener en cuenta el hecho diferencial y el derecho a decidir y etc. Es posible que esta exigencia fuese acompañada por una declaración solemne parlamentaria, con el apoyo de la CUP.

El asunto es espeso, turbio. La editorial que descubrió a Víctor del Árbol (Alrevés) es una editorial catalana con sede en Barcelona. Nunca se les ocurrió traducirle porqué no dieron con la lógica nacionalcomercialista que lo sugiere.

Sigo con el ejemplo de Carlos Zanón, posiblemente el mejor escritor catalán del género negro. Jamás ha sido traducido al catalán.

El asunto me lleva a pensar de nuevo en una de las paradojas de mi comunidad autónoma (o un país, según algunas voces cada vez más psicofónicas). Es raro y da que pensar: ¿cómo explicamos que la mejor narrativa negra de autores catalanes se produzca en castellano? ¿Hay algo en la lengua catalana que impide, bloquea o minusvalida una literatura negra solvente y convincente? ¿El problema está en la lengua o en la mentalidad del hablante/escribiente?

¿Qué nos diría de todo eso un sociolingüista tranquilo, ponderado y ecuánime (ni guerillero ni patriota de ninguna patria)? ¿La lengua catalana sólo es útil para expresar el bienpensamiento?

En definitiva:

¿Es para disimular un asunto grave que se traduce a Víctor del Árbol? ¿Es para poderle llevar a una mesa redonda sobre novela negra en catalán en 2017?

Hace tan solo unos meses escribí "El cas Víctor del Árbol", sobre la invisibilidad del autor en los medios catalanes, y sobre la circunstancia de que un autor catalán premiado en Francia fuese ninguneado por los medios catalanes. El asunto me llevó a pensar sobre cuestiones endémicas y enquistadas en los prejuicios de la nomenclatura cultural catalana, que insiste en fijarse solamente en los autores de expresión catalana (y a la vez correcta, adecuada a los valores y límites de la mentalidad pequeñoburguesa que impera en Cataluña).

Cuando he conocido la traducción catalana del premio Nadal mis neuronas han entrado en una especie de espiral, parecida al comportamiento de la materia cuando cae en la órbita de un agujero negro de esos que dicen que hay por ahí.

Otro día me pondré a escribir (después de pensar un poco) en si tiene algo que ver con todo este embrollo que del Árbol y Zanón sean personas nacidas y crecidas en suburbios barceloneses y charnegos, como mis escritores catalanes de cabecera, Juan Marsé o Javier Pérez Andújar por citar a dos. 


A ver cuando nos deleitan con las cifras de ventas de "Abans de gairebé tot". Curiosidad sana.