diumenge, 26 d’abril del 2015

La conspiració contra l'espècie humana


De Thomas Ligotti n'he escrit en d'altres articles d'aquest bloc, i des que vaig conèixer la seva obra que m'acompanya allà on vagi com un Virgili nascut a Detroit. Però no és fàcil de parlar-ne, perquè hom se sent petit i maldestre quan pretén explicar els genis. De manera que no sé perquè em poso pals a les meves rodes, perquè provar de ressenyar The Conspiracy Against the Human Race tan sols em condueix a fer el ridícul.

Thomas Ligotti (Detroit, 1953) és l'autor contemporani de referència per comprendre el camí que ha pres la literatura anomenada estranya (i que abans solíem anomenar de terror o gòtica). Hereu tardà de Lovecraft, Ligotti ha dut el terror còsmic de l'escriptor de Providence fins a un terror filosòfic, poètic i nihilista radical en el qual descobrim que darrera d'aquells déus monstruosos i cruels (Chtulhu, Nyarlathotep, etc) hi ha un horror encara més gran, més definitiu: la buidor absoluta, la indiferència de l'univers envers el sofriment de l'espècie humana.

Després de llegir "Noctuario", un recull excel·lent de contes editat per Valdemar, la mateixa editorial ha publicat aquesta Conspiració contra l'espècie humana, on Ligotti exposa les seves idees més obscures en clau d'assaig, les idees que són a la gènesi de la seva obra de ficció. Si Lovecraft va escriure el fantàstic assaig "Horror in literature" on demostra ser un gran lector i un gran analista, Ligotti tan sols dedica un capítol a l'expressió literària del seu nihilisme filosòfic (Autòpsia d'una marioneta: una anatomia del sobrenatural, que és el capítol més extens -i potser, també, el més brillant del llibre).

L'assaig de Ligotti s'arrepenja en diversos pensadors del nihilisme i del pessimisme filosòfic, però ressegueix Peter Wessel Zapffe (Noruega, 1899-1990) i la seva obra L'últim messies, un dels precursors de l'antinatalisme i no gaire allunyat de Cioran, per entendre'ns.

La conspiració que explica Ligotti és un concepte complex però senzill alhora: allò que conspira contra nosaltres no és altra cosa que la nostra pròpia consciència, un error en l'evolució de l'espècie. El què Zapffe considera un excedent de consciència (la consciència que és conscient de sí mateixa): és un producte evolutiu incomprensible, perquè ens ha dut a ser conscients del sofriment i de la malignitat inútil en què vivim. Si alguna cosa uneix els éssers vius del planeta -diu Ligotti- és el sofriment del qual en som conscients, i la consciència d'aquest sofriment és maligna i inútil. Hom tendeix a veure la transformació del cuc en crisàlide i de la crisàlide en papallona com un espectacle bell, però tan sols a un cervell drogat se li escaparia el sofriment horrible i la inutilitat que hi ha en aquesta transformació dolorosa. Hi ha estudis neurològics molt recents que expliquen que un nadó humà percep el dolor que percebria un adult multiplicat per quatre: la nostra primera experiència és un dolor enorme.

Tal vegada, per tant, ens passem la vida buscant arguments i enganys que ens duguin a una idea del plaer -o del no-dolor-, passant per alt que la majoria estan relacionats amb la sexualitat (eufemisme de la funció reproductora que tan sols és eufemística a les cultures occidentals), i que condueixen a un nou ésser inútilment dolorit, sotmès a la mateixa malignitat inútil dels seus progenitors.

I és per això que l'autor explica els mecanismes (perversos però tal vegada inevitables) que ens empenyen a dismuinuir, enredar i limitar l'excés de consciència: la sobrevaloració del plaer, la superficialitat, l'estupidesa i l'evasió del pensament, la cultura de l'oci i de l'entreteniment, etc. El conjunt d'estratègies que usem per evitar allò que la nostra consciència excessiva ens presenta de forma irrefutable: no tan sols que la vida és un sofriment inútil (en la línia de l'existencialisme) si no que l'espècie humana és un fracàs i un desastre absolut. En aquest sentit no calen les explicacions ni els exemples: n'hi ha prou amb estar atent a les notícies que la premsa ens du, i que parlen de misèria, guerra, fam, precarietat, desigualtat, barbàrie, explotació, abús, etc.

Ligotti presenta somerament les alternatives que tenim: des de l'ecocidi (l'extinció programada de l'espècie per la via de l'antinatalitat) fins al desig d'un desastre de magnitud més gran, en el qual sigui tot el planeta el qui desaparegui.

[Quan parla de l'ecocidi i de l'antinatalitat, m'agradaria fer-li notar a Ligotti que s'ha oblidat de Luis Bulffi, metge i escriptor anarquista espanyol, l'autor de Huelga de vientres, on proposava una forma radical i nihilista de resoldre la lluita de classes: a través de la suspensió de la natalitat de la classe obrera].

Amb la publicació de La conspiración contra la especie humana, Ligotti dóna més entitat filosòfica i més visibilitat al nihilisme que ja és un tret identificador de la cultura dels principis del segle XXI. Promogut en el món dels media per les referències indiscutibles que en fa una sèrie de TV tan global com True detective, ara es pot llegir Ligotti en castellà, en aquest text assagístic i radical fantàsticament traduït per Juan Antonio Santos, que també ha estat un gran traductor de Lovecraft.

Someone once told me time is a flat circle. Everything we've ever done or will do, we're gonna do over and over and over again.

True detective, Temporada 1, Capítol 5



La conspiración contra la especie humana
Valdemar, Madrid 2015
20,00 Euros 

diumenge, 19 d’abril del 2015

La lapidació de sant Esteve


L'Étienne, a la setantena, viu tot sol al pis enorme on ha viscut la vida, entre les parets on va compartir-la amb la dona i la filla, que ja són mortes. També hi té el taller de restaurador de sants (que fou el seu ofici) en el qual ara treballa lentament i només pel plaer d'una ocupació meticulosa que el convida als records. A poc a poc reconstrueix la figura d'un àngel gòtic.

L'Étienne no tan sols és vell i ple de xacres com la sordesa i la dificultat per moure's si no que està malalt d'una malaltia terrible, retratada amb ànim naturalista. Vestit amb roba vella, blanca i desastrada, menja quatre coses, rebutja les ajudes dels serveis socials i vagareja per les cambres, habitades d'una forma física i tangible pel record dels qui ja no hi són. Els records són la casa i la casa és un ens vivent. No es tracta de fantasmes, si no d'un lloc on els fantasmes i els vius comparteixen el mateix territori. És per això que el pis desprèn una olor que resulta molesta als altres: és un organisme en forma de parets, de l'aire que contenen.

La referència al màrtir cristià és directa i no busca metàfores capcioses o intel·lectuals. Sant Esteve es va recloure en una cova i es va aïllar del món per entrar en contacte amb el déu que era dintre seu i al seu voltant. Tant aquell sant (un dels primers màrtirs del cristianisme) com aquest Étienne han optat per dur una vida fora del món, però a tots dos els encalça el món amb una hostilitat idèntica, gratuïta i brutal. És en aquest punt on l'espectador descobreix que li estan explicant un relat negre: l'Étienne és perseguit, humiliat i torturat per la mestressa de l'immoble, que el vol fer fora a tota costa. Però La lapidació de sant Esteve no es pot circumscriure a un film sobre allò que s'anomena el "mobbing immobiliari" (un derivat del vell tema de la cobdícia) perquè conté moltes altres lectures i significats.

És un conte sobre la vellesa i la solitud, sobre la lluita per assolir i conservar la identitat. Una faula que parla del dolor de la memòria. Una mirada a la vida humana amb òptica minimalista i una pregunta que es demana què vol dir ser humà a partir del retrat dels instants finals d'un ésser humà, el moment crític. Hi ha ressons existencialistes però també de pensadors cristians com Maritain, i alhora la reivindicació d'un cristianisme primitiu i estricte, ple de metafísica, de meditació i de contacte directe amb l'incomprensible i el meravellós. Així, si en algun instant ens podem sentir angoixats davant la pèrdua de la dignitat que mostra el senyor Étienne, també etenem que la pèrdua de la dignitat és un pas obligatori: és el darrer sacrifici i l'alliberament definitiu. Un cop perdudes la dignitat i l'esperança, l'Étienne es podrà desprendre del cos per apropar-se a aquells i a allò que estima i que dóna sentit a la vida.

La lapidació de sant Esteve, però, sap recollir i sintetitzar fragments de la història que abasten els sants gòtics de fusta corcada, els camps d'extermini nazis, la medicalització de la vida contemporània. Aquest Étienne és molt lluny del vell Alexander protagonista de Sacrifici (el darrer film d'Andrei Tarkovsky) però hi comparteix elements gens anecdòtics: aquell Alexander fou professor d'història de l'art i viu rodejat d'icones russes, manté un vincle conflictiu amb la casa on viu i s'enfronta a la fi del món des d'un espai on allò real i allò imaginari han entrat en contacte. A Sacrifici, Tarkovsky diu explícitament que el món contemporani no és millor després de perdre la fe en déu. A La lapidació de sant Esteve aquesta idea hi és implícita. En tots dos films, el color blanc hi té un paper essencial: la samarreta, la llet, el paper, els cabells, les radiografies, l'ambulància, la paret, etc... 

La lapidació de sant Esteve és el segon film del director Pere Vilà (Girona, 1975), que abans havia parlat del pas de la infantesa a l'adolescència a Pas a nivell (2007) i que ara torna a parlar de la memòria i la vellesa amb La fossa (2014), on fa un exercici intimista a partir de les fosses on jeuen, oblidats per déu i per l'estat, els morts de la batalla de l'Ebre.

El film inclou troballes estètiques d'una enorme potència. Especialment memorable l'escena en què Étienne pinta a la paret i en gran format la gràfica d'un electrocardiograma de la seva filla mentre dormia, i que explica magistralment la idea que la vida dels morts és als llocs on van viure: els fantasmes no són matèria de la parapsicologia a l'ús, si no de la metafísica més sublim. I també es refereix a una cinematografia no gaire llunyana però que sembla remota i que tenia més present l'ètica que no pas els trucs i els girs argumentals, en l'elecció de Lou Castel com a protagonista (i de Luis Rego, inclòs al repartiment).

La lapidació de sant Esteve també ens parla d'un desastre català i espanyol com és la desaparició de la productora d'en Lluís Miñarro (Eddie Saeta), que ens ha donat les millors obres cinematogràfiques dels darrers temps. La cultura no tan sols no interessa els nostres agònics governants apòstols de l'austeritat catalana: no la volen. I per això rescaten estacions d'esquí mentre assisteixen impassibles a la desaparició de la productora més rellevant. (Deu ser perquè la cultura no és una estructura d'estat. I per això han nomenat conseller de cultura un home tan mediocre i gris i mel·liflu com el senyor Ferran Mascarell, amb lligams familiars i sospitosos amb algunes agències culturals que algun dia s'investigaran).




______________

"La fossa" es pot veure a través de vimeo però demana una contrassenya que donaré a les persones conegudes que ho demanin.

dijous, 16 d’abril del 2015

El que xiuxiueja en la foscor




un homenatge a HP Lovecraft, en compensació pel manlleu del títol, i en certa manera un record de Joan Perucho, perquè sempre he volgut afegir-me a continuació del relat "A la manera de Lovecraft", la millor aportació catalana a l'univers del geni de Providence

Tot allò que vaig viure a la vall podria ser cert i completament real, però també podria ser conseqüència dels deliris d'una malaltia que avança suau com l'aigua, i que com ella és inapel·lable. O com la misèria. O com la tristesa. El cas és que un dia em vaig trobar enmig d'un capvespre profund, un cel de malves i roses putrefactes. Buscava el meu gat d'ulls d'ambre, que havia desaparegut dos dies enrere mentre perseguia una ombra del jardí. L'enyorava. (Això va passar fa anys, quan vivia en una casa amb un pati enorme que jo anomenava "el jardí").

Estic convençut que hi ha algú o alguna cosa estranya i colossal que viu més enllà de la vall, alguna cosa terrible. Éssers proveïts d'una fam i d'una cobdícia sense límits. Potser sempre han estat allà, aquí. Fins i tot abans que vostè i que jo, des de molt enrere. De vegades un d'ells es mor, i llavors el seu cos baixa aigües avall, arrossegat pels aiguats (crec que abandonen els morts sense cap pudor ni cap enterrament). De vegades he entrevist les despulles d'algun d'ells, corromput i mutilat per la salvatgia de la naturalesa. Tan destruït, que la meva imaginació no el sap composar complet. Dintre nostre hi ha una mena de pietat natural que ens habita i que ens fa veure quelcom de dolç i d'humà en allò que ens envolta. Alguna cosa humanament bona... aquesta idea em resulta còmica. 

Me'n recordo dels meus companys d'escola quan enxampaven pobres bestioletes indefenses i les torturavem amb una crueltat que podria deixar-te la sang glaçada. Llavors... quin coi de dimoni ingenu ens empeny a creure que si una cosa sembla humana hauria de ser necessàriament bona o bonica?

Perquè no hi ha cap bondat en aquests éssers, encara que tinguin cap i ulls, extremitats i mans. Aquestes mans no s'han usat mai per acaronar cap pell. La boca mai no ha besat: tan sols expressa voracitat. I les mans parlen d'arrencar, furgar, destripar. Fan sumes i restes, això sí que ho sé: senten una atracció molt especial pels números, les llistes i els comptes.

Una vegada vaig parlar amb un home solitari que viu al fons de la vall, més enllà i més amunt del bosc. Ell els coneixia, i havia arribat a un acord amb les bèsties. Deia que no eren mala gent, que senzillament van a la seva com ho faria qualsevol. "Es preocupen dels seus negocis, i si t'hi portes bé fins i tot et poden ajudar a millorar la vida. S'ha de ser comprensiu i tolerant", em va dir, "perquè hi ha d'altres formes de veure el món. No tindria moltes de les coses que tinc si no hagués pactat amb ells: medicines, aparells, distraccions... No te n'oblidis" -em va recordar- "que nosaltres som gent miserable que va néixer a la pobresa. Què hi ha de dolent en acceptar-los i poder compartir alguna coseta del seu poder enorme?"

*

Fa poc vaig voler tornar a la casa més enllà del bosc, allà on vivia l'home solitari que no sé si és viu o mort. Però no la vaig saber trobar. Els camins han estat presos per una malesa tupida i feréstega de plantes punxents, emborratxades d'espines turgents que laceren la roba i t'esquincen la carn. Em vaig rendir aviat, quan apenes duia una hora trescant entre els corriols cada cop més obtusos: la veritat és que ni tan sols no sabia perquè hi volia tornar. Tal vegada, espantat i atenallat per la misèria i la malaltia que em corsequen, em sentia predisposat a entendre'm amb les bèsties per demanar-los alguna cosa a canvi, ni que sigui un favor petit. Tot i que no sé què demanen a canvi, hi ha moments en què sé que els donaria qualsevol cosa, que no li posaria cap preu a a dignitat.

Quan tornava camí avall entre les primeres ombres d'un crepuscle de sang, em va assaltar un record de l'infantesa i em vaig aturar en una clapa de l'avetosa per seure en una pedra de granit. En aquella calva del bosc hi havia un murmuri d'insectes invisibles.

Vaig contemplar el cel, sota la marea morada, i vaig reconstruir el record antic. Quan tenia dos anys de vida, el meu pare fou diagnosticat de bogeria i el van tancar en un sanatori allunyat. La meva mare em va fer dur rínxols fins cap allà als sis anys, que és l'edat en què li vaig suplicar amb prou energia que em tallés els cabells. Quan ho va fer -molt a pesar seu, perquè també recordo clarament el seu disgust- i em va transformar en un nen, em va dir que per ser un nen era terriblement lleig, i així és com vaig aprendre a amagar-me de la gent.

Per fortuna, amb el pas dels anys he estat beneït per la calvície i la longevitat.

_________________________




_______________

Aquest és el conte amb el qual, algun dia no gaire futur, obriré el meu recull de contes de terror.

dimecres, 8 d’abril del 2015

Leonardo di Caprio en clau gòtica

La isla de los muertos II (1880), óleo sobre lienzo, 111 x 115 cm, Kunstmuseum, Basilea.

Fa goig de veure les trifulques de l'actor Leonardo di Caprio per interpretar un personatge immers en un món tenebrós, estrany, on els somnis i la memòria es transmuden en aus de mal averany. A Shutter Island és Edward Daniels, un agent federal que baixa a l'infern d'un hospital psiquiàtric d'aspecte gòtic, palau d'ombres i remors sinistres. La pel·li té una doble interpretació inevitable: Di Caprio ha hagut de lluitar contra el fantasma del seu passat i la maledicció que significa haver interpretat el protagonista d'aquella insofrible "Titanic" (1997), capaç d'esguerrar la carrera artística de qualsevol.

Però Di Caprio, que ha lluitat amb una tenacitat envejable contra el rol de "jove bufonet però rebel" i de guapo mainstream, ha adquirit amb la maduresa i uns quants quilos una mirada nova, un gest convincent i un to tràgic que, a la quarantena, li donen un aire d'actor clàssic proper a les figures del cinema nord-americà d'aquella edat d'or de Gary Cooper i Cary Grant. Sobretot de la mà del geni de Scorsese, aquell jovenet més aviat repelent que podia acabar sent una caricatura descontrolada com la de Johnny Depp el sobreactuat, pot fer-se creïble en el papers d'un home madur i turmentat com aquest policia de Shutter Island.

La cinta de Scorsese posa un peu al gòtic sense por del ridícul (tal com cal) i usa el color artificiós, el decorat obvi i desacomplexat que augmenta l'onirisme, la referència constant. A la primera seqüència hi ha una fabulosa recreació en moviment d'aquella pintura brutal del romanticisme sinistre i radical, L'illa dels morts d'Arnold Böcklin, que és una declaració de principis ètics i estètics: només cal veure el tràiler per comprovar-ho. (I per aquest motiu la reprodueixo a l'encapçalament del text).

Els escenaris remeten als Cims borrascosos, a passatges literalment calcats de l'Stalker d'Andrei Tarkovski (el túnel que comunica els dos pavellons de l'hospital), i conté un cementiri sorgit de la sèrie B i el pulp, vagues referències a El silenci dels anyells (el corredor on hi ha les cel·les dels folls), a escenes mítiques de Hitchcock, a La luz del fin del mundo, i a múltiples peces de la sèrie B que tracten del deliri, el trastorn de la personalitat i la identitat alterada que podrien ser identificables amb les adptacions televisives d'alguns relats de Stephen King. Si li afegim la participació (tan breu com poderosa) de Max von Sydow, especialitzat en aquesta mena d'aportacions -un actor definitvament assenyalat pel seu paper a El setè segell i potser també a El manantial de la donzella-, tenim tot un univers de referents on perdre'ns. 

La parella Scorsese-Di Caprio funciona bé perquè no és pretensiosa i és eficaç, una mica com l'antiga parella de ball del director, aquell De Niro superb de Taxi driver i de Goodfellas (Uno de los nuestros, peça cabdal del gènere negre). Poden oscil·lar des del pulp fins al cinema per a cinèfils més subtils no tan sols per les referències esmentades si no perquè insinuen amb elegància altres qüestions: la presència de científics nazis als EUA de la post-guerra, la guerra freda i els experiments neurològics amb presoners, la possibilitat de viure sota un règim de dictadura científica global, la impossibilitat de distingir entre realitat i fantasia o entre somni i vigília (que durà, per exemple, a la hipòtesi inquietant de Matrix o a la més existencial de La doble vida de Verónica).

La pel·li és una adaptació d'un dels autors del gènere negre més ben adaptat al cinema dels darrers temps, Dennis Lehanne. Molt lluny del to aspre, naturalista i cruel amb què Clint Eastwood va adaptar un text anterior del mateix autor (Mystic River), Scorsese pren l'opció de la teatralitat i l'artifici que encaixa tan bé amb aquesta incursió de Lehanne en l'univers estètic i moral del romanticisme obscur.

Davant la darrera frase que pronuncia Di Caprio al film (és millor viure com un monstre o morir com un home bo?) l'espectador es demana si ha copsat bé el sentit darrer de la cinta, si l'estan enredant i li fan creure que ha vist més del què ha vist en realitat i, en darrera instància, si aquesta frase és de Scorsese o de Lehanne.

En tot cas no és una frase banal, perquè és obvi que alguns monstres i alguns grans homes bons de la història se l'han qüestionada. I és evident que molts historiadors han fet mans i mànigues per respondre-la en funció dels seus prejudicis. No cal posar-ne exemples. La gràcia de posar la qüestió en aquest film rau en el fet que qui la planteja (Daniels-Di Caprio) és un home ras. Un home normal, un treballador, un tipus vulgar i comú. Com tu i com jo, que no és ni Rafael de Casanova ni Giaccomo de ídem.