dilluns, 28 de juliol del 2014

Borgman, la visita del mal


Un capellà armat amb un rifle i acompanyat de dos homes malcarats s'endinsa al bosc. És una escena de cacera, una batuda. Els rostres seriosos i tensos dels tres insinuen la set de venjança, un ànim d'extermini. En silenci, amb pressa i amb obcecació, els tres caçadors troben l'amagatall subterrani on viu el protagonista, Camile Borgman. Però Borgman fuig pels pèls i trescant pel bosc arriba a un barri elegant de xalets luxosos. Aquest és el punt de partida del relat. Allò que els caçadors pretenien exterminar s'instal·la en una família burgesa, on fa esclatar tots els confictes i contradiccions latents per resoldre'ls finalment amb una brutalitat i una crueltat in crescendo.

La narració transita diversos gèneres, que van des del terror fins a l'absurd, i alhora conté una faula moral perversa sobre la decadència d'una classe social que se sosté sobre convencions dèbils, tabús i repressions. La conclusió del relat no és decebedora com diu gran part de la crítica publicada, sino que és inevitable, l'única possible.

De vegades irònica, de vegades sarcàstica, irregular però sempre molt inquietant, la cinta de l'holandès Alex van Warmerdam conté algunes imatges poderoses i desenes de referències cinèfiles, però també literàries i fins i tot pictòriques (la curiosa revisió del Malson de Henry Fusseli).


Qui és Camiel Borgman? Qui són els intrigants i silenciosos col·laboradors que convoca al xalet del qual es va apropiant? Té una bona dosi de vampir: el nom Camiel és una irònica referència a la Carmilla de Sheridan Le Fanu -el relat fundacional del gènere vampíric, però és una lectura irònica del vampir. Tot i que no s'oblida de les característiques del personatge apenes si menja i només beu petits glops de vi negre, només entra a casa si el convides, dorm en la postura d'un cadàver i s'insinua que és capaç de convertir-se en gos. És un vampir irònic perquè -malgrat l'atracció sexual que desvetlla en la mestressa de la casa- no té cap impuls eròtic: és fred, distant i gairebé assexualitzat. I té un gran interès en banyar-se per anar ben net.

Però Borgman tambe té trets de zombi, també sembla el membre d'una companyia teatral zíngara, també té indicis de científic malvat i fa referències a un altre ordre. Amb girs i matisos que no tenen por de l'absurd ni del ridícul, Camil Borgman reuneix un catàleg dels terrors que terroritzen les classes mitjanes: un ésser foraster, que funciona segons unes lleis i una lògica salvatges, que sorgeix del bosc i que desferma el caos, que destrueix l'ordre burgès i fa aflorar la bestialitat fins i tot entre uns nens rossos i candorosos als quals explica, a les nits, una faula perversa.

Les referències cinèfiles són extenses i de vegades molt directes. Hi ha molt de Haneke (més de Caché que no pas de Funny Games -com he llegit-), hi ha el David Lynch de Lost Highway, hi ha el Buñuel de El ángel exterminador i sobretot molt del Jean Renoir de Boudu savé des eaux, fins al punt que en podria ser la versió vampírica.

Totes aquestes cintes plantegen -des de perspectives diferents i plantejaments narratius diversos però no allunyats- la fragilitat del sistema de valors i de la moral burgesa, fonamentada en la repressió de les emocions i en la jerarquia. Una fragilitat que es desfà, explicada a la manera d'una faula on -com diu Freud quan comenta L'home de la sorra d'Ernest T. A. Hoffman- un element extern entra en escena i qüestiona el sistema. En aquest mateix sentit, Borgman també recull la idea de Freud segons la qual allò que més terror desvetlla és alhora allò més secretament desitjat.


Borgman 
Títol original: Camiel Borgman
Any 2013
Durada:113 min.
Holanda
Director: Alex van Warmerdam
Premis:2013: Festival de Cannes. Secció oficial
2013: Festival de Sitges: Millor pel·lícula






dimarts, 22 de juliol del 2014

Spòiler: al final el crucifiquen però poc després ressuscita


Atenció! Aquest article acaba així: m'agraden molt Gabriel García Márquez i Paul Auster.

El terme spoiler es va posar de moda fa poc. Abans en dèiem aixafar la guitarra o bé tallar el rotllo -si érem propensos als barbarismes com ho sóc jo. La traducció literal seria espatllar. He descobert que en castellà és aguafiestas gràcies al subtitulat de Only lovers left alive. En anglès també s'anomena spoiler un giny que duen els automòbils esportius i que els ajuda en l'eficiència aerodinàmica: és un accessori que filtra l'aire. Filtració és la idea principal, en definitiva.     

Fer un espòiler consistex en filtrar i per tant revelar el desenllaç d'un relat (conte, novel·la o cinta de cinema) i esguerrar la intriga que viu el lector/espectador. Sempre que hi hagi una intriga a resoldre, perquè mai no he vist l'espòiler del Danubi del Magris o de Dintre el laberint del Robbe-Grillet. Per cert: el Danubi acaba a la desembocadura del riu i Dintre el laberint acaba amb un punt.

Com que en aquest bloc hi publico moltes ressenyes de novel·la negra, tot sovint em sento condicionat per la por de no cometre spòiler, tot i que me'n venen ganes quan el final és un fiasco. En tot cas, la qüestió és: es pot ressenyar, analitzar o criticar una novel·la sense desvetllar-ne massa coses i sense aixafar la guitarra?

Si mai faig una ressenya de l'Èdip rei i n'explico el desenllaç ningú no m'ho retraurà. Els problemes podrien venir quan parlem de textos de producció recent. Vet aquí el dilema: allò que el lector dels blocs vol llegir són ressenyes i comentaris de textos nous. Qui buscaria en aquest lloc una ressenya de Sòfocles?

La meva amiga Anna M. Villalonga, amb qui comparteixo la dèria de ressenyar títols de la novel·la negra, m'ha fet adonar que podria caure en l'espòiler. I m'explica que ella ho evita mitjançant un estil més críptic. Ho busco i ho miro, i comprenc que té raó. Si hom compara una ressenya de la Villalonga amb una de meva referides al mateix text, veurà que ella diu sense necessitat d'esmentar l'epíleg, com jo vaig fer.

Per cert: la comparació serveix per defensar que la ressenya (com la crítica) és un gènere literari. [Si no escombres cap a casa és perquè no saps escombrar.]

No tinc por de l'espòiler. Però no pas perquè gaudeixi aixafant la guitarra i esguerrant el lector, si no per un altre motiu: saber com acaba un relat mai no m'ha tret les ganes de llegir-lo.

Fa uns anys vaig agafar una emprenyada monumental perquè algú, després de desfer-se en elogis per la pel·li El sisè sentit, es va negar a explicar-me'n el final. Ni el meu malestar visible ni les meves súpliques llagoteres no van servir de res. Vaig recórrer a una argúcia miserable: vaig jurar solemnement que no pensava anar a veure la pel·li. Llavors va accedir a explicar-me el desenllaç. Pocs dies després vaig anar al cinema a veure The Sixth Sense.

Allò que busco en una novel·la, en un conte o en una cinta no és saber com es resol ni molt menys com es tanca, si no com m'explica tot allò que hi passa abans del punt final. Diuen que als catalans ens perd l'estètica, de manera que potser sóc més català del que em penso o del que voldria. Perquè m'interessa la forma i no m'interessa gaire l'enjòlit ni el sorprenent gir final.

Crec que el plaer del lector rau en la bellesa del text. La construcció dels personatges i de l'atmosfera, l'estructura i la disposició de les escenes, el seu ordre, el tempo, la riquesa dels recursos estilístics. Em sento agraït al text quan conté metàfores potents i oportunes, i em fixo en la composició de les frases, en l'elecció de les paraules, en la capacitat de crear imatges mentals i de provocar sinapsis suggerents. Les referències, els matisos. Em sembla que el valor és aquí i no pas en els exercicis de prestidigitació argumental executats a les darrers planes.

La forma no és secundària: em desconsola llegir la nit va caure de sobte. Em desconsola perquè he llegit a frase mil cops i perquè la nit mai no cau, si no que sempre s'alça. Són accidents com aquest els que em fan abandonar una lectura, més que no pas saber que el majordom és l'assassí abans de començar.

D'altra banda, si accepto que el llibre més llegit (i més venut) de la història coneguda és La Bíblia, no em puc creure que conèixer el desenllaç faci minvar els lectors. Perquè tothom sap que el protagonista acaba crucificat (tot i que, com a les pel·lis de Hollywood que eviten els finals tristos, el protagonista ressuscita tres dies més tard, per més inversemblant que sigui).

Em demano perquè ens fa por saber el final, per què ho volem evitar. I em responc que tal vegada és perquè sabem massa bé com acaba el nostre relat més immediat, que és la vida de cadascú. Per això necessitem intrigues. Davant d'aquesta qüestió he de dir que, a mi, saber com acabarà en Lluís no m'ha tret les ganes de viure. A través de la filosofia oriental vaig saber que allò interessant era el camí i no pas el lloc d'arribada.

Per enllestir vull dir que m'agraden molt les novel·les que fan el seu propi espòiler a les primeres línies, com en García Márquez a Crónica de una muerte anunciada o en Paul Auster a El palau de la Lluna. El lector, informat del què passarà des dels primers paràgrafs, es disposa a gaudir del text.



diumenge, 20 de juliol del 2014

L'estratègia del pequinès, Alexis Ravelo


Alexis Ravelo davant la llibreria Negra y criminal
Fotografia cedida per la seva autora, Ana Portnoy (gracias de nuevo!)


Quina és l'estratègia del pequinès? El pequinès és un gos menut que no pot enfrontar-se cara a cara amb els gossos grans, si no que per sobreviure ha d'esperar un descuit de l'adversari i clavar-li una mossegada on més mal li fa. I escapolir-se de pressa. L'estratègia del pequinès és l'oportunisme més que l'astúcia.

Alexis Ravelo (Las Palmas de Gran Canaria, 1971) acaba d'obtenir el Premi Hammett de novel·la negra justament per la novel·la La estrategia del pequinés, publicada per l'editorial Alrevés el 2013. Amb aquest premi, que no és el primer, Ravelo esdevé un referent en el gènere i ens recorda que (en literatura) les Illes Canàries també existeixen.

Durant la lectura de les primeres planes de la novel·la vaig tenir la impressió que em trobava davant del gènere de la picaresca: Ravelo presenta uns personatges gairebé entranyables, amb un punt tan ridícul com humà, petits delinqüents i rostres de la marginació tots ells en declivi. Estan planejant un cop que els traurà de la misèria i que els permetrà viure com senyors. Com els senyors que estan farts de veure passejant en grans cotxes i vivint en xalets de luxe. Però aquesta primera impressió és enganyosa, malgrat l'humor humanista amb què el narrador explica el punt de partida: el relat de Ravelo s'inclina cap a la tragèdia perquè és gairebé determinista.

Com en la novel·la negra americana (del nord), una convicció fatalista va envaint la narració i aboca els protagonistes a un destí preescrit, inexorable: el somni de l'ascens social és un malson. Ningú no burla el destí que li ha tocat (la classe social on ha nascut), ni tan sols enganyant els déus (robant als rics). Ravelo diu en una entrevista que escriu novel·les sobre perdedors, i no enganya gens: el lector s'adona ben aviat que això no acabarà bé, de manera que la intriga que atrapa el lector no és saber què passarà, si no com passarà. 

Se m'ha fet inevitable pensar en les novel·les de Jim Thompson, i m'imagino que no he estat l'únic que ho ha fet. Tot i que en la literatura negra peninsular, aquest plantejament té molta tradició: Mario Lacruz, Andreu Martin, González Ledesma, Vázquez Montalbán, etc. En el cinema espanyol, la mescla de comèdia i tragèdia s'ha usat molt sovint per explicar les desventures de la petita delinqüència i per mostrar com sobreviuen els exclosos. La llista d'exemples seria infinita, i em limito a tres referències: Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto (Díaz Yanes, 1995), El crack (José Luis Garci, 1981), A tiro limpio (Pérez Dolz, 1963) i la clàssica Distrito Quinto (Julio Coll, 1957).

Més enllà de la trama, que accelera fins a un paroxisme violent que recordaria -en algunes escenes- el ritme de Tarantino o de Peckinpah, la novel·la té diverses virtuts: per a un lector no-canari com ara jo revela els baixos fons de Las Palmas, on ara ja sabem que no tan sols hi ha turistes, hotels i platges. Les Illes Canàries són, com és fàcil d'acceptar, un punt calent del narcotràfic tot i que el gran capo del relat es diu Miralles i viu en un pis fantàstic de l'Eixample de Barcelona.

D'altra banda, el text fa un catàleg exemplar de personatges, alguns esbossats i altres ben definits, i cal remarcar que a tots (bons i dolents) els tracta amb la mateixa comprensió: no hi ha cap guanyador ni cap heroi, a tots els empeny la desesperació i un instint de supervivència gairebé animal: la referència als gossos del títol no és anecdòtica. Els petits delinqüents poden ser comparats als pequinesos, però els magnats del narcotràfic també són gossos (en el sentit pejoratiu del terme, és clar). Tampoc no és casual que l'únic policia que apareix al relat sigui un mediocre corromput, tan sotmès al destí implacable com qualsevol altre.

Malgrat el sentit tràgic i pessimista, Ravelo tanca la novel·la amb un epíleg que permet acabar la lectura enmig d'un darrer glop d'aire fresc, encara que tingui un aspecte més simbòlic que realista. He de dir que aquesta clausura -un recurs molt explotat pel cinema de Hollywood- em sembla innecessària, tot i que deu respondre a una concessió (l'única!) que fa Ravelo a l'optimisme.


La estrategia del pequinés
Alexis Ravelo
Editorial Alrevés, col·lecció Novela negra, Barcelona 2013.


divendres, 18 de juliol del 2014

Detroit la gòtica segons Jarmusch


Només els amants sobreviuen (Only Lovers Left Alive) és la darrera cinta del director Jim Jarmusch. Tot i que Jarmusch sempre ha fet cinema sobre la cara fosca de la realitat i els perdedors, mai com fins ara no havia gosat endinsar-se en el gènere gòtic tan explícitament i sense complexos. A la pel·lícula hi ha molt del Jarmusch conegut, els protagonistes són personatges en decadència vivint en ciutats decadents, hi ha aquelles converses sincopades i de vegades absurdes. Però també un nou sentit del drama romàntic.

Jarmusch ha necessitat l'estètica i la narrativa del gòtic per a explicar el món contemporani, i l'elecció no és gens casual. Cal recordar que ja va fer una brillantíssima aproximació a l'estètica romàntica a Dead Man (1995), cinta que conté gran quantitat de referències a la literatura i la iconografia gòtiques (el protagonista es diu William Blake), i que fa una mirada de gran potència metafòrica al western.

La protagonista, Tilda Swinton, està tan inquietant com sempre. Only lovers left alive seria bo veure-la en sessió doble, tot just després d'Orlando.


La vigència del gènere gòtic comença a prendre relleu, i s'agraeix que ara compti a les seves files amb un director com Jarmusch, capaç d'anar més enllà que les cintes teenagers de la saga CrepúsculoJarmusch planteja uns vampirs adults, que es mouen entre el ionqui i el diletant, la música grunge i el tràfic de sang, i que ofereixen divertides bromes sobre la literatura (boníssima la història de Marlowe el vampir i la seva relació amb Shakespeare...!).

Malgrat que el gènere gòtic mai no ha desaparegut del paisatge, és obvi que ha estat en segon o tercer pla des de fa temps. L'impuls de la novel·la negra, global i arrollador, deu haver contribuït a arraconar-lo en benefici d'un gènere realista (ni que sigui un realisme de la sordidesa). Com es pot parlar millor (i amb millor densitat metafòrica) del temps que vivim? El gòtic respòn a aquesta qüestió, i en aquest sentit no és gens casual que l'escenari principal de Only Lovers Left Alive sigui la ciutat de Detroit, paradigma d'un món en ruïnes. La mirada a la realitat des del filtre gòtic (oníric, fosc, simbòlic) és capaç d'explicar i de revelar amb més profunditat com és el món que vivim.

Mirant el paisatge de Detroit, se'ns acut que la lectura romàntica de les ruïnes del món industrial és la lectura automàtica i instintiva perquè ens remet a la iconografia del romanticisme canònic: catedrals, temples clàssics, castells i palaus que han sucumbit. Que a Detroit han pres de la forma de naus industrials, edificis d'oficines, xalets i palauets burgesos. A Detroit la desolació adquireix una dimensió descomunal i mítica, però tots coneixem les petites Detroits dels nostres paisatges més propers: la conca del Llobregat, sense anar gaire lluny, va plena de velles colònies fabrils abandonades i qualsevol polígon industrial de Catalunya mostra l'ensulsiada d'un món extingit que ens neguem a veure perquè continuem posseïts per la il·lusió del progrés infinit. I no obstant, tothom sap o intueix que rere la realitat oficial n'hi ha una altra.


No és gens agosarat dir que el món d'avui conté molts elements gòtics: la misèria que habita els carrers, la desaparició de l'estat del benestar, l'abisme entre rics i pobres, l'auge dels nacionalsimes arreu d'Europa, la certesa que la ciència no pot explicar tots els enigmes... Estic segur que aquesta estètica guanyarà espais en el panorama de la creació literària i del cinema.

___________
Nota: les possibilitats de la ciutat de Detroit per crear un imaginari gòtic i romàntic contemporani són infinites. Aquest video és un dels molts que es poden trobar a la xarxa. Ens explica que estem vivint en un món pres per les ruïnes del somni capitalista.

dilluns, 14 de juliol del 2014

El model de Pickman


H.P. Lovecraft va escriure el conte El model de Pickman el 1927. Tot i que forma part de l'univers habitual en l'autor, no es pot inscriure en l'òrbita de Chtulhu i el Necronomicon, si no en la d'un altre dels llibres apòcrifs, el Cultes des Goules degut al comte d'Erlette (al·lusió al seu editor August Derleth).

La veu del narrador és la de Thurber Philips, admirador de l'obra pictòrica de Pickman. Explica una visita a l'estudi del pintor que promet no repetir mai més. Lovecraft planteja el text com un monòleg (molt teatral i amb molta oralitat) que relata un descens a l'infern en sentit gairebé literal.

Tot i que el relat sol quedar en un discret segon pla dins de l'obra de l'escriptor de Providence (no és freqüent als reculls i les antologies), a mi em sembla que conté elements que el fan especialment interessant. No tan sols per alguns aspectes originals, si no perquè Lovecraft hi explica les seves tesis estètiques i hi sintetitza la peculiar visió de la història humana. I perquè alhora planteja un debat oportú sobre la literatura de terror.

Entre els aspectes originals a tenir en compte hi ha justament el to del relat. Lovecraft sol recórrer a la narració en primera persona en molts dels textos breus, però en aquest cas ho fa amb un ritme insusual i recursos propis del teatre: és àgil, sincopat, hiperbòlic, veloç i atabalat, de vegades inconnexe i frenètic. Molt allunyat de les demores i digressions habituals, el conte avança imparable.

L'alteració emocional del narrador s'explica a partir d'aquesta oralitat versemblant, pròpia d'algú que acaba de viure uns fets terribles. En aquest sentir, HPL demostra tenir més eines estilístiques de les que se li solen atribuir. (Com que l'he llegit en la traducció de Juan Antonio Molina Foix, aprofito l'ocasió per felicitar-lo).

A El model de Pickman, Lovecraft hi exposa de forma sintètica la seva coneguda visió romàntica de l'espècie humana: desconfia del progrés, lloa un passat on l'ordre social era més vertical i estable i lamenta l'empobriment, la vulgarització de les arts i la cultura. En aquest sentit, HPL es rebela contra la democratització de la cultura i adopta la postura aristocratitzant que li coneixem. (Com en d'altres ocasions, exempifica aquesta visió a través de l'arquitectura: la comparació dels antics edificis nobles i singulars amb els moderns il·lustra l'adotzenament i la pèrdua de valor estètic).

A El model de Pickman cal ressaltar les referències pictòriques concretes que fa: Gustave Doré, Goya (a qui dedica els majors elogis), Füssli, i els seus contemporanis Anthony Angarola o Sidney Sime.

Darrera de tots aquests recursos i referències, crec que El model de Pickman és un conte especialment rellevant perquè Lovecraft planteja un debat estètic modern, que encara és vigent, entre realisme i ficció en la literatura del terror i el sobrenatural (però que és extensible a la literatura en general). L'autor respòn sense embuts que el terror és un gènere realista perquè explica realitats tangibles, malgrat que la civilització maldi per ocultar-les rere els tabús, ja siguin deguts a les religions poderoses o als arguments científics. Així, malgrat el rebuig pel progrés humà, Lovecraft sap que venim d'un origen fosc, amorf, tèrbol, espantós. El caos primigeni és l'horror, i en conservem la petjada dintre nostre.

L'opció estètica de Lovecraft a l'hora d'enfrontar-se a la narració de l'horror es contraposa a les opcions de Stephen King o Dean Koontz (per posar dos exemples actuals), en la qual el terror és dut al quotidià i per tant banalitzat o convertit en improbables fenòmens sobrenaturals. En Lovecraft (com ja havien fet d'altres abans que ell, especialment en MR James o els autors francesos Maupassant, Nerval, etc) el terror es troba als somnis i als deliris, és a dir, dintre l'ànima humana: cal que s'expliqui per metàfores, abstraccions, suggeriments... És en aquest sentit que el terror és real, i això és el que diu El model de Pickman.


Nota: el curtmetratge d'animació Pickman's Model amb què il·lustro la ressenya és possiblement la millor aproximació del cinema al relat de HPL. Precisament perquè Pablo Ángeles Zuman opta per les marionetes i així connecta amb la potència metafòrica del relat i n'amplifica la capacitat d'inquietar i suggerir.

Enllaços recomanats:

El text del conte, en castellà.

Àudio-relat El modelo de Pickman.

Adaptació del relat en cinema d'animació (versió gairebé lliure).









divendres, 11 de juliol del 2014

Les virtuts del te verd


Em vaig equivocar. L'any en què en complia cinquanta, mogut per l'impuls de les efemèrides, ho vaig voler celebrar. Molts anys enrere havia experimentat amb la ment i havia provat substàncies que l'alteren. Arribat als cinquanta vaig decidir fer experiments amb el cos. Vaig començar amb un règim alimentari estricte, inspirat vagament en el dejuni estacional dels ioguis, en el qual el te verd és el protagonista. Les grans dosis de te verd són depuratives, però jo me'l bevia amb més fruïció perquè recordava un conte que, a la joventut, em va impressionar molt, el Te verd, d'en Sheridan-Le Fanu.

Quan feia uns quinze dies que prenia el te, vaig tenir els primers somnis que vaig suposar induïts per la beguda. Eren somnis amb una qualitat i una textura diferents als habituals, més rics i més intensos, amb una aparença de realitat sensorial que m'era desconeguda. Tenien una estructura narrativa complexa i coherent. En el primer d'ells jo era un esclau sotmès a treballs forçats, en una ciutat babilònica que vaig identificar amb Lagash. Per fortuna, en el moment del somni és l'hora de dinar dels esclaus, i estic menjant un bol de cereals mentre parlo amb un company. La conversa tracta de la crueltat i la venjança. Al segon somni era Gilles de Rais. Del tercer d'aquesta sèrie no puc dir-ne gran cosa, perquè resultava evident per diferents factors que se situava en el futur, i jo era un individu prim, de rostre oriental, que transitava carrers com autopistes a la recerca d'un expenedor automàtic de pizzes per a celíacs.

Per fortuna aquestes experiències oníriques (trobo més oportú anomenar-les així que no pas somnis) es van interrompre per donar pas a unes altres en les quals el protagonista era jo mateix. Es tractava de situacions o esdeveniments en els quals hi participaven persones que, en la seva majoria, són els meus morts: els parents i coneguts que ja estan enterrats. Sobre els qui estan vius i que eren al somni se'm van generar dubtes: es tracta de persones amb qui em vaig relacionar fa anys, i dels quals no puc afirmar que siguin vius perquè hi he perdut el contacte. Però allò més interessant eren els escenaris on es desenvolupaven les situacions. Es tractava d'arquitectures gegantines: edificis, muralles i construccions indeterminades però sempre ciclòpiques, de mida sobrehumana. Blocs de pisos tan grans com les muntanyes de l'Himàlaia, edificacions que s'alçaven milers de metres i es difuminaven entre els núvols.

Els fets que vivia no tenien l'ingredient absurd que solen tenir la majoria dels somnis, i un cop els recordava, ja despert, em semblaven molt probables. En tot cas, les reaccions emocionals concordaven amb les reaccions que tindria si em trobés efectivament en aquelles situacions. A partir d'aquests episodis onírics vaig prendre consciència de mi mateix com a esdeveniment en el temps més que no pas com a individu, perquè m'hi veia en diverses edats, no tan sols viscudes si no també futures. Aquest nou punt de vista em va ajudar a comprendre que la presència de les persones mortes en el somni no responia a cap auguri mortal ni era una manifestació fantasmal, ja que la persona, en tant que esdeveniment, no necessita un cos viu per a ser.

Aquesta nova perspectiva va començar a afectar la meva forma de mirar-me, de relacionar-me i de moure'm en la societat. Tot i que en realitat, potser van canviar ben poques coses de la meva vida quotidiana. Jo diria que tan sols vaig observar una transformació rellevant: els gossos, que sempre m'havien fet por i dels quals me n'havia allunyat, ara em venien a fer unes mostres de submissió sorprenents enmig del carrer, i davant l'astorament dels amos que els duien.

Just abans de suspendre la dieta i la ingestió del te, vaig somniar l'arbre carnívor. És a dir: vaig abandonar l'experiment per causa d'aquell arbre. És al capvespre i camino depressa per un paisatge erm, vull arribar abans no sigui de nit del tot. Avanço per un corriol entre pedres blanquinoses i terra seca, polsegosa. Gairebé no hi ha vegetació. Malgrat que no li dono importància, me n'adono que no hi ha cap signe de vida animal: ni aus ni insectes. En arribar a un revolt del camí, davant meu se'm presenta una extensió còncava de contorn circular, completamet llisa. Sento com aquesta desolació immensa es reflexa en la meva ànima i passa a formar part de mi, una part de mi tan certa com les cames i els braços.

La terra sembla d'argila fresca, com la massa humida que moldegen els ceramistes. Però no obstant l'aspecte flonjo, quan la trepitjo és sòlida, granítica. Enmig del cercle s'hi alça un arbre sec que deuria morir fa molt de temps perquè ha adquirit aparença fòssil. Al seu voltant hi ha una rotllana de matèria blanca i gairebé fosforescent. Quan hi arribo, descobreixo que la blancor està formada per centenes, potser milers d'esquelets d'aus i de petits rosegadors, tot i que hi ha l'ossamenta d'un cavall i, lleugerament allunyada de la resta, una calavera humana de mida menuda que deuria pertànyer a un nen de nou o deu anys.

Em vaig desfer de les provisions de te verd que guardava al rebost. Però el meu cos deuria retenir-ne residus, o bé el cervell havia après a trobar el camí sense necessitat d'ingerir el te. Perquè d'ençà de llavors els somnis apareixen intermitents i imprevisibles.

En algun instant del procés vaig comprendre que el viatge d'aquell homínid que es va alçar enmig de la tenebra i l'horror primigenis és un viatge d'anada i de tornada. I també vaig comprendre que el te verd, com tantes altres substàncies repartides per la naturalesa a totes les parts del món, és capaç de mostrar-nos el plànol del camí.

Juny-juliol, 2014
_________________
Una versió extensa d'aquest relat inaugura el recull Cròniques de la senyora Fragilitat (que espero publicar algun dia).


dimecres, 9 de juliol del 2014

Els ofegats



dedicat al Josep Forment

Pocs dies després de la mort del pare vaig començar a tenir un somni que avançava nit rere nit. Somiava que passejava pels carrers de la ciutat de Lleida, i cada nit la passejada anava una mica més lluny, sempre en direcció a l'oest.

Durant algunes nits el somni es fonia en arribar davant una filera de cases, darrera les quals la ciutat acabava i començaven els camps. Fins que una nit vaig descobrir un pas ocult a través d'un portal fosc i abandonat, que conduïa fins a una part de la ciutat que jo ignorava.

Així vaig accedir a carrers i places, a tot un enorme barri de blocs altíssims i lletjos per on, no obstant, hi circulava un aire fresc i agradable i hi creixien multitud de plantes i grans arbres frondosos, a l'ombra dels quals m'aturava a descansar i m'hi fumava una cigarreta. Mai vaig veure ningú circulant per aquells carrer, però el descobriment d'aquesta ciutat darrera la ciutat em semblava meravellós, i em sentia ple d'una alegria desconeguda.

Va passar el temps i aquells somnis van desaparèixer, malgrat que mai no els he oblidat. Però ara que fa set anys d'aquells dies hi he retornat.

Fa pocs dies, en una altra ciutat, vaig reviure les imatges d'aquell somni mentre caminava per uns carrers que mai no havia transitat fins llavors. Era una tarda, i havia decidit sortir a caminar pels afores. Em vaig deixar guiar per la intuïció, confiant que m'orientaria vers la perifèria, a una zona d'on sabia que en surt l'antic camí que du als pobles de l'altra banda de la vall. En contra de les meves previsions, em vaig trobar en un laberint de carrerons sinuosos, tan drets en el pendent que en alguns d'ells les voreres eren escales. No sabria dir en quin moment se'm va fer present el record del somni, però en tot cas fou ineludible quan, en girar una cantonada, vaig descobrir que era al carrer de Sant Ferran. Trobar el nom del pare inscrit a la paret em va sobtar tant que em vaig aturar.

Vaig descobrir que es tractava d'un cul de sac, un carrer que quedava interromput al final per una barana. Des de la cantonada, que distava uns cent metres de la barana, vaig distingir un home gran que s'hi estava arrepenjat, mirant enllà. Vaig apropar-m'hi. Des de la balconada, la vista s'abocava a un barranc molt pronunciat, i una trentena de metres més avall hi havia la riera que voreja la ciutat per la banda de ponent.

Em deuria sentir tan atordit o alterat que qualsevol fenomen l'hauria acceptat com un fenomen normal. És per això que la visió de la riera plena de cadàvers que baixaven flotant per un llot gris i bombollejant no em va sorprendre. A l'altra banda hi havia les restes d'edificis i carrers destruïts per una riuada, i feia l'efecte que la terra s'havia esllavissat i havia quedat convertida en un fang tou i esponjós, incapaç de mantenir-se sòlid i de suportar les construccions. Era la imatge d'una desolació mòrbida, d'una putrefacció que emanava de la terra.
-Què ha passat? -li vaig demanar a l'home.
-Això passa des de sempre -va respondre sense mirar-me.     

dimarts, 8 de juliol del 2014

La por al cos




Miedo en el cuerpo és el títol que va decidir l'editorial Valdemar (referència en el gènere del terror gòtic), editat per celebrar els vint-i-cinc anys de vida.

El llibre, generós de planes, acull trenta-cinc relats breus ordenats cronològicament. Arrenca amb Edgar Allan Poe, l'autor fetitxe, i arriba fins als nostres contemporanis. El darrer autor, Dale Bailey, és nascut el 1968. El recull fa una mirada en el temps que permet resseguir l'evolució del gènere: estils, temes i estructures narratives evolucionen, es repeteixen, retornen, dialoguen entre ells.

L'objecte dels relats potser no és massa divers, ja que en definitiva sempre ens movem entre fantasmes, vampirs, alguna home (o dona) llop, bruixeria i deliris diversos (científics folls o mags perillosos). Allò que varia és el tractament que es dóna a aquests personatges i als edeveniments narrats. Tot i que els elements psicològics ja apareixen en els primers autors, el sentit del terrorífic progressa i planteja nous escenaris o estratègies. Amb el pas del temps hi ha autors que s'adrecen a un terror més metafísic (a partir de Lovecraft arribem fins a l'horror filosòfic i nihilista de Ligotti), o bé apareix l'element del canvi climàtic i la destrucció de la naturalesa com a inspirador de terrors molt realistes.

El recul presenta relats que han tingut repercussió i que han arribat a l'imaginari col·lectiu universal: L'Horla de Maupassant, El signe groc de Robert W, Chambers (ara revitalitzat per una sèrie de TV), La marca de la bèstia del Kipling...

No obstant això, en d'altres casos el conte escollit no és massa representatiu de l'autor i el lector lamenta algunes eleccions desafortunades: el relat de Robert Bloch, de Richard Matheson o fins i tot el de Ray Bradbury i del mateix Lovecraft ofereixen una mostra que no evidencia la capacitat creativa de l'autor. També cal lamentar la limitació als autors d'expressió anglesa: tan sols una excepció (els francès Maupassant). Si bé és cert que el gènere gòtic ha estat tradicionalment anglosaxó, una antologia equilibrada hi hauria d'incorporar altres veus imprescindibles com (anomeno a l'atzar) Gorki, De L'Isle-Adam, Selma Lagerlöf, Bécquer, Pirandello, Gerard de Nerval, Juan Rulfo... i posats a dir (i a escombrar cap a casa), els meus admirats Joaquim Ruyra o Joan Perucho. Això sí, aplaudeixo l'absència de Stephen King.

Com sempre passa amb aquestes edicions, sobretot si són tan extenses i generoses com la present, els lectors poden descobrir veus que desconeixien. En el meu cas he trobat grans narradors dels quals no en sabia res, especialment pel què fa als més recents: Alan Moore, Simon Clark, Jay Alamares i el Dale Bailey ja citat. Segurament alguns d'ells ja duen el senyal de futurs clàssics com el mateix Thomas Ligotti, també present al recull i del qual n'havia ressenyat un text magistral en aquest bloc.

Miedo en el cuerpo, Valdemar, col·lecció El Club Diógenes número 309, Madrid 2012.

dimarts, 1 de juliol del 2014

Anihilitation, Jeff VanderMeer



Que jo hagi comprat i llegit Aniquilación (Áncora y Delfín-Planeta) demostra, abans de res, l'èxit incontestable d'una bona operació de marketing. La novel·la breu (però relativament breu, perquè és el primer lliurament d'una trilogia força imprevisible) i el seu autor s'han presentat com els hereus de Lovecraft. Quasi res. L'any passat va ser La veritat sobre el cas Harry Quebert, igual com abans ho van fer allò de les cinquanta ombres i anteriorment la trilogia (també trilogia!!!) Millenium. En aquest cas, resulta novedós que parlem del gènere de la fantasia negra, o de la ciència ficció que podria ser distòpica.

Em limitaré a comentar Jeff VanderMeer, perquè dels altres no n'he llegit ni un mal paràgraf.

Aniquilación és un text breu que supera per poc les dues centes pàgines, amb un ritme trepidant, ascendent, imparable. El lector se submergeix des de la primera plana en un món fascinant perquè és desconcertant, i queda atrapat en unes descripcions que actuen com una teranyina fosca adreçada al subconscient: abans de res cal admetre que VanderMeer és un mestre de la descripció inquietant, i que en aquesta competència supera el propi Lovecraft, un autor força limitat en recursos estilístics.

La lectura de Aniquilación és hipnòtica i fascina, és clar. Atrapa el lector en una cascada de fenòmens i situacions que qüestionen el concepte de realitat i de naturalesa, i també els d'història i d'aventures.

Per les pàgines d'Aniquilación (i rere les les seves meravelloses descripcions d'una naturalesa alterada o tal vegada primigènia o només inexplicable) hi circulen -òbviament- les idees del Lovecraft més agosarat, el de Les muntanyes de la follia. És possible que l'enorme aparell del mètode científic tingui uns límits molt curts, perquè no deixa de ser un producte mental i cultural que tendeix a simplificar i fer comprensible el món natural, però que segurament no abasta els darrers enigmes i mai no podrà explicar la complexitat darrera, la realitat oculta rere la realitat mesurable, el lloc on la ciència cedeix. impotent, davant un univers i una naturalesa que responen a d'altres raons, motius i mesures encara desconeguts. Què és la vida i com va arribar a la Terra? D'on venia? Quines altres formes de vida i d'intel·ligència hi ha a l'uinvers? Perquè a la Terra hi ha una forma de vida conscient? Quin és el seu rol? El paper de la humanitat és de narrador de l'univers i de la vida? Si la creació és un projecte, necessitava un ésser narrador que la narrés? Què ens podria fer fer pensar que la criatura narradora fos la humana i no una altra i posterior o anterior?

Aniquilación planteja tots aquests dubtes però li deu massa deutes als seus deutors. No és Lovecraft la seva font principal d'inspiració, si no els germans Arkadi i Boris Strugatski, els autors de Picnic a la vora del camí i sobretot de El cargol en el pendent, una brillantíssima novel·la de 1968. També podríem parlar en segon terme d'alguns textos de Ursula K. Le Guin (La mà esquerra de la foscor), i de l'inevitable Solaris de Stanislaw Lem. Jo diria que tant Lem com Le Guin com Lovecraft com els Strugatski són massa presents a Aniquilación. Excessivament presents: la seva presència resulta asfixiant. Fins i tot diria que VanderMeer ha llegit La pell freda del Sánchez Piñol i n'ha extret alguna cosa. La pell freda és una novel·la fluixissima, quasi una pífia, un fiasco o una simple merda, però de qualsevol merda se'm poden treure bones idees. No es tracta d'un plagi (no ho és), però sí que es deu tractar de reconduir tots aquestes autors i autores poc mediàtics vers una esfera comercial (una temptació previsible des dels paràmetres ianquis).

Hi ha descripcions de Aniquilación que no em remeten tan sols a les novel·les originalíssimes dels germans Strugatski si no a la interpetació genial i brillamt que en va fer Andrei Tarkovski a Stalker, de manera que no puc evitar la sospita: VanderMeer pressuposa que s'adreça a un públic ignorant, però quan es globalitza la caga, perquè jo -per exemple- no ignoro l'Stalker de Tarkovski ni l'obra de Lem o dels germans Strugatski.

Crec que Jeff VanderMeer és un gran redactor de descripcions, però no ha creat res de nou. Potser ha tingut la desgràcia de ser engolit per la indústria editorial molt aviat, abans d'hora. En tot cas, i en l'univers (publicat i traduït) del fantàstic, no hi ha res que gosi aproximar-se ni tan sols de molt lluny a la potència demolidora de Thomas Ligotti, l'escriptor que sí ha sabut recollr i augmentar l'herència de Lovecraft. I al qual la indústria editorial -per fortuna- no ha malbaratat.