dimecres, 27 de gener de 2016

Què vol dir "negre"?


Sembla que un cop passat el festival Tiana negra, el debat sobre els colors i els matisos de la novel·la negra o menys negra hagi perdut aire. És comprensible. Malgrat que ara començarà l'altre, el Barcelona Negra.

Vaig participar en aquest debat amb l'actitud que sento més honesta: fent-hi un comentari marginal. Em va agradar molt l'aportació que hi va fer en Jordi Valero, en què imagina què li passaria a Karl Marx si avui dugués el manuscrit de "El Capital" a les editorials. Valero elabora un article fantàstic, en què arriba a la conclusió que el nostre estimat Karl convertiria el seu assaig en una novel·la negra per tal d'aconseguir el beneplàcit de l'editor.

A mi m'agradaria afegir-hi quatre apunts. Referits a com visc jo el gènere quan escric, no pas quan medito ni quan jugo a fer d'expert: no ho sóc. La feina dels escriptors és escriure. La dels crítics, criticar. La dels acadèmics, fer l'acadèmic. Quan ens mesclem i ens intercanviem els rols no crec que en surti res de massa rellevant.

De manera que avui parlo de mi, del jo que escriu.

Fa uns anys se'm va acudir un argument que va donar peu a "Aire brut", la novel·la que em va obrir la porta a publicar a Crims.cat. A mi em semblava que una història de fracassos personals i col·lectius només es podia explicar en clau de negre. Malgrat això, en aquell text, els fantasmes i els zombis i els vampirs tenen més presència que els policies. Jo dubtava que això fos "negre" però l'editor va trobar que sí. He tardat en comprendre-ho. Però ho he entès: els fantasmes expliquen una possibilitat terrible. Que hi hagi vida després de la mort és una maledicció, tal vegada la pitjor de totes. La vida després de la mort perllongaria el sofriment inútil i multiplicaria l'agonia.

En Jordi Canal em diu que, després de pensar-hi, creu que la novel·la negra és l'expressió literària del pessimisme. Jo no ho podria dir millor. Crec que "negre" explica el relat de la derrota. Ja sigui la interior (el viatge de l'ànima cap al no-res -o l'infern) com l'exterior (la crònica del desastre col·lectiu, el fracàs estrepitós de la cultura i la civilització).

Com a lector, no entenc que sota l'epígraf de "novel·la negra" se'm parli de policies honrats i eficients. No m'entra al cap aquesta mania tan catalana d'elogiar el cos dels mossos d'esquadra, de lloar els seus èxits i els seus mètodes moderns, la seva superioritat. No concebo que els autors presentin un cos policial autonòmic vulgar i lamentable -tant com qualsevol altre- de la manera que molts ho fan. Si a mitja novel·la el protagonista policia-mosso/a s'enamora, la veritat és que caic de cul. Tanco el llibre i el retorno al silenci de l'estanteria. I això darrer ho faig per respecte al gremi, perquè d'allò que tinc ganes és de llençar-lo al contenidor de paper.

Quan escric sota la clau de "negre" entenc que vull explicar què hi ha de negre en mi i en la meva societat. Que no és poc. Dintre meu trobo que cal explicar la vida tal com ens la mostra la mirada negra: la vida és un viatge penós de la foscor fins a la tenebra. Del no-res fins al buit. M'estic expressant tan sincerament com puc, sense ànim de pontificar sobre gèneres i subgèneres. Dient allò que sento, allò que em dicta l'estómac i no pas la neurona.

Negre és dir allò que veus quan mires el món o quan mires el mirall. Una col·lecció de desastres barroerament endreçats. Trencar el vel de Maia, deien antigament. Mostrar allò que hi ha rere el decorat. Dir que avui, a Turquia, hi ha homes que venen armilles salva-vides que no floten als refugiats. S'ofegaran però jo hauré guanyat quatre euros. Això som els humans. Dir que a les costes de Lesbos hi ha traficants d'homes esperant una oportunitat de negoci. Escriure-ho pensant què tinc jo d'ells, perquè sóc humà i res humà no m'és aliè. Quan escric en clau de negre procuro respondre la pregunta: què hi ha dintre meu igual que un venedor d'armilles flotadores que no floten, què tinc de traficant de persones.

Si tingués ganes d'explicar l'altre rostre de la humanitat (que també existeix) és probable que no em posés a escriure: en tinc prou amb creure en la feina que faig cada dia de nou a cinc. Em cal creure en allò que faig. I en allò que escric. Malgrat que una cosa i l'altra siguin tan contradictòries. Coses de catalanets.

Si escric és per exorcisar, per fer net, per fer immersió en la foscor que és meva i ens és comuna a tots. Per dir coses. Per dir les coses que no es volen escoltar. Que la societat catalana és una societat putrefacta i rància. Que en el nostre viatge cap al no-res estem rodejats per enganys i per un buit premonitori, que la nostra vida li importa una merda a l'univers.

No escric pas per caure bé, ni per fer-me el simpàtic, ni per guanyar amics al facebook. I si escrivís per explicar altres versions del fet humà o del fet social no se m'acudiria buscar el segell del negre. Si vulgués explicar com de moderns i d'eficients i bona gent són els mossos d'esquadra, escriuria una novel·la rosa en què hi podria haver un cadàver i una investigació per entremig. Com han fet molts.

Tal com és fàcil de deduir, no visc d'allò que escric. Crec que aquesta possibilitat em faria patir molt i no estic segur que en aquest cas digués què penso tal com ho faig ara. Aquesta reserva explica en gran part la falta de compromís ètic i artístic amb la literatura que afecta dramàticament la producció literària en català des de fa dècades: hi ha una gran quantitat d'autors preocupats per fer-se agradables, simpàtics i mediàtics. Hi ha una gran quantitat d'autors que són tristíssims funcionaris de la Generalitat i/o de l'Estat. Que aspiren a vendre poca qualitat en molta quantitat. I a que els convidin a "Els matins" de la Tv3. Què ho deu fer, que el millor negre català s'escrigui en llengua castellana?

Amb aquestes quatre ratlles, escrites sense cap intenció de definir els gèneres ni d'adoptar cap to intel·lectual, vull dir també que no sé si cal construir etiquetes. Crec (no penso, crec) que els lectors són intel·ligents i saben què els agrada.

dilluns, 18 de gener de 2016

Del negre al gris, passant pel rosa


Fa pocs dies, l'Anna M. Villalonga va publicar un article necessari a Núvol, sobre allò que s'anomena el "gènere negre". El títol no ho diu tot (perquè cal llegir el text) però ho anticipa: "Si no li podem dir negra, li direm gris asfalt". En Sebastià Bennasar no va tardar en respondre-hi. "Defensa negra", publicada a Bearn Black. És una resposta breu per sintètica, però plena de conceptes que parlen no tan sols d'estètiques literàries si no també d'estratègies editorials. Tàctiques comercials, volia dir.

Amb la meva aportació només pretenc això: fer un comentari al debat. Un comentari marginal, perquè ni sóc un erudit ni un expert, ni tan sols no pretenc ser-ho: reivindico el dret a opinar sense títols ni llorers. És molt important llegir bé la meva afirmació anterior. Prou feina tinc a escriure textos que diguin coses. Si les coses que dic no són noves (que no ho són), sí que pretenc dir-les d'una altra manera. Les meves dues aportacions publicades al gènere deuen ser discutibles. Allò que afegeixo al debat també ho és, i m'hi afegeixo des de la meva posició d'autor. D'aprenent. No pas de crític.

Diuen que el jo escriptor és una mutació del jo lector. Hi estic d'acord. No es pot escriure sense haver llegit. Les Meninas d'en Picasso són una peça cabdal de la pintura perquè en Picasso s'havia passat infinites hores contemplant la pintura d'en Velázquez. Vull dir que el qui escriu ho fa des del lector que és. El lector és eclèctic, instintiu, capriciós. Quan del lector en brolla l'escriptor, sol escriure el text que li hauria agradat llegir. A mi, per exemple, se'm nota que he perdut moltes hores llegint Poe i Lovecraft. També he llegit molt de Bulgakov, però malauradament se'm nota menys.

Però també vaig dedicar moltes hores a llegir La cua de palla. Ross McDonald, Simenon, Chandler i Hammet, McCoy i M.Cain, Albert Conroy, David Ely, Hadley Chase. Etc. A mi, això del negre em semblava una cosa tan nord-americana com dífícil de traslladar al món català i/o mediterrani. La veritat és que en Simenon se m'hi feia diferent (per no dir estrany) allí enmig. Sense ser-ne conscient del tot, vaig pensar que això del "negre" era tan exclusivament nord-americà com John Wayne o la ruta 66.

Des de França i en direcció al sud, hi ha la península ibèrica. I aquí on som, el negre pren un altre to. A mi em sembla natural. Aquí no tenim aquells pistolers hereus dels cowboys, ni aquella màfia de l'Scarface i el prohibicionisme. La màfia catalana és la família del Molt Honorable President de la Generalitat en Jordi Pujol: parlem d'una altra dimensió. Els primers pistolers catalans van sortir del sindicat dels patrons i després van venir els de la CNT: és un altre món. L'Eduardo Mendoza ho explica literàriament a "La verdad sobre el caso Savolta". A Catalunya hi ha un precedent confús però apreciable en les guerres carlines, que van iniciar-se allà on va néixer el president de la Generalitat acabat d'estrenar (un president que té un discurs de tuf terroríficament carlí).

Diu en Juliàn Ibáñez que el més negre que tenim avui és en Carlos Zanon, un escriptor català que escriu en castellà. Jo hi afegiria en Jordi Ledesma.

Penso que "negre" es refereix a una mirada de l'escriptor sobre el món. Cal no confondre això amb una novel·la on hi ha un mort assassinat que cal investigar. I potser aquí rau la qüestió. La Margarida Aritzeta va escriure "L'amant xinès", publicada el 2014. És una novel·la rosa amb un mort i una investigació, però rosa al capdavall. Per més que es publiqués sota l'etiqueta editorial de la "novel·la negra".

Jo diria (que ja ho he dit) que "negra" es refereix a la mirada que l'autor projecta sobre el món que es mira. Negra vol dir negra: sense esperança. Ni segones oportunitats reeixides ni variacions del pensament positiu, ni New Age ni Paulo Coelho.

I al capdavall la literatura només admet dues categories (o dos gèneres): bona i dolenta. I quina és bona i quina és dolenta no ho podem dir ara. Ens ho dirà el temps. No ens ho diran els amiguets ni els índexs de vendes. Ho sabrem quan ja siguem morts jo que escric i tu que em llegeixes. I prenguem-nos-ho amb calma, perquè el pas del temps dóna sorpreses. Mira tu la Bíblia: no hi ha cap novel·la més fosca, més negra i mes desesperançada que la Bíblia. I en canvi, el temps ha fet que aquesta magnífica novel·la inspirés una religió que parla d'esperança. L'autor de l'Evangeli segons sant Mateu va afegir un gir extraordinari a un dels millors relats negres de la història: al final, la víctima ressuscita. I encara és l'hora que li reconeguin la genialitat negra.

La veritat és que, si recapitulés en el que he escrit aquí, no sabria dir quina tesi he defensat. O potser sí: que tot és una qüestió de latitud. I de longitud. I de temps. Que la novel·la negra és nord-americana tal com el sushi és japonès. Jordi Pujol no és ben bé Alphonse Capone, si no la seva versió ibèrica. Que negre o gris o rosa és la forma com ens mirem el món, més enllà de qualsevol estratègia narrativa o argumental.

I sobretot: que el temps s'encarregarà de posar-nos al lloc que ens correspòn. Allò que ens correspon és escriure amb la màxima exigència: dir allò que volem dir amb la nostra veritat autèntica i sent originals, innovant.

Confio en haver aportat algun element al debat. Alea iacta est, que en català vol dir apa, ja està fet.

dissabte, 2 de gener de 2016

El diablo en cada esquina, Jordi Ledesma


"El diablo en cada esquina" és la segona novel·la de Ledesma (Tarragona, 1979) després de la inquietant "Narcolepsia", que va representar una entrada d'aire nou i necessari a la narrativa negra catalana. El relat recorre una Catalunya propera, creïble i versemblant, de la qual se'n desprèn un retrat realista sense caure en el costumisme que, massa sovint, inunda la novel·la negra contemporània.

El protagonista (o un d'ells, perquè la narració avança sobre diversos actors) és un Esteban Puig gairebé identificable -amb altres noms i cognoms- en el nostre món i alhora una figura de la narrativa negra clàssica, que podríem trobar en moltes obres de l'edat d'or del negre nord-americà. Fill de la burgesia del textil de Sabadell, l'Esteban és un nen mimat i desconeixedor dels límits: ha nascut al costat bo, al costat on tot és fàcil i tot està permès. Fins que la sort fa un gir, i l'Esteban descobreix que ha avançat massa passes cap dins de l'infern. De la dolçor del món burgès a la rudesa de la lluita per la supervivència tan sols hi havia un llindar per traspassar.

Explicat així, es podria pensar que "El diablo en cada esquina" té alguna cosa de faula moral, i en certa manera aquesta seria una de les lectures possibles. Però no l'única. També podríem parlar de faula "amoral", perquè el món que retrata Ledesma (que és el nostre, amb escassa pàtina de ficció) és el món que va sorgir de la pèrdua (o la devaluació) dels valors morals, en algun instant de la nostra història recent.

En tant que novel·la de personatges més que no pas de trames o de procediments policials, investigacions i demés tòpics massa grapejats per la novel·la a l'ús, Ledesma crea un univers de noms, de relacions i de vincles que creix amb l'energia amb què la vida actua: el lector té la impressió de contemplar la proliferació d'organismes vius en un medi putrefacte (la vida neix a l'aigua estancada). La ciutat de Barcelona es tracta sense contemplacions i sense concessions: la prosa de Ledesma no està pensada per atreure turistes a la ciutat.

En aquest sentit, la mirada sobre la ciutat és despietada i crua, agudament descriptiva de la realitat quotidiana (una mirada que comparteixo). És una mirada que se situa en l'ambició literària, aquesta ambició tan rara en temps de "novel·la no-literària" com diu l'Enrique Vila-Matas, i que per això es distingeix del noranta per cent de les novetats editorials del gènere (especialment -dramàticament!- en llengua catalana, però també en la castellana). Perquè, sense caure en el pecat del lirisme gratuït, Ledesma construeix una prosa rica d'imatges i de frases treballades que saben crear una atmosfera no tan sols negra, si no que també s'aproxima al llòbrec, a una literatura propera al terror. El diable del títol no és gratuït. En deixo una mostra:
Mariscal es el prestidigitador "sin duda", se reafirma Góleman interiormente. Lo representa un esqueleto que aguanta la copa de veneno en la mano. Va disfrazado de rey y arde envuelto en llamas por una detonación que emerge del suelo. Detrás de él está su alabardero, dentro de un pozo, muerto, el cadáver lo devora un gato negro.
"El diablo en cada esquina" és una novel·la oportuna, necessària. Una oportunitat real per reivindicar i mantenir viu el vell i irresolt debat sobre la literatura catalana d'expressió castellana. Perquè tal com jo ho veig (un cop més, i ja en van molts) les millors novel·les catalanes que tracten de Barcelona i de la societat catalana actual estan escrites en castellà (allò que tothom pensa però no es diu mai en públic). Cal pensar-hi. I dir-ho, és clar.