dimecres, 26 d’agost de 2015

Ignacio Padilla, El daño no es de ayer


Té cap sentit explicar històries de detectius que descobreixen la veritat, on els culpables confessen tot just abans de pagar pels delictes que han comès? És aquest relat el que ens explica a nosaltres? La història -la història dels homes i les dones, i no la dels llibres d'Història- sembla que es deu als crims inconfessos i a l'absència de detectius. Podria ser que la Història l'hagin escrita uns narradors més aviat no fiables.

Aquestes qüestions i moltes d'altres se les demana l'Ignacio Padilla (Ciutat de Mèxic, 1968) en una novel·la tan fascinant com polièdrica (i alhora estranya, metaliterària, prenyada de surrealisme i d'erudició) com "El daño no es de ayer", publicada aquí per l'editorial Alrevés a la col·lecció Literaria.

El narrador, del qual no en sabem el nom (tan sols el sobrenom d'Emilio que li dóna un dels personatges, en una al·lusió irònica a Emilie Brönte), ha arribat a un poble perdut del Mid West a la recerca d'una història per explicar que justifiqui no tan sols la feina d'explicar històries si no el mateix sentit de l'existència. Hi ha un aire de Juan Rulfo en aquest poble de western crepuscular, un deix d'aquell "páramo" que sembla un purgatori dantesc habitat per apàtrides i ànimes en pena, fugitius i excombatents de guerres tan antigues com absurdes.

Si la viuda Lönnrot es va suïcidar o va ser assassinada, que seria l'argument de l'obra en cas que el lector vugui llegir la novel·la en clau de gènere negre, no és allò més rellevant. Tot i que mai no perd l'interès i, si s'arriba fins al final, hi ha un premi per al lector inquiet en aquests termes. Perquè malgrat que en Padilla planteja així l'arrencada del text, hom s'adona de seguida que el riu imparable de les pàgines el duran cap a d'altres bandes. La realitat és alguna cosa tan complexa que inclou les realitats paral·leles i les seves ombres: les societats secretes el secret de les quals és que no hi ha secret, l'espiritisme probablement fraudulent de Madame Blavatsky, la vida dels autòmates, la lectura de males traduccions de Gérard de Nerval... El segle XIX i el XXI s'assemblen de tal manera que tan sols cal canviar la posició d'aquest "I" insignificant per comprendre-ho.

La prosa de l'Ignacio Padilla és hipnòtica i captivadora, i riquíssima en lèxic i en sintaxi, en girs, en registres i en descripcions, en les reflexions que assoleixen la profunditat des d'una lleugeresa aparent, en l'ús de temps verbals agosarats. Un autèntic plaer per a la lectura lenta i que reconcilia el lector amb la prosa que no renega de la poesia, de la cita, de la referència cinefílica. El lector es pot deixar anar en qualsevol dels nivells de lectura que li ofereix en Padilla, perquè qualsevol d'ells el trobarà suggerent. I li permetrà comprendre el vincle subtil que uneix els grans textos de l'Europa central amb la literatura d'avui a l'Amèrica central. Kafka, Walser, Eliade, Rulfo, Fuentes, etc.

Entenc perfectament aquella observació d'en Luis Buñuel exiliat a Mèxic quan diu que a Mèxic el surrealisme és quotidià en una mesura superior que a Espanya. Que ja és dir. 

Malgrat que en Padilla s'inscriu en l'anomenada Generació del Crack (junt amb Jorge Volpi i d'altres), hi ha un fil tal vegada intangible, o tangible només per als grans erudits, que és el "quid" de la literatura de debò i sense gèneres, la bona.


dilluns, 17 d’agost de 2015

La casa dels intercanvis, Alberto Mussa


Les ciutats es defineixen pels seus crims, explica el brasiler Alberto Mussa a l'inici del text. Els crims són més útils per conèixer com és una ciutat que no pas l'arquitectura, la gastronomia o els seus prohoms. Hi ha crims que tan sols es poden haver comès en una ciutat, i el que explica a "La casa dels intercanvis" tan sols podia haver-se esdevingut a Rio de Janeiro. Aquesta és una de les tesis de la novel·la, i si quan el lector arriba a la darrera plana hi està d'acord, podríem dir que en Mussa ha acomplert un dels seus objectius.

El lector barceloní (o català) conclourà que el cas policíac concret que es narra en aquest text brillant no podria pertànyer a Barcelona, i es demanarà quins són els crims que expliquen Barcelona. Com totes les bones novel·les, la de Mussa interpel·la constantment el lector, juga amb els ritmes, els excursos, les reflexions, la metaliteratura. Em queda pendent respondre la pregunta: quin seria el crim que defineix Barcelona? El cas de l'Enriqueta Martí? El seu epígon del pederasta del Raval? L'assalt de l'anarquista Facerías al meublé La Casita Blanca? L'assassinat de Carmen Broto?

"La casa dels intercanvis" és una novel·la policíaca, tot i que en l'immens joc literari del text, que té molt d'aquell "artilugi literari", també és una història i una geografia humana de Rio, una gran novel·la de personatges i un tractat sobre la condició humana. Que sigui policíaca sembla, de vegades, una estratègia de l'editor, perquè quan Mussa recorda, dins del text, que allò que estàs llegint és un text policíac sembla que es burli de sí mateix i del text, però no del lector: una de les grans virtuts de la novel·la és el respecte constant per la intel·ligència del lector.

La novel·la d'en Mussa usa la trama policial per a enlairar-se i sobrevolar Rio de Janeiro, per anar-se'n fins als episodis terribles de la seva fundació, per baixar fins als carrers -des dels barris elegants fins a la Favela-. Així, si bé arrenca d'un assassinat i d'una intriga de caire detectivesc, de seguida opta per explicar el context humà, geogràfic i històric. En aquest viatge usa l'anècdota banal, la cita erudita, la ironia o la digressió extemporània en una mescla indistingibe que tracta tots els registres amb el mateix respecte i sobretot amb el mateix mestratge narratiu. Mussa és extraordinari, proper i sensible tant quan parla del segle XVI com quan, a continuació, descriu una escena sexual en un "llit rodó", a la cambra fosca del local d'intercanvis.

El relat qüestiona constantment els tòpics i els prejudicis, i és especialment saludable per al lector occidental: quan explica els origens de la ciutat ens recorda que després dels primers pobladors "hi va haver uns altres invasors salvatges": els portuguesos i els francesos. Allò que van aportar els europeus a la ciutat brasilera no és cap valor superior. Però no hi ha maniqueïsme: la novel·la conté una història de la "capoeira" que sorprèn el lector europeu, i presenta els rituals i les creences autòctones (mags, vudú, candombé etc) amb el mateix distanciament que usa per explicar la influència dels ritus i les cerimònies catòliques. "La casa dels intercanvis" és un retrat de la complexitat que apropa la novel·la cap a l'antropologia.

La novel·la avança en espiral, de manera que els retrocessos en el temps són imprescindibles per agafar noves embranzides. Al centre d'aquesta espiral, hi ha la casa dels intercanvis (que fou un palauet dels colonitzadors) i ara és una mescla de prostíbul i de centre de trobada per realitzar tota mena de fantasies i de dinàmiques sexuals: hi acuden homes, dones i parelles. La casa actua com una metàfora de la societat, ja que en ella hi tenen cabuda, també, totes les classes socials d'una manera o d'un altra. El narrador es mou en un aiguabarreig d'aparença caòtica i alhora lògica: no és casual que el policia encarregat de resoldre el cas sigui, també, un client habitual del prostíbul. Un prostíbul que adquireix categoria de centre del món i de la trama. Un centre del món primigeni i essencial, perquè allà es mesclen els fluïds corporals que són, finalment, els fluïds d'on en brolla la vida.

La literatura d'en Mussa és, senzillament, bona literatura o literatura de veritat. I tan li fa si es presenta com a negra o policíaca. Malgrat l'abundància dels excursos narratius i les reflexions, el text flueix amb una lleugeresa que és alhora profunda i que obliga el lector a suspendre la lectura per pensar, per documentar-se. Tal com fan Borges o Perucho (entre d'altres), cal distingir entre realitat o ficció, entre fet històric i anècdota inventada, entre cita verídica i apòcrifa (malgrat que, si no es fa, la novel·la pot continuar avançant sense cap impediment).

"La casa dels intercnvis" no és una novel·la més en el paisatge bigarrat i confús de l'oferta editorial, si no que podria ser un model que enllaça la gran literatura passada amb la contemporània. Per al lector no és difícil trobar-li el rastre de Borges -ja esmentat-, i del millor d'en Jorge Amado. Diria que també hi ha senyals de la literatura europea (Barnes, Magris i d'altres) i també dels autors contemporanis del món àrab (Maalouf com a mínim): un compendi d'estils i de referències que reconcilien el lector amb el llibre.

No puc acabar la ressenya sense fer un esment (i sense felicitar amb un aplaudiment) l'editorial Angle i especialment els dos traductors de l'obra: Pere Comelles i Susanna Ramos. Malgrat això, tampoc no em puc estar de demanar perquè una novel·la que du el títol original de "O senhor do lado esquerdo" es tradueix en castellà per "El misterio de la Casa de los Trueques" i en català per una traducció del títol castellà. Tal vegada hi ha raons que defugen la meva o les inevitables raons del mercat, que ens remeten a aquell univers en el qual (per exemple) el suggerent "Rosemary's baby" esdevé un explícit i vulgar "La semilla del diablo".


dissabte, 15 d’agost de 2015

Bobby Beausoleil, músic, satànic i assassí


Tant li fa quan es van conèixer en Kenneth Anger i en Bobby Beausoleil i què se'n va derivar de la seva amistat: el que ens interessa als humans vius és quina mena d'obres van produir tots dos junts. De fet, que en Bobby conegués en Charles Manson poc més tard que el productor esmentat no és aletaori (alea iacta est), perquè aquesta nova coneixença el va dur a una presó dels Estats units (un presidi de l'estat d'Oregon) on encara viu. Se'n pot dir "viure" del fet biològic que s'esdevé darrere les reixes d'un penal?

En Bobby va començar una carrera musical molt interessant en la psicodèlia dels anys seixanta i poc després va participar en l'assassinat d'un narcotraficant, un delicte que no li va impedir de continuar composant músiques tan satàniques com ingènues, lisèrgiques i fluorescents. Com ara la banda sonora de "Lucifer Rising":


Diuen (els estudiosos de la criminalística satànica) que en Carles Manson va conjuminar l'assalt mortifer a la casa de la senyora Sharon Tate per un càlcul erroni que pretenia exculpar en Bobby d'un crim anterior. Es tracta d'un raonament delirant i propi d'una ment corpresa per les substàncies tòxiques que formaven la base dietètica de la colla d'en Manson. Mai no sabrem quines ments són més alterades (si les dels vigilants de la llei o les dels seus infractors drogats), però això seria un altre debat, que ara em fa mandra. (Potser és per això que escric novel·la negra, perquè els agents de l'ordre em semblen persones profundament malaltes)

L'escriptor Truman Capote va visitar en Bobby quan ja era un pres (en Truman se sentia atret pels criminals un cop detinguts i empresonats), però en aquest cas no van congeniar. Malgrat tot, un dels relats del llibre "Música per camaleons" tracta de la trobada amb en Bobby allà al talego d'Oregon. Després de Dostoievski, Capote deu ser el següent autor més rellevant de la literatura mundial, de manera que no el podia passar per alt en aquesta ressenya.

En Bobby té una conducta exemplar al presidi d'Oregon (és pacífic, inventa instruments i composa música), de manera que en van demanar la revisió de la condemna més d'una vegada. Però no la hi concedeixen pel seu perfil d'adorador de Satanàs, al qual sembla que no té ganes de renunciar. De poc li han valgut les aportacions dels qui han defensat, amb justesa, que els adoradors de Satanàs han matat molt poc en comparació amb els adoradors de Jesucrist, que han matat milions de milions de persones.


dimarts, 4 d’agost de 2015

Somiar matar, amb música de Bach



Vaig eixir del son expel·lit de sobte, propulsat a la llum blanca. Vaig tenir la impressió que el llit era un vehicle, llençat a gran velocitat, que havia topat amb un obstacle tan sòlid com una roca immensa, i que el meu cos havia estat projectat per l'aire com una marioneta. El desvetllament fou tan brusc que em va deixar atordit, suspès durant uns segons en un lloc on tot era possible, sense els temors dels vius ni les certeses dels morts.

Primer, abans de res, vaig voler certificar-me que podia moure les extremitats, que les mans m'obeïen i que no hi havia cap part del cos danyada. Després, a poc a poc, vaig extendre un braç fins a tocar el cos de la dona, que es removia sota els llençols mentre feia un gruny de mamífer que ha copsat la llum del sol.

Recordo que ella ja estava desperta i em mirava sorpresa, perquè la meva cara devia expressar l'atordiment de l'instant, quan vius una sensació per primer cop a la vida.

-Increïble... no et pots imaginar què acabo de somiar -vaig començar a explicar, amb un somriure que resultava nerviós- Era tan real... He somiat que havia perdut la casa, que vivia pel carrer i en cases abandonades, que la policia em buscava per alguna barbaritat que havia comès i que abans de tot això treballava de comptable, he somiat que tenia un amic molt estrany, una mena de company de viatge i de misèries, un home que no sabria descriure...

Poc després, mentre esmorzàvem a la cuina, ella va alçar aquells enormes ulls negres i més aviat tristos i em va mirar d'una manera estranya, que jo no li recordava en tants anys de vida compartida.

-I quina barbaritat havies comès, al teu somni?

Al to de la seva veu hi havia un deix que resultava inquietant, com si ella sabés la resposta i tan sols vulgués saber si jo era capaç de mentir després de vint anys de matrimoni. Això no té cap sentit, recordo que vaig pensar, perquè ningú no pot accedir als somnis de l'altre. Però també vaig pensar, simultàniament, que tal vegada sí que es pot accedir als somnis de l'altre després de tants anys de dormir al mateix llit, i que a més a més no fóra la primera vegada que parlava en somnis.

Vaig adonar-me que el gest de dur la tassa de nescafè als llavis es va aturar en sec, suspès per la imatge nítida que contenia la resposta enviada pel record del somni i que no vaig ser capaç d'explicar.

No vaig gosar dir-li que, en aquell somni, jo l'havia matada a ella, precisament. I que per això havia fugit de casa i vivia pels carrers. No podria dir com ho havia fet, però la silueta d'un ganivet de cuina em rondava per entremig dels dubtes.

Vaig tornar a deixar la tassa blanca d'Ikea damunt la taula de pissarra i en aquell instant vaig pensar que jo mai no havia tingut tasses d'Ikea, ni mai hi havia hagut cap taula de pissarra a casa meva. El mobiliari de la cuina que hi havia rere el cap de rínxols negres de la meva dona es va difuminar i després fins i tot el seu rostre va deformar-se com quan, antigament, les pel·lícules de cel·luloide es cremaven i bullien a la pantalla en unes enormes butllofes de color sèpia.

En aquesta ocasió fou més lentament que em vaig desvetllar. A poc a poc vaig entreobrir els ulls i vaig retrobar el meu cos embolcallat amb una flassada ronyosa, de ratlles blaves, blanques i vermelles. Jeia damunt d'aquella butaca vella i abandonada que havia arrossegat pocs dies enrere fins al casalot buit des de la cantonada on la vaig trobar. El sostre i les parets eren, inconfusiblement, el sostre i les parets de la Pensió Jamaica, l'hotelet de la costa abandonat molts anys enrere on m'havia instal·lat les darreres setmanes. L'olor d'humitat i de pixums de gat, la flaira de la salabror, la remor de la carretera nacional plena de camions brunzents, la flaira del meu cos després de molts dies sense dutxa i amb la mateixa roba tan de dia com de nit, la sensació dels dits ressecs i bruts que busquen la tebior dels genitals encongits.

Hi havia alguna cosa en la naturalitat de la flassada i les olors que em deia que sí, que aquesta és la realitat, i que les imatges anteriors eren un somni. Durant un segon em va semblar que la dona dels ulls enormes i els cabells negres rinxolats l'havia coneguda en algun instant de la vida, però mentre em preguntava qui devia ser em vaig adonar que ho sabia perfectament, perquè havíem conviscut uns quants anys. Tot em semblava confús i clar alhora.

Vaig passar uns minuts capficat amb la nitidesa d'aquell somni i amb la precisió amb què, en el somni, havia somiat la meva vida real. Perquè la meva situació era precisament que vivia pels carrers i dormia en cases abandonades, que la policia em devia estar buscant perquè em penso que vaig matar la meva dona, aquesta dona dels cabells rinxolats, tot i que no estic del tot cert que sigui jo l'assassí, si no el meu amic, aquest company de misèries que ronca aprop meu, en una altra butaca esventrada.

Durant uns dies vaig viure penetrat per una impressió de lleugeresa i de fragilitat, sentint que en qualsevol moment em desvetllaria de nou, definitivament, i que em trobaria en aquella cuina i amb la tassa d'Ikea a les mans. Que reprendria l'escena i que tal vegada respondria amb una naturalitat tranquil·la, despreocupada i jovial:

-Es veu que t'havia matat i que després m'havia posat a viure pel carrer.

Vaig imaginar que ella riuria de gust, que faria alguna broma banal o lasciva, vés a saber, i que en acabat em demanaria:

-Vols un altre cafè o anem tirant? -mentre es mirava el rellotge amb un gest quotidià i molt conegut.

O que tal vegada em despertaria en una tercera vida i en una tercera realitat que ara ni tan sols no era capaç d'imaginar. Qui ho sap: un altre temps o un altre país, i amb una dona allitada al meu costat que no era aquella ni s'hi assemblava de res. Durant els dies en què dubtava, tot em resultava contingent, vaporós, fungible. No era capaç de prendre'm res seriosament i qualsevol atzucac el trobava divertit i ridícul, com si em sentís impune a qualsevol dolor, meravellosament indemne. Em sentia incapaç de percebre el dolor i de quantificar la tragèdia. Com qui sap que es despertarà en un món molt millor en qualsevol instant.

Però a mida que passaven els dies i no hi havia cap altre desvetllament vaig experimentar el retorn de la gravetat, la sospita cada cop més fonamentada de què tot havia estat una broma capciosa de la ment. Fins que la certesa de què això és la vida real va retornar i es va fer inqüestionable, i vaig perdre qualsevol esperança en nous desvetllaments, perquè la rudesa de la vida diària no permetia pensar en alternatives boniques.

I no obstant això crec que, des de llavors, de tant en tant sento l'ombra del dubte, un instant breu i fugaç en què retrobo aquella lleugeresa que em permetia dir "tot això és un somni, no cal donar-li cap importància, no cal patir".