dimarts, 28 d’octubre de 2014

Dret a decidir


Dels nens que abans en dèiem belluguets i després mogudets, ara se'n diu hiperactius i poden ser, alhora, víctimes del paorós trastorn del dèficit d'atenció. Crec que en aquest viatge del nom col·loquial i desenfadat vers la nomenclatura de la patologia hi ha la clau del desastre.

[Vull fer constar que la meva mare em deia cul de mal seient o també cul d'en Jaumet, dues expressions que reivindiquen aquella preferència de la fraseologia catalana per l'escatologia, en els dos casos metaforitzada per aquest cul recurrent].

Amb el pas de les dècades, tots els nens belluguets acabem per trobar la calma del cos i algunes vegades de la ment. Molts anys més endavant trobarem fins i tot el repòs absolut, tot és qüestió de temps: tal com diu l'Enric Casasses, d'aquí a dos o tres-cents anys et trobaràs molt bé.

A mi sempre m'ha semblat que els belluguets i els trastornats en general sofrim d'una evident dificultat per escollir que -vés a saber- potser és l'arrel neurològica del nostre mal. Deu ser per això que tota aquesta campanya de cartells pels carrers em posa especialment neguitós: dret a decidir? a decidir sobre què i entre quines opcions? I per què només puc decidir sobre una qüestió i no sobre dues o sobre tres? La fotografia que il·lustra aquest text és la prova gràfica del meu neguit: aquests són els darrers vuit llibres que han entrat a casa en el darrer mes. (Algun és un regal, la majoria comprats i cap de robat, com feia abans).

Alguns responen a l'estricte desig de llegir, a l'impuls de gaudir de la lectura. D'altres responen a la documentació que estic fent per a una novel·la tot just esboçada. Després de redactar una trentena de pàgines m'he aturat per llegir. Entre els uns i els altres, l'aspecte dels llibres començats simultàniament evidencia aquesta impossibilitat per prendre decisions:

  • La guerra de la Cochinchina, d'en Joan Perucho. Fascinant, misteriós, culte, refinat, irònic, burleta, descregut, revisionista, inclassificable com sempre. A la primera pàgina, un prehistòic pterodàctil gralla enmig de la nit londinenca, a finals sel segle XIX. No es pot començar millor.
  • La dona de gris, de l'Anna M. Villalonga. Primera novel·la de l'escriptora barcelonina, situada en una ciutat i protagonitzada per uns personatges que tenen un aire centreuropeu.
  • Un judici a la terra dels bruixots, d'en Pau Castells. Un treball d'història situat a la Vall Fosca i al segle XVI.
  • El silenci dels pactes, d'en Marc Moreno. Relat negre, trepidant, autèntic thriller amb possibilitats teatrals.
  • La revolución secreta, d'en Claudio Cerdán. Una novel·la negra situada en un paisatge blanc i que s'esdevé entre la guàrdia blanca russa. Entre els personatges, el metge Mikhaïl Bulgakov (aquest és un dels factors que van ser decisius per comprar-la).
  • La tristeza del Samurái, el primer gran èxit internacional d'un altre barceloní: en Víctor del Árbol quan encara editava a Alrevés.
  • Brujas, sapos y aquelarres, de la gran Pilar Pedraza i editada per l'admirada Valdemar. Un treball excel·lent sobre la figura de la bruixa des de l'antiguitat fins al cinema del segle XX, ple de referències i cites que em deixen atordit i ensomniat.
Ja fa molt de temps que vaig renunciar a llegir amb ordre i mètode, i la veritat és que trobo plaer en aquesta navegació atzarosa per les pàgines de llibres diferents que tenen mides i olors diverses (el d'en Perucho, imprès fa més de vint anys, té una suau aroma d'heura i de floridura, com de jardí decimonònic mig abandonat). Llegeixo joiosament desordenat i són l'estat d'ànim o el pur caprici els qui decideixen, al darrer instant, quin llibre agafaré avui. O quins llibres.

En el context polític i mediàtic d'avui, aquesta lectura erràtica seria l'equivalent a sentir-se tan poc català com poc espanyol o més ben dit: ni català ni espanyol. Potser votar Sí/No, potser no anar a votar... i si em poso a pensar descobreixo que hi ha més opcions però m'atabala pensar-les totes de cop.

Sempre m'ha semblat molt emprenyador que m'obliguin a escollir i aquesta manera de llegir és la meva venjança i la meva victòria, la meva redempció per la indecisió, el triomf que dedico als nens belluguets, mogudets, trastornadets i rebels.

__________________________
Nota: La primera idea era titular aquest text amb un coherent Contra el dret a decidir, però m'he ensumat que aquesta frase promouria moltes visites de lectors amb la cella alçada i el dit àvid de teclejar esgarrifosos comentaris. Després de debatre-ho i de valorar diverses opcions he pensat en no titular-lo, una opció que també hauria estat molt coherent amb el contingut. Finalment he escollit pel procediment de la moneda a cara o creu.

dissabte, 25 d’octubre de 2014

Una dona sense home és com un peix sense bicicleta

a Maria Mercè Marçal, altra vegada


Segons en Pau Castell, la cacera i la crema de dones acusades de bruixeria és una aportació catalana a la història universal de la infàmia. Aquesta conclusió és una de les possibles conclusions del lector de Un judici a la terra dels bruixots. La cacera de bruixes a la Vall Fosca, 1548-1549. Una de les tesis del treball és que Catalunya fou el primer país d'Europa on es van cremar vives les dones acusades de bruixes.

És el treball d'un historiador pacient i minuciós, extraordinàriament documentat, que ressegueix el judici contra diversos acusats entre els quals hi ha la bruixa Margarida Rugall, de la Coma de Mont-ros, a la Vall Fosca.

Tal com passa en els bons treballs historiogràfics, el relat del judici conté la llavor d'una magnífica novel·la sobre la cobdícia, la venjança i la ignorància. En mans de la literatura, els fets de la Vall Fosca explicarien una fantàstica història de vassalls sotmesos i senyors cruels, l'embrió de la lluita de classes i de la guerra de gèneres.

El llibre dóna les claus per comprendre la construcció política i cultural d'allò que anomenem bruixeria, i qui o què eren les bruixes medievals, en quina societat van aparèixer, en què s'assemblaven els homes i les dones del 1500 a nosaltres. En què hem canviat i en què ens mantenim fidels a la tradició d'unes estructures socials malignes. Qualsevol temps passat fou pitjor, diu el pensador. I jo diria, com Lovecraft o Freud, que en el temps passat hi ha l'horror del qual en som fills. Uns fills que no es decideixen a matar el pare. Trobo tant a faltar un Michel Foucault català...! (tal com també enyoro un Paul Naschy o un Ricardo Franco).

En les menys de dues centes pàgines del llibre (radicalment intenses i ben aprofitades) hi ha un material fascinant per a la reflexió i per a la reelaboració en clau de narrativa, tant literària com cinematogràfica. Metzines i metzineres, avortistes, inquisidors, medicina màgica, capellans de poble, venjances, l'inquietant Comte del Pallars Arnau Roger IV, els adoradors del boc de Biterna...

En un país que sol mostrar-ne encantat d'haver-se conegut com Catalunya, sempre em sobta que alguns dels millors episodis de la seva història romanguin silenciats (perquè contravenen la imatge idil·líca i feliç que ara toca?) i que no s'hagi produït cap creació artística sobre el fet que els nostres antecessors van inventar i exportar la foguera per cremar dones remeieres. Jo, que encara no he entès on li troben la gràcia a un tipus covard i mel·liflu com Rafael de Casanova, no puc comprendre que oblidem na Margarida Rugall de Paüls.

Perquè d'aquells esdeveniments en pot sortir una novel·la (i una pel·li) tant o més bona que Les bruixes de Salem d'en Miller. Vés a saber: potser aquest canvi de perspectiva també queda postposat per un cop siguem independents.

Nota: Recomano molt la visita a la web d'en Pau Castells: Vall Fosca. La bruixeria al Pallars a través del testimoni oral.

*     *     *

Fa uns mesos vaig gravar-(me) un video petitet dedicat a la bruixa Margarida Rugall de la Vall Fosca, convertida en Ragull per protegir-me de les probabilíssimes venjances des del més enllà, i vaig escriure a propòsit d'ella un text molt diferent del present. Que també contenia una cita explícita a Maria Mercè Marçal.


diumenge, 19 d’octubre de 2014

Besòs Mar

Després de provar-ho amb d'altres combinacions de mots, Besòs Mar és el títol que he escollit (en un procés participatiu íntim) per a la novel·la que m'agradaria tancar un dia d'aquests.

Amb aquest títol vull explicar per on transcorre la història i en certa mesura de què tracta: dels afores de la ciutat i de la vida, de la impossibilitat de redimir-se en aquest món i en aquesta vida. A la novel·la negra catalana hi ha una tendència (ben lògica) al barri Xino, que arrenca del final del segle dinou amb els textos gairebé periodísctics d'en Juli Vallmtjana, que prossegueix amb la narrativa brillant d'en Francesc Madrid i que travessa en Vázquez Montalbán igual com en Francisco Casavella.

Però no obstant la preferència gairebé instintiva del gènere pel barri Xino (o Raval, depèn dels ulls, ideologia i línia argumental amb què ens mirem la ciutat), el mateix Vázquez Montalbán ja va saber identificar el potencial negre dels extrarradis com Bellvitge: no tan sols per aquell lumpen proletariat que els habita si no també pels senyors que van enriquir-se amb l'especulació, els constructors que van vendre el ciment al·luminós, els polítics que van decidir un model de ciutat que permet aberracions urbanístiques en què podríem qüestionar quin respecte per la dignitat humana sentien.

I no parlem tan sols de José María Porcioles, perquè també podríem anomenar Narcís Serra o Pasqual Maragall. I també caldria explicar que el senyor Joaquim Molins, dels Molins dels Cementos Molins al·luminosos que podreixen edificis del Turó de la Peira, del Carmel, de tot el nord del Barcelonès, fou el candidat de Convergència a l'alcaldia de Barcelona el 1999.

L'extrarradi de Barcelona és un territori que estimula la imaginació, que presenta arguments i encén la necessitat de repensar-lo, de tornar-lo a escriure. I que sobretot incita a explicar-lo per no oblidar-lo: la novel·la (negra) és un altre instrument de la memòria. Cal recordar que a l'enterrament de José María Porcioles hi va assistir un president de la Generalitat anomenat Jordi Pujol, que va mormolar sobre el difunt que havia comès alguns errors polítics, però que això no hauria d'embrutir el seu bon historial com a alcalde.

La lectura de Paseos con mi madre (Javier García Andújar, 2001) és una de les lectures més estimulants que m'ha ajudat a comprendre què diu l'extrarradi de Barcelona, què explica avui i de nosaltres, quina necessitat tan urgent hi ha de fer-lo present també en aquesta narrativa de ficció conflictiva que és el relat negre, fins i tot en la narrativa que podríem acceptar en dir-ne comercial.

*

La meva aportació al debat és minúscula, però encara penso que els mars estan fets de milions de gotes menudes. I d'altra banda penso en una literatura catalana que pot mirar de tu a tu qualsevol altra literatura, i això només es pot fer perdent la por a ser crítics i fins i tot cruels amb nosaltres mateixos. La literatura i el cinema anglosaxons no han dubtat mai en parlar-nos dels defectes que tenen aquelles societats, no han dubtat a escriure Trainspotting ni a filmar Crash.




dijous, 16 d’octubre de 2014

L'Agustí Vehí (i jo)


Mentre remenava entre els llibres a la recerca de la novel·la Un dia d'Ivan Deníssovitx (Alexandr Solgenitsin), m'he trobat a les mans Abans del silenci, de l'Agustí vehí. Llavors he recordat unes línies que vaig escriure per recordar-lo, poc després de la seva mort. No sé per quin motiu no les vaig penjar llavors. Però mai no és deshora per parlar (bé) d'algú.

No he pogut conèixer l'Agustí Vehí. L'univers tendia a apropar-nos, i alhora va decidir allunyar-nos irremeiablement. Les primeres frases d'aquest text les he formulades aprop de l'Ermita del Remei. Coses del destí. 
Fa tres anys jo començava a redactar una novel·la negra ambientada en la postguerra espanyola i vaig saber que un autor de Figueres havia publicat una novel·la negra situada en el final de la guerra. Sabia que l'autor era una autoritat en matèria de cossos policials republicans i franquistes, i la vaig incloure a la llista dels textos adequats per documentar-me. Vaig atansar-me a la Central i la vaig demanar, però em van respondre "ui, aquesta novel·la la va publicar Pagès editors... la demanarem però no et podem garantir res..." 
Malgrat els pronòstics nefastos, la Central va obtenir el llibre i el vag poder llegir. Amb la llibreta al costat i prenent apunts. Ara no sabria dir si em van ser útils, però en tot cas res no és mai inútil. 
Un dia en què devia estar ociós vaig intuir un estrany lligam esotèric entre l'Agustí Vehí i jo mateix: es tracta del nom i el cognom, perquè els dos tenim una i tònica al nom i un cognom que du una hac. Bestieses, diria qualsevol hom assenyat. Bestieses, també dic jo mateix. 
Enllà dels mesos, però, els capricis o l'atzar han volgut que l'Agustí i jo publiquem a la mateixa col·lecció en números successius: ell al vuit i jo al nou de la col·lecció crims.cat. Tot això seria una anècdota simplement divertida si no fos perquè l'Agustí va trobar la mort el vint de març del dos mil tretze, mentre jo corregia les darreres proves de text de la novel·la.
El llibre de l'Agustí que vaig comprar a la Central és Abans del silenci, número 225 de la col·lecció Lo Marraco, Pagès editors. És la mateixa col·lecció on jo havia publicat el numero 182, Les petges invisibles, però la dada interessant és al seu número: 225, que sumen 9 i segons la numerologia elemental indiquen el tancament del cercle. (El nou és la sagrada repetició per tres cops del número diví, que és el tres). 
Doncs bé: a la col·lecció de novel·la negra de crims.cat on finalment ens hem trobat, ell publica el vuitè exemplar de la col·lecció i jo el novè. D'alguna manera, ell i jo també tanquem un cercle que va començar dos anys enrere quan jo vaig descobrir el seu text. I fa pocs dies, un dels editors em diu que "Remor de serps, la novel·la de l'Agustí i la teva estan ambientades l'any 1941, la seva a París i la teva a Barcelona". 
Vaig somriure i més tard em vaig adonar que 1+9+4+1 suma 6. I com tothom sap, el 6 és la xifra que -repetida tres cops- compòn el número de la Bèstia en l'imaginari bíblic. 
Crec que finalment l'Agustí i jo ens havíem de trobar, i que en aquesta trobada s'hi van confabular el bé i el mal, déu i el dimoni. Tot això és el meu homenatge a l'escriptor que em precedeix en la col·lecció i que -sense saber-ho- em va ajudar a escriure Aire brut.
Abril de 2013 

divendres, 10 d’octubre de 2014

Excalibur segons Saki

Dedicat al gos Excalibur


Saki no és de cap manera un autor de literatura negra. Però no em cal fer esforços per justificar la ressenya en aquest bloc. Els seus contes estan amarats d'un humor negre i cruel, sense concessions, i que conviu amb la ironia com a eina del distanciament. És a través d'aquest distanciament irònic que el lector arriba a estimar un caníbal assassí de nadons com ara Gabriel-Ernest. 

Els editors de Laertes han recollit tretze contes de Saki (Hector Hugh Munro) en una edició que es fa escassa (127 pàgines són poques pàgines...), contes que tenen en comú el fet que estiguin protagonitzats per animals. El tractament de l'animal en Saki no té res a veure amb la faula clàssica si no tot el contrari: és precisament el revers d'aquells relats morals, ja que la moralitat hi és del tot absent. La irrupció de l'animal en el món dels humans genera inquietut o perill i sobretot desvetlla les contradiccions d'una societat hipòcrita i molt sovint estúpida, atenallada pels prejudicis i les convencions. La naturalitat salvatge i espontània de l'animal és el contrapunt còmic que ens presenta com una espècie ridícula.

Un dels relats explica la mort del gat Tobermory, sacrificat per presservar el delicat equilibri d'una colla d'aristòcrates mesquins i petulants. El gat, que havia après la llengua dels humans, ha escoltat les seves converses privades i té tanta informació sobre les opinions dels uns respecte dels altres que als aristòcrates no els queda altre remei que matar-lo, ja que si el gat parla s'esberlarà l'equilibri d'hipocresies que els manté cohesionats. (Imaginem-nos què li passaria a un gat com Tobermory que hagués assistit a les reunions del front sobiranista de Ciu, Erc, Icv, Cup).

He llegit el conte pocs dies abans que les autoritats competents hagin decretat el sacrifici del gos Excalibur, un dels episodis de la novel·la sobre la infàmia que ha generat l'arribada del virus Ebola a la península. El gat Tobermory és tan sols un personatge literari: la seva mort provoca una ganyota divertida al lector, però llegir la mort del gos Excalibur a la premsa provoca una reacció emocional propera a la ira.

Entenc tan poc de protocols científics per contenir i aïllar l'Ebola com qualsevol de les autoritats político-sanitàries de l'Estat, però diria que ha estat un acte brutal perquè ha estat gratuït. I perquè, probablement, qui va decretar la mort del gos ho va fer pensant en donar la imatge de gestió eficaç i expeditiva que és incapaç de donar en els altres aspectes de la crisi. Sense saber gran cosa de veterinària ni de política sanitària, diria que hi devia haver altres opcions abans que la mort fulminant d'un gos domèstic. I alhora, és impossible no sentir un estremiment de terror: si l'extermini de l'infectat és un recurs legal, caldrà témer el virus d'una nova manera.

Estic segur que Saki hauria escrit un conte excel·lent a propòsit d'Excalibur i la ministra de Sanitat, on el lector es trobaria el retrat brutal d'una èlit política estúpida i criminal: quan s'agermanen l'estupidesa i la ignorància, maten més que qualsevol virus. [I aquest podria ser, lamentablement, el resum ràpid del nostre present, en què unes sorprenents majories tan silencioses com suïcides concedeixen el poder a unes minories letals.]

*     *     *

Sóc dels qui pensa que, al futur, els nostres descendents contemplaran la crueltat infinita que mostrem amb els animals i se'n faran creus, tal com nosaltres ens esgarrifem de l'extermini dels deportats als camps del Tercer Reich. No podran concebre com criem i sacrifiquem els porcs, vaques bous i vedelles, pollastres, xais, conills, els galls d'indi. I els nouvinguts al mercat proteínic: cangurs i estruços. I encara faltaria parlar de la pesca industrial i de les cargolades, i dels esgarrifosos mercats semi-clandestins de gossos, micos, balenes, amfibis, tigres, perdius, goril·les, dofins, porc-senglars, taurons. I dels indignes safaris on moren els elefants, rinoceronts, lleons, hipopòtams, cèrvols, óssos, nyus, gaseles, llops, zebres...

  

En aquest sentit, l'assassinat sumarial del gos Excalibur és gairebé anecdòtic malgrat l'impacte que provoca. Perquè més enllà de l'assassinat massiu de les vaques boges (que tants acudits va despertar), qualsevol granja i qualsevol escorxador ens haurien de fer caure la cara de vergonya.

Si la mort d'Excalibur ens pot ajudar a desvetllar consciències i repensar la relació amb els animals (els éssers amb qui compartim el planeta) tampoc no la donaré per bona, però potser no haurà estat en va. I a més a més comprendré perquè duia un nom tan mitològic. 



Saki (H.H. Munro)
La finestra oberta i altres contes fantàstics d'humor negre
Laertes, Barcelona, 2008
127 pàgines, 12 euros.


divendres, 3 d’octubre de 2014

Mambo-zombi dels Güell al Clot del Moro


Mambo del zombi

He entrat a la casa de la família Güell, capaltard. M'hi he escolat per una finestra mal tancada. La casa de la família dels palaus i les indústries, els Güell que foren afalagats amb els títols de comtes i barons pel rei Alfons XIII. Propietaris d'infinites propietats, amos del tèxtil i dels vapors vells i de les colònies obreres, els amos del ciment català (que decennis més tard esdevingué aluminós als blocs de pisos dels xarnegos).

Els Güell emparentats amb el marquès de Comillas, presidents dels Jocs Florals, banquers, ferroviaris, tabacaires de Filipines... Amics de bisbes catalans, alcaldes de Barcelona i presidents de la Mancomunitat, polítics, mecenes de Gaudí. Segons Duran i Sanpere, catalans il·lustres.

[La història recent de Catalunya seria incompleta sense parlar dels Güell que van fer la primera pela a Cuba, en comanyia de tants altres colons de l'imperi. El fèretre de l'Eusebi, embolicat amb la bandera de la Lliga Regionalista, va viatjar des de la casa del Parc Güell on havia mort fins al palau del mateix nom, portat damunt les espatlles dels treballadors de la colònia Güell i d'Asland.]

Fa pocs dies he passejat, impune, pel xalet del senyoret Güell al Clot del Moro. Hi he entrat per una finestra. He estat al salonet on el dia 1 de novembre de 1908 el senyoret va esmorzar amb el rei d'Espanya i altres autoritats catalanes. Des de la balconada van contemplar la fàbrica de ciment i van lloar-ne l'arquitectura i els avenços tècnics. Avui, el xalet és una silueta sinistra que la vegetació devora amb una mossegada verda i feliç que redimeix el paisatge, que el retorna a la bondat infinita dels insectes i dels cucs. Quan arriba el vespre, la silueta ruïnosa esdevé un espai terrorífic i alhora un decrèpit escenari gòtic per a una seqüela de qualsevol cinta de vampirs perversos i de lúbriques vampiresses amb bikini vermell de sang. És una pena que Jesús Franco i Dario Argento no coneguessin la casa del senyoret Güell. 

Com que poc abans de cometre la violació de domicili havia vist el bust maldestre del senyor Güell a La Pobla de Lillet (sota el pont romànic que ara acull una bandera estelada gegantina), vaig imaginar-me la trobada amb un zombi leprós que s'arossega maldestre i vacil·lant per les estances del xalet com un vigilant insomne, tan impotent com espantós. Aquell cadàver deambulant em recordava vagament el retrat del senyor Güell, malgrat que l'ull dret penjava pel davall de la conca i que se li veien els maxil·lars a través de la galta menjada pels cucs. Un dels nematodes li penetrava l'orella amb lentitud i delectació.

M'hauria agradat preguntar-li si sentia que Convergència i Unió és la digna hereva de la Lliga Regionalista. Però no ho vaig fer per respecte, perquè la bubota colonialista de l'il·lustre català Eusebi Güell i Bacigalupi, comte de Güell, estava massa ocupat en la seva obstinada intenció de no esdevenir una massa líquida i fètida d'espantosa putrefacció. Lluitava per no ser una taca pudent que empastifa les rajoles i abona les plantes araliàcies.

Quan mires l'abisme, l'abisme et mira a tu. I quan passeges per les ruïnes, les ruïnes es passegen damunt teu. Quina estranya activitat de risc metafísic no és aquesta afició a entaforar-se en els vells palaus d'uns senyors morts i oblidats...! Quantes coses que s'hi aprenen...! 

A la sala noble algun jovenet irreverent hi ha inscrit una apologia del consum de cànnabis, i potser no sabia del tot quina frase tan profunda estava escrivint, quin tractat tan enorme sobre la condició humana, sobre el sentit de la vida en el temps, sobre la història del país i la rellevància dels seus prohoms. I sobre la vida dels pàries que van deixar-se la pell a la fàbrica de ciment, que ara és un museu on es lloen els emprenedors del país, els qui van construir la gran Catalunya.

Ressenya del lloc a Custodia compartida.