dilluns, 22 de juny de 2015

Hivern a la terra, contes estranys


"Hivern a la terra" és el meu primer recull de contes breus editat. Són contes onírics i algun de negre, algun de sarcàstic i algun d'amor (d'amor tràgic, òbviament). No solc fer gaire publicitat de la meva obra escrita amb finalitats "comercials", i qui tingui la paciència d'arribar al final d'aquest text comprendrà l'escassa intenció comercial del mateix.

En el panorama editorial en català no és gens fàcil publicar contes breus. Els editors s'estimen més la novel·la, amb l'argument que el lector demana novel·la. No ho discutiré, perquè desconec l'ofici d'editor i els tinc molt de respecte: avui, aquesta és una professió per a persones amb ànima d'artista.

Tant difícil és publicar contes breus que he optat pel format "Seebook" (una variant de l'e-book) que es difón per diversos canals, el principal dels quals són les biblioteques públiques (i un entranyable bibliobus). 

Em resistia a no publicar contes perquè vaig arribar a la lectura de les novel·les després de ser, durant molts anys, un lector de contes: la meva adolescència i la meva primera joventut es van salvar gràcies als contes de Poe, de Ruyra, de Lovecraft, de Borges, de Cortázar... I sento que els lectors joves continuaran arribant a la lectura a través del relat breu. Si és bo, el breu els durà al llarg. Ningú no comença la seva vida de lector amb les cinc centes pàgines de Moby Dick.

[Aquesta és la contraportada de "Hivern a la terra":

Hivern a la terra és un recull de contes que es poden definir com a ficcions de l'estrany, per emprar l'expressió de Thomas Ligotti. De vegades hi preval el to oníric i el poètic, però també hi ha lloc per a l'humor i la sàtira social. Al final d'alguns dels relats, l'autor inclou unes notes sobre la idea i la confecció del text que proposen un joc al lector: potser cal reiniciar la lectura després de saber de quin laberint sorgeix, potser descobrim el plagi o una intenció massa oculta. El llibre inclou dues traduccions d'autors molt joves i l'esquema d'una novel·la que no s'escriurà mai.

Lluís Bosch Albert (Barcelona, 1964) treballa com a docent i escriu. Ha publicat les novel·les juvenils “Els dimonis de Barcelona”, 1990 i “El rei del Guinardó”, 1991, la peça de teatre “L'amor a la tarda”, 1997 i la novel·la “Les petges invisibles”, 2007. El 2013 entra en la novel·la negra amb “Aire brut”, on fusiona els gèneres negre i de fantasmes. El 2015 rep el Premi de Novel·la Negra Vila de Tiana-Memorial Agustí Vehí per “Besòs Mar”, que apareix al setembre d'aquest any.

L'autor té cura de dos blogs: Nigra sum, dedicat al gènere negre (ressenyes de literatura i cinema, relats i opinions), i Mil dimonis, de reflexions i propostes sobre qüestions culturals, polítiques i socials en un sentit ampli.]

PREMI PER ALS LECTORS/ES DEL BLOC:
Els qui m'envieu la vostra adreça postal a través del mail, rebreu un Seebook amb dedicatòria i signatura (per a lectors fetitxistes i col·leccionistes en general). Seebook és un format de e-book que es presenta en una tarja com aquesta de la fotografia: és virtual i tangible alhora. A l'interior de la tarja hi ha el codi de descàrrega del text, en format Pdf (per imprimir o llegir a la pantalla de l'ordinador) i ePub (per al suport e-reader).

dimarts, 2 de juny de 2015

El voltor, Gil Scott-Heron


a en Siscu Baiges, que em va passar el llibre a Literal, fira de llibres radicals

La novel·la "El voltor" (The Vulture) va ser escrita el 1969, quan Gil Scott-Heron tenia tot just dinou anys. Aquesta dada biogràfica és necessària per més que jo prefereixi saltar-me la biografia dels autors quan vull parlar d'una novel·la. Ho és per raons que s'expliquen soles: qui escriu una novel·la rodona als dinou anys?

Scott-Heron no és un autor més: poeta, músic i novel·lista. I en totes tres arts una figura destacable, amb obres que trascendeixen el temps. Jo el vaig conèixer fa uns anys al festival de jazz de Badalona, el 2002, quan el seu estat físic declinava sota les urpes del VIH. I tot i així va deixar un concert llarg, vigorós, ple de ràbia i de poesia. Va repassar el seu major èxit, "The revolution will not be televised", una mena de pre-rap amb bases funk, un poema recitat amargament que parla d'un món decadent que vol lluir a les pantalles, una dolorosa bofetada.

GSH va adonar-se del món en què vivia de molt bona hora. La vida dels nens al gueto negre de Chelsea (districte de Manhattan) no deu deixar gaire espai per a l'autoengany. Contemporani dels Black Panthers, va decidir que els negres havien d'escriure el seu propi relat i no relatar-se a través del discurs del poder i dels bancs. I tal com van fer els homes del Renaixement cinc-cents anys abans que ell, va decidir prendre la paraula: la paraula que es va fer poesia, música i novel·la.

"El voltor" és un text que en conté molts, és ple de troballes estilístiques, d'enginy, d'humor, de política, de mala llet. 

Novel·la negra perquè arrenca amb un cadàver enmig del Carrer 17, entre la Novena i la Desena Avingudes i sobretot perquè parla dels negres.

Novel·la política perquè l'autor explica quina és la vida al gueto, quines esperances (nul·les) tenen els qui hi viuen, quins mites i quines relacions s'hi donen. És una descripció analítica i detallada, sense concessions i sense maniqueïsmes. Cruel i sincera i alhora tendra: una mirada humana que sap explicar com les mares baixen al parc a endur-se les criatures que hi juguen a l'horabaixa, quan els ionquis i els traficants ocupen l'espai públic. Les mares s'enduen les criatures i els tapen els ulls, però saben que els volen evitar l'inevitable.
A les víctimes del carrer [ionquis i alcohòlics] els era indiferent que els més joves veiessin les seves activitats amb fascinació i vulguessin provar-ho ells també. Feia temps que havien decidit que no valia la pena jugar al joc de la vida perquè l'inventor es reserva gairebé totes les regles per a sí.
Novel·la plena de troballes estilístiques: el lector ha de decidir qui és el voltor del títol, aquest animal carronyaire que ho observa tot des de les alçades. I per això el narrador recorre insistentment en les descripcions zenitals dels carrers i les escenes, en un plantejament cinematogràfic. L'ull sempre fa un pla picat damunt dels personatges, com si se'ls abraonés la bèstia. Plena de frases brillants que esquitxen una narració d'acció constant que deixa el lector sense alè. Una novel·la que transita pels registres canviants amb una facilitat hipnòtica, que gira dins d'un sol paràgraf, que recull la parla dels negres i dels portorriquenys (menció d'honor per a Antonio Vallejo Andújar, el traductor).

Novel·la plena d'humor perquè la ironia i l'humor negre inunden cada pàgina des del primer instant i fins al darrer. Ironies: el narrador i protagonista es diu Edward Percy Shannon, però tothom el coneix per "Spade". Un humor carregat d'humanisme i de poesia salvatge, amb tanta sang que de vegades resulta gore, de vegades pulp i de vegades còmic. Un humor intel·ligent que es permet deixar en suspensió la pregunta inicial: qui va matar John Lee, el cadàver de la primera pàgina?

"The vulture" és, quaranta anys després de ser escrita, un text modèlic en energia i en estil, en intenció política sense manies ni pèls a la llengua, en vigor narratiu i en gosadia estilística que pot servir de referent per als escriptors del gènere negre, encara que no parlin de negres si no de blancs, de grocs o de blaus. Jo diria que Scott-heron no volia ser un escripto de gènere negre, però que quan buscava com explicar allò que volia dir va acollir-se al gènere perquè li oferia un marc, una estructura que s'adeien als seus objectius. I això no està de més recordar-ho per anar refrescant la memòria als autors: el negre és alguna cosa més que explicar trames detectivesques o investigacions truculentes amb sorpresa final i girs enginyosos.

Poc abans de posar-se a escriure "The Vulture", un Gil Scott-Heron de divuit anys va rebre una beca per estudiar en una universitat d'Oxford. Com que era un noi negre de classe baixa en un centre d'èlit, va haver de passar una entrevista prèvia, en la qual l'entrevistador li va demanar:
-Ha pensat en com se sentirà quan, en acabar les classes vostè marxi cap a casa en el metro mentre els seus companys ho fan en limusina i xòfer?
-Em sentiré exactament com se sent vostè -va respondre,- Perquè el seu salari tampoc no li permet tornar a casa en limusina.


El buitre
Hoja de Lata, Xixón 2015
23,90 euros