dilluns, 27 de juliol del 2015

Apunts sobrenaturals


(1) Em penso que mai no tindré la barra de proclamar-me expert en res, perquè possiblement no sento la necessitat de reafirmar-me ni de buscar arguments per a l'autoestima en l'expertesa. Però quan miro enrere i repasso la llista de lectures del gènere sobrenatural (fantasmal, d'apareguts, de retornats, de xucladors, de monstres abissals o còsmics, de presències inquietants) me n'adono que no està gens malament. Puc estar satisfet d'haver dedicat (si sumés les hores i les agrupés) anys de la meva vida a llegir relats sobrenaturals. I després venen les hores passades contemplant pel·lícules de la mateixa estirp.

Jo diria que, en realitat, allò que més m'agradaria és haver vist una aparició creïble, haver escoltat una veu nítida d'ultratomba o haver dialogat amb un ens de l'altra banda del mirall. Mentrestant, i com que això no ha passat, alimento el meu desig amb la lectura i de vegades, ocasionalment, amb l'escriptura. Totes les meves aproximacions a la redacció de novel·la (que són poques, però les justes) s'han produït sota aquesta influència (en el sentit anglès de "influenza": malaltia). Així, malgrat l'estada en el gènere negre, no puc evitar de pensar en el gòtic i fantasmal. Allò que hi ha darrera de l'enigma sempre té un peu en el sobrenatural, en el Misteri així, amb majúscules.

Com si la il·lustració, el pensament racional i el mètode científic haguessin passat davant els meus ulls amb la consistència d'un núvol d'estiu, continuo pensant que la realitat és incompleta (i més aviat limitada, estúpida) si no es contempla amb el coneixement que prové de l'altra banda: les connexions simbòliques, la màgia primitiva, la mirada oberta al meravellós. En definitiva: no puc deixar de pensar que, si la fe en el fantàstic pot empastifar la nostra comprensió, també ho pot fer la fe en la ciència positiva. Incapaç (i sense ganes) de fer demostracions o proclamacions, continuo en el món de les ficcions versemblants, és a dir, en el refugi de la literatura. Completamet segur que, si em mantinc amb vida damunt del planeta, és gràcies a les ficcions que incorporen l'element meravellós.

Si penso en allò que deia Aristòtil sobre la realitat inversemblant i la ficció versemblant, resultarà que tal vegada només comprenc la ficció per què és molt més coherent, ordenada i creïble que no pas allò que anomenem realitat objectiva. Per això és un refugi, en alguns casos, per a algunes sensibilitats i algunes debilitats. Allò que ens fa diferents (i estranys) no és la targeta de crèdit, si no la intuïció que ens parla de la complexitat infinita, la que ens allibera encara que sigui en somnis.

(2) Tot i la meva preferència pel gènere sobrenatural, també tinc una tendència al negre clàssic. Per això em resulten molt estimables les novel·les que són capaces de fusionar les mirades, o que saben incloure un aspecte de l'un dins de l'altre. En els casos en què se sap permeabilitzar un text costumista amb esquitxos sobrenaturals, em sento specialment feliç. La fantasia pura (els móns estrictament imaginaris o fantàstics) se'm fa poc atractiva perquè perdo el referent i no entenc el joc. En aquest sentit, "El senyor dels anells" i les altres obres del senyor Tolkien em semblen inferiors a "El senyor de Barrufet", que té molta més densitat metafòrica.

I d'altra banda, un excés de realisme costumista se'm fa tediós. Això no m'impedeix comprendre l'esforç enorme que fa un autor per elevar a categoria de literatura les viscissituds de la classe mitjana (Francesc Serés, per exemple), o els neguits de la sociologia burgesa del país i qualsevol altra opció del realisme en versió policial (Andrea Camilleri, Petros Markaris). Però quan un text d'intriga criminal es conclou amb la detenció d'un empresari corruptor i d'un polític corruptible em sento mig defraudat: em sobrevé aquella emoció decebedora del coitus interruptus: aquí hi falta alguna cosa. Ni que sigui una al·lusió vague a la maldat metafísica. A la realitat estricta, el mal és banal i estúpid, l'obra d'uns funcionaris que també eren bons ciutadans i bons pares (per això vam llegir Arendt). Però cal dir alguna cosa d'un altre mal anterior, primitiu i més profund (i per això vam llegir atentament Lovecraft, tant com Perucho).

(3) La inclusió de l'element "estrany" dins del text negre contemporani no hauria de ser sorprenent, impròpia o estrafolària. Un autor com en James Lee Burke l'introdueix amb naturalitat i sense que grinyoli a la novel·la estrictament negra "In the electric Mist with Confederate Death" (1) tal com el títol indica. En John Connolly usa les entitats sobrenaturals (amb un excés de repetició mecanitzada) a les novel·les protagonitzades pel detectiu Charlie Parker. L'escriptor italià de referència Maurizio de Giovanni té el personatge del comissari Ricciardi, capaç de connectar amb els morts per esclarir el crim (personatge que va inspirar la sèrie de tv "Millenium", crepuscular i medicocre). Tothom recorda "El cor de l'àngel", la pel·li de l'Alan Parker basada en la novel·la de William Hjortsberg titulada "Falling angel". En l'àmbit de la sèrie de tv, el recurs al sobrenatural és més freqüent. A l'obra del sempre mal valorat per les elits de la crítica (però extraordinàriament valorat pel públic) Stephen King, el sobrenatural és una constant que no tan sols funciona literàriament, si no que dóna enormes xifres de vendes i que facilita adaptacions al cinema de les que formen cues davant les taquilles.

(4) A l'escena de la literatura d'intriga catalana (negra, policial, etc) el sobrenatural, el fantàstic i el gòtic hi són quasi absents. Potser ens caldria l'auxili dels sociòlegs per explicar-ho, malgrat que la política actual contingui tants elements romàntics, paradoxalment ben acceptats per un electorat posseït pel pragmatisme però capaç de votar un president ocult al quart d'una llista esotèrica. Un servidor deu ser dels pocs que ho prova ("Aire brut"). Malgrat que Margarida Aritzeta a "L'amant xinès" hi fa una aproximació tímida i tangencial (però remarcable) amb una inspectora que sent veus dins del cap.

Hi ha incursions en el fantàstic efectuades des de la literatura destinada al públic juvenil. En Salvador Macip deu ser un bon divulgador científic, però els seus treballs novel·lístics mostren poca ambició i un nivell literari molt escàs.

Cal retrocedir unes dècades fins a trobar en Manuel de Pedrolo, sempre disposat a introduir el fantàstic o la ficció futurista, o bé en Joan Perucho, que continua sent el millor referent (i vergonyosament silenciat per les veus oficials) d'una literatura avançada, valenta i ambiciosa que explora els límits il·limitats de la ficció. Potser som una tradició literària òrfena de misteri, però òrfena per voluntat expressa, perquè Verdaguer i Ruyra (entre d'altres) van deixar-se la salut en l'intent.

Nota: Aquest text és una aproximació a la qüestió, escrit des de les vísceres d'un lector crític, que no vol dir un crític literari. M'agradaria ampliar-lo i fer-lo extens amb l'ajuda d'altres persones, especialment de les que se sentin identifiades amb això del "lector crític". De manera que qualsevol comentari, matís o subratllat serà molt benvingut.

(1): He enllaçat la fitxa de la versió en cinema deguda a Bertrand Tavernier, molt recomanable, perquè la novel·la encara no té traducció al català ni al castellà.  

dijous, 23 de juliol del 2015

Margarida Aritzeta, L'amant xinès. L'entrevista


"L'amant xinès" (Llibres del delicte, 2015) és la darrera novel·la de l'escriptora i professora de Teoria de la literatura Mardarida Aritzeta, que té un obra extensa en la qual trobem altres títols del gènere negre. 

En aquesta ocasió seguim les passes de la inspectora Mina Fuster, encarregada d'esclarir un crim estrany esdevingut en un poblet aprop de Tarragona. La trama es complica i el relat esdevé un joc de miralls on res no és el que sembla, com en un ball de màscares. Mina Fuster va néixer per fer de protagonista del relat "L'assassinat de la venedora de cupons", que obre el recull "Elles també maten" ( Llibres del delicte, 2014), i es pot sospitar que tindrà més vida literària.


Nigra Sum: La vida és una pel·lícula mal muntada i la ficció és el millor muntador que hem trobat? 

Margarida Aritzeta: Ben vist! Sí. La vida és com un magatzem d’andròmines que ens serveix per articular les nostres explicacions sobre tot el que ens rodeja. I la ficció és una de les més eficaces per fer-nos veure clarament, com en un mirall, en quin món de mones ens movem. Ja ho deia Aristòtil, i això que en el seu temps no s’havia inventat el cinema!!

NS: A "L'amant xinès" sembla que s'expliqui que la pitjor opció és la més possible: un exemple d'aquesta tesi serien les sospites de la mare de la inspectora, que no són una paranoia. Pensa malament i encertaràs?

MA: Aquest és un consell que donaven els iaios, però és eficaç perquè sempre ha funcionat. No ens creiem els visionaris, però Cassandra sempre acaba tenint raó…

NS: "L'amant xinès" és una novel·la que funciona com joc de màscares on res no és allò que sembla. A més a més hi ha la disfressa, el teatre, les estances amagades als soterranis secrets. Sense ser esotèrica, parla d'una realitat oculta que organitza el món. Què n'opines? Et sembla que li busco els tres peus al gat?

MA: M’agrada aquesta idea del joc de màscares, la trobo molt encertada, les disfresses, els soterranis secrets. No m’havia plantejat la via esotèrica, sinó el joc amb el lector, la capacitat taumatúrgica de l’escriptura de crear un món sencer on el lector pot trobar el sentit de les pistes que li surten al pas, on cada petit detall és una pista a seguir. I de passada, posats a jugar, sí, pot ser que l’escriptor no sigui sinó un personatge a la ment d’algú que el pensa, que organitza un caos anterior…

NS: En el mateix sentit, cites el comissari Ricciardi, el personatge de Maurizio de Giovanni que es comunica amb els morts. La teva protagonista no té aquesta facultat, però en canvi dialoga amb una veu que voreja l'esquizofrènia i així inscrius la Mina Fuster en la nòmina dels investigadors que usen capacitats especials, com en Charlie Parker de John Connolly. En Connolly i en de Giovanni eren al teu pensament quan imaginaves la Mina Fuster?

MA: Sí que hi eren, i m’alegra que ho hagis vist. En sóc lectora i fan. De vegades he explicat la meva poètica Frankenstein, de construir les meves criatures a partir de membres d’altres criatures per fer-ne… bé, no pas monstres, sinó criatures noves. És divertit d’escriure i espero que sigui també divertit de llegir.

NS: Continuo amb la inspectora Mina Fuster: és un personatge complex per allò que hem comentat i per la seva sexualitat, pel seu passat. Ara et demano per la versemblança del relat: creus que una persona com la Mina Fuster és possible en el cos dels Mossos d'Esquadra? Una personalitat com ella voldria ser funcionària de la policia autonòmica?

MA: Conec algun mosso/mossa molt creatiu i que encara és al Cos. La meva personatge surt d’un trauma de primera joventut i s’aferra a la via funcionarial perquè en aquell moment se la troba, i estudiar, opositar i pertànyer a un Cos li suposa una taula de salvació. A més, li agrada manar i, sobretot, li agrada la cara fosca de la vida, i la professió li ho permet. Caldrà veure si a mesura que el personatge creix les contradiccions es fan massa grans. De moment, és un punt de partida.

NS: A la novel·la se citen moltes músiques: sonen de fons en un local, a l'aparell reproductor d'un personatge... Podem pensar que has explicat la banda sonora de Margarida Aritzeta?

MA: Només en una part molt petita. La meva banda sonora seria la de molts artistes del Club dels 27, per edat, però ja no algunes de més modernes que surten a la novel·la, i algunes d’actuals (n’hi ha de meves i n’hi ha que no m’agraden gens, però me les trobo a la ràdio del cotxe). He fet un mix entre la meva banda sonora i la dels meus fills…

NS: I una mica més sobre la música: esmentes el “club dels 27”, els artistes morts en aquesta edat (Joplin, Cobain, Winnehouse...): per què creus que els artistes autodestructius ens agraden i ens sedueixen tant?

MA: Morir jove i en plena eufòria és un mite molt antic: Alexandre Magne, Jesucrist.. el Che. Els autodestructius del Club dels 27 ens mostren la cara fosca del mirall on sovint ens mirem i ens fa por de veure’ns, tenen un component de personatge tràgic, capaç de provocar una intensa catarsi entre els seus seguidors i fins i tot entre aquells que a penes en saben res: ens infonen terror i pietat, ens commouen a causa d’aquesta fatalitat que els arrossega inevitablement cap a la destrucció.

NS: L'amant xinès podria ser catalogada com una novel·la sobre la corrupció política, però no es pot limitar a aquesta lectura. En tot cas, sí que s'explica que la corrupció no és tan sols una qüestió de grans dirigents, si no també de petits càrrecs locals. Durant la lectura he pensat en l'exalcalde de Torredembarra, en Xavier Crespo i els viatges a Rússia, etc. El projecte de “Barcelona World” fa tuf de corruptela a gran escala, però tu ens expliques que també put a corrupció petita, i això té més substància literària perquè ens parla de la condició humana. Tots som corruptibles?

MA: No sé si tots som corruptibles en la realitat, però m’agrada pensar qualsevol lector pot empatitzar amb les petites corruptel·les, perquè al capdavall, qui no ha demanat mai una factura sense IVA? Els grans projectes immobiliaris i financers, el fet que la màfia xinesa pugui entrar en els negocis dels casinos de la Costa Daurada, però també els viatges a Rússia amb les targetes de crèdit oficials, els viatges de negocis a la Xina, són a la part de dalt d’una piràmide que té una base més àmplia. Algú els ho permet, els admira, els dóna premis com a ciutadans exemplars, i els vota. Però també m’agrada pensar que som capaços d’escandalitzar-nos i reaccionar davant d’aquestes històries.

NS: Margarida Aritzeta és el pont entre la generació d'escriptors de Joan Fuster i M.A. Oliver, i la nova fornada? Aquells autors són vigents i poden ser llegits avui? Com veus el viatge des de “De mica en mica s'omple la pica”, “Estudi en lila” i la producció que avui es publica a través d'editorials com Llibres del delicte, Crims.cat, etc?

MA: Penso que aquells autors i aquells llibres són necessaris perquè la producció d’avui tingui la vitalitat que té. Qualsevol que els llegeixi, però, es trobarà fent arqueologia sociològica, perquè aquelles condicions de vida, aquells detectius i policies i aquelles maneres d’investigar són antics. Fins i tot el feminisme de la Lònia Guiu, que té molt del feminisme dels anys 70-80. Els passa a tots els clàssics. Ells, però, ens van ensenyar la necessitat de donar vitalitat al llenguatge, de fer-lo creïble, de posar en circulació uns personatges i uns temes propers al lector, de mostrar les entranyes d’una societat injusta i corrupta, i que no ets un traïdor si dius que el teu petit món fa tanta pudor com el món dels altres. Sovint penso que en Jaume Fuster estaria contentíssim de veure el que es publica ara a Catalunya.

NS: Et demano una resposta arriscada: digues dos elements positius i dos de negatius de la novel·la negra/policíaca catalana d'avui.

MA: Positius: 1) LA VITALITAT: que posa a l’abast del lector molts autors tan bons com els que ens ofereixen les traduccions de les grans empreses editorials. 2) LA COMUNICACIÓ: que s’ha creat una empatia molt gran entre autors, editorials i lectors, festivals, jornades, premis, llibreries, clubs de lectura. En altres gèneres això no passa.
Negatius: 1) LA INVISIBILITAT: la novel·la negra/policíaca catalana encara és molt poc visible/difosa, no només a nivell internacional, sinó també a nivell local. 2) Encara és aviat per dir-ho, però seria negatiu si, pel fet de ser en català i sobre temes catalans, fóssim menys exigents amb els nostres autors i les seves obres.

NS: Per acabar. Ens podries dir quin és el darrer llibre que has llegit?
MA: He rellegit "Santuari", d'en Faulkner, per a una conferència i ara estic llegint "Ves i aposta un sentinella", de la Harper Lee.

NS: I la darrera pel·lícula que has vist?
MA: "Amy"

NS: Com acabaries la frase: L'època que m'ha tocat viure és...
MA: Extraordinària! He vist una revolució tecnològica al llarg de la meva vida que poques generacions han tingut la sort de viure.

Juliol 2015


dijous, 9 de juliol del 2015

Post per escoltar (dos contes estranys)



"L'home de la cantonada" i "Més enllà de la vall" són els dos contes que obren el recull "Hivern a la terra". Tots dos textos volen apropar-se al llenguatge dels somnis, en què allò més important són les imatges que s'enllacen a través de mecanismes no racionals.

A partir d'avui, aquests dos contes, publicats per Seebook, també es poden escoltar. Tot allò que es pugui fer per apropar-se a la lectura és bo, tot allò que puguem fer per ser més i millor lectors no tan sols és bo, si no que també és necessari.

Clicant l'enllaç que hi ha al capdavall es poden escoltar els dos relats i els comentaris que expliquen com, quan i on van ser escrits. S'escolten en la veu de la Rosa Sala, que els augmenta el to poètic i ens permet seguir-los mentre escombrem el pis, mentre rentem els plats o mentre conduïm. Jo els trobo especialment apropiats per llegir més aviat quan es fa fosc, dins d'un cotxe que circula per una carretera secundària, amb siluetes d'arbres negres a banda i banda.


dissabte, 4 de juliol del 2015

La mujer de gris: la insòlita aventura de Mrs Villalonga

La mujer de gris

Anna M. Villalonga exerceix de teòrica, estudiosa i divulgadora de la literatura negra catalana des de fa anys, tal com ho demostra la llista de treballs publicats fins ara. A l'octubre del 2014 es va incorporar a la nòmina d'autors de novel·la de gènere amb “La dona de gris” (Llibres del delicte), de la mà de l'editor Marc Moreno. La dona de gris és una novel·la breu que transita pel relat psicològic i que remet, també, a la novel·la centreuropea per l'ambientació i el tractament de l'espai urbà.

Però la notícia que em du a entrevistar-la és que, a la primavera del 2015, “La dona de gris” ha estat publicada en la traducció castellana: “La mujer de gris” (Navona editorial) i aquest és un fet rellevant a les lletres del país, perquè és força insòlit.

Nigra Sum: Estàs d'acord en què podem tractar “d'insòlit” el fet que una novel·la contemporània i tan recent, escrita en català, es publiqui traduïda en llengua castellana poc més tard? Com ha anat el procés? Quins referents propers podem trobar?

AMV: Sí, és un fet insòlit, molt poc habitual, i realment rellevant per a la literatura en català. Per això estic tan contenta. El procés per arribar-hi encara ha estat més insòlit, perquè Pere Sureda, l’editor de l’Editorial Navona, em va demanar el text abans que sortís en català. Jo encara estava repassant les galerades de La dona de gris quan ell em va escriure. Em va dir que tenia ganes de llegir el llibre. Que li enviés, sense compromís, i que se’l miraria.

Com et pots imaginar, jo no m’ho podia creure. Jo no el coneixia a en Pere (només l’havia vist, com a espectadora, en una xerrada que va fer). Suposo que ell em coneixia a mi d’altres coses o del blog. No ho sé. El que et puc dir, per experiència, és que una cosa així no passa mai, sembla un afer màgic. La majoria d’autors catalans, sobretot de gènere, escriuen llibres i llibres tota la vida i gairebé mai no aconsegueixen publicar en castellà.

Total, li vaig enviar la novel·la a en Pere. Al cap d’una setmana em va escriure un breu missatge. Em demanava de quedar per parlar. Havia llegit La dona de gris, li havia semblat una novel·la molt bona i la volia publicar. Vaig saltar d’alegria. Saltar literalment. Encara ara estic en un núvol, i això que ja tinc La mujer de gris a les mans.
Pel que fa a referents propers, no ho sé ara mateix. Hi ha grans autors que publiquen en les dues llengües, com l’Andreu Martín. També en Marc Pastor i la Teresa Solana han publicat en castellà i en altres llengües. Però ara mateix no me’n vénen al cap gaires més.

NS: La traducció ha estat obra teva. La immensa majoria dels catalans som bilingües per ascendència o per educació, però traduir és una tasca més complexa que no pas poder mantenir una conversa en qualsevol de les dues llengües. Com has viscut aquesta feina?

AMV: Jo sóc bilingüe per ascendència i per formació, les dues coses. La meva mare és de fora de Catalunya. A casa, sempre he parlat castellà amb ella i català amb el pare i els germans. D’altra banda, jo encara pertanyo a una generació que va fer tot l’ensenyament en castellà. Considero el castellà una llengua tan meva com el català. I, a més, vaig estudiar, en primera instància, Filologia Hispànica. La Catalana la vaig cursar després, bastant més tard. Per tant, em sento totalment bilingüe. Pensa que jo abans només escrivia en castellà. Les novel·letes i relats que havia escrit durant anys eren en castellà.
Tens raó quan dius que traduir és una tasca complexa. Ho és. Tanmateix, jo potser ho tinc millor que altres persones perquè, al cap i a la fi, la meva professió, els meus estudis, són de filòloga. La feina l’he viscut amb alegria i molta il·lusió, imagina’t.

NS: Sobre la traducció: sens dubte que és un exercici terriblement interessant per a un autor traduir-se a si mateix, perquè implica fer una mirada analítica i allunyada, alhora que és un indiscutible acte d'amor envers el text. Li has fet canvis? Li has descobert noves lectures, matisos o fins i tot aspectes millorables?

AMV: Cada llengua té les seves característiques, els seus trets distintius, la seva distribució semàntica, la seva diferent aplicació del lèxic. Els mots no són equivalents, no hi ha sinònims purs. Existeixen diferents matisos en cada mot, en cada paraula, especialment pel que fa als adjectius i als verbs. Traduir no és traslladar literalment el text, sinó fer-ne una versió, una adaptació, una conversió. Hi ha fragments de la novel·la en català que són molt similars a la novel·la en castellà, sobretot al principi, però d’altres no tant.
En realitat no em vaig poder distanciar massa de l’original perquè no hi va haver un període de separació del text. Com t’he dit, de seguida em vaig posar amb la traducció. Això és bo i dolent alhora. És bo perquè el tenia molt fresc i sabia molt bé què i com ho volia dir. És dolent perquè no et permet grans canvis, encara estàs massa vinculat a l’original. Amb tot, sí que he millorat coses, he aclarit algun petit fragment que em semblava que quedava obscur, he buscat els mots que, en castellà, impactaven tal com jo volia, que sovint no eren els mateixos que en català. He modificat certes expressions que en castellà no complien les expectatives necessàries... Si ets el teu propi traductor i en saps prou per fer-ho, t’assegures que la traducció també recull la teva pròpia veu. I això no té preu, crec jo. A Navona, que són tremendament curosos, no em van posar cap pega quan van llegir la versió castellana. Això em va donar tranquil·litat.

NS: La mujer de gris apareix en un moment en què les relacions polítiques i culturals entre Catalunya i Espanya presenten conflictes, promoguts per la mala gestió que fan els governs i els polítics de la diversitat cultural de l'Estat. En aquest sentit, la teva traducció és un gest que implica una reivindicació de la riquesa, del diàleg i de la comunicació entre les diverses llengües que es parlen a la Península. Com veus aquesta situació i què n'esperes de la rebuda de la novel·la en el context del lector de l'estat (castellanoparlant)?

AMV: Mira, sobre això no sé molt bé què dir-te. L’Editorial Navona i en Pere Sureda són molt respectats fora de Catalunya. Els seus llibres representen, per a un conjunt de lectors, garantia de qualitat. Jo mateixa he quedat sorpresa de la tasca que fan. És una editorial independent, que publica allò que agrada als seus editors, allò que els seus editors consideren marca de prestigi. No només en la col·lecció Navona Negra (de gènere criminal), sinó en totes les seves col·leccions. Publiquen clàssics, textos poc coneguts d’autors de renom (Henry Miller, Aldous Huxley, etc. etc.), també petites delicadeses d’escriptors actuals que normalment no ens arriben. Mimen les edicions en el seu aspecte extern. Fan llibres preciosos, una passada. No persegueixen en absolut l’èxit d’una literatura purament comercial, sinó tot el contrari. Treballen per la cultura. Pretenen distingir-se per la seva sensibilitat literària i el seu respecte pels autors i les lletres. Això fa que el seu tipus de públic sigui un públic format, intel·ligent, culte. Un públic que difícilment caurà en els conflictes fàcils i cafres que, com tu dius, han promogut darrerament els polítics.
En Pere Sureda és un home amb molta experiència en el sector. Hi porta 40 anys. I diu que abans sí que treballava a sou (havia estat a grans editorials), però que, per sort, ara és independent i pot publicar vertadera literatura. A mi em deixa amb la boca oberta. Hi confio molt.

NS: Potser m'equivoco, però interpreto la teva traducció com una invitació a la resta d'autors d'expressió catalana a què ens decidim i ens arrisquem a saltar les fronteres. Si afirmem que la nostra literatura és bona i de qualitat homologable, hauríem de seguir les teves passes.

AMV: No, no ho crec. Perquè això no depèn dels autors. Tots els autors voldrien publicar en castellà. No es tracta d’una invitació per als autors. En tot cas, per als editors, que són els que posen els diners i decideixen. Això és una qüestió purament editorial. Les editorials són les que han d’arriscar-se. Els autors què més volem!

NS: Ens pots explicar quines repercussions o quins feedbacks has rebut dels lectors que t'han conegut en la versió castellana?

AMV: El llibre en castellà es va començar a distribuir el 8 de juny. Per tant, porta molt poc. Tot i això, ja han sortit ressenyes en blogs (molt bones, estic contentíssima), bonics comentaris a través de les xarxes socials, gent que m’escriu dient que el llegirà de seguida... Estic expectant a veure què passa. En Pere Sureda confia molt en la novel·la. És una de les persones que n’ha fet una lectura més correcta, que ha captat millor el que jo volia dir. A més, com que la versió catalana va guanyar el Premi del Festival València Negra, això també pot ajudar a promocionar-la. Però encara és massa d’hora per saber com anirà. Ha passat poc temps.

NS: És inevitable preguntar-te: la traducció al castellà és el primer pas de futures traduccions a d'altres llengües? “La dona de gris” té alguns elements que afavoreixen la possibilitat d'un lector llunyà (en termes geogràfics) perquè és un text força intemporal i sobretot que no es localitza en uns paràmetres definits: la ciutat que narres podria ser Barcelona, però també podria ser Praga,Viena...

AMV: A alguns lectors francesos que l’han llegit els ha agradat molt. Al professor de la Université Paul Valéry de Montpellier, Michel Bourret, li encanta. L’ha llegit dos cops i n’ha parlat fins i tot en una trobada sobre novel·la negra femenina. Li agradaria molt traduir-la. A França hi ha l’agent literària Sophie Savary que també ho voldria. Però és molt difícil. La veritat és que no hi penso.
Des del punt de vista del contingut de la novel·la, crec que sí que és una novel·la molt oberta, atemporal, que recrea uns fets i una atmosfera d’aspecte europeu ampli. Benjamín Prado, que l’altre dia la va comentar extensament a Radio 3, a Madrid, també va parlar del seu aire centreeuropeu.
Certament, jo no volia fer una novel·la barcelonina. Estic una mica saturada de comentaris al voltant de la localització de les novel·les negres. Per a mi era molt més important l’interior dels personatges que no pas l’espai. Tenia clar que volia parlar d’una gran urbs, però de qualsevol gran urbs. La trama de la novel·la no se circumscriu a un lloc concret, seria reduccionista. Va molt més enllà. La dona de gris/La mujer de gris només empra un esquema de gènere (i de resquitllada) per tractar temes més aviat filosòfics, per interrogar el lector, per dir coses transcendents. Això és la novel·la. Els lectors que ho han entès i han deixat de banda la seva adscripció a convencions genèriques són els que en treuen més suc.

NS: L'aventura de la teva traducció té a veure amb una qüestió de voluntat i de risc personal. Però inevitablement té a veure amb una editorial disposada a apostar. Cal remarcar que “La dona de gris”/”La mujer de gris” és una novel·la breu (menys de 200 pàgines), i aquest no és un format habitual a les llibreries, on hi predomina el volum de 400 planes. Com veus el panorama de les editorials catalanes en aquest sentit? Creus que són receptives o creus que cal convèncer-les?

AMV: Ja t’he dit abans que el risc personal no existeix (tret de l’inherent a tota aventura literària i al d’exposar-se públicament a l’opinió d’altri, que no és poc). El risc és de l’editorial, tant en català com en castellà. Jo agraeixo enormement a les dues editorials i als dos editors, Marc Moreno i Pere Sureda, la seva confiança cega. Sense la generositat de Marc Moreno i Llibres del Delicte, ara mateix no estaríem parlant.
Pel que fa a la llargària, ja saps que adoro la distància curta i que la reivindico i la defenso. Curiosament, tant Llibres del Delicte com Navona pensen igual. Ambdues són editorials independents i els seus editors prenen decisions sense les pressions comercials que han de suportar els editors dels grans grups. Navona, per exemple, té diverses col·leccions, com “Los ineludibles” i d’altres, que són precisament de petites i breus joies. Per tant, en el meu cas, no he hagut de lluitar gens.
Pel que fa a la resta d’editorials catalanes, com em preguntes, no sé què dir-te. Jo crec que la diferència rau en això que comento. Una cosa són els grans grups, que es mouen només per interessos mercantilistes. Una altra, per sort, aquestes petites o mitjanes editorials que darrerament s’han entestat a fer una feina diferent, a respectar molt més la literatura, l’autor i el possible lector.

NS: No puc acabar la llista de preguntes sense demanar-te si estàs escrivint un nou text de ficció. I si fos que sí, en pots dir alguna cosa per petita que sigui?

AMV: Després de la novel·la he escrit i publicat tres relats, que m’ha agradat molt fer. Un va ser "Errare humanum est", aparegut a l’antologia Els crims nostrats, d’Edicions Xandri. Un altre es titula "Las vergüenzas", en castellà, del qual n’estic molt orgullosa. Va aparèixer fa pocs dies a la revista especialitzada Fiat Lux (es pot llegir per Internet). El tercer, "El violí mut", sortirà al setembre en un altre recull de relats de dones que he coordinat per a Llibres del Delicte, "Noves dames del crim". Ja veus que he estat molt ocupada...
(Pausa) Però sí, tinc una altra novel·la al cap. De moment no en puc explicar res. Ara mateix només m’estic documentant.

La autora Anna María Villalonga. | E. M.


Més informació. Algunes ressenyes i repercussions a la premsa:

http://diarios.detour.es/literaturas/anna-maria-villalonga-la-vida-de-los-otros-por-juan-jimenez-garcia

http://www.elmundo.es/cultura/2015/07/02/5595266446163fcb678b458a.html


Juliol 2015


dimecres, 1 de juliol del 2015

Sílvia Mayans: Cap llàgrima sobre la tomba. L'entrevista


Sílvia Mayans (Barcelona, 1969) és l'autora de “Cap llàgrima sobre la tomba”. Publicada per Pagès editors el 2013, la novel·la va ser finalista del premi Ferran Canyameres de l'any anterior. “Cap llàgrima sobre la tomba" és un relat negre de tall gairebé clàssic, de ritme intens i escrit en un llenguatge elaborat, sec i concís.

Una de les característiques rellevants del text és que narra una història que s'esdevé a les Terres de l'Ebre i més en concret als pobles del Matarranya i dels Ports, dels quals en fa un retrat documentat i precís. El lector es passeja per Vall-de-roures, per Arnes i per les carreteres que menen als infinits masos abandonats o fins a Tortosa i, en certa manera fins a Reus. Un altre dels trets identificadors del text és el treball que ha fet de la parla d'aquell país.

Però més enllà dels aspectes formals, Mayans explica una història humana dura i contundent, i és per això que goso fer-li una primera pregunta del mateix nivell d'intensitat que la narració que ens proposa:

Nigra Sum: Per començar i per trencar el gel amb una mica d'energia, et llegeixo una frase que va deixar Sigmund Freud i tu, si et sembla, em dius què en penses. Freud diu: la família és l'origen de tots els mals.

Sílvia Mayans: Em sembla una frase exagerada, però és cert que els vincles que es donen en les famílies són molt forts i a més són inevitables, de manera que no tens elecció. La família pot ser una meravella, però també pot ser un infern.

NS: Tal com et deus haver imaginat, la cita de Freud l'he feta perquè la teva novel·la és una història de venjança que té a veure amb la família.

SM: És cert, però alhora el protagonista necessita retrobar-se amb la famíla i els orígens, vol saber d'on ve per entendre qui és. Revisa la vida i les relacions, la història de la mare...

NS: La novel·la és una novel·la de gènere negre en sentit gairebé clàssic: està escrita en primera persona, hi apareix un cadàver a la primera escena i la història és la investigació que es deriva de la troballa del mort. Es tracta d'un home penjat en una olivera, que segons el protagonista i narrador, “li ha parlat”. Què vol dir que "li ha parlat"?

SM: Sí, l'home penjat i el protagonista estableixen una relació des del primer instant de la trobada. No es coneixien de res, però l'Elíades Bel, el protagonista, intueix que tenen alguna cosa a veure, que hi ha un lligam. El mort li parla perquè en certa manera li “dóna” la cartera amb els seus documents personals, li parla amb els gestos que li fa fer el vent, i li parla perquè es trenca la branca d'on penja mentre els dos estan sols enmig del bosc.

NS: “El manuscrit trobat a Saragossa” d'en Jan Potoki i “¿Quién mató a Palomino Molero?” d'en Vargas Llosa també comencen amb el cadàver d'un penjat...

SM: Sí, però la veritat és que no els he llegit. Me'ls hauré de llegir...

NS: Al teu títol també hi ha una referència al Boris Vian: "Escopiré sobre les vostres tombes", que és una història de venjança personal...

SM: És cert, i aquesta obra sí que la conec. És una novel·la que em va agradar i que em va sorprendre, on les coses tampoc no són el que semblen. Però no hi he fet cap referència conscient. El que he d'explicar és que la versió inicial de la novel·la, duia per títol “Rondalla de mort”. El vaig canviar a suggeriment de l'editor, perquè ens va semblar que recordava massa la “Ronda de mort a Sinera” de l'Espriu. De fet, la rondalla popular que incloc al final de la novel·la va ser el punt de partida de la meva història...


NS: La novel·la se situa sobretot al poble d'Arnes, a la tardor de 1975, en els dies anteriors i posteriors a la mort de Franco. Aquest fet històric és vist des de molt lluny pels personatges. Creus que des d'Arnes es veuen lluny aquesta mena de fets? Jo diria que també fas un retrat de la sociologia dels pobles dels Ports...

SM: Sí, els fenòmens de la política es veuen com una cosa que no els afecta en el dia a dia. Penso que davant del franquisme hi ha haver una postura molt acomodatícia. El franquisme va durar quaranta anys i això vol dir que molta gent no coneixia res més que aquell règim, no havien viscut cap altra mena d'estat. No havien vist res més ni la possibilitat de res més. És cert que la guerra civil va afectar molt les Terres de l'Ebre, i les baralles que hi va haver entre famílies i veïns. Però la dictadura es va viure com una època d'una mena de tranquil·litat. Dit d'una altra manera, quan Franco va morir, el 50% de la població se'n va alegrar i l'altre 50%, no. Actualment els pobles encara estan dividits en aquest sentit... Com diu un dels protagonistes, a la vida del pagès l'afecta més el clima que la política, i un altre diu no, això no és veritat... La política encara es veu com una cosa llunyana: els afecten les relacions personals, i les famílies es posicionen a “dreta” i a “esquerra” de manera que hi ha pocs canvis. I quan hi ha algú que canvia de bàndol no s'accepta gaire bé.

NS: Has fet una crònica generacional a la novel·la? Sobretot pels referents de la televisió que vas deixant al llarg del text...

SM: Sí, hi parlo de la televisió i de la ràdio de l'època. Rodríguez de la Fuente, la Ruperta, l'Un Dos Tres... Eren programes que duraven dècades i que van unir més d'una generació, de fet. Era una televisió diferent a la d'ara, que canvia de programacions tan depressa...

NS: Sense ànim de desvetllar la trama de la novel·la, sí que puc dir que "Cap llàgrima sobre la tomba" parla de memòria històrica i de memòria familiar, i d'un tema que ara potser ha agafat vigència: els nens robats en acabada la guerra. Per què creus que avui aquests temes apareixen a la literatura, a la premsa...?

SM: Potser perquè els afectats són els que ara tenen la nostra edat... I és el moment en què et planteges d'on vens i qui ets. Conec un persona que fa poc va descobrir que la seva mare havia estat una nena robada. Jo diria que ara prenem consciència de tot el que va representar aquella època, que tenim la perspectiva necessària per revisar-ho i reflexionar-hi. Hi ha algun factor generacional.

NS: A la teva novel·la hi ha un mort i dues persones que ho investiguen, cadascú per la seva banda però amb una simetria (o assimetria) molt interessant. Hi ha el protagonista Elíades Bel i també el tinent Estrada, un policia a punt de jubilar-se que decideix investigar amb una energia gairebé obsessiva.

SM: L'Elíades té una relació amb el mort que no és conscient, però és com si ho intuïs. Hi ha un vincle entre ells que l'implica, se sent interpel·lat. En canvi, el tinent Estrada se sent vell i sap que arriba al final de la seva carrera. Per això pensa que aquest podria ser el seu darrer cas i té ganes de deixar la feina tancada, vol enllestir-la.

NS: La novel·la parla d'uns personatges en procés de canvi: el protagonista està vivint canvis a la seva vida, el policia és a punt de jubilar-se i el país s'aboca a un canvi de règim.

SM: Si t'hi fixes hi ha un altre personatge, la Susi, que explica el canvi social que vivia Espanya: les dones començaven a prendre relleu, n'hi havia que començaven a ser independents. Volia explicar que als pobles sempre hi ha hagut dones capaces de tirar endavant pel seu compte, dones que es van avançar al seu temps, més modernes i que volien treballar, que estudiaven encara que fos per fer de secretàries. Fins i tot als pobles més menuts hi havia dones que no estaven aïllades.

NS: Canviem de tema i passem a parlar de la llengua en què parlen la majoria dels personatges de la novel·la. Podríem dir que està escrita en tortosí. El que resulta interessant és que aquesta variant no és la teva llengua materna...

SM: A Vall-de-roures en diuen “xapurreao”, però diguem-ne tortosí. Tot i que no és la meva llengua materna, no és gens postissa perquè l'he apresa vivint allà. Al principi teballava en un bar i allà aprens la llengua parlant amb el pagès, amb l'abuelo. És una llengua molt rica i que fa servir moltes expressions antigues, molt arcaiques. També vaig fer classes per adults a Batea, i vaig veure clar des del primer dia que la millor manera de connectar amb els alumnes era parlar el seu idioma.

NS: Malgrat que hi ha escriptors de l'Ebre, creus que el tortosí és prou visible a la llengua escrita, als mitjans...?

SM: En Jesús Tibau, que és del Priorat, usa la seva llengua i és un autor prou reconegut. I tenim en Jesús Moncada, que és del millor que hi ha en narrativa catalana. Al final del llibre hi vaig incloure un petit lèxic tortosí perquè abans de publicar vaig donar a llegir el llibre a persones conegudes i em van suggerir que ho fes, perquè lectors de Barcelona em deien que els costava comprendre algunes paraules. Aquest glossari acompanya el lector i alhora fa més present la llengua que es parla en aquells pobles. Però també he de dir que no he usat totes les formes verbals, perquè formes com l'imperatiu acabat en “o” xocaria molt.

NS: Tornem a canviar de tema: quin ha estat el mètode que has seguit per escriure "Cap llàgrima sobre la tomba"?

SM: Vaig partir de la rondalla que he inclòs al final del text. Em va sobtar molt una rondalla popular que parla d'una història de violència dins de la família i volia explicar allò. Per fer-ho, necessitava una nena, un pare i una època on aquella història terrible fos versemblant. Vaig construir la història perquè em dugués fins a aquell final. Ho he escrit amb calma, al llarg d'un any, revisant molt, anant endavant i enrere... I abans de publicar-la l'he tornada a revisar durant força temps.

NS: Tu ets una autora de relat breu i fins i tot molt breu. Continues treballant en aquest format?

SM: A veure... el microrelat el treballo quan sorgeix, quan veig que hi ha una convocatòria, un motiu. M'agrada escriure contes i penso que la narrativa breu és molt difícil.

NS: Per què creus que és més fàcil publicar una novel·la que un conte?

SM: En Jesús Tibau publica contes perquè ha guanyat molts premis de contes, i el seu primer llibre va ser una recopilació de contes premiats. També hi ha la Violant Barquet, que publicava contes a seu bog i al final una editorial li va demanar que els publiqués en paper. Però és cert que a les llibreries, si no són autors clàssics, no en veus. Jo diria que és una decisió de les editorials... hi ha l'opció dels reculls col·lectius, d'autors diversos...


NS: Quin és el darrer llibre que has llegit?
SM: “L'àguila negra”, d'en Joan Carreras

NS: Quina és la darrera pel·lícula que has vist?
SM: Et diré una sèrie: “True detective”.

NS: Com acabaries la frase: L'època que m'ha tocat de viure és...
SM: Massa ràpida, massa veloç.

NS: Un motiu per conèixer la comarca del Matarranya.
SM: Les muntanyes salvatges, els rius verges i els pobles autèntics, de pagès.

NS: Tu que has fet de mestra d'adults: quin objectiu creus que ens hem de proposar els docents d'avui?
SM: Primer, que l'oci sigui una activitat més pensada, menys dirigida. Sigui mirar la tv o llegir un llibre, que sigui el fruit del teu criteri. Que no ens deixem endur per la velocitat i les modes.

Juny 2015