diumenge, 28 de febrer de 2016

El vi i la sang (a l'Espluga de Francolí)



A primers d'abril se celebrarà la segona edició del festival de novel·la criminal "El vi fa sang" a l'Espluga. Enguany m'hi han convidat a fer un cameo, una intervenció de 5 minuts per presentar-hi "Besòs Mar". M'ho vaig estar rumiant i al final vaig dir que sí. Les raons que em feien dubtar d'anar-hi o no són diverses. Només n'explicaré una de cada: una pel no, una pel sí.

La del no és aquesta: trobo poques coses més avorrides i anodines que escoltar un senyor (o una senyora) com explica una trama fictícia amb uns personatges inventats a un auditori que està tip de sentir explicar arguments sainetescos. "He vingut a parlar-vos del meu llibre", diu ell (o ella). "Em vaig inventar un inspector/detectiu/periodista intrèpid molt audaç i molt entretingut, que una nit es va trobar un cas com un cabàs i va decidir investigar-lo. Pel camí es va enamorar d'un xicot (o d'una xicota). Un cop resolt l'enigma, va obrir una ampolla de xarel·lo ben fresquet i se la va beure".

L'autor (o autora) fa una pausa i contempla els rostres dels asseguts en aquesta missa pagana (o no tan pagana, perquè es tracta de simular que creiem en el déu de la Cultura Catalana). Observa els rostres seriosos, algun somriure de compromís. "És una novel·la molt bona", hi afegeix llavors. "Creieu i beveu-ne tots, perquè en veritat us dic que aquesta és la meva millor novel·la". Hi ha qui és capaç de passar-se més de vint minuts maltractant el públic amb bajanades com aquesta.

Les novel·les són paraules i frases. No són arguments ni idees. Per què expliquen arguments ridículament artificiosos, quan això és precisament el més irrellevant de tot?

No, enguany no explicaré cap argument de ficció. Per respecte.

Hi aniré, però a explicar-hi una història veritable. Aquesta és la raó que m'ha dut a dir que sí, que hi aniré. Quan he trobat el desllorigador he dit que sí. Hi aniré, però hi expicaré una història real. Una mica negra, això també. És un fragment de la vida del meu avi, que era nascut a l'Espluga de Francolí. Es deia Lluís Bosch. Jo em dic com em dic perquè ell es deia com es deia. El verb es féu carn. Jo em dedico a la ficció i m'invento els noms dels personatges, però el meu pare era més de tocar de peus a terra.

El meu avi Lluís Bosch va fugir de l'Espluga perquè aquí només l'esperava la gana, acollidora i democràtica, amb els braços oberts. Massa germans i la terra no donava per a tots, no calia ser massa llest per entende-ho. He dit "fugir" perquè crec que entre el fugitiu i l'emigrant hi ha poques diferències, això no cal explicar-ho enmig del 2016. La novel·la negra (quan és negra) va plena de fugitius, de perdedors. De la justícia o de la mentida, de la veritat, de la por.

En Lluís Bosch va arribar a Barcelona i es va posar a treballar. Sense festius ni convenis ni pagues dobles. Treballar per quatre xavos i a la paret els retrats d'Alfons XIIIè i el del general Primo de Rivera. Es veu que a en Lluís Bosch els retrats de reis i generals li van tocar el cor. No li va agradar la república. Va partir peres definitivament amb el seu germà, un reconegut activista de la FAI. En acabar la guerra, fou definitivament afecte al règim. Fou un bon franquista. El negoci (una barberia de Sant Gervasi) es va traspassar i se'l va quedar. Va passar d'obrer a amo. Els parents que es van quedar a l'Espluga, vès per on, també foren bons franquistes. Un nebot seu fou secretari de l'ajuntament franquista durant molts anys, i estic investigant si va continuar al càrrec un cop feta la transició. A les files de Convergència, no cal dir-ho.

Malgrat el tarannà conservador, en Lluís Bosch va saber intuir el signe dels temps. El 1973 va llogar com a treballador un jove xilè. Dels primers que van aterrar a Barcelona fugint de la gana a Chile. Els llatinoamericans sortien més baratets i més dòcils. I li parlen a l'amo amb uns girs que sonen deliciosament respectuosos, molt millor que els autòctons, on vas a parar.

Com va passar d'obrer a amo? És ben senzill. A Catalunya aquesta història ens l'han explicada molt bé. Estalviar. Austeritat i estalvi, austeritat i estalvi fins en aquell punt que sembla paranoide. Estalviar, gastar poc, guardar diners per si les coses van mal dades altre cop. El mateix que va pensar en Jordi Pujol. L'avi tan sols tenia la mà foradada amb les cases de putes. I per això, de vell, es fa fer catòlic dels de missa diària. Per expiar. I amic íntim del mossèn de Sant Elíes. De gran es va fer catòlic per si de cas. Igual com ara alguns es fan independentistes.

El record més bonic del meu avi és d'un vespre de 1970. Jo tinc sis anys i estava remenat els estris de la barberia. M'han dit molts cops que no toqui res. Però quan no miren ho he tocat i he trencat un flascó de Floïd Blue. Mon pare, el pragmàtic (era d'esquerres i tenia la mà llarga), alça la mà dreta per obsequiar-me un mastegot corrector. L'avi Lluís Bosch li detura el braç a l'aire, quan ja baixava.
-No li peguis, que aquest nen serà un artista, va dir.

L'escena acaba aquí.

La memòria és estranya i es confón. Crec que la part coreogràfica del relat (el braç que baixa, la mà d'en Lluís Bosch que atura l'hòstia que l'altre Lluís Bosch anava a entomar amb estoïcisme) és inventada. El més probable és que el batzac arribés al rostre del destinatari, i que, una mica més tard, el Lluís Bosch franquista li digués al seu fill (un separatista socialista del Front Nacional de Catalunya):
-No li peguis més, que aquest nen serà un artista.

Vet aquí la literatura.

dimarts, 16 de febrer de 2016

Elena Torres publica "La puta d'oros" (Entrevista)

Fotografia d'Ana Portnoy


L'octubre de 2015, l'Editoral Gregal va publicar "La puta d'oros". És la primera novel·la de l'escriptora Elena Torres (Barcelona, 1958). Torres es declara lectora voraç per damunt de tot, i especialment interessada pel gènere negre. El 2009 va fundar, junt amb altres escriptors, el col·lectiu Bruixes de Tinta, que té per objectiu promoure la creació literària i la lectura.

"La puta d'oros" és una novel·la de més de 400 pàgines que reuneix dos dels interessos principals de l'autora: el gènere negre i la qüestió del paper social de la dona.

*

NIGRA SUM: Segons Sartre, l'infern són els altres. Segons Freud, l'infern és dintre nostre. Amb quin dels dos autors estàs més d'acord?

ELENA TORRES: L’infern és dins nostre. Però quan els nostres dimonis es desfermen poden acabar resultant letals pels altres. No seré jo qui contradigui ni a Freud ni a Sartre.

NS: “La puta d'oros” és una novel·la que parla de dones, de tres generacions de dones unides per alguna cosa més que el vincle familiar. Hi ha diversos temes, però la qüestió femenina és una clau del text. La mirada femenina és diferent de la masculina?

ET: Totes les mirades són diferents. No crec que hi hagi res que no estigui escrit, el que passa és que cada escriptor aplica un punt de vista diferent: el seu . L’escriptura és un acte íntim i per tant personal i intransferible.

NS: Arthur Rimbaud va començar a publicar literatura als 16 anys i va plegar als 19. John Verdon va començar a escriure novel·la un cop s'havia jubilat. Aquesta comparació et desvetlla alguna idea que vulguis compartir?

ET: Si estudiem i comparem la vida dels grans literats, ens sorprèn comprovar que molts han viscut existències torturades, amb gravíssims problemes personals, que han esdevingut éssers inadaptats al temps que els hi va tocar viure. Qui sap si el seu geni no és fruit d’aquest dolor extrem que els porta a escriure des d’una perspectiva tan excepcional que fa la seva obra literària immensament extraordinària. Diuen que abans d’escriure has de viure. Si és així, Rimbaud va viure en tres o quatre anys, el que la resta de mortals no viurem ni que arribem als cent anys. Rimbaud era un geni.
John Verdon és un escriptor que té un públic fidel i força nombrós, no en va és un dels autors que més llibres ven en l’actualitat. Pel poc que sé d’ell sembla que ha portat una existència força tranquil·la i poc torturada. Professionalment va triomfar dins del món del màrqueting. Sens dubte és un tema que domina.

NS: A l'edició de “La puta d'oros” no s'anomena la novel·la negra en cap moment. No obstant això, la convenció o la teva intenció fan que sigui tractada sota l'etiqueta del gènere negre. O és la moda?

ET: Estic profundament convençuda que La puta d’oros és una novel.la negra, que va ser concebuda amb la voluntat de denunciar uns fets d’una època de la que se n’ha parlat molt poc, una part de la nostra història recent que, per golejada, es va decidir tapar i passar pàgina. Sens dubte és una novel.la que ens obliga a fer-nos preguntes, no sempre de fàcil resposta. 
Sí, estic convençuda que La puta d’oros va néixer negre.
En quant a les modes, et diré que hi vaig treballar 4 anys. Aquest mes en faig 58. Els càlculs es fan ràpid. A 4 anys per novel.la, no crec que n’escrigui moltes més... Si m’hagués de regir per les modes... Imagina’t que es posi de moda la novel.la rosa o eròtica... estaria perduda. No, ara seriosament, escric perquè tinc coses a dir i el gènere que em permet dir-les millor és el negre.

NS: Parlant de gènere negre... ara estem vivint un debat força tranquil i civilitzat sobre el gènere negre: què és negre, que és policíac, que és procedimental, criminal, etc. Fa poc ha aparegut la proposta de dir-ne “gris asfalt” i no falta qui fa broma amb el “gris perla”. Què opines de la literatura anomenada “de gènere”? És una maniobra comercial o respòn a alguna necessitat real?

ET: És veritat que el gènere negre és porós, que admet una amplíssima gama de variants. Tu mateix ho dius: negre, policíac, de procediment... i tot és negre o així ens ho venen. No m’agraden massa les etiquetes però en aquest cas crec que són necessàries. El lector de gènere és exigent i vol saber què té entre mans. 
Crec que el debat respon a una necessitat real, la de posar ordre. Si no es fa, acabarà sent un enorme calaix de sastre on tot hi cap. A casa nostra tenim grans estudiosos del gènere, gent molt preparada que fa uns anàlisis molt interessants i estic convençuda que s’arribarà a un consens. De moment, aquesta amalgama de grisos és una proposta que no m’acaba de convèncer però estem als inicis del debat i va per a llarg.
Lluny d’intentar teoritzar diré que el concepte “negre i criminal” m’agrada i crec que alhora és prou clarificador.

NS: A “La puta d'oros” hi ha dos escenaris principals: Barcelona i Llançà, que actuen com a símbols o icones de mons oposats, tot i que també es busca una síntesi. Marsé va oposar Blanes i el Carmel a “Últimas tardes con Teresa” per fer un retrat de Catalunya el 1966. Tu també pretenies fer un retrat de la Catalunya de 2015?

ET: No, no era la meva intenció.  L’elecció dels escenaris té molt més a veure amb la meva manera de concebre l’escriptura.
La família del meu pare és de Llançà i durant anys hi he passat llargues temporades. Els colors del paisatge, el soroll del mar batent contra les roques, la barreja d’olors dels horts, les vinyes i el mar... tot plegat formen un conjunt d’elements indispensables, per a mi, a l’hora de situar un escenari. No en puc prescindir. No podria situar l’acció en un lloc que no he visitat mai. Necessito les sensacions que el lloc m’aporta. El vent de Tramuntana t’impregna la roba d’una olor molt especial i molt diferent a si bufa vent de Llevant. Puc estar asseguda davant l’ordinador a un àtic de Castelldefels però quan escric treballo amb els cinc sentits, i a través d’aquests records em transporto al lloc on situo l’acció.
Això no vol dir que la novel.la no tingui l’ambició de mostrar la realitat d’un temps. Un cop situat l’escenari podem parlar o escriure del que es vulgui.

NS: La novel·la revisa la història recent, de l'anomenada “Transició” ençà (tot i que també hi ha referències a un temps anterior). En aquest sentit, “La puta d'oros” s'inscriu en una tendència molt important de textos que revisen el període. A què atribueixes l'interès per la revisió dels darrers 40 anys?

ET: La Transició va resultar una època molt convulsa, amb una violenta confrontació dels extrems: aquells que estaven disposats a tot per seguir remenant les cireres i els que portaven anys organitzant-se per canviar la realitat del país i no hi pensaven renunciar. Al final, els pactes polítics van estructurar una realitat que no acontentava ningú. Una resolució traumàtica per a molts que no han sabut o no han volgut oblidar. Passats els anys estem en disposició d’analitzar amb objectivitat aquell període i és quan comença a posar-se en evidència la debilitat i el fracàs del que no va ser res més que un pedaç. Sóc de la generació de la Transició i dels que mai han oblidat que de l’any 1975 fins el 1982 hi van haver més de 500 morts. És hora de donar-los veu, ja hem trigat massa.

NS: Diuen (i jo ho crec) que l'escriptor és una mutació del lector. Hi ha uns autors o unes obres que ens han desvetllat les ganes d'escriure. Quins són els teus?

ET: Als 12 anys vaig trobar per casa "El tren de les 4,50" de l’Agatha Christie, una escriptora a la que no coneixia de res i que em va canviar la vida. Em vaig enamorar de l’enigma, de la fórmula del qui, com i per què. 
Un dia va caure a les meves mans "Un campo de estrellas" de Joseph Hyams, un llibre que parlava del terrible setge dels nazis al gueto de Varsòvia. Em va colpir de tal manera que em vaig presentar a un concurs de redacció amb el tema dels camps d’extermini. El vaig guanyar, tenia 14 anys. Per la mateixa època vaig llegir No amaràs a un extraño de Harold Robbins o Las uvas de la ira de Steinbeck.
Bàsicament, llegia tots els llibres que podia i a casa hi havia una extensa biblioteca, així que en llegia molts. Estudiava a l’Institut Boscán que quedava lluny de casa i aprofitava el trajecte per llegir.
He llegit molt i de tot.
M’agradaven les descripcions de Balzac, la naturalitat de Flaubert i el retrat impecable dels seus personatges.
Després va arribar l’època militant i el teatre de Brecht. O Kafka que, per cert, no m’agradava gens, o Hesse i Kipling. I més endavant, Bukowski o Kerouac. Ja ho veus tot plegat molt eclèctic.
No va ser fins que vaig descobrir l’Aloma de la Mercè Rodoreda o Adéu Ramona Adéu de la Montserrat Roig que vaig pensar que, si era en català, jo potser podria decidir-me a escriure alguna cosa. Sempre he trobat que quan escric en castellà vull fer literatura, en canvi en català, la narració flueix molt natural.
Així que referents tots i cap. Crec que quan escrius has de buscar la teva pròpia veu. Però també crec que un escriptor acostuma a ser un gran lector i amb el temps aprens a destriar.

NS: No voldria acabar l'entrevista sense demanar-te que ens facis un diagnòstic sincer del panorama literari actual. El català i l'espanyol en general.

ET: No fa massa, una amiga em deia que abans els editors eren molt més rigorosos a l’hora de triar les obres i que hi havia més nivell. Que s’ha fet de la mediocritat, normalitat.
En una pregunta anterior, t’explicava tot el que jo havia llegit quan era quasi una nena i eren obres que trobava per casa, i no perquè els pares fossin excepcionals només eren gent que els hi agradava llegir i compraven llibres a terminis, com avui compraríem una rentadora. També és veritat que no hi havia més que un canal de televisió, poc engrescador, i no teníem massa distraccions fora de la ràdio i poc més. Penso que teníem temps per llegir, per asseure’ns i gaudir del plaer de la lectura.
Actualment vivim en un món en el qual el que avui és nou demà està obsolet. Vivim amb presses, empassem sense mastegar, consumim sense assaborir. Sí, es possible que avui s’editin obres per ser consumides amb presses, que els editors no busquin l’excel·lència sinó el volum de vendes a final de mes. Que la clau estigui en una bona campanya de màrqueting més que en la qualitat del llibre.
En català patim doblement.
Afegim al que hem dit, la queixa de les “quotes”. La paritat no és forçosament bona. No hauríem de patir per si es publiquen més o menys autors en castellà que en català. El que ens hauria de preocupar és que publiquem el què és realment bo. Hi ha autors que són veritables “marques”. Si publica fulano, serà un èxit de vendes. No, perdoni. Hi ha autors que han publicat grandíssimes obres i avui els hi editen grandíssimes burrades. S’hauria de fugir de la “patent de corso”. L’autor s’hauria de reinventar en cada obra. I apostar per nous valors, que de ben segur n’hi ha, aplicant la mateixa política.

NS: I finalment, podries respondre molt breument aquestes preguntes:

El llibre que estic llegint ara és...
"Sota l’asfalt". D'en Lluís Llort.

La darrera obra de cinema que he vist és...
"El pont dels espies" de l’Steven Spielberg.

El llibre que no tornaria a llegir mai més és...
El llibre que no intentaré començar mai més és l’Ulisses d'en Joyce.

L'època que ens ha tocat de viure és...
Estranya. Serà interessant d’estudiar-la dins de 30 o 40 anys. De moment, em resulta confusa.

dilluns, 1 de febrer de 2016

De Loudun a Catalunya, una lectura d'Aldous Huxley



"Los demonios de Loudun" és un text d'Aldous Huxley escrit el 1952 que, en versió castellana, fou publicat per Planeta el 1972, sota la direcció literària d'en Carlos Pujol. Quins temps, aquells!. El cito en castellà perquè l'he llegit en aquesta llengua. No pas per un prejudici, si no perquè en català no ha estat traduït.

El geni de Surrey va escriure aquest assaig de 300 pàgines de lletra menuda que anys més tard (1971) fou adaptat al cinema per en Ken Russell, un director barroc, lisèrgic i excessiu. La pel·li conté una de les millors interpretacions de l'actor Oliver Reed, que havia treballat fins poc abans a la sèrie B, on havia destacat en cintes de mediocres adaptacions de Lovecraft. Tal com diu la font anglosaxona que consulto sobre "The Devils of Loudun", es tracta d'una "novel·la de no-ficció". M'agrada el concepte. M'agrada i em fa enveja, és clar.

Huxley analitza lentament, detingudament, un cas de possessió diabòlica col·lectiva esdevingut en un convent de monges a la França de principis del segle XVII. L'estil del text és meticulós, irònic, humà. Cal llegir cada frase dues vegades. De la mateixa manera que els ximples de l'Esport 33 repeteixen tres vegades un gol d'en Messi que els extasia. Cal rellegir les frases per gaudir-les. Per comprendre bé què vol dir ser un escriptor que pensa allò que diu, que s'ho pensa abans de dir-ho. Res no és gratuït. No hi ha palla. Sí que hi ha la llenya que la Inquisició va situar sota el reu Urbain Grandier, acusat i cremat.

El relat arrenca amb una magnífica introducció en què Huxley medita sobre el paper de l'educació jesuïtica a l'Europa de la contra-reforma.
Del mismo modo que fajamos el cuerpo de un recién nacido para dar a sus miembros la proporción debida, debemos, por así decirlo, fajar su voluntad desde su edad más temprana, a fin de que pueda mantener, durante toda su vida, una dichosa y saludable docilidad.
"Los demonios de Loudun" és un retrat viu de l'Europa del segle XVII. La distància de 3 segles serveix per comprendre d'on venim i per comprovar que moltes de les qüestions actuals ja es debatien llavors: és una reflexió sobre la idea del progrés. Huxley no era massa optimista. A més a més d'anomenar "la deplorabe classe mitjana", també dubta si l'evolució ens ha dut res de bo. No ho nega si no que ho dubta, i li permet al lector que decideixi.

Huxley avança a poc a poc per la història, per la narració dels fets que foren bellament documentats al seu temps. Narra i reflexiona i fa observacions, comenta, il·lustra. Mai no perd el ritme. Troba coincidències i elements que ens duen a l'Àfrica animista, a la psiquiatria contemporània, a la poesia mística, a D.H. Lawrence, al Tartuf de Molière. Entre desenes de desenes d'altres. Una literatura de referències i d'una riquesa tan esplèndida que et fa enyorar aquells anys d'Huxley. Em demano quin editor actual publicaria "The Devils of Loudun".

Em preguntes perquè ressenyo aquest llibre en un blog que tracta de literatura negra, i en un moment en què ningú no sap què vol dir "negra". La veritat: no ho sé. O potser sí: literatura negra és la que explica que vivim en un món negre precisament perquè ens vol salvar de la tenebra que ens rodeja.

També penso en la cosa de la crema de bruixes i bruixots. Si he de fer cas a en Pau Castell (Un judici a la terra dels bruixots, Garsineu Edicions, 2011), Catalunya té l'honor -potser l'únic possible- d'haver inventat la crema de dones acusades de bruixeria. Vet aquí l'aportació catalana més notable a la història de la Humanitat. I ara hi ha gent catalana que s'ofèn quan es profereixen insults patriarcals i sexistes. Segons l'autor de Tremp, el primer judici per bruixeria a Europa s'esdevingué el 1548 a les Valls d'Àneu. Mira tu vès per on, vet aquí la Catalunya emprenedora i innovadora. Es veu que al segle XVI ja érem un país nou.

Carai, quanta tela que ens queda per pensar i per escriure. Quanta novel·la negra catalana i rural que ens falta fer. I quantes coses per llegir. En Pau Castell no és l'Aldous Huxley -ni ho pretén-, però escriu ben documentat i sense embuts.

Ara em diràs que l'Huxley i en Castell no tenen relació, com no la tenen Loudun i les Valls d'Àneu. Però jo protesto. El cas d'Urbain Grandier, el de Loudun, va trobar Huxley. Quin autor ha trobat la pobra Margarida Rugall de Paüls, cremada en una foguera després d'escoltar els testimonis inculpadors dels bons veïns i veïnes de Mont-ros? La relació que hi tenim és la mancança, el dèficit.
-No ens roba Espanya! -protesto, airat- Nosaltres ens robem a nosaltres. Ens enredem i ens robem la nostra pròpia història i és això el que no ens deixa ser un país normal.