dimecres, 30 de desembre de 2015

El cementiri buit de Ramiro Pinilla


"El cementerio vacío" és la penúltima novel·la de l'escriptor de Bilbao Ramiro Pinilla. I ja no n'hi haurà més, perquè Pinilla va morir l'octubre de 2014 poc després de concloure la tercera part de la trilogia ("Cadáveres en la playa"), la que comença amb l'excel·lent "Sölo un mueto más".

Fa un temps vaig ressenyar en aquest bloc "Sólo un muerto más", aquesta peça de la narrativa negra que no tan sols és brillant, si no que aporta novetats i aire fresc als gènere. A "El cementerio vacío", Pinilla reprèn el personatge de Sancho Bordaberri, el llibreter de vell de Getxo que admira Hammet i Chandler, i que es transforma en Samuel Esparta (castellanització ingènua i còmica de Sam Spade) quan investiga un cas criminal. Amb la finalitat de narrar-lo.

La narrativa de Pinilla no es limita a explicar les aventures i les investigacions del seu detectiu rural: és una refexió profunda i aguda sobre el fet d'escriure, de convertir en paraules escrites la vida i la mort, les raons i els motius ocults que empenyen els homes a matar-se entre ells. Bordaberri-Esparta-Spade és un joc de miralls múltiple, un veu aparentment innocent (de vegades banal) que transita els carrers i que investiga les ànimes. Les individuals i la col·lectiva. Amb agilitat i lleugeresa formals, la veu de Pinilla penetra la part fosca. Pinilla tenia noranta anys quan va escriure "El cementerio vacío", i escriu amb una fluïdesa magistral que resulta quasi miraculosa. 

Situada al Getxo de 1947, en una postguerra espanyola que es perllonga com si no pogués trobar el final, Pinilla construeix més peces d'aquest fresc enorme sobre els anys terribles de la nostra història. Sense sentències ni melodrames, l'autor dibuixa les línies que duen de la repressió franquista fins al virus nacionalista, i no s'oblida de les arrels carlines del conflicte. Allò que l'assaig encara té pendent d'abordar (l'origen carlí dels nacionalismes basc i català, i les vinculacions etnicistes de tots dos fenòmens), ho fa Pinilla entre escena i escena com qui no vol, amb aquella facilitat per l'escriptura que em fa pensar en alguns versos de Rimbaud.

El títol de la novel·la està extret d'una llegenda local i romàntica dels pobles mariners: els cementiris aprop del mar es buiden per sota per l'acció del mar. Els difunts fugen cap a l'aigua, on viuran una segona existència de felicitat, lluny de la societat. L'autor fa una interpretació terrible de la llegenda:
Sí, es una de esas leyendas nuestras contadas en invierno ante el fuego de las cocinas y que unos creen y otros no, y unos terceros necesitan creer como refuerzo ancestral de un profundo delirio de lo vasco.
Com a "Sólo un muerto más", en aquesta novel·la l'enginy de Pinilla fa un estudi sociològic agut (i de vegades cruel) de la vida en un poble. Malgrat que el to i la mirada són completament diferents a Philippe Claudel, Pinilla se situa en un univers mental i literari proper a "Les ànimes grises" i a "Linforme de Brodeck": el crim és un fenomen lligat al fet humà, a la història i a les relacions socials. El criminal no és el pertorbat autista de la mala literatura negra, no és l'obra d'un foll assassí que obeeeix unes veus extramundanes. El criminal és un producte de la cultura, tal com ho és el botiguer, el polític corrupte o l'home que pega l'esposa.

Hi ha un relativisme intensament humanista en el text de Pinilla. Tot allò humà ens és proper. El seu detectiu té quelcom de Quixot (malgrat que es digui Sancho), disposat a defensar la innocència de l'acusat contra tot i contra tothom. I és una mirada lúcida, lleugerament desencisada. Explicada amb una veu dolça i suau. La veu del qui ja ho ha vist gairebé tot i que malgrat l'evidència del desastre humà, creu que dintre l'ànima hi ha un residu de bondat que també cal dir.

diumenge, 6 de desembre de 2015

L'any que vaig traficar amb dones, Antonio Salas


"El año que trafiqué con mujeres", publicat el 2004 per Temas de Hoy és un relat periodístic en primera persona, degut a l'Antonio Salas, el qui va ser reconegut amb el gairebé mític "Diario de un Skin" (2003). Salas retorna al reportatge degut a una infiltració, en aquest cas en el món extremadament sòrdid dels traficants de dones per abastir els prostíbuls, les xarxes internacionals i les ramificacions en d'altres espais de la delinqüència organitzada a gran escala.

El relat és un autèntic descens a l'infern, un viatge al no-res, al mal en estat pur i al dolor. Un mal i un dolor que, paradoxalment, tracten del plaer sexual. Allò que hi ha darrere les llums refulgents dels neons a les façanes de les cases de putes és la cara més tenebrosa de l'espècie humana: la conjugació en temps present d'un dels horrors més estrepitosos mai comesos pels nostres congèneres: l'explotació de l'home (la dona) per enriquir unes quantes butxaques. El qui pensi que l'esclavatge és un record llunyà i tèrbol del passat va errat. Els descendents morals de Francesc Cambó són entre nosaltres.

El putero (en llenguatge correcte, l'usuari de les cases de "relax") hauria de conèixer aquesta obra abans de creuar la porta i pagar per allitar-se amb la noia d'un prostíbul de carretera a la Junquera. O del capdavall de la Rambla, etc. És complicat adoptar aquesta actitud moralista: allò que permet i facilita l'existència dels prostíbuls i les xarxes que els abasteixen és un context moral, conceptual, liingüístic i polític que compartim amb absoluta indolència.

Salas posa el dit a la llaga que fa més mal: la contradicció, la paradoxa. Els empresaris dels prostíbuls solen ser, també, tipus identificats amb organitzacions d'extrema dreta nacionalista i xenòfobes. Tal com suggereix, hi ha una curiosa doble moral. Expulsar l'immigrant home i follar-se la immigrant dona. Però la qüestió no afecta tan sols l'ideologia ultra. Ens qüestiona a tots. La majoria dels alcaldes de l'Empordà fan la vista grossa, toleren o àdhuc negocien amb els amos dels grans prostíbuls. El Consell Comarcal de l'Alt Empordà, en mans de l'eterna Convergència (el cau de corruptes que avui es fa dir "Democràcia i Llibertat") troba moralment acceptable extendre la filosofia bussiness friendly amb les cases de barrets. En un d'aquells poblets entranyables de la Catalunya ultracatalana, l'empresari del prostíbul subvenciona algunes millores urbanístiques, entre les quals la restauració de la façana de l'església parroquial. No és ficció.

Avui, l'alcalde de Vilassar de Mar escriu novel·la negra. Deu conèixer els negocis sexuals que hi ha al seu municipi i m'agradaria saber què en pensa, què li diu la seva ètica nacionalista i lleugerament d'esquerres (si no m'equivoco, pertany a un partit que manté la lletra "E" d'esquerra al seu nom). 

"El año que trafiqué con mujeres" ens qüestiona a tots perquè, finalment, tot l'horror dels traficants de dones funciona gràcies a un fet molt simple: tenen clients. Clients que són camioners i treballadors, joves de casa bona, joves de casa baixa. Però també pares de família partidaris de l'ordre, polítics, empresaris mecenes de la cultura i de les arts.

El llibre dibuixa el mapa d'un dels negocis més macabres, que abasta tota la geografia peninsular. Per al lector català és especialment interessant (i esfereïdor) el capítol dedicat als prostíbuls de Castelldefels, en un dels quals la policia nacional va trobar-hi reunits uns oficials dels Mossos d'Esquadra, en un reservat. És probable que el cas es recordi poc i malament: una capa de sorra prudent i de silenci el va cobrir. Fa poc, un diputat de la Cup ho va esmentar de passada i la premsa no li va prestar atenció.

El debat sobre la sexualitat continua en mans de la moral burgesa. El conflicte moral roman invisibilitzat per un pudor còmplice i culpable. És terrible que en Gilles Deleuze estigui mort.

L'obra de Salas és una narració de fets, la majoria d'ells indiscutibles. Hi aporta dades i documentació prou definitives. Potser hi ha un excés de judicis morals, perquè aquest judici hauria de recaure sobre el lector, en el cas que sigui un adult capaç de formular-se qüestions. També conté una dosi massa gran d'una autocomplaença de Salas envers sí mateix i la seva tasca com a investigador.

Malgrat aquestes petites qüestions, "El año que trafiqué con mujeres" és un llibre que, en la ficció, podria equivaldre a "El cor de les tenebres" d'en Conrad: la narració d'un viatge al cor del mal i de la cobdícia infinita que explica qui som en la nostra pitjor versió possible. Éssers buits i cruels, posseïts per un afany de poder il·limitat. O bé persones que miren i callen, i que apliquen el concepte de la tolerància fins allà on dicta el principi del pragmatisme i de la llibertat individual, convertit en dogma d'un món insuportable.

El año que trafiqué con mujeres
Antonio Salas (pseudònim)
Editorial Temas de Hoy, Madrid 2004
2,5 euros en una llibreria ReRead